Del jardí bell de València
és Ayelo ermosa flor
que escampa, arreu, les fragàncies
que despedeix lo seu cor
Miguel Ferrándiz . "Himne a Ayelo"

.

lunes, 16 de agosto de 2010

Vivències d'un segle. Maria la "Parpalloca"



.

VIVÈNCIES D'UN SEGLE




Maria Magdalena Martínez Alemany, la "Parpalloca"


Jo crec que entre tots els pobles,
és Aielo el més formós;
per haver nascut en ell,
em considere ditxós.
Miguel Ferrándiz


Faré un repàs de la vida de Maria Martínez Alemany, la de Gerardo, que és com popularment se la coneix, per ser la persona més major del carrer Sant Llorenç.

Maria, també coneguda amb el malnom de la Parpalloca, va nàixer sent Rei d’Espanya Alfonso XIII de Borbón i va ser testimoni de la I Guerra Mundial (1914-1918), la II República (1931-1936), la Guerra Civil (1936-1939), la II Guerra Mundial (1939-1945), l’etapa del Franquisme (1939-1975), l’etapa de la segona restauració dels Borbons, en la que Espanya va tornar a ser una monarquia encapçalada pel Rei Juan Carlos I (nét d'Alfonso XIII) i la posterior transició a la democràcia i que amb la Constitució ens va portar llibertat i progrés.

I que millor preguntar-li del passat a una persona que l’ha viscut i ens pot donar bona i detallada referència degut al bon estat de la seua ment.

Maria prompte celebrarà el 98 aniversari d’una vida plena de records i vivències. Una vida amb etapes d’incertesa, amb etapes d’esperança i amb etapes de felicitat, tot açò barrejat ha tingut cabuda en la seua llarga vida.

Maria va nàixer el 23 de Setembre de 1912 a les vint-i-una hores en el carrer dels Sants de la Pedra número 41. Com va ser inscrita al registre civil el dia 24 de Setembre, aquesta és la data quan Maria sempre ha celebrat l’aniversari, però a l’acta de naixement s’especifica que va nàixer el dia anterior.


Joaquín Calabuig, Magdalena, José Ramón, Mercedes Alemany, Marina
Calabuig i Maria. Pilar Sanz Martínez, Marina i Silvia Barber Calabuig.

Filla de José Ramón Martínez Calatayud, Maquinero, de 24 anys i d’ofici paperer i de Magdalena Alemany Belda, Parpalloca, de 22 anys i costurera de professió. Magdalena cosia els dots a totes les xiques del poble, Maria va aprendre de sa mare i de ben menuda sempre feia els traus i les presilles per als gafets.

Era néta per línia paterna de Joaquín Martínez Gironés i Secundina Calatayud Aparici i per línia materna José Alemany Ureña i Milagro Belda Calatayud.

Joaquina López i Magdalena Alemany Belda.

Com a dada curiosa apunte que José Alemany Ureña era molt beat i quan s’assabentava que alguna persona en el poble estava morint-se anava corrent a ajudar-la a bé morir, com si fos un sacerdot. També ressaltar les 17 xiquetes que va parir la seua dona Milagro Belda Calatayud, sobrevivint-ne pels anys solament quatre.

Li pregunte a Maria si de xicoteta va anar a l’escola i em diu que anava tots el dies. I em segueix contant que allí cada dia els donaven un full on feien les coses bàsiques que calia conèixer. A l’escola va aprendre a llegir i a escriure, cosa no massa freqüent entre els xiquets i xiquetes, ja que solien posar-se a treballar de ben menuts.

José Ramón treballava a la fàbrica de paper que hi havia a la zona de la Clariana d’Ontinyent, però barallava la necessitat de recórrer a la immigració per tal de fer uns dinerets més de pressa.

Milagro Belda Calatayud.

I no va tardar en presentar-se-li l’oportunitat d’anar a treballar a França, oportunitat que va aprofitar. Així que sense pensar-ho molt, junt a la seua dona i filla marxaren cap al país veí. Maria tindria aleshores uns 6 o 7 anys.

Allí van passar set anys de les seues vides. Son pare treballant al port carregant vagons del tren i algú que altre vaixell. I com que era molt valent, tots els dies feia el doble de tasca per a guanyar-se dos jornals i així poder tornar a Aielo el més aviat possible.

