Del jardí bell de València
és Ayelo ermosa flor
que escampa, arreu, les fragàncies
que despedeix lo seu cor
Miguel Ferrándiz . "Himne a Ayelo"

.

miércoles, 27 de octubre de 2010

Una mirada al silenci



.



Estatua de l'àngel de la mort a l'entrada del cementeri d'Aielo de Malferit. Forma part del panteó de la familia Ferri



UNA MIRADA AL SILENCI:

LES TOMBES DEL SEGLE XIX AL CEMENTERI D’AIELO DE MALFERIT


Estem en Tots Sants.

Vos proposen en està època tan assenyalada que ens acompanyeu a fer un passeig especial per l’evocadora ruta al silenci que suposa el cementeri d’Aielo. Sense dubte un lloc, que entre pedres i flors, custòdia les innumerables vides viscudes dels nostres avantpassats, cada làpida és una història personal insubstituïble.
Generalment quan travessem les portes d’este recinte, visitem els familiars o amics i de seguida se n'eixim. És una reacció comprensible. Però ens agradaria fer-vos canviar d’actitud, que visitareu el cementeri amb ulls curiosos pel passat i per la vida.
Només per la càrrega històrica que suposa, no es pot refusar esta invitació.

Volem amb este article aconseguir que no es limiteu a visitar només els vostres familiars i coneguts, ens conformem en despertar-vos un mínim interès per mirar altres làpides adonant-se de detalls, llegint cada epitafi, observant les fotografies o rebuscant en la memòria.


Porta d'entrada al cementeri del poble on figura l'any de la seua construcció: 1913. La foto és de l'any 1986

I com hi ha molt per a mirar, us ajudem indicant-vos per on començar. Este any heu de parar l’atenció en les tombes més antigues, heu de fer el recorregut pel cementeri del segle XIX. I llancem un repte: a vore qui és capaç de trobar la làpida més antiga, que és de fa 138 anys. La trobareu detenint-se un moment en eixes tombes que a hores d’ara, encara, i lluitant contra el temps, es mantenen fermes al seu emplaçament original i esperem continuen durant molts anys més. En el recorregut s’adonareu que algunes làpides estan més deteriorades que altres perquè ja no conserven el cristall original i els efectes del Sol, del vent o de la pluja s’han fet de notar. Estes tombes tan antigues foren traslladades des de l’antic cementeri a l’actual inaugurat en 1913, durant la dècada entre 1910 i 1020. Per a visitar-les s’ha de mamprendre el passeig per la part més vella del recinte. Els primers enterraments començaren en la filera que es troba entrant i girant a la dreta, després continuaren a l’esquerra.

Animeu-se. Oblideu-se de prejudicis que comporten abandonar el cementeri el més prompte possible. Alguns dels enterrats no reben cap visita ni tan sols el dia Tots Sants, ja cap persona els recorda, els familiars, si en tenen, no viuen al poble.

Estes làpides s’abandonen i acaben caient. I cada una que es trenca o es substitueix, és un poc d’història que es perd. Malauradament en queden poques d’aquella època tan llunyana perquè en la majoria dels casos són substituïdes per noves. Hi ha diversos motius, el principal és per comoditat a l’hora de mantenir-les netes. També es fan canvis perquè predomina el record de l’ultima persona soterrada. Es vol el millor, la làpida més bonica i actual per demostrar el nostre sentiment a la persona morta recentment.

Tot és acceptable, les làpides poden ser substituïdes però proposem que no siguen destruïdes, no volem que siguen abandonades en un racó on el pas del temps acaba amb elles. Des d’esta via que és el blog d’història d’Aielo fem esta demanda: la construcció d’uns monòlits coberts amb les làpides que van retirant-se. Seria un complement que junt al jardí existent i la taula funerària molt encertadament col·locada, engalanaria, si més no, l’actual recinte. Així, com si d’un museu a l’aire lliure es tractara la gent del poble, i els visitants forasters també, podrien rendir homenatge al passat.


Vista posterior del panteó de la familia Belda. Al cementeri d'Aielo hi han construïts quatre panteons

I amb esta idea llançada a l’aire concloem esta reflexió que té per finalitat escorcollar en esta desconeguda part de la història envoltada de silenciosos records. I alhora brindar un respecte a tots aquells que ens precediren i anaren fent poble amb el seu esforç continu, amb el seu treball diari i amb les seues diferents idees.

No penseu que s’ho mereixen? En conjunt i per separat tots i totes estes persones ens deixaren una herència de tradicions i creences que perpetuem repetint-les al llarg del temps.

“Quienquiera que seas,
yo ya fui como tú fuiste;
tú serás como yo soy”.

Epitafi popular

Mariló Sanz i Mª Jesús Juan. Fotos: Arxiu Fotogràfic Biblioteca Degà Ortiz.

1 comentario:

  1. Que pau i tranquil•litat es respira al nostre cementeri, te el seu propi encant.
    Pense con vosaltres, amb tanta riquesa artística i local que troben a les tombes i som capaços de canviar-la per la modernitat, oblidant cuidar este patrimoni funerari, que mostrarem a les generacions venidores?.

    ResponderEliminar