Del jardí bell de València
és Ayelo ermosa flor
que escampa, arreu, les fragàncies
que despedeix lo seu cor
Miguel Ferrándiz . "Himne a Ayelo"

.

lunes, 3 de mayo de 2010

ELS MOLINS D’AIGUA D’AIELO DE MALFERIT


...

En este Blog ens congratulem de la incorporació d'un nou col·laborador com és Fernando Sendra Bañuls. Professor, doctor en Química i assessor en temes de qualitat d'aigües, és també un estudiós dels molins i un gran coneixedor dels plafons ceràmics, amb diversos treballs d'investigació premiats i publicats en llibre.

La seua vinculació amb el nostre poble ve de lluny, perquè ja l'any 1995


el veiem per la sèquia i el riu fotografiant els molins i arreplegant informació per al seu treball "Molins d'Aigua a la Vall d'Albaida", que va rebre el I Premi d'Investigació sobre la Vall d'Albaida 1996, magníficament editat per Caixa Ontinyent i disponible en les seues oficines.

Poc després, el seu interés per la ceràmica el va dur de nou a Aielo per a estudiar i catalogar els plafons devocionals dels nostres carrers, un treball que es va plasmar en un article escrit amb


Mª Jesús Juan

per al Llibre de Festes de 1997 titulat "Un museu viu als carrers d’Aielo de Malferit. Els plafons devocionals (s. XVIII-XX)" i que, pel seu interès, prompte presentarem als nostres lectors.

I fa uns mesos, al desembre del 2009, va presentar en la Biblioteca Degà Ortiz i Sanz del nostre poble el llibre de Noèlia Vidal "Un patrimoni a descobrir: Ceràmica devocional, taulells ornamentals i paviment hidràulic d'Aielo de Malferit", el qual ha prologat i en el que també ha contribuït amb les seues orientacions i profunds coneixements.

El treball que vos presentem ací és una adaptació que F. Sendra ha fet del seu llibre "Molins d'Aigua a la Vall d'Albaida" per al nostre blog. En ell no solament ens parla dels dos molins del poble, el Molí Propet i el Molí d'Allà Baix, sinó que també ens fa una breu ressenya històrica i una descripció de un molí i del procés de la mòlta. Al llegir-lo descobrim paraules ja oblidades com la gronsa i la gronseta, el farinal, la farnera o fariñera, els molents, els espinals.... que ens porten als temps passats. Tot un món que els avanços tècnics del segle XX han abocat a la seua desaparició.

Calabuig








ELS MOLINS D’AIGUA D’AIELO DE MALFERIT
per Fernando Sendra Bañuls

A mena d’introducció

L’aigua és l’element que ha fet possible, en nàixer l’agricultura, el pas des del nomadisme al sedentarisme humà. Això va ocórrer quan les persones van fer servir l’aigua (prèviament canalitzada) per a regar els cultius vegetals que posteriorment li servirien d’aliment, tant per a ells com per als animals domesticats els quals, més tard, serien també aliment per a elles mateix. D’aquesta manera la humanitat va deixar de ser caçadora per a convertir-se en llauradora i ramadera.

Però en un moment determinat de la seua evolució alimentària, s’adonaren què del blat i d’altres cereals es podien traure aliments, encara que prèviament hauria que picar-lo i transformar-lo en pols o farina, com fan encara moltes tribus ancestrals amb morters de mà; aquesta necessitat de transformar el blat en farina, va fer valdre la seua intel·ligència per veure de quina manera podrien obtindre la farina en millors condicions i amb menys fatiga per a ells.

Així, doncs, la necessitat de moldre és una pràctica que va nàixer paral·lela a l’origen i a l’evolució de les primitives societats agrícoles.

Al principi foren els hòmens i les bèsties de càrrega qui realitzaren la tasca esmentada, però cóm podrien augmentar la producció, aprofitant altres elements naturals que pogueren fer aquesta tasca?

