Sobre la Memòria Històrica en Aielo de Malferit

Donat l'interès històric de l'escrit repartit pel poble per Miquel Mollà i Egea, publicat en este blog en l'apartat de comentaris (en l'entrada "Hilario Martínez, un campeón de leyenda"), creguem oportú el publicar-lo en una entrada independent per a facilitar la seua lectura i difusió. 

·····oooOooo·····

Cal fer memòria i recordar allò que va succeir fa anys? Miquel Mollà i Egea. Foto: Google Images

LLIBERTAT D’EXPRESSIÓ…… PER A QUÍ?

per

Miquel Mollà i Egea*

L’Associació de Festes (Junta Directiva) de Moros i Cristians d’Aielo, no ha volgut publicar aquest escrit de Història del poble i no ha donat cap explicació ni cap raonament convincent de la seua decisió. Amb aquesta actitud han violat constitucionalment la llibertat d’expressió i a més a més han perdut tota credibilitat com a demócrates i com a representants de tots i totes els festers i festeres d’Aielo i de la resta de veïns del poble.

LA DEMOCRACIA SOLS TÉ UN CAMÍ PER PODER ENTENDRE-LA: LLIBERTAT, TOLERÀNCIA I RESPECTE MUTU. CAL FER MEMÒRIA?

Cal fer memòria i recordar allò que va succeir fa anys? Recordar la memòria històrica no és sols un dret que tenim tothom, és també un deure per a tots/es el no oblidar-la.

Es tant evident recordar quan arribem a una certa edad que tenim la necessitat de reviure allò que ara ens fa il·lussió passar per la nostra ment i el nostre pensament els records i vivències d’infantesa, de joventut i maduresa com una pel·licula de cinema.

El que ens apeteix evocar és tot el que en la nostra vida hem viscut o simplement ens varen contar perquè són rememoracions o vivències agradables o altres no tant feliços, però no per això deixem de voler-los recordar, doncs ara els mirem des d’un altre punt de vista i des de l’experiència dels anys viscuts i això fa que els grans problemes que ens pareixien abans, ara els evoquem amb un somriure i sense donar-los la trascendència d’aquells anys passats, malgrat que hi ha altres que perduren aferrats al nostre pensament com records desagradables per la duresa en que es produïren o ens contaren.

Recordem fets, persones, accions, llocs, colors, paissatges…..i tot això és un reviure o un rebobinar la nostra vida, les nostres il·lussions, les nostres passions, els nostres objectius aconseguits o aquells altres que s’han quedat pel camí, però malgrat tot, tambè ens agrada retenir en el record altres fets o esdeveniments que marcaren profundament la societat i en particular algunes vides. Aquests fets ens obliguen, d’una forma o altra, a no oblidar-los perquè ningú puga distorsionar-los canviant el seu contingut, la seua realitat i la seua existència.

Al programa de festes de l’any 2000, pàgina 150 he rellegit un article on es demanava el record i reconeiximent a unes persones que durant la “guerra incivil” espanyola foren assassinades per un dels bandols establerts en aquells anys. L’article feia insistència en que se’ls recordara com a persones que havien donat la seua vida per una causa que creien justa i encertada i que hi ha que recordar-los com herois del nostre temps comparant-los amb els martirs dels primers segles del cristianisme.

Impulsat per aquell article-comentari, i ara per les afirmacions desafortunades, innecessàries i sense cap rigor històric, aparegudes al llibre que últimament s’ha editat vers la història i geografia del poble, (….segons acusacions arreplegades el 1939….pàgina 286, segon paragraf) no he pogut ressistir la temptació de fer aquest que esteu llegint per tal de recordar la memòria històrica d’altres persones que, per lluitar i defensar idees de justicia i democràcia, tant vàlides, justes i encertades com les altres, tambè pagaren OFICIALMENT amb les seues vides i com que aquest llibre-programa de festes pense que és de tots/es i per a tots/es, permitiume un xicotet record per a tots ells perquè crec que és de justícia.

Pense que tots no han rebut el reconeiximent que se’ls deu com a persones i membres de la nostra societat.. Uns han tingut durant mès de 70 anys el seu lloc de descans, el seu reconeiximent públic i oficial i a mès a mès considerant-los com a martirs de la tradició.

