Del jardí bell de València
és Ayelo ermosa flor
que escampa, arreu, les fragàncies
que despedeix lo seu cor
Miguel Ferrándiz . "Himne a Ayelo"


martes, 10 de agosto de 2010

Una poesia inèdita de Miguel Ferrándiz

.


Miguel Ferrándiz (1877-1962)



LES FESTES DEL MEU PÓBLE
Una poesia inèdita de MIGUEL FERRÁNDIZ

Miguel Ferrándiz, el nostre mestre-poeta, va escriure molt al llarg de la seua vida, alguns escrits i poemes han vist la llum, altres com el que a continuació presentem, són inèdits. És la nostra intenció anar a poc a poc rescatant-los dels calaix en el que s’hi troben i en este blog, anar transcrivint-los fidelment per mostrar-los a tothom i evitar l’oblit.
En LES FESTES DEL MEU POBLE Miguel, amb 54 anys, escriu el que veu i el que viu aquell any de 1931 i ho fa amb espontaneïtat i des de la perspectiva del passat, mostrant sentiment i alegria per haver gaudit de les festes junt a l’amic al qui dedica el poema.


***


Al amic Joaquin Cerdá Berbis,
en l’homenaje que li dedicarem sos
admiraors paisans.
***
Me demanen que cante en homenaje
d’ú, qu’estima a este poble aon han naiscut
pos del Centre d’Europa feu viatje
per la fe i tradició nòstra atrapat
J jo, que no se dir a res que no,
si es la que mefa el gener una señora
me dispose a entonarli esta cansó
encara qu’en resulte póc sonora.


***



LES FESTES DEL MEU PÓBLE

Ho recórda mon cór amb alegría
i no puc apartar del pensament
l’entussiasme i les festes que se feien
en món póble cuan jo era chicotet:

La esperá de la musica i reparto
per les cases del seu allojament;
el music que tocava la donçaina
i l’atre que tocava el tabalet,
qüals tocates sabien de memória
pos que sempre tocaven lo mateix;
les cordáes; les traques; la revelà;
la Missa o gran orquesta; els morterets;
el sermó; d’un Dotor o d’un Canonge
que per vestir de roig sembla eloqüent;
aquella provessó que mai s’acaba
ab tánta llumninaria i ciri encés;
els fócs artificials ab ses rodetes
de colors blaus morats, groc I vermell
que pegaven les boltes tan apressa
i a una velocitat major qu’el vent;
els bóus i les barreres; les galoches
de colorits papers
que bufant en canut de gróga canya
les claváven als lloms ab gran plaer;
les danses, tan serióses, tan miráes,
en que feia de cab “El Pablanquer”
ab broncha de gesmil en la solapa
i el compás de ses cames tan atens;
Vicent “El Alguacil” guardánt el orde,
Que causava terror a tot chiquet;
Moltes cares estranyes en tals dies
dels moltissims qu’havia forasters
qu’en motiu de les festes aci estaven
aon tenien amics o acás paréns;
i el goig i l’entussiasme que mostrava
tot Ayélo al Sant Crist, a qui vót feu
de ferli cada any solemnes festes
en próva de s’amor i agraiment...
¿ qui ho podrá recordar,
qui, que siga mig vell,
sens que li asomen llàgrimes als ulls
de pena i alegria tot a un tems?
¿ qui será el que no tróbe en molta falta
les tocates del clásic donçainer?
¿ qui, al vore qu’en les festes no fan danses,
un ball de tan pòc gasto i tan décent,
n’observará son buit,
no’s trobará de menys?...
I encara que son còr
s’alegra per la fe
i respira alegria
l’afecte al seu Patró i agraiment,
no será la so dicha
ni el seu gòig serà ple
en les festes que veja
que no son com va vore sent chiquet


i he vist la “cabalgata” per lo poble/donant satisfacció a tota la gént.
(Procedència de la foto: Arxiu fotogràfic de la Biblioteca Degà Ortiz)

***
Per aixó, en este any qu’he vist en festes
un carrer adornat de farolets;
i he oid en “pasacalle” alegres nótes
de clásica donçaina i tabalet;
i l’he vista davánt la provessó
despertant l’alegria dels chiquets;
i he vist la “cabalgata” per lo poble
donant satisfacció a tota la gént;
i he oid la nova banda”El Safarrancho”
qu’al poble li ha causat no póc plaer;
i he vist els tres peróls ab tres sorpreses
còm “garrotá de cego” a tròsos feu;
i he presenciat el ball del danses
com se feien, serioses, atre temps;
i he vist cóm tot el poble s’adheria
i gojava en un ball serio i decént...
he sentit, com fa tems no sentia,
i he jogat tan pur goig, tan gran plaer,
que m’han fet olvidar en uns dies
qu’el cab tinc ple de canes i soc vell,
per a omplir lo meu còr i la meua ànima
d’aquell góig que sentia sent chiquet.

***

Lo nòstre paisá,
lo nóstre amic fester,
mostra voler al poblé
en un amor ardént;
demostra qu’en son còr
feren niu sentimens
d’afecte i gratitut
al poble aon ell nasqué
(mos ho ha provat enguany
en les festes que feu);
demóstrá qu’es amic
des tradicions i fe
al fer que resuciten
aquells clásics festeigs
qu’en Ayèlo se feien
cuan era chicotet.

Per això, gratitut,
que sentim els impulses
nostr’afecte mereix,
de patris sentiméns,
i volem coronarlo
en rames de llorer
qu’el pujen a la glória
que d’Ayélo es mereix.

***

Mes no ignòre l’amic,
lo paisá fester,
que aquell que honra al seu poble,
¡queda honrat ell mateix!.

Miguel Ferrándiz Bataller.

Ayélo Malferit i agost de 1931.

2 comentarios:

  1. Deuria de ser un home amb un grapat de sentiments, una bona persona i bon mestre, els seus alumnes estaran contens de recordar al mestre que tant va fer per la joventut d’Aielo i per la llengua valenciana.
    Cada vegada que tinc l’ocasió de lleig algun escrit d’ell, jo també m’emocione. Es un gran poeta, sap aplegar al cor i als sentiments mes profunds que tots guardem com un tresor.

    ResponderEliminar
  2. Quien era este Joaquin Cerdà-Berbis a quien esta dedicada esta poesia

    ResponderEliminar