La constatació de què tant l’aigua com el vent són capaços de provocar grans transformacions i, inclús, destrosses, va fer possible el descobriment de la “maquinària” adequada per a dur a terme l’aprofitament d’aquesta ingent energia per a aplicar-la a la transformació del blat en farina.

Des del segle I abans de Crist, es tenen referències sobre l’existència de molins moguts per mitjà de l’aigua, és a dir, molins hidràulics. L’element imprescindible del mateix és la roda que acciona l’aigua en el seu moviment. Segurament, la roda que gira en un pla horitzontal corresponia a les manifestacions més antigues del desenvolupament tècnic. Al començament era un enginy fàcil de construir i d’instal·lar i per tant el més apte per utilizar-se en xicotets cabals d’aigua.

La difusió dels molins hidràulics per Europa ha estat progressiva. Durant l’època antiga es va estendre poc a conseqüència de l’abundància de mà d’obra. Pel que fa a les terres sense aigua, de les quals no tenim testimonis directes, probablement continuaren la tracció animal i humana. Altres factors que condicionaren l’expansió eren: la necessitat de disposar de cursos d’aigua permanents; la dificultat d’accedir a les peces de ferro per a la construcció dels aparells; i el problema de l’obtenció i del transport de les moles (fet que variarà posteriorment al generalitzar-se l’ús del cavall com a animal de tir i arrossegament).

Però és la falta de mà d’obra i la necessitat d’una major producció farinera, degut a un augment de la població, la qual havia de menjar, el que va ocasionar durant els segles XI i XII, per mitjà dels àrabs, una ràpida expansió dels molins, tant hidràulics com eòlics o de vent per tot arreu d’Europa.

Amb el temps els molins han anat substituint, refent i modificant la maquinària per tal de facilitar el treball de les persones. Tot això fa que, fins que arribara la anomenada “revolució industrial” amb l’aprofitament d’altres formes d’energia, tal com els combustibles fòssils i l’electricitat, els molins foren els únics artefactes que recolzaven la societat en feines com la fabricació de paper i teixits, tallar pedra, serrar fusta i fer farina i segó; però amb l’arribada dels avenços tècnics possibilitats per les noves fonts d’energia, els molins fariners, junt a d’altres indústries tradicionals, deixaren de ser productius i per tant de ser necessaris.

Ara, els pocs que queden s’han convertit en monuments històrics, en testimonis d’una part de la història quotidiana i domèstica (intrahistòria o història en minúscula) de la humanitat i per tant de la xicoteta història dels nostres pobles i de la nostra gent.


Década de 1960. Gaudint d'un dia assolellat
al Molí Propet



Malauradament són molts els molins d’aigua que han desaparegut o estan a punt de fer-ho i els que queden, en general, es troben en unes condicions més que precàries, excepte alguns que gràcies a la sensibilitat dels propietaris, poden arribar a les pròximes generacions com a testimoni d’una forma de viure i treballar dels nostres avantpassats, malgrat que s’hagen reconvertit per a altres funcions i menesters.

Breu ressenya històrica

En una societat agrícola el domini de la terra ha estat senyal de riquesa i poder. Els molins fariners completaven el cicle dels cereals en el sòl de conreu i per tant, la possessió i el control dels artefactes que transformaven la producció agrària: molins, premses de fer vi i almàsseres principalment, eren motiu de disputes entre senyors territorials i propietaris de les terres de conreu.

En les viles reials el rei era el senyor de les terres i dels artefacts, mentre que en les de senyoriu com Aielo, ho era el senyor local –el marqués de Malferit-, el qual tenia el “domini eminent” que li permetia cobrar uns cens als enfiteutes o arrendataris. Els enfiteutes disposaven del “domini útil”, millor dit de l’usdefruit i l’explotació a canvi dels cens que devien pagar. Aquest cens es pagava dues vegades a l’any, normalment per sant Joan i per Nadal, fins que, com a conseqüència de la Constitució de Cadis, s’aboliren els senyorius entre els anys 1823 i 1835.

