MARIA INES RIBES CASTELLÓ: PERSONATGE D’AIELO ANÒNIM I OBLIDAT

Dia 8 de Març, dia de la dona,

per commemorar-ho, el bloc d’història d’Aielo rescata del passat la vida de 

Maria Ines Ribes Castelló, com diu el títol del treball, 

personatge d’Aielo anònim i oblidat.

I PART:

 Mª INES RIBES CASTELLÓ 

“Aquí descansa la hermana Maria Ines Ribes y Castelló, beata Profesa del Carmen, bienhechora de esta capilla...murió en 9 de Mayo del año 1821, a los 61 años de edad.”   

Inscripció de la tomba que està a l’atri de l’ermita  del calvari St Joaquin i Sta Ana d’Aielo, tot just darrere la porta enreixada que hi ha a l’entrada.

INTRODUCCIÓ

Esta és la història d’un personatge nascut a Aielo fa més de dos segles, personatge anònim i oblidat que hem volgut rescatar del passat perquè pensem que saber les xicotetes històries personals contribueix a conèixer un poc més la història d’un poble. Però....¿Qui era Maria Ines Ribes Castelló?

Un dia, algú que sap del nostre interès per escorcollar en el passat ens va fer esta pregunta, i el fet de no saber la resposta ens va animar a investigar de qui era la tomba que estava a l’ermita...què faria esta persona per ser hi soterrada...com seria Aielo en aquells temps ... així com qui seria la seua família o els possibles descendents al poble. Al final tot acabaria en saber un poc més d’història d’Aielo investigant en la història de Mª Ines Ribes Castelló. El primer inconvenient que vàrem trobar va ser que ningú sabia res d’ella i el segon, que falta molta documentació als arxius d’Aielo que es remunte a finals del segle XVlll i principis del XlX.

Els camins inicials buscant possibles familiars ens donaren a conèixer una curiosa i antiga paraula que continua viva al poble: Beguina, que significa beata,  i que és un malnom que perdura en algunes persones d’Aielo. Pensàrem en un primer moment que seria un fil a seguir, tanmateix ho deixàrem córrer en saber que  els habitants de l’Olleria eren vulgarment anomenats beguins.

I seguírem investigant arxius començant pels d’Aielo: el municipal i el parroquial, desprès enfonsant-nos a l’arxiu municipal d’Ontinyent intentant buscar en els protocols notarials testaments  de la família Ribes Castelló; i també rebuscant a l’arxiu de la Col•legiata de Xàtiva.

Tomba a l'atri de l'ermita on està enterrada Ines Ribes Castelló

MARIA INES RIBES I L’ENTORN FAMILIAR  A AIELO

La història de Maria Ines Ribes Castelló comença a Aielo en 1762, any en el que va néixer. Son pare, vindria a Aielo a principi de 1700 i es va establir com a cirujà al carrer Sant Antoni. Al poc de temps es va casar  amb Francisca Mª Castelló,(*1) filla d’una de les primeres famílies repobladores d’Aielo segons ” la carta puebla” de 1611. Segurament es casarien a l’antiga ermita de Sant Miquel, donat que l’actual església San Pedro Apostol encara tardaria uns anys en ser inaugurada.

Fruit del matrimoni  tingueren 11 fills.(*2) El primer en néixer va ser Francisco José, al voltant de 1735, seguiria Jose Gabriel, desprès Francisco Vicente, anys darrere Mª Josefa, li seguiria Mª Magdalena en 1751, després Jose, Francisco, Pasqual naixeria després, i la que feia número vuit dels germans seria Maria Ines en 1762; desprès vendria Juan Bautista, a continuació Rafaela Eugenia i el més menut dels fills va ser Jayme nascut cap a l’any 1765(*3) .

La seua casa familiar estava al carrer de Sant Roc nº3, molt a prop del portal de Sant Roc i de la nova església. Este carrer era estret i constituïa el camí d’eixida del poble i fins molts anys després, ja en 1896, quan la casa pertanyia als hereus no es feren les obres de millora, sent com era, fins i tot perillós per als transeünts (*4) . Anys desprès en 1899 el carrer Sant Roc s’ajuntaria amb el carrer de la Presó, formant el carrer església (*5).

