Del jardí bell de València
és Ayelo ermosa flor
que escampa, arreu, les fragàncies
que despedeix lo seu cor
Miguel Ferrándiz . "Himne a Ayelo"

.

martes, 14 de junio de 2011

Abolició del Règim Senyorial en Ayelo de Malferit (1792-1858)(primera part)




La Carta Pobla de 1611 donada per D. Lucas de Malferit mantenia les mateixes condicions de vasallatge que als moriscos.


CONDICIONS DEL RÈGIM SENYORIAL EN AYELO DURANT EL SEGLE XVIII.

Aquestes condicions han sigut conegudes pels historiadors gràcies a la divulgació que d'elles féu A.J. Cavanilles (1) a finals del segle XVIII, passant a ser un exemple especialment dur de règim senyorial que aplega fins ben entrat el segle XIX. Dues poden ser les raons d'açò: per una banda el dret feudal Aragonès de completa jurisdicció sobre les possessions territorials, i per altra la conseqüència del despoblament d'Aielo quan l'expulsió dels moriscos, donant D. Lucas de Malferit en 1611 a les noves famílies de pobladors una carta-pobla que com a mínim mantenia les mateixes condicions de vassallatge que als moriscos, en un intent de suavitzar les pèrdues que l'expulsió suposava (2).

Al segle XVIII arriben tots els capítols de la carta-pobla sense gairebé modificar-se, cosa que suposava pels emfiteutes una partició de fruits abusiva, l'obligatorietat d'utilitzar les dependències del senyor, açò és: el molí, la carnisseria, el forn, la fonda, la fleca i taverna; així com portar-li els fruits a la casa-palau, mantenir i netejar les sèquies, pagar-li diversos censals i suportar moltes prohibicions i multes. També cal tenir en compte l'increment poblacional en Ayelo durant aquest segle, passant de 200 veïns a principis de segle a 442 cap al final d'aquest (3), el que suposava que tota aquesta població difícilment podia mantenir-se amb aquelles condicions.

A tot açò cal afegir l'actitud del marqués D. Antoni Roca i Ferrer durant la primera meitat del segle XVIII, el qual aprofitant la bona situació dels preus agraris en aquell moment intentà introduir nous gravàmens, com el de ficar la contribució d'una gallina o sis reals que ja pagaven per cada porta que s'obria al carrer en les cases, també pagar-ho per les finestres; o la d'exigir deu reals davall el títol de dret per la palla, cosa que segons els vells provenia que en temps passats havien habitat els avantpassats del marqués en el poble i havent sol·licitat palla per a les cavallerisses es creà aquest costum, que ara el marqués exigia com una obligació. A més el descontent provenia de fets com el de quan es construí la nova església allà per l'any 1740, el marqués col·locà el seu escut d'armes a la façana principal i un setial al costat de l'evangeli sense haver contribuït a la construcció més que com un veí més (4).

Son fill D. Salvador Roca i Pertusa ho era des de l'any 1767 en què guanyà un llarg litigi sobre la legitimitat d'aquesta línia successòria al marquesat de Malferit, ja que les Corts de Monzón legitimaren un fill bastard de D. Lucas de Malferit que era la línia d'aquest marqués(5). Forma part del principal grup d'aristòcrates valencians de la seua època, estiguí en la cort del rei Carlos IV i fou gentil-home de cambra de son fill Ferran VII, obtenint el títol de grandesa d'Espanya en l'any 1802. Home d'idees reaccionaries seria en qui els veïns d'Ayelo descarregarien tots els descontents acumulats i iniciarien un plet contra ell que ara passem a veure.

Quan es va construir la nova esglesia en 1740 el marqués col·locà el seu escut d'armes a la façana i un setial al costat de l'evangeli havent contribuït com un veí més. Era un agravi més que augmentaba el descontent dels veïns del poble.


PLET D'INCORPORACIÓ A LA CORONA A FINALS DEL SEGLE XVIII

En la darreria del regle XVIII nombrosos pobles estaven acudint a la Reial Cambra de Castella amb plets d'incorporació a la corona, davant les bones perspectives de guanyar-los per la favorable política establida pel rei Carles III respecte als pobles de senyoriu.