Els molins eren unes fonts d’ingressos molt suculentes per als senyorius, ja que eren vertaders monopolis i al pròpi temps exercien un control sobre la producció i el rendiment de la terra a l’hora del pagament de les rendes. Normalment, aquest pagament es feia en farina: la 16ª part del blat que es portava, la 15ª de la dacsa i la 13ª de la civada; allò es deia el dret de moltura sobre els cereals portats a moldre als molins o també màquila. El monopoli dels molins, junt als forns, almàsseres, carnisseries, fondes, tendes... constituïen les anomenades regalies del domini senyorial.

Aquest control s’incrementa encara més després de l’expulsió dels moriscos l’any 1609, quan s’establiren les condicions dels nous replobadors per mitjà de les Cartes Pobla en les que invariablement apareix: ... sien obligats a moldre en lo molí dell Señor, cour en lo forn, comprar en la… del dit lloc sots pena de...




La Carta Pobla d’Aielo de Malferit del dia 16 d’agost de 1611, que confirma i reforça un privilegi del rei Alfons V de 1445, diu a l’article 21: “Que los Pobladores del Lugar de Ayelo, llamado de Malferit, que estén tenidos y obligados los dichos Pobladores á moler en el Molino del Señor baxo pena de 60 sueldos por cada vez que harán lo contrario, con la inteligencia que el referido Señor ó sus Succesores hayan de dar el Molino corriente, y que ninguno pueda vender la harina baxo la misma pena”.
Hem de fer constar que els habitants d’Aielo, sotmesos a la jurisdicció del marqués de Malferit, eren pràcticament els que patien les condicions més dràstiques del règim feudal de tot el País- fet ressenyat fins i tot per Cavanilles en visitar Aielo a finals del s. XVIII-, ja que el señor feudal, a més de les regalies ja esmentades i l’obligat terç-delme, cobrava o li eren entregades la quarta part dels cereals de regadiu de les hortes vella i nova, la cinquena part dels cereals i altres collites de secà, la meitat de les olives, moreres i grarrofes…



Esquema de molins del s. XIX conservats
a l'Arxiu de la Diputació de València




Els molins d’aigua del País Valencià, i concretament els que hem vist i estudiat, són del tipus de roda horitzontal (menys dos en la Vall d’Albaida), la qual cosa correspon al model tecnològic de més llarga duració que ha reproduït, pràcticament sense modificacions, el format de l’edat mitjana, encara que molts d’ells s’han construït o s´han refet al passat segle XIX, com pensem és el cas del molí Propet. Els dos de roda vertical de la comarca són un a Bocairent i l’altre a Albaida.





La fàbrica del molí és de construcció sòlida, feta amb materiales locals o relativament propers, pedra, rajola i fusta, situats prop de corrents d’aigüa, rius, barrancs o sobre les séquies de regs de les hortes, com ho són els molins objecte d’aquest article, el molí d’Allà Baix i el molí Propet. En aquest cas els molins han compartit l’aigua amb els llauradors i, per tant, els documents d’arrendament són molt minuciosos en les condicions d’ús de l’aigua per part d’uns i d’altres, recollides posteriorment en les constitucions de les comunitats de regants, exemples de les quals tenim en Agullent, Ontinyent, Aielo de Malferit, Montaverner, els Quatre Pobles…, per referir viles d’aquesta comarca, i dels nombrosos plets ocasionats per l’aprofitament de l’aigua al llarg del temps..



