Del jardí bell de València
és Ayelo ermosa flor
que escampa, arreu, les fragàncies
que despedeix lo seu cor
Miguel Ferrándiz . "Himne a Ayelo"

.

sábado, 2 de octubre de 2010

El Rebost de Maruja. Temps de l'armela





Armeler en agost, quan falten pocs dies perquè s'òbriga la corfa i comence la collida. Foto: Arxiu Fotogràfic de la Biblioteca Degà Ortiz. Mª Jesús Juan


-Filla, ajuda’m a moldre armela.
-Trac el molinet mare?
-Si, està a la primera lleixa del rebost. Col·loca’ l a la taula. Ara porte l’armela i comencem. Enguany n’hem collit molta i en tenim per a fer un grapat de pastes.
-Així mare?...mira, està bé?
-Si, assegura’t que el molinet estiga ben subjecte al cantó de la taula per a que rode com toca.
-I què faràs esta vegada amb l’armela mare?
-Farem coca.

Esta seria una conversa pròpia de fa uns anys...mare i filla preparant-se per a fer pastes seguint les receptes tradicionals. Generalment en l’actualitat ja no s’escolta parlar ni del molinet ni de moldre l’armela, no cal, ja no es fa tanta pasta casolana. Però Aielo és diferent, no perquè no es coneguen els nous aparells de cuina i algunes cases continuen emprant l’antic molinet, sinó perquè sortosament es fan pastes casolanes. Moltes famílies tenen collita pròpia d’armeles i una manera de traure partit d’elles és fent saboroses pastes i altres menjars seguint les receptes heretades dels avantpassats, encara que també és un fruit que es pot menjar tan cru com torrat.

I és a l’estiu quan predomina l’estampa de les famílies arremolinades als bancals collint armeles dels armelers, arbres que junt als garrofers són els que ocupen gran espai de les terres de secà d’Aielo.

Des del rebost de Maruja parlem en esta ocasió de l’armela pels seus arrels, que en part han marcat la manera de viure dels nostres avis i han configurat uns costums de menjar basats en l’extensa varietat de receptes de cuina que s’hi poden fer amb el fruit de l’armeler.


Juanito "Gerreta" varejant l'armeler per fer caure les armeles a la manta. Foto: Arxiu Fotogràfic de la Biblioteca Degà Ortiz. Mª Jesús Juan





L'armeler, arbre distintiu al nostre paisatge, s'adapta bé als terrenys secs i prefereix els estius càlids i secs així com els hiverns suaus. A Aielo, el podem trobar a tot el terme normalment plantat a una vora del marge o al cornial del bancal.

La producció d'armela no ha segut mai abundant als nostres camps, més bé s’ha considerat un cultiu familiar i destinat al consum propi. Durant la década de 1970, va sorgir un sentiment optimista que dugué a pensar en la possibilitat de produccions majors. Va ser una època que la gent apostà pel seu cultiu, es plantaren nous arbres i aparegué la maquina de pelar armeles que des d’aleshores serviria de gran ajuda per a les dones, que fins el moment eren majoritàriament les encarregades de llevar la corfa de les armeles de manera manual.

Tanmateix l’optimisme durà poc temps, els preus sempre baixos i la introducció en el mercat espanyol de l’armela americana tornaria a convertir la producció d’armela a Aielo en un cultiu minoritari.

Les varietats que trobem a Aielo són: desmallos (amb el fruit més tardà), mollar (té una corfa molt fràgil i es pot trencar fins i tot amb la mà), regateta, i marcona. La classe regateta i marcona són els armelers més antics que s’hi troben a les nostre terres. Els llauradors a l’hora de plantar-los sempre han combinat la regateta i la marcona per a fer el que denominen el maxeo, mascle i femella per polititzar la flor.

El desmallo és el primer en florir, sol ser cap a finals de gener, si el temps acompanya i no es fan grans gelades que solen cremar-los. Omplin el camp de colorit, un rosa que segons el tipus d’arbre pot ser més o menys fort. El fruit s’arreplega a finals d’agost.

Els desmallos són l’última varietat que s’ha introduït al camp d’Aielo, desconeixem quina persona portaria esta llavor al poble. La llavor ha anat escampant-se gràcies als llauradors que durant anys han anant empeltant els armelers d’esta variant.

Per ser una armela de presència i molla molt bonica i gran, generalment el llaurador no sol vendre-la. Són les armeles que les mestresses guarden al terrat per a les pastes de l’any.

En l'actualitat la collita de l'armela continua fent-se com abans, ha variat poc. Arribat el dia escollit acudeixen al bancal membres de la família, quantes més persones millor perquè més prompte s’acabarà la feina. És com una festa, que acaba amb un dinar ben guanyat.


Pepica la "Mora" i el seu home Vicent plegant les armeles de terra amb un cabaç d'espart. Foto: Arxiu Fotogràfic de la Biblioteca Degà Ortiz. Mª Jesús Juan




La mestressa de la casa és l’encarregada de preparar-lo, generalment una gran paella per convidar tots els concentrats per a l’ocasió. I també prepara la taula amb platets per picar abans de l’arròs on de segur hi ha armeles torrades, crues o tendres que han sigut trencades perquè no han soltat la corfa. També segurament prepara tomaques adobades o crues per l’ensalada i per acabar de dinar, raïm, figues i un bon meló d’Alger tot cultivat al propi bancal.