Descriure l’Aielo que visqué Mª Ines és remuntar-nos a més de 200 anys enrere. No és la nostra pretensió fer un estudi exhaustiu. Hi ha molts escrits complets que expliquen i detallen com era el nostre poble a finals de 1700 i principis de 1800 (*6) . Tanmateix pensem és necessari mostrar una visió general del poble en aquells anys per poder situar millor la família Ribes Castelló.

En primer lloc cal dir que Aielo en 1762, moment en el que va néixer Maria Ines, era propietat del marqués D.Salvador Roca i Pertusa.

El 29 de febrer de l’any 1760 es firmava en la Reial Audiència de València el document que declarava que per la mort sense testar del marques De Malferit, veí que havia estat de València, devia succeir en el referit vincle el seu fill major D Salvador Roca i Pertusa. La mare, que quedava com administradora degut a la minoria d’edat de D Salvador; va encomanar la presa de possessió de” la Baronia de Ayelo” a D. Ceferino Ortiz veí de Xàtiva i probablement parent d’ella.

I així D. Ceferino acompanyat de persones distingides i autoritzades va vindre a Aielo el 3 de març del mateix any i en dos dies va prendre possessió en nom del marqués de la població i del terme. Tot queda patent en un document protocolar que encara es conserva.

Va començar prenent com a propietat les quatre portes del poble: San Roc, el Carme San Cristòfol i la del carrer de San Francesc.

“...siendo en ellas entró, salió y pasó por los portales, abrió y cerró distintas veces las puertas de ellas, y practicó todos los demás actos de dominio y posesión que se suelen acostumbrar a hacer....”

De la mateixa manera va fer a l’església, en el forn vell situat a la plaça , el forn nou i l’hostal en el carrer del “mesón”, en una tenda...en la taverna, en la carnisseria del carrer del Carme. Va prendre possessió de la casa palau en la plaça major i de l’almàssera, de l’escrivania dels jutjats, de la jurisdicció suprema, de la casa presó, del forn de vidre, del molí fariner, del teular, de l’hort anomenat del Senyor,  de l’ermita de Sant Joaquim , de dos corrals per tancar ramat, d’hortes, de terres de secà... Va prendre també possessió de l’heretat i Baronia anomenada Cayrent, ...Prengué possessió de tot el terme d’Aielo( *7).

Llegint el document protocolar de la presa de possessió del marques en 1760 , podem imaginar-nos un poc l’Aielo d’aleshores. Era un poble molt mal comunicat, travessat per sendes i camins en males condicions. Les muntanyes eren amagatalls dels roders que de tant en tant baixaven al poble a proveir-se d’aliments. La vida en el poble era al voltant del marques, els carrers principals rodejaven el palau i eren carrers estrets i menuts encara  amb emprempta morisca.

La supeditació al marqués era abusiva fins l’extrem que en 1792 la gent del poble de la “Baronia de Ayelo” inicià un plet contra els abusos del marques en la seua demanda de tributs. El plet anà endavant, va arribar en 1793 al consell de Castella i va durar molts anys( *8) .

En 1797 Jose Cavanilles, botànic destacat  visità el poble, i les seues impressions sobre els pagaments excessius que s’havien de fer al marques, així com la riquesa de la terra del poble queden explicites en el seu llibre “Observaciones sobre la Historia Natural, Geografia, Agricultura, Población y Frutos del Reyno de  Valencia”