Descripció d’un molí

Al molí l’aigua li arribava per mitjà d’una séquia que venia d’un altre molí o directament del partidor o de l’assut de la Fos al riu Clariano. La séquia en ’arribar al molí té un ventador, tancat per una post de fusta, el qual donava eixida a l’aigua quan el molí no funcionava o quan li entrava massa aigua. Junt a la séquia bé per darrere o bé per davant del mollí estava el llavador, per a netejar el gra, i junt a aquest es troba el sequer, de rajoles grans de 50x50 cm o de lloses de pedra, on es secava el gra recentment remullat. En els molins que incorporaren nous fonts d’energia, aquests elements foren substituïts per la limpia.



La séquia comunicava amb el cup o els cups, en les dues modalitats: pous verticals o quasi verticals de secció circular o cups en rampa (els més representatius de la zona estudiada), de secció més trapezoidal on s’acumulava l’aigua en el moment de la molta. Del cup passava l’aigua a la volta o cacau per mig de la botana, forat rectangular de reduïdes dimensions, normalment 30-40x50-60 cm, on s’acoplava la sagetilla o segitia, que és un canal de fusta que dirigia l’aigua al rodet o roda d’àlems. La segitia disposa d’una obertura controlable des de la sala del molí, graduant així l’aigua dirigida a la roda, per mitjà del ganxo d’arrancar la mola, i , en conseqüència, la velocidad de gir d’aquesta i de la mola de pedra. La roda estava formada per un conjunt d’àlems, units a un tronc o arbre de fusta, per mitjà d’un eix de ferro que anava unit a les moles, la qual transmetia la rotació a tots els mecanismes del molí. De la cacau passava l’aigua a l’embellonada, i d’ahí de nou a la séquia per a dur-la a altres molins o per als regs de les hortes veïnes.








Dalt de la cacau o volta, hi era la sala del molí, on estaven les moles, la de baix, fixa, i la de dalt, mòbil. En aquests molins tenim dos jocs de moles, al principi totes les moles eren catalanes, però després foren substituïdes, parcialment o totalment, per pedres franceses -de la casa Laferte- més resistents i eficients. Les catalanes feien una farina més negra i es desgastaven amb rapidesa, poc a poc aquestes només s’utilitzaven per a moldre dacsa, civada, panís, llegums i pinsos. La separació entre les dues moles (la fixa i la mòbil) per a moldre més o menys fi s’efectuava per mitjà de l’alçador de moles, un ganxo de ferro col.locat al costat de les moles a la sala del molí, a l’altre costat del ganxo d’arrancar les moles.








Esquema d’un molí

Damunt les moles estava la gronsa, que és un recipient de fusta en forma de piràmide tallada invertida, tancat per una teula o gronseta, també de fusta com tots els elements d’aquest artefacte per on queia el gra a l’ull de la mola superior. La gronsa era colpejada rítmicament per mig del cadell, provocant així una caiguda uniforme del gra. Les moles estaven rodejades de l’estorat al principi fet de llata d’espart i després substituït poc a poc per una caixa circular de fusta i llanda, de forma que l’augment de la temperatura de la farina ja mòlta no afectés a l’estorat. Una volta molt el gra queia la farina des de l’estorat per un forat dit farinal, fins una bassa rectangular empotrada en el sòl, anomenada farnera o fariñera.

Dalt de la sala del molí estava la cambra, amb funció de magatzem. Quan aquests molins es van modernitzar, en ella s’instal.laren el conjunt de màquines que cernien la farina i la separaven de la sémola i del segó, i també segons el seu tacte, en farina de primera, de segon i de tercera.

La mòlta

El primer que es feia, després d’abocar el gra al caixó, era garbellar-lo per tal de destriar la pedra i la terra per mitjà del garbell o del pedrer, per a posteriorment passar al llavador, basseta o safareig que tenia aigua corrent. Del llavador era tret en cabassets d’espart cap al sequer, situat en el lloc més assolejat. Al introduir més maquinària aquest procés el feia la límpia, que disposava d’una part rotatòria que separava el gra del fallat i amb corrent d’aire l’assecava.





Una volta sec, el gra era abocat a la gronsa, i per mig de la teula queia a l’ull de la mola de dalt, sempre de manera rítmica amb l’ajut del cadell. Aquest és el moment de començar la mòlta.