L’estat i l’esglèsia varen saber fer molt bé allò de portar els cossos i despulles dels assassinats durant la guerra als seus llocs d’origen i donar-los tota mena de reconeiximents públics i amb molta creixença, mentre que l’altra resta de persones han estat els grans oblidats des del dia en que foren afusellats i encara dormen a fosses comunes o, qui sap on estaran soterrats?.

Reflexionem amb seny i objectivitat per recordar tambè aquestes persones que, en moments de caos i confusió, lluitaren per una societat millor i més justa i així serà com farem justicia per a tots/es.

Foto: Enric Soler. Enricsol.blogspot.com

L’any 1939, l’11 de setembre (feia poc que la guerra havia acabat) es celebrà un Consell de Guerra contra 7 veïns d’Aielo i el dia 20 del mateix mes i any contra altres 9 veïns més amb els resultats i conseqüències que encara molta gent del poble recorda.

Els 16 veïns foren ingressats a la presó de Sant Miguel de los Reyes de València i tant sols 2 mesos desprès foren jutjats i condemnats (no sabem encara quins càrrecs i per quins motius els imputaren i condemnaren) a penes entre totes a veure quina era la més dura, més cruel i vexatòria: privació de llibertat durant molts anys, tortures i menyspreu a la presó, pagament de fortes multes econòmiques i, la que no te retorn, afusellament davant un pelotó d’execuciò arrimats a una de les tàpies del cementeri de Paterna les gèlides matinades dels dies 25/11/1.939 i 19/12/1.939. (1)

Eren homes de tota condició social i econòmica: metges, llauradors, espardenyers, secretaris, jornalers… i amb edats entre els 33 i 63 anys i situacions familiars diverses com els casats amb xiquets i xiquetes al seu càrrec i solters amb tota una vida per davant.

Des d’ací, al recordar-los, els donarem un reconeiximent a tots ells que encara no han estat, ni dignificats com a persones ni recordats (exceptuem els seus familiars més directes) i que sembla mai han estat considerats públicament com a membres que foren de la nostra societat aielonera i ja és arribada l’hora de preguntar-se: SÓN O NO SÓN FILLS D’AQUEST POBLE ? PER QUÈ HAN ESTAT ELS GRANS OBLIDATS?. Perquè l’Espanya de la postguerra era un país de silencis, els silencis dels morts i els seus familiars; els silencis dels presoners, els silencis dels depurats, els silencis obligats per les autoritats.

Caldrà fer-los justícia i, encara que siga al programa de festes, recordar-los, per a que tots/es reben el merescut reconeiximent i la adecuada dignificació, impedint, d’aquesta manera, que l’adulteració i, moltes vegades, les falsetats de la nostra història ens confundeixca.

Ne foren un total de 31 els represaliats després de la guerra, dels quals:

16 sobreseïments : 7 jornalers. 2 espardenyers. 1 paperer. 1 tinent d’invàlids. 1 obrer de vila.. 1 pastor. 2 llauradors i 1 metge.

3 multats amb 1000 pts. : els tres llauradors

2 multats amb 500 pts. : 1 camperol .1 paperer.

3 que no se sap el càstic: 1 jornaler. 1 metge. 1 camperol.

4 afusellats el 25-11-1939: Urbano Diaz Lozano (34 anys) secretari d’Ajuntament, Rafael Egea Tormo (63 anys) llaurador, Antonio Castelló Bernat (36 anys) espardenyer, José Belda Martínez (38 anys) jornaler.

3 afusellats el 19-12-1939: Manuel Belda Pérez (38 anys) llaurador, Francisco Nadal Penalba (38 anys) espardenyer i Fermin Martí Nadal (49 anys) empeltador.(1) 

ES POT PERDONAR, PERÒ MAI OBLIDAR PER A QUE NO ES TORNE A REPETIR!

Miquel Mollà i Egea. 

(1) Calzada Aldaria, Antonio. "Entre la nit i el marasme. La Vall d'Albaida 1939-1952". Editorial Germania, S.L. Alzira, 2005

* Llegir un altre article de M. Mollà.