“...Al principio del siglo actual (XVIII) apénas tenia Ayelo 200 vecinos, y en el día tiene 442 (1791). Pocas tierras hay en el Reyno  superiores a estas en fertilidad y cultivo; pero ninguna tiene condiciones menos favorables al cultivador, el cual contribuye al Señor territorial la tercera parte del fruto de los árboles, excepto las higueras, que son francas; la cuarta parte de los granos criados en la huerta; la sexta de los sembrados de secano; y algo menos de la séptima del vino. A esta contribución, que igualmente pagan muchos otros pueblos del Reyno, se añade, que el propietario del campo incurre en tres pesos de pena si coge la mas pequeña porción del fruto de sus campos antes de verificarse la partición: no puede hacer su aceyte sino en la almazara del Señor, donde debe dexar la mitad: no puede sin licencia cortar ramo alguno principal de los arboles, podarlos, ni arrancar los muertos, cuyo tronco se apropia el Señor territorial: debe también a sus expensas las cosechas y hacer de ellas tres montones, para que el representante del Señor escoja el que mas le acomode, resultando de las demoras indispensables, perjuicios que causan las lluvias y contratiempos. A pesar de tan duras condiciones los de ayelo cultivan con esmero su termino, que tiene tres cuartos de hora de norte a sur y otro tanto de oriente a poniente. Solo quedan incultas las crestas de los montes vense las lomas de marga blanquecina y en general el secano cubierto de corpulentos algarrobos y olivos, o plantado de viñedos..."

Façana de l'ermita de san Joaquin i santa Ana

La conflictivitat social i l’enfrontament entre marques i els camperols dels pobles no és un fet exclusiu d’Aielo. Tanmateix és de ressaltar que Aielo era un dels pobles que suportava una de les més injustes situacions. L’agudització d’eixos conflictes a nivell general oposant-se al pagament de les prestacions al senyors i el rebuig dels monopolis que estos exercien, portaria a la desaparició dels senyorius (1813-1858) (*9) .

Tot açò ho veurien i ho viurien Mª Ines i la seua família en un poble sobre tot treballador del camp però també ric en algeps. També estarien presents en els primers anys de l’actual església parroquial San Pedro Apóstol, construïda en 1739; també veurien la reconstrucció del pont de l’Arcà en 1806-1807. Observarien la creació de l’horta nova així com assistirien a l’ampliació urbanística del carrers en el poble. Viurien, alhora, la devoció popular que va impulsar a posar plafons ceràmics en els carrers: en 1780 el de Sant Francesc que es trobava fins fa poc al carrer Major nº21, els Sants de la Pedra en 1790, Sant Josep també de finals del segle XVIII al carrer església, la Purissima i la Verge dels Desemparats, els dos plafons de 1790 i els dos situats al carrer Major, Sant Llorenç de 1795...i molts més que es van fer als mateixos anys i que es van col•locar a l’interior d’algunes cases per a devoció particular.( Santa Bàrbara i San Cristòfol... o la Verge del Rosari a l’antic hospital)

Este és l’Aielo en el qual visqué Maria Ines, els pares i els germans. Eren onze els fills que tingué el matrimoni i tots serien educats en l’ambient religiós que es vivia per tot arreu i que impregnava amb força tots els aspectes de la vida. 

Amb el pas dels anys, alguns fills es van casar i van abandonar la casa en la que vivien tots junts al carrer Sant Roc, altres es quedarien hi vivint de per vida. En 1787 el pare, D.Vicente Ribes, va testar davant l’escrivà d’ Aielo, D.Francisco Martinez Vicent, concretament el dia 30 de setembre i al testament anomena sols sis fills dels onze inscrits als arxius parroquials: Josef, Francisco, Jayme, Josefa, Magdalena i Mª Ines. ¿Moriren els que no anomena? És fàcil pensar-ho tenint en compte les continues malalties que sovint s’emportaven als més menuts: tuberculosi pulmonar, malalties infeccioses de l’aparell respiratori i digestiu, la pigota, la pallola, la tosferina , la diftèria , el tifus...o simplement un constipat.

En testar  D.Vicente estava postrat al llit per malaltia, però conscient de tots els seus actes. Deixa ben clar la seua última voluntat.