El gra era triturat per les moles degut als molents, que són els dibuixos que fa la mola, d’on el transformaven en farina, la qual passava pel farinal fins arreplegar-la dins de la farnera.

De la farnera es treia la farina manualment i se cernia per a separar el segó de la farina com a tal. D’un i d’altra s’obtenien tres qualitats: de primera, de segon i de tercera. A l’introduir-se els avanços técnics als molins, la farina passava mitjançant un pujador de corretges, amb poalets, al torn, que és un cilindre hexagonal que gira sobre un eix horitzontal, on es cernia o garbellava i classificava la farina, ensacant-la segons la seua qualitat. Aquest torn estava dividit en tres classes de sedàs, on la farina es menejava amb l’ajut dels espinals. Aquest sedàs estava fet de diferents classes de teixits col·locats dins del torn per a cerndre la farina. La de primera s’obtenia amb el teixit més fi per on passava la farina més fina; el sedàs de segon tenia el teixit de forats un poc més grans que l’anterior i per a la de tercera estava el sedàs de fil de ferro, el qual tenia els forats més grossos. En aquesta part es feia la última cernuda i s’obtenia el segó. Baix del torn hi havia tres dipòsits i en cada dipòsit un forat que abocava la farina en els canalons d’ensacar.
Les tres varietats de segó eren: quasi farina, segó fi i segó de fulla, el qual era molt apreciat per a conills i per fer l’escaldat per alimentar les gallines.


ELS MOLINS D’AIGUA D’AIELO DE MALFERIT

A Aielo de Malferit hi ha dos molins d’aigua situats a la vora esquerra del riu Clariano: el molí d’Allà Baix i el molí Propet. Ambdós molins reben l’aigua del riu Clariano per mitjà de l’assut de la Fos que també portava l’aigua al molí de la Fos d’Ontinyent, conegut a Aielo com molí Batà. A partir d’aquest últim molí la séquia rep el nom de la Clariana, de l’Arcada o la séquia Ampla, que per l’esquerra del riu portava l’aigua tant als molins com a la Central Hidroelèctrica Ayelense (1895) i especialment per al reg, que és la seua única missió actual.


Molí d'Allà Baix. Any 2010



Molí d’Allà Baix

Era el molí del marqués de Malferit, que probablement existia ja, al menys, al s. XIV-XV, perquè se cita en un document de 1597 aportat per l’ajuntament de l’Olleria en un plet entre Aielo i l’Olleria de 1843, encara que en la presa de possessió de Jaume de Malferit de l’any 1555 no apareix; en la Carta-Pobla del 16 d’agost de 1611, com ja hem esmentat en la introducció, dins del seu articlat jurídic es diu que una de les condicions és la de moldre en el molí del senyor, so pena d’una multa de 60 sous “debían moler en el molino del señor bajo la pena de 60 sueldos cada vez que lo contrario hicieran”; també en la presa de possessió de Salvador Roca y Pertusa el 1760, se cita el molí de l’Horta de l’Arrossar, amb dues moles corrents, de la següent manera:" En el Tèrmino de la Villa y Varonía de Ayelo de Malferit y en la partida comunmente nombrada de la Huerta del Arrosar junto al río (...) se constituyó en la sobredicha partida y en un molino Arinero con dos muelas corrientes y junto á él tres quartones poco más o menos, ó lo que sea de tierra huerta con diferentes Arboles, el que linda con tierras de Bartholome Soler, con tierras de Jayme Vidal, con tierras de Joseph Martínez Herrero y con el Río, y siendo en él mandó al molinero parase de moler y á poco rato le dió permiso para que moliese, se paseó por el molino, abrió y cerró las puertas del propio, hizo salir y volver á entrar los que allí estaban, esparció diferentes puñados de tierra, rompió ramas de los Arboles y practicó todas (...)"; també es cita en un document de 1815, en ocasió d’un altre plet. En un plànol de 1753, aportat com a document en un plet de delimitació de terres entre Aielo i l’Olleria, hi està representat i dibuixat tal com ens ha arribat hui en dia. Aquest molí està situat entre la font de la Teula i la d’Adjar, prop de l’assut d’Atzueva i de la séquia que duu l’aigua a les hortes de l’Olleria i de Montaverner. Té una bassa irregular adaptada al terreny, amb una grossària de paret de 60 cm i 150 cm de profunditat; un cup de 104 cm de diàmetre i un salt de 6-7 m, dues voltes bellíssimes que travessen tota la casa del molí longitudinalment amb arcades de carreus i una cacau que va al riu Clariano, amb dues rodes i dues moles per a moldre panís i blat. Està dins de la partida Franquet o de l’Horta de l’Arrossar i li ve l’aigua de l’assut de l’Arrossar, de l’Arcadeta i de l’assut de les Hortetes (terme d’Albaida). El 1883, després d’abolir-se els senyorius, pertanyia al veí de València Francisco Mas i Julià.