El 25 de novembre de 1792 i prèvia autorització de la Reial Audiència de València, té lloc en Ayelo en la plaça dita del Mesón (6) una reunió de veïns per anar a un plet amb el marqués, sol·licitant la incorporació del poble a la corona. La reunió la presidí el corregidor d'Ontinyent amb un escrivà i un advocat, congregant-se pràcticament la totalitat de veïns del poble. El corregidor començà dient que es dirigia en valencià per tal que tots l'entengueren, tot seguit es féu la votació un per un, eixint majoritàriament a favor d'anar al plet; per últim es nomenaren uns electes que representaren al comú de veïns i la forma de costejar les despeses del juí que acordaren fóra la quarta part de la quantitat que cadascun pagara anualment al marqués (7).

Per a tal afecte es preparà un memorial en el qual recollien totes les queixes contra el marqués, manifestant que dubtaven que el marqués tinguera els títols sobre el poble que ell dia tenir (8). La Reial Cambra de Castella manà que s'instruïra un expedient amb els testimonis de les dues parts i la presentació per part del marqués dels títols de possessió; efectivament el marqués presentà un privilegi atorgat pel rei Alfons V d'Aragó en 1445 de completa jurisdicció sobre el lloc d'Ayelo i la carta-pobla de 1611 per la qual els avantpassats dels demandants es comprometien a complir cadascun dels capítols poblacionals. El fiscal del procés davant aquestos documents ha de reconèixer que no havien prescrit els pactes estipulats en aquestes escriptures i acabà dient:

"Y aun cuando mediase alguna razon en favor de los Vecinos, ó se creyesen estos con derecho para impugnar aquel documento ó para oponerse á alguno de los particulares estipulados en él, seria siempre preciso continuarse en los pagos y contribuciones que tienen impuestas hasta que en juicio contradictorio quedase resuelto lo contrario" (9).

Fou per tant un rotund fracàs per als demandants, encara que la Reial Cambra remetia l'expedient a la Reial Audiència de València, per tal que els veïns pogueren acudir davant d'aquesta sala amb un juí de contradicció sobre alguns punts concrets recollits en aquell expedient.

Potser, com opinà un especialista contemporani d'aquestos fets, deurien haver-ho intentat per la via d'un plet de reversió, sota l'argument de la il·legitimitat del senyoriu per la raó esmentada anteriorment de la línia successòria. De qualsevol forma els veïns estaven disposts a continuar en el moment convenient a la Reial Audiència de València (10).

EL PLET EN LA REIAL AUDIÈNCIA DE VALÈNCIA

El 21 de gener de 1798 convocà el pregonar del poble a nova reunió de veïns, amb motiu de tractar dos punts del màxim interès: el primer d'ells era la construcció d'un nou pont per a la conducció de l'aigua de la sèquia, més conegut pel pont de l'Arcà, ja que el vell havia sigut arruïnat per les intenses pluges d'aquells dies; aquest pont era molt important per al reg d'una bona part de l'horta nova. L'altre punt era el seguiment del plet amb el marqués a la Reial Audiència, la demanda era ara sobre la modificació d'alguns capítols de la carta-pobla i fonamentalment la forma en què el marqués feia l'elecció dels oficials de justícia per al poble, ja que no respectava la terna que li presentava l'ajuntament, ni el temps de presentació a principis d'any, i una reclamació sobre les noves terres convertides en fèrtils per l'esforç dels llauradors i que el marqués gravava com les antigues del primer establiment. A.J. Cavanilles amb referències de primera mà explica aquesta reclamació de la següent forma:

"Al creer los vecinos que el terreno inculto no adeudaría derechos, mayormente en los primeros seis años del arriendo, les animó a plantar algarrobos y olivos, lograron efectivamente cierta franquicia por aquel tiempo y alentados con los primeros frutos de su industria, multiplicaron los plantíos. Reclamó el Señor Territorial los derechos, mirando como suyas las mejoras hechas por los colonos; y viendo estos un triste desengaño, volviéron sus industriosos brazos hacia eriales de los terminos circunvecinos de Montesa, Olleria y otros, que convirtieron en campos fructíferos aumentando la masa de frutos que cogen en el suyo.(11)

L'assumpte de l'elecció dels oficials de justícia es resolgué ràpidament, ja que acudiren a la sala el 20 d'agost de 1800, passat a juí de contradicció en el qual el marqués rebutjà la demanda dels veïns i la sala sentencià el 27 de juny de 1806 que el marqués deuria esperar la terna que li presentara l'ajuntament i complira amb els terminis dels nomenaments (12). També guanyà en 1805 altre plet amb el marqués per l'abastiment de la carn, ja que arrendava les deveses pel bestiar de forma arbitrària amb la conseqüència de no disposar el poble de carn barata al no poder acudir ramaders de fora (13). Com pot apreciar-se era un retallament progressiu del poder senyorial, amb la nova força dels ajuntaments que ja disposaven d'una legislació prou favorable als seus interessos, donant-los el govern econòmic fóra qui fóra el seu règim.

Molt diferent serà el problema de la terra en el qual estaven implicats distints interessos, per una banda el marqués i per l'altra els terratinents o amos útils de la terra i els jornalers amb poques possibilitats d'arribar a ser propietària.

A més el tema de la terra era complicat: primerament havia de delimitar-se el terme d'Ayelo, cosa que no estava gens clara en el límit amb l'Olleria, ja que antigament foren terres de la contribució de Xàtiva; per altra banda havia de saber-se amb exactitud quines eren les terres del primer establiment i quines les que els veïns treballaren amb posterioritat sofrint el mateix gravamen. Per a tot açò es necessitaven testimonis i els veïns aprofitant els anys de la guerra de la Independència i les perspectives que la discussió sobre els senyorius en les corts de Cadis obria per al poble, plantejaren el plet.

En efecte, el 10 d'abril de 1810 proposaren la demanda davant la sala de la Reial Audiència de València. Les terres del primer establiment estaven clares en la carta-pobla, aquestes eren entre secà i regadiu 645 jornals, respecte a aquestes terres els veïns pensaven que havien servit per als 58 veïns de l'època de la carta-pobla, però el creixement de la població que arribava prop de 600 veïns en aquell moment, feia inevitable el cultiu de tot el terme; segons els testimonis aportats durant el plet, de 645 s'havia passat a més de 10.000 jornals i Josef Tolsá de 70 anys manifestà que tan sols en el que ell tenia observat durant la seua vida s'havien reduït a cultiu entre 3.500 i 4.000 jornals.

La construcció del Pont de l'Arcà (1806-1807) va permetre transformar terres de secà en regadiu. Segons els veïns,  les obres foren costejades majoritàriament per ells, encara que en la Carta-Pobla s'estipulava que les obres serien a compte del senyor.


Sobre les terres transformades en regadiu que partien com a secà i que formarien l'horta nova, els veïns manifestaren que fou un treball penós, apartant la pedra que eixia, separant la terra bona de la roïna i inclús portant terra bona de molt lluny. La quantitat d'aquestes terres segons els testimonis, serien d'unes 225 a 300 fanecades. Com ja dèiem abans per aquestes terres era fonamental la construcció del pont de l'Arcà (14) junt a l'eixample de la sèquia, obres que segons els veïns costejaren molt més que el marqués i la carta-pobla en el capítol 16 especificava que les obres serien a compte del senyor.

Els testimonis de la part del marqués rebutjaren com és lògic totes aquestes afirmacions; respecte a les terres convertides en regadiu admetia que efectivament una menuda part del secà passà a ser horta, però açò es degué a l'eixample de la sèquia i per tant podien considerar-se que originàriament eren d'horta; i les altres terres les havia donat ell i els seus avantpassats bonament per tal que les cultivaren.
A més el marqués rebutjava rotundament l'afirmació que no havia costejat la construcció del pont de l'Arcà, puix havia pagat el palustre per al canal de fusta, la ferreria i part de la calç; mentre que els veïns tan sols portaren els materials al lloc de l'obra.