“...Primeramente mando y encomiendo mi Alma a Dios mio Señor que la eximió y la redimió con el inestimable precio de su sangre, suplicando a la divina Maria le lleve consigo a la Gloria para donde fue criada y el cuerpo mando a la Tierra de la que fue formado, otrori mando que cuando la voluntad de Dios .mio señor fuese servida llevarme de esta presente vida mi cadaver sea sepultado en la Iglesia Parroquial del Señor San Pedro Apostol de esta Baronia en la capilla del señor San.Jose vestido con ábito del padre Santo Domingo dando por el almoina acostumbrada que por mi devoción quiero de tome del convento de la Villa de la Olleria y que a mi entierro acudan en procesión los cantores acostumbrados y en el dia de aquel fuese hora decente y sinó al siguiente se me digan y celebren por mi Alma tres Misas cantadas de cuerpo presente en el altar Mayor de dicha parroquia porque así es mi voluntad...”

Ressaltem que D.Vicente Ribes seria un personatge important pel fet de ser soterrat en la capella de San Jose, capella de la que parla Madoz al seu “Diccionario geográfico, estadistico-histórico de España”:

“La Iglesia Parroquial de Ayelo de Malferiut, dedicada a San Pedro Apostol, tiene varios altares, el mejor de ellos dedicado a San José, sito a la derecha del crucero y embellecido con cuatro lienzos de mérito, y sobre su mesa está el sepulcro de San Engracio Mártir, con un busto ricamente vestido, dentro del cual se encuentran los restos del santo...”

En llegir el testament i altres documents familiars de l’època(*10) poden saber algunes coses dels fills.

El fill major de D. Vicente Ribes, Francisco José, segons dicta al testament ja havia rebut l’herència corresponent al moment de casar-se nou anys enrere, en 1778. De Francisco trobem documents d’uns anys abans de morir el pare en els que el marques de Malferit, D. Salvador Roca i Pertusa li cedeix un terreny en el carrer Purissima per a construir-se una casa, terreny pel que pagaria forts tributs, els mateixos impostos abusius que imposava el marques a tothom d’Aielo. També es conserven altres documents de compres i ventes de propietats entre els membres familiars.

El fill D. Josef, en 1787,segons consta al testament patern, estava casat amb Josefa Sanz Alonso. El pare el va anomenar marmessor (“albacea”) junt al rector Francisco Martinez. També s’especifica que al contrari del germà, José no havia rebut ninguna part de l’herència. Segurament es va dedicar al mateix ofici que el pare: hi ha documents en els que apareix el metge Don José Ribes, i el tractament de “Don” ho corrobora. Este tenia un fill nascut en 1780 que de major es va dedicar a la vida religiosa, era “presbítero de la orden de Nuestra Señora de Montesa y San Jorge de Alfama, y  caballero templario” i va arribar a ser  canonge de la col•legiata de la ciutat de S. Felipe, l’actual Xàtiva on vivia al carrer Sant Domenech nº 16 molt prop de la Seu, i just enfront d’un altre  paisà important en la història d’Aielo: Josep Ortiz i Sanz que també estava en la col•legiata però fent les funcions de degà*11 . El canonge José Ribes va morir als 53 anys, el dia 23 de juny de 1833, en Xàtiva on va ser soterrat, i va deixar tots els seus bens a l’ordre de Montesa a la que pertanyia i una tia germana del pare, la tia Magdalena, va ser anomenada com usufructuaria. El matrimoni format per D Josef Ribes i Josefa Sanz també va tindre una filla anomenada Rafaela que es va casar amb Francisco Faus, que era llaurador de Rotova.

El tercer fill anomenat en el testament de D.Vicente Ribes és Jayme, que al moment de testar té menys de vint-i-cinc anys i per tant és menor d’edat. El pare anomena com a tutor a un familiar, Josef Castelló, germà de la mare, per ser digne de la seua confiança. De Jayme no hem trobat res més en tots els documents protocolars consultats.

Al testament també queda inclòs el nom de tres filles a les que deixa la casa: Josefa, Maria Magdalena i Maria Ines.