I mentre la mestressa prepara la recompensa per l’esforç i el treball fet, la resta de gent està al bancal, tots posats a la feina. Amb una canya es baten els fruits de l'arbre. Les armeles van caient sobre una manta que prèviament s'haurà estès rodejant la soca de l'armeler. Les que cauen a terra, fora de la manta, cal arreplegar-les a mà, una a una. Les mantes es buiden en cabassos d’espart i després es passen a sacs d’espart.

A casa o al mateix bancal les armeles es pelen separant la corfa. Temps enrere les corfes s'aprofitaven com menjar per a les ovelles, actualment ja no, les corfes no serveixen i es tiren a la brossa.

I es fa generalment a mà. Les màquines de pelar era un privilegi dels llauradors que invertien en la màquina perquè tenien major producció. Temps enrere, esta feina manual solia encomanar-se a les dones i a tota la xicalla, que alhora que pelaven armeles al voltant del cabàs aprofitaven per contar i escoltar històries o simplement xarrar. Amb el temps esta imatge de la mare envoltada de xiquets tots junts pelant armeles ha anat passant a l’estampa de la dona, només acompanyada d’una radio i poc més. També els iaios feien sovint esta tasca de pelar armeles. Era una manera de sentir-se útils i no perdre la vinculació amb les tasques del camp que de segur havien ocupat molt de temps de la seua vida.


Setembre de 2009. Maruja descorfant armeles al Carrascal. Foto: Arxiu Fotogràfic de la Biblioteca Degà Ortiz. Mª Jesús Juan


Desprès de pelades les armeles cal pujar-les a la cambra i escampar-les per a que s’assequen. Es convenient llaurar-les de tant en tant amb el peu i una vegada seques es quan es pren la decisió de quantes seran venudes (segons el preu del mercat) i quantes es destinaran per a ús familiar: per a fer pastes, per a guisar o per servir de complement a la taula acompanyant un bon gotet de vi. Les armeles que no es poden pelar, són trencades i menjades tendres.

Encara que se sol anar amb molta atenció són moltes les armeles que es perden entre la brossa, el solc i els marges. Pellucar significa arreplegar el fruits dels arbres que es queden pels marges o entre les branques i algunes vegades són complicats d’arreplegar. Era un costum d’abans, mentre es feia la collita de les armeles, dir la frase: “eixes deixeu-les ...eixes per a pellucar” perquè de vegades hi havia algunes que estaven en llocs tan difícils d’arribar que no valia la pena l’esforç. Amb el temps s’ha anat perdent esta pràctica de molts hòmens d’anar a pellucar un bancal després d’haver anat l’amo a fer la collita. Molts ho feien per necessitat, si aconseguien un grapat d’armeles, això que s’hi trobaven. En temps més recents eren els xiquets de la casa que a manera de joc pellucaven i així aconseguien de manera picaresca una propina del pare. Els xiquets s’ho passaven d’allò més bé i aprofitaven el moment per agafar el fruit que usaven per crear-se un instrument per jugar. I és que la imaginació infantil no té límits. Els menuts d’Aielo, i fins fa poc encara ho feien, solien agafar una armela i la refregaven o llimaven a la paret amb la finalitat de fer un forat per on bufar, aconseguint fer-se d’eixa manera tan simple un bonic xiulet.


Nevada del 1 de març de 2005. Un armeler florit prop del Pont de l'Arcà. Foto: Arxiu Fotogràfic de la Biblioteca Degà Ortiz. Rafa Morant


I així és com per menjar o per jugar...del fruit de l’armeler, es treia tot el rendiment.

-Ja tenim prou armela molta mare?
- Si, ara prepararé la resta d’ingredients i tu mentre, busca la llanda i comencem a fer la coca d’armela que tant t’agrada.


RECEPTA DE COCA D’Armela

Ingredients

12 ous
mig quilogram de sucre
300 gr. d’armela molta
300 gr. de farina
2 sobrets de royal
1 got de llet
mig got d'oli

Manera de fer-la

En un recipient gran es baten el ous, primer les clares i després posem el sucre. Una vegada ben batuts, s’ha d’afegir a poc a poc la resta d’ingredients: els rovells, la llet i el royal, la farina i la armela barrejant-se tot alhora que es posa l’oli. Mentre va calfant-se el forn a 150º.

La mescla resultant es posa en una llanda que prèviament s’ha folrat amb paper per fer coques per a que la massa no es quede adherida després de cuita. Si no es té el paper, s’unta amb un poc d’oli.

La llanda es posa al forn, prèviament en baixar de temperatura a 125º, i després de 90 min, quan la massa infle i es posa daurada per damunt, la coca ja estarà a punt per menjar.

Mª Jesús Juan i Mariló Sanz



No hay comentarios:

Publicar un comentario en la entrada