Una prova presentada pel marqués cap el final dels autes, ficaria en una situació delicada els demandants, açò fou un memorial signat per molts d'ells i en el qual li demanaven la continuació dels arrendaments dels drets dominicals per temps indefinit, cosa que ja ho havia fet en anys anteriors tal i com ho explica ell mateix:

"Considerando el declarante lo mucho que le perjudicaban en la partición de frutos los poseedores de tierras enfiteúticas de su Baronia de Ayelo condescendió en los años anteriores á solicitud de los mismos concederles en arriendo sus derechos dominicales por cierto y determinado precio, capítulos y condiciones para que se repartiese entre los mismos así los vecinos como terratenientes con proporción a las tierras que cada uno posee" (15).

Aquest memorial li fou presentat a l'estiu de 1809, en una visita al poble del marqués, pel canonge D. Andrés Calabuig; i ara durant el plet molts dels signants rebutjaven reconèixer la seua participació. La decisió del marqués sobre allò demanat en el memorial es féu esperar fins el 18 d'abril de 1810, segons ell perquè alguns assumptes de la seua casa havien retingut el seu apoderat i per les noticies de la proximitat dels francesos a la capital, finalment arriba aquell dia l'apoderat i dóna els arrendaments per quatre anys i nomenà alcalde major que vigilara els pagaments ja que segons ell, els alcaldes ordinària no actuaven correctament sobre els deutors. D'aquesta manera s'obria un llibre d'encapçalament en diners i per mig d'apreuaments de les terres de cada veí, s'apuntava el cànon a pagar per cadascun.

El marqués a més els acusava que en les terres del seu domini útil, arrendaren els drets dominicals de partició de fruits a altres amb les mateixes condicions que feia ell; els veïns es defensaren d'açò dient que tal cosa era tan sols en l'horta, on efectivament partien fruits, però els altres gravàmens eren els més ínfims i respecte al secà no era costum arrendar-ho, ni encara per treballar-ho volien.

En les al·legacions finals els demandants es mostraren molt més moderats que al principi del plet i arribaren a dir:

"No tratan de contrarrestar directamente el mérito de los contratos otorgados entre el Marqués y los vecinos de aquella Baronia, antes bien pretenden se observen aquellos capítulos en su riguroso sentido" (16). 

L'efecte de les Corts de Cadis era innegable, amb la possibilitat del decret abolicionista dels senyorius. Efectivament els autos del plet es tancaren amb la rebel·lia del marqués, el 15 de juny de 1811, açò és amb la imminència de l'ocupació francesa a València i unes setmanes abans del decret d'abolició dels senyorius que fou el 6 d'agost. La sentència hauria d'esperar fins després de la guerra.

Fernando Goberna. Publicat a la revista Alba nº2-3 Anys 1986-1988. Fotos: Arxiu Fotogràfic Biblioteca Degà Ortiz.