Sa mare com que era cosidora li van oferir cosir a casa i també per a les xiques d’una madame on anava tots els dies, la qual era molt fina i molt bona persona. Quan la madame va conèixer a Maria va quedar encisada en vore-la ballar i li va regalar una cistelleta plena d’ous.

Maria va anar a l’escola per conèixer un poc aquella desconeguda parla que cap dels tres sabia. Quan anaven a comprar la mare deia a Maria el que feia falta i esta li ho demanava a la botiguera.

Foren anys llargs i plens d’enyor per la família, per la terra i pel volgut Aielo.

Però com tot passa, al cap de set anys i amb prou estalvis, tornaren. Maria tindria uns 14 anys.

Maria va conèixer a Gerardo Sanz Soler sent quasi una xiqueta. Ell anava a festejar a casa d’ella i alguna que altra vegada ella no estava, però l’esperava impacient. I és que Maria sovint anava a la font a per aigua i s’entretenia amb les amigues. Gerardo sempre la justificava dient que era cosa normal, ja que era una xiqueta.

Maria es va casar als 19 anys amb Gerardo que tenia 27 i obrer de professió, el dia 25 de Maig de 1932. Va oficiar la cerimònia un dels sacerdots que per aquell temps hi havia al poble D. Heliodoro Clerigues Marí.

De lluna de mel se n’anaren a Madrid, allí es feren la fotografia de nuvis, conegueren la ciutat i visitaren a la tia Encarnación Alemany Belda que estava casada amb Juan Barber Martí "Marc", tenien tres fills. Vivien allí perquè el tio treballava de cuiner en un convent de frares.

Com que sabien de la professionalitat de Gerardo el van recomanar per a fer unes reparacions en el convent. Aquells retocs es van demorar durant sis mesos, temps que estigueren vivint allí en el convent i temps que aprofitaren per a tornar al poble amb la butxaca plena.

Quan es van casar van fixar la seua residència a casa dels pares d’ella al carrer 1º de Mayo número 17 (hui en dia, Sant Llorenç).

Al poc de temps Maria es va quedar embarassada i el 20 de Juny de 1933 a les quinze hores va tindre un xiquet que li posaren el nom de Gerardo, com el pare.


Maria i Gerardo, fotografia feta a ROCA, Tetuan 20, Madrid.

Uns anys després compraren la casa del carrer Primo de Rivera número 34, que en l’actualitat s’anomena carrer del Mig. Com que era filla única i sempre havia viscut amb els pares, aquestos van vendre la casa del 1º de Mayo i van anar a viure amb ells.

En Juliol de 1936 va començar la guerra civil, una part de l’exèrcit es va rebel·lar contra el govern de la II República i va quedar truncat l’intent de convertir Espanya en un país modern i democràtic. Probablement aquesta seria l’etapa més dolenta que podia viure un país. Foren quasi tres anys d’ angoixa i incertesa.

José Ramón Martínez i el seu nét Gerardo.

Maria tenia un xiquet de 3 anys i un altre que venia de camí quan els milicians es varen emportar al seu marit Gerardo i a son pare José Ramón. Poc després a son pare el deixarien anar. Seguint bancals i camins va tornar a casa i s’amagà en la caseta de camp durant tres mesos. Del seu marit Gerardo i dos més del poble no se sabia res de res, no se sabia si estarien vius o morts. Açò creava una angoixa i un malviure permanent.
El seu segon fill va nàixer el 4 de Març de 1938 a les set del matí, en plena Guerra Civil i sense notícies del pare del recent nascut al que li posaren de nom Joaquín, (aquest aniria pel seu propi peu a rebre el sagrament del baptisme quan va acabar la guerra el 16 d’Agost de 1939 quan contava 17 mesos d’edat).

Una nit de nevada a les quatre de la matinada van tocar a la porta. Tots s’espantaren ja que es vivia en una certa por sempre pensant “ara vindran també per nosaltres”.

El pare de Maria va obrir la porta i va vore al seu gendre Gerardo que venia d’amagat en un camió per tal de conèixer al seu fill Joaquín que ja tenia set o vuit mesos. Gerardo va passar dos anys i mig a Algemesí.

José Vicent “ Bobi” Mercedes Calabuig i Joaquín Sanz.