Molí Propet i riu Clariano. Anys 1990



Molí Propet



L’altre molí, anomenat Propet, està situat a la partida del Dilluns, el qual està a l’actualitat mig enderrocat, però recuperable com a futur museu o al menys com a patrimoni local a conservar. Disposa d’una bassa, a la qual li arriba l’aigua principalment de la séquia de la Clariana i també dels sobrants de la font del Molí després de regar les hortes; aquesta font disposa de dos xorros i està situada uns 200 m abans del molí a la mateixa vora del riu. La bassa disposa del ventador, al final i a la dreta, que realimenta una fonteta que porta l’aigua al safareig del molí, on estava també el sequer. Disposa d’un cup de 90 cm de diàmetre, indiferenciat de la bassa, que s’acciona per mitjà d’un trestellador, amb un salt de 3-4 m, una cacau, dues rodes, dues moles de 130 cm de diàmetre, 20 cm de grossària i 22 cm d’ull, per a moldre panís i blat, amb les dues gronses. Encara conserva, en prou bon estat, tota la maquinària de fusta incorporada al molí, tal com el sesser, torn o cernedora, l’ensacadora, etc, degut a què pels anys trenta del s. XX es va connectar a l’electricitat, incorporant-ne un motor d’una potència de 10 cavalls de vapor, el qual funcionava quan no era suficient l’aigua per arrancar les moles. Com a dada curiosa es conserva un taulell a l’interior del molí que diu: "El dia 5 de noviembre de 1884 el agua llegó hasta aquí". Aquest aquí són al voltant de dos metres dins de la casa del molí, podem recordar que l’any 1884 es conegut pels nostres avantpassats com l’any del diluvi.

Els dos molins pertanyien a l’Hidroelèctrica Aielense i a la companyia “LUTE” SA, després d’integrar-se a la companyia Volta SA d’Ontinyent. Aquests molins, a l’igual que en l’època feudal, es llogaven per períodes de quatre anys, renovables mentre hi haguera acord per les dues parts. En l’any 1790 sols se cita el molí del marqués de Malferit. Al Padró de Riquesa de 1841 encara no està construït el molí Propet, sols es cita el molí del marqués de Malferit, a la vora del riu i a la part de baix de la font de l’Adjar. Madoz, en 1845, en cita tres, però deu ser una confusió amb els de l’Olleria o d’Albaida. En 1910, se’n citen ja dos molins; segons els llibres de Contribució Industrial i els de Patrons Industrials, sabem els noms dels arrendadors dels molins, i que de les dues moles, sols una solia funcionar tot l’any i l’altra menys de sis mesos. Els noms que més es repeteixen de llogaters dels molins, des de 1879 fins al seu final pel 1950 són: Camilo Ureña Bataller, Fermín Soler Martí, José Juan Ureña, José Ramón Bordería, José Soler Castañeda (aquest amb el seu fill, des de 1886 fins a 1933, i després des del 1939 o 1941 fins el tancament dels molins) i José Botella Tormo; en el 1931 està com a llogater del molí d’Allà Baix: José Soler Castañeda; a partir del 1932 pràcticament tanquen tots els molins d’aigua, excepte els que incorporen altres energies motrius, com l’elèctrica, cas del molí Propet. Ara bé, degut a l’estraperlo, a conseqüència de la cruel posguerra española de l’any 1936-1939, tornen a obrir els dos molins, dels quals són llogaters, al 1941, José María (i Manuel) Botella Tormo (el molí Propet) i Rafael Soler (el d’Allà Baix, però sols molia entre tres i sis mesos). Amb ells es tanca la prolífica història d’una tecnologia preindustrial adaptada al terreny, a les condicions hídriques i a les persones que treballaven i menjaven d’aquesta activitat, els orígens de la qual es remunten, com a mínim, al s. XIII.