(1) CAVANILLES, J.A.: "Observaciones sobre la Historia Natural, Geografía, Agricultura, Población y Frutos del Reyno de Valencia". Madrid. Imprenta Real. 1795. 'Torno II, pp., 124-127.
(2) "Relación impresa, de los Autos que por Caso de Corte y en grado de vista, siguen los Electos del Común de Vecinos, de la Baronía de Ayelo de Malferit, con el Marqués de Malferit, dueño territorial de la misma; sobre que los Vecinos y Terratenientes de ella satisfagan solo los derechos de partición en las tierras del primer establecimiento; y otros puntos". Valencia. Imprenta de José Ferrer de Orga. 1815. pp., 10-19.
(3) CAVANILLES, A.J. Op. cit. Tomo II,pp. 124-127
(4) Arxiu del Regne de València, Reial Acord, llibre 88 (1973), fols 661r-668v.
(5) ARDIT LUCAS, M.: "Revolución liberal y revuelta campesina". Barcelona. Ariel historia. 1977. pp 47
(6) En l'actualitat la plaça de Sant Engràci.
(7) Arxiu del Regne de València, Reial Acord, llibre 90 (1975), fols. 862r-875v.
(8) Vid, nota 4.
(9) Vid. nota 2. Op. cit., pp., 28-29.
(10) Vid. nota 5.
(11) Vid. nota 1.
(12) Vid. nota 2. Op. cit., pp., 29-30.
(13) Arxiu del Regne de València, Reial Escrivania de Cambra 59 (1805).
(14) La construcció d'aquest pont es féu durant els anys 1806-7 i dirigí les obres el mestre Tormo d'Ontinyent.
(15) Vid. nota 2. Op. cit., pp., 50-51. També: "Defensa legal por el Marqués de Malferit en los Autos con Electos del Común de Vecinos y Terratenientes de la Baronia de Ayelo: sobre partición de frutos en grado de vista".Valencia. Imprenta de Martín Peris. 1817., pp., 26-27.
(16) Vid. nota 2. Op. cit., pp., 57-58.



7 comentarios:

  1. Sr. administrador, veig l'interés que tens pels treballs del meu amic Fernando però abans de publicar algún crec que hauries de llegir-los per tal de rectificar les herrades que puguen haver.
    Barrejar el nom del poble, AIELO i AYELO no és massa encertat per a un bon historiador.
    Una vegada més el meu amic ens demostra lo tancat que és en idees i la dèria que té amb el nom del poble.

    ResponderEliminar
  2. No entenc per que li dius amic en quant no pares de clavar-te en la seua persona, per que no t'en vas a un altre blog i deixes de clavar mals rotllos.Aquest es un blog d'història del nostre poble.Passa pàgina xaval!!
    Abureixes

    ResponderEliminar
  3. Jo pense que si "l'amic anònim de Goberna" que escriu tants comentaris, no tinguera tanta fixació en mirar només al seu amic, tal volta podria fer bones aportacions.
    Trobar errors i defectes està bé si es fa per ajudar a millorar.
    I per a que millore ell, que critica faltes a Fernando, i de rebot a l'administrador del blog, li dic que la paraula errades està mal escrita,és sense h i amb t: ERRATES.
    "Quien esté libre de pecado que tire la primera piedra"

    ResponderEliminar
  4. El que dic, jo mateix m'acabe d'enganyar.
    Al comentari anterior volia posar la paraula HERRADES així mal escrita com ho ha posat varies vegades "l'anònim amic" i inconscientment no ho he fet.
    El que ha de quedar clar és que ERRATES ve del verb ERRAR i la h sobra.

    ResponderEliminar
  5. Jo em considere amic de tots, no sé perquè ho poseu en dubte.

    Tots no hem tingut la sort d'anar a l'escola de pago, com alguns de vosaltres, així hi tot crec em defenc prou be gràcies als mestres que vaig tindre a les Escoles Nacionals.
    Moltes gràcies per considerar-me xaval i si realment t'avorrisc almenys escriu be, xavala.

    Moltes gràcies pel vostre interés a l'hora de suprimir o contestar comentaris i també per les vostres rectificacions, este blog cada vegada pot resultar més interessant i formatiu.

    Sols em queda dir-vos que fileu prim que vos estic vigilant.

    ResponderEliminar
  6. Oix! Quin fástic!Ja está bé, millor "Tots a una,com..." tant sabuts que sou tots... no renyiu...

    ResponderEliminar
  7. No entiendo tu comentario, si creo que dispones de mucho tiempo libre que podrías emplear en recoger testimonios de nuestro pueblo. Creo que al Ensanche acude mucha gente mayor que te contaría cantidad de historias, hechos y sucesos antiguos, obtendrías buenos relatos y si los escribes y envías a este blog de historia, el administrador (si son correctos) podría publicarlos bajo la etiqueta “arxius del record”.

    ResponderEliminar