Degut a la tensió i l’angoixa en la que es vivia Maria caigué malalta, va tindre una pujada de llet que quasi acaba amb la seua vida.

Per aquella època el tio Juan, Marc, ja no treballava a Madrid, estava de cuiner als frares d’Ontinyent i en assabentar-se que Maria estava molt malalta, una nit va arribar amb un cotxe per endur-se-la. Fent-la passar com a la seua dona, volia portar-la al convent on hi havia molta gent amagada i entre ells metges que la podien visitar.

Milagro Belda, Encarnación Alemany i Juan Barber “Marc”

Els milicians tenien el Comité a les eres del poble. Era el lloc on donaven de menjar als homes que havien reclutat d’altres pobles, i on s’organitzaven els escorcolls i saquejos. Per a dormir els repartien per diferents cases. A casa de José Ramón, Magdalena i Maria els assignaren set homes. Hi havia un que era distint als demés i que Maria i els seus pares li van concedir certs privilegis. Li deien Salvador tenia bons modals, tenia les mans molt fines i va demanar si podia dormir en una habitació tot sol. A més demanava tots el dies aigua calenta per a llavar-se, sempre volia estar ben net. La resta dormien en la pallissa tots junts sense privilegis.

Maria havia llevat els sants de tota casa, no sabia qui li havia d’entrar i calia anticipar-se. L’església era perseguida, es van paralitzar els ritus o qualsevol manifestació cristiana, fins i tot van matar els quatre retors que hi havien al poble: D. Salvador Oltra Martínez (retor), D. Joaquín García Dobón (vicari), D. Heliodoro Clerigues Marí (vicari) i D. Juan Bautista Requena Juan (beneficiat).

Un dia en tornar Maria del llavador va vore que Salvador havia agafat al braç a Gerardo i a Joaquín. Es va aterrir pensant que havia entrat a l’habitació on dormien els xiquets i allí tenia al Cor de Jesús i a la Immaculada Concepció. Salvador la va tranquil·litzar dient-li: “señora Maria no se preocupe que no he visto nada”. I Maria va respirar tranquil·la. Quan acabà la guerra s’assabentaren que Salvador era retor.

En Abril de 1939 va acabar la Guerra Civil amb la victòria de les tropes franquistes. El General va demostrar des del principi que estava en contra de la democràcia, va reduir les llibertats dels espanyols i encara que va formar un govern, ell anava a ser l’únic que decidiria assumptes importants.

Aquest va ser un període esperançador en el que s’havia de començar el que havia estat destruït i reprendre el que havia quedat paralitzat en l’època de guerra.

Gerardo treballava d‘obrer en la construcció, també coneixia a la perfecció l’ofici de llanterner, ofici que va ensenyar al seu germà Joaquín. El iaio José Ramón treballant les terres de casa i Maria i sa mare cosint i fent dots per a les xiques del poble, a mes de portar casa i criar la família.

Maria Martínez Alemany (asseguda en terra, la 1ª per la dreta) amb un grup de xiques que anaven a costura.

Un dia estant Maria embarassada de quasi sis mesos, es va dur un ensurt en aparèixer una gitana quan estava pastant al rebost. Dos dies després Maria va avortar, era un xiquet.

El dia 6 de Gener de 1944 a les quatre de la vesprada, Maria va donar a llum al seu tercer fill. En saber-ho els retors de Gata, D. Francisco i D. Manuel Castelló Quilis, que eren el que estaven al poble, acudiren de seguida i li digueren a Gerardo i a José Ramón que degut al dia tant assenyalat de reis, havia de posar-li el nom d’un d’estos. El iaio els va dir que anava a posar-li Ramón com ell, però si volien podien escollir un segon nom i així quedarien tots “contents i pagats”. És per això que a la nova criatura li posaren Ramón Gaspar.

José Ramón Martínez Calatayud “ Maquinero”.

El 8 de Juliol de 1947 a la una del migdia va haver un esclat d’eufòria a casa de Maria, tots estaven contents perquè per fi, després de tres xiquets, havia arribat al món la desitjada xiqueta.

Pilar Sanz Martínez. 1949.

En eixe moment passava pel carrer Enrique Aparici, "Xales" i degut al rebombori va entrar en casa i en assabentar-se de la notícia digué que ell tenia que ser el primer en agarrar la xiqueta al braç. I així ho van fer degut a la confiança i l’amistat que tenia amb la família per ser veïns durant molts anys al carrer 1º de Mayo.