Fernando Sendra Bañuls




El Molí Propet. Any 2010



Bibliografia

Doménech, J. i Ivars, J. (1989): Els molins d’aigua a la conca del Girona. Aguaits (3), 61-69. Institut d’Estudis Comarcals de la Marina Alta. Dénia.

Palanca, F. i alt. (1986): Del gra al pa: Els molins. Museu d’Etnologia. Diputació de València. València.

Pínter Soler, S. (1993): El molí fariner d’Agullent. Almaig-Estudis i Documents (IX), pp. 56-62. Ontinyent.

Sendra Bañuls, F. (1996): Els molins d’aigua: un patrimoni tecnològic, econòmic, social y cultural quasi desaparegut. El cas d’Almoines, Beniarjó i Beniflà. L’Almoina. Revista d’Informació i Ciltura (23), 12 pàgines sense numerar. Gandia.

Sendra Bañuls, F. (1998): Molins d’aigua a la Vall d’Albaida. Caixa Ontinyent. Ontinyent.

Torró Soriano, J. 1990. El molí d’aigua de Descals. Almaig-Estudis i Documents (VI), pp. 8-15. Ontinyent.

3 comentarios:

  1. Les pasades pascues vaig anar al moli propet pasejan en uns amics de fora.Fea molt que no anava i em va caure l'anima als peus perque la teulada s'havia afonat i la brossa no deixava vore la casa.Crec que sera dificil recuperarlo perque es tindrien que gastar masa diners. Jo propose que si no es pot recuperar, fasen al menos una zona de picnic i que la gent recupere la tradicio d'anar al riu com avans, no costaria molts diners i el disfrutaria molta gent.
    M'agrada molt esta pagina i entre casi tots els dies Enhorabona¡¡

    ResponderEliminar
  2. Ningú s'ha plantejat recuperar-lo?
    A més de ser un testimoni històric dels nostres avantpassats,serviria de visita turistica d'interes lúdic i cultural.No en conec cap per la vall d'Albaida que estiga recuperat però he viajat pel Nort d'Espanya i alguns pobles tenien la visita a un moli on s'explicava el funcionament.
    La idea de zona de esplai també seria bona per a la gent del poble.
    En fin ... que algú podria prendre bona nota.

    ResponderEliminar
  3. Quan era menuda m’agradava baixar al riu amb les meues amigues, sabent que al pujar tenia que amagar d’on venia ja que a ma mare no li agradava gens que hi baixara

    Hui ja sóc mes majoreta i tincs fills i amb ells torne a baixar de volta en volta per a jugar a tirar pedres a l’aigua, tot i que ni ha una depuradora o dos no se ben be segueix fent olor i el color no es massa bonic.

    M’agradaría poder tindre un riu el mes net possible per a disfrutar d’un entorn que tenim pero que vivim d’esquenes a ell.

    ResponderEliminar