“...morada que tengo y poseo en el poblado de cita Baronia en la calle San Roque, bien entendido con todo lo que se encontrase en ella el dia de mi fallecimiento. Y que las expresadas mis hijas  no pongan en esta casa arrendatario alguno...”

De Josefa sabem poc, sols és anomenada al testament com hereva de la casa junt a les germanes i en 1787 encara estava soltera. Anys després es casaria amb Jose Vicente Calabuig segons consta a l’índex de J.Bautista Bataller .El matrimoni va tindre un fill Andrés Calabuig, que va estar de canonge en Xàtiva junt al seu cosí José Ribes.

Mª Ines, al moment de testar el pare, any 1787, tenia 25 anys. Es va quedar soltera  i optà per una vida religiosa. Hem trobat pocs documents en el que siga anomenada: el del testament patern de 1787, una carta de pagament de Francisco de 1820 i el seu testament dictat el 26 de juny de 1804 , davant del notari Francisco Martinez  Carreres, quan tenia 42 anys. Tanmateix imaginem molt de la seua vida, tant que és mereix un capítol a banda. Al testament, malauradament prou il•legible i fet junt Magdalena, les dues germanes expliquen clarament el lloc on volen ser soterrades i l’hàbit que deuen posar-les. També es deixen els bens que fins el moment posseeixen una a l’altra.

Per a Mª Ines pensem que este seria l’únic testament, doncs és l’únic que hem trobat. Per altra banda, Magdalena anys després faria un altre testament que va anular este primer de 1804.

“...como nosotras, Magdalena Ribes, donzella, mayor de edad y Maria Ines Ribes, beata profesa de la Orden del Nuestra Señora del Carmen, hermanas vezinas que somos de esta Baronia de Ayelo de Malferit¿...? buenas y sanas pero temerosas de la muerte que es natural y por la divina clemencia con nuestro libre juicio entendimiento  conforme...mandamos que cuando la voluntad de Nuestro Señor¿...? llevarnos nuestros cuerpos sean sepultados en la Iglesia Parroquial del Señor San Pedro Apostol de esta Baronia y en la misma sepultura que quedan enterrados mis difuntos padres...en la capilla del patrairca San José, vestidas con abito de Nuestra Señora del Carmen...”

En l'última voluntat dictada al testament, Mª Ines, especifica que vol ser soterrada a la capella de San Jose en l’església, junt als pares. Este desig no va poder ser complit al posar-se en pràctica la pragmàtica reial que va prohibir enterrar en les esglésies a excepció dels casos previstos al ritual romà.

Ines volia ser enterrada a l'esglèsia, a la capella de sant Josep,  però no va poder ser prohibició reial
així que fou enterrada a l'ermita de san Joaquin i santa Ana.

Magdalena Ribes, en 1787, també estava soltera i així seguiria durant tota la seua llarga vida. Sabem que va néixer en 1751 i va morir en 1843, als 92 anys. Va viure a la casa familiar heretada del pare però no de seguit. Va estar vivint algun any en Xàtiva ( 1817) , junt al nebot canonge, fill del germà José.  Este al morir en 1833 quan tenia 53 anys, la va deixar com usufructuaria dels seus bens.

Indagant en la família Ribes ens adonem de la importància i influència que esta dona va tindre. En els padrons de Riquesa de 1832 i en els de 1841*12 , Magdalena es anomenada, i apareix com propietària de molts terrenys i bens que ella va anar heretant de tots els germans i altres familiars. També es anomenada com usufructuaria en varies ocasions.

 De Magdalena es conserven “les seues ultimes voluntats”: un primer testament fet junt a la germana Mª Ines, dictat en 1804, altre posterior datat en 18 d’agost de 1840 i revisat en un codicil  el 11 de desembre, tres anys abans de morir.