Ramón i Pilar Sanz Martínez. Any 1951.

Boda de Gerardo Sanz Martínez i Vicenta Soler Andrés, 26 de Desembre de 1959.

La mare de Maria, Magdalena Alemany Belda va morir el 13 de Gener de 1961, als 74 anys i el pare José Ramón Martínez Calatayud el 7 de Maig de 1973 als 87 anys.

Gerardo Sanz Soler va morir a les cinc de la matinada del 10 de Desembre de 1976 a l’edat de 71 anys, després d’una vida plena dedicada a la llanterneria i la construcció; i més si cap a les atencions de la seua família.

Maria amb les seues tres nétes. Vicenta, Maria i Yolanda.

Grup de dones que resaven el viacrucis.

Maria viu en l’ actualitat amb molta pau i tranquil·litat en sa casa de quasi tota la vida i està rodejada de l’afecte i l’estima dels seus quatre fills, sis néts, onze besnéts i tots els que la coneguem. I esperem siga per uns quants anys més.

Maria besant el Crist de la Pobresa en les Festes Patronals.

Des d’ací un record per a les tres amigues i veïnes del carrer Sant Llorens que junt amb Maria van viure de ben aprop també les festes en honor al Sant Màrtir.

Maria Martínez, Joaquina Malchirant, Dolores Martí Calabuig i Lola Martínez Martí.


Ramón i Pilar Sanz Martínez amb sa mare Maria Martínez Alemany, Maig de 2010.


No puc acabar sense mencionar a una altra dona longeva del poble, Maria Magdalena Belda Bellot, la ti Malena Fèlix, que va nàixer el 23 d’ Agost de1912, un mes abans que la nostra Maria a la qual anomena la “meua germaneta”.

No se si és pura casualitat, un capritx del destí o un privilegi celestial el fet que les dos dones més majors del poble comparteixen el mateix nom.


Imatges de l'homenatge que li feren a Maria els veïns durant les Festes de Sant Llorenç, el 15 de agost de 2010.

He d’agrair a Pilar Sanz Martínez l’ajuda prestada ja que és coneixedora a la perfecció de moltissimes vivències i anècdotes que ha sentit al llarg dels anys de boca de sa mare, històries que dóna gust escoltar ja que coneixent l’ahir valorarem el present i sabrem treballar-nos el futur.

Rafael Morant Requena. Juliol de 2010.




4 comentarios:

  1. Un artículo enternecedor, para una mujer con muchos años de responsabilidad y civismo con su estimado Aielo. Este pequeño homenaje que se le tributa a María, debería ir acompañado de un compromiso permanente, de reconocimiento de la igualdad y de la dignidad de las mujeres, de todas las mujeres de Aielo de Malferit, sobre todo los mayores, incluidos los hombres, su función de cronistas y transmisores culturales y de experiencias, que enriquecen a los jóvenes, y que son un puente entre el pasado y el presente. Esto es transmitir cultura.
    Son interesantes los apartados, “Arxiu de la memoria” y “entre dones”, creo que están pensadas para contener buenos artículos, que siendo nostálgicos nos muestran como ha sido nuestro mas reciente pasado.
    Estáis realizando un trabajo muy importante: la recuperación de las vivencias de muchos ayelenses, su manera de vivir, pensar, trabajar, entretenerse… desde este medio de comunicación os felicito, y os animo a continuar.
    Si encuentro alguna cosa que os pueda servir, no dudéis que pronto dispondréis de ella.
    Con mi más estimado cariño.

    ResponderEliminar
  2. Moltes gràcies, Rafa.
    Mai et podrem agrair la dedicació i l'obstinació que has posat per escriure la bonica història de la nostra "aueleta".
    De nou, gràcies.

    ResponderEliminar
  3. Des d'aquest blog d'història aprofite per a desitjar a tots els lectors unes Bones Festes de Nadal i que el 2011 estiga ple de salut, Alegria i Prosperitat.
    I de manera especial a la tia Maria per ser la persona més major del poble.

    ResponderEliminar
  4. Un familiar mío se llamaba Elisa Belda Bellot sabe alguien si pudiera ser familia de María Magdalena
    Gracias

    Joaquin Vila Belda

    ResponderEliminar