“Primeramente encomiendo su alma a Dios que de la nada la creó y el cuerpo a la Tierra de cuyo basto elemento fue formado el cual hecho cadaver manda que amortajado con ábito y velo del convento de Religiosas de la Villa de Beniganim y colocado con una caja ataud sea enterrado en el cementerio de la Iglesia Parroquial de esta dicha villa de Ayelo, debiendo ser su entierro ordinario y celebrarsele tres misas cantadas según costumbre...elige y nombra por sus albaceas testamentarios y pios executores a Fray Don Gabriel Castelló Presbítero vecino de la ciudad de Valencia y al señor Cura de la Parroquia de esta Villa que fuese cuando ocurra su fallecimiento...Declara que no tiene ascendientes ni descendientes...y por cosiguiente que es libre de disponer de sus bienes...”

I deixa tots els seus bens repartits en dos parts: una per a  la neboda Rafaela Ribes i l’altra part repartida entre altres  quatre nebots. Tots cinc són els encarregats de Magdalena en els últims anys de la seua vida, els que  li procuraran “la manutención y el vestir”. Als fills de Rafaela, que en este moment son menors d’edat, els deixa habitació en la casa  del carrer Sant Roc.

“...lindante por un lado con la de Antonio Ortiz y por el otro con la de Luisa Vicent, para que la abiten gratuitamente...”

Alhora que Magdalena va fer la revisió del testament el 11 de desembre de 1840, Rafaela Ribes, la neboda a la que deixava la meitat dels seus bens també fa testament.

En 1843 va morir Maria Magdalena, segons ens diu en la seua partida de defunció que es conserva als arxius parroquials.

...”habito de agustinas descalzas....Falleció ayer de vejez sin haber recibido mas que extremaunción por no estar capaz de más...hoy dia 18 de Diciembre de 1843.”

I també segons ens diu en una carta que, Juan Bautista Bataller rector en aquell any a la parròquia d’Aielo, va enviar a la col•legiata de Xàtiva anunciant la seua mort. I es que els bens que el nebot canonge li havia deixat en usufructe, ara devien vendre’s i cedir els diners a la col•legiata.

Indagar en la vida de Maria Ines porta a conèixer un poc la societat del segle XVlll i observar la força de la religiositat sobre tots els aspectes. També ens porta a descobrir les vides paral•leles que portarien les dues germanes Maria Ines i Maria Magdalena. Maria Ines dedicada exclusivament a la oració i Maria Magdalena, fent front als problemes quotidians que la vida comporta.

Posant un poc d’imaginació ens podem traslladar a finals de 1700. En una societat on la majoria de les dones es casaven i vivien supeditades als  marits, les dues germanes solteres vivien en la casa familiar que havien heretat dels pares. Maria Magdalena que era la major de les dues, també portaria una vida devota però sense deixar de costat tot el que suposa portar un casa endavant És de ressaltar que al moment d’especificar bens materials  en documents familiars sempre és el seu nom el que apareix; la qual cosa demostra una vegada més el pes i influència que està dona va tenir dins la família Ribes. I és que Maria Magdalena no va tenir més remei que enfrontar-se a tot, com a cap d’una casa que era; la germana Maria Ines seria l’encarregada de resar per l’ànima de les dues i ella de solventar els problemes diaris. I si  afegim el fet de que va durar tants anys s’entén el perquè Maria Magdalena apareix en molts dels documents de familiars descendents. 

Buscant en l’actualitat trobem que hi ha un terreny en el Barranquet de Bayle, on està la caseta coneguda com “la del canonge”. Esta casa  dóna nom a una gran partida de terres que huí en dia estan en part urbanitzades: c/ Alfredo Castelló, Av Jaume I... Segons ens consta en molts documents, eren terrenys que pertanyien a la família Ribes. El canonge José Ribes, nebot de Mª Ines, tenia allí la seua casa de camp on anava a passar els estius, d’ací el malnom que encara perdura. Estes propietats, en 1841 quedaren inscrites a nom de Magdalena Ribes Castelló i de José Ribes Sanz i queda registrat al padró de riquesa conservat a l’arxiu municipal d’Aielo; huí en dia estes propietats estan en mans dels descendents.

MªJesús Juan Colomer

Mariló Sanz Mora

I PART de l'article publicat al llibre de festes d'Aielo de Malferit, any 2002