.
LES FESTES DEL POBLE
del llibre Cuentos Lírics (1907)
No hi hagué modo de dir que no. Era una de prometre jaleo y diversions, que m'en vaig anar en l'ánimo fet de deixarme ben arrere les miseries y requemors d'esta pícara existencia.
M'en vaig anar cap el poble, y era alló un viaje etern per una blancor de pols, que enlluernava y ofegava tot á l'hora. Arribí, més ben dit, arribaren les mosques y un servidor á les primeras cases. Agost, mit-jorn y ponent: aixó, en la meua terra, vol dir quasi el Purgatori.
El poble's diu Ben-ferit, ó cosa per l'estil. Es una d'aquelles agrupacions al prop de la Mariola (la reina de les serres en plantes aromátiques), una d'aquelles niuades mores, que tan mores son avuí com el día en que per primera volta plantara allí els seus reales el Muley ó el Mohamed quansevol, á qui sort li ho manara.
El amic que m'esperava ja'm va donar hospedaje: qu'es molt d'agrahir en les circunstancies. Perque en els pobles estos, quand les festes son vengudes, no temen, no, que aixó pase sense un asalt ben en regla. De pobles vorencs y apartats s'en presenten amics, y familia, y familia dels amics, y més parents dels amics, tots en el mateix dret á igual falta de son, á igual dinada en prensa y á igual llit hipotétic.
La calor de festa era imposant: el poble, l'aire y les persones, tots estaven al punt eixe qu'en diuen els sabis punt d'ebullición;vullc dir que alló era festa ben festa, abundosa, de abundancia de tot: de llumenaries, de cobertors, de gent que vagant no vagava, y de suor interminable.
Encara mo'ns habíem adonat de que estaven en lo poble, quan va'n ferirme els oits la rialla de les campanes en la torre de l'esglesia y'ls estornuts ben enérgics de les dos bandas de música, que si no eren militars, tampoc n'eren, ¡ay!, de molt civils. Aquells sonidos ja no me'ls había de traure del cap mentres en lo poble estiguera, y dins del pobre cap meu anaven á retumbar implacables els platillos, y el bombo, y el metal, y la madera, y tot lo que s'ha inventat pera formar el martiri que'han de patir en esta vida els que tenen fe en la música. ¡Deu meu, y quin modo de tocar!.
Aquella mateixa nit había cordá en la plasa.
Ja sabéu lo que'es aixó: els famosos cuhets borratjos, el terrabastall de pólvora en que eixes llengües de foc van á dotzenes per l'aire, y per terra, y per totes bandes.
Me prometeren diversió, y á fe que varen complir la promesa. Tot el poble era una falla, un cremadís; en tots els cantona varen fer el culte sagrat al Deu de les explosions, en el mateix afany dels creyente més convensuts. A les tres del matí, quan ja estava el vehinat rendit, encara estaven baix del meu balcó els entusiastas, els recalcitrants, els polvoristes de soca, que s'en feen de la autoritat y dels bandos, y llansaven heróicament cuhets com á projectils d'acorasat. Eren els rumbosos del poble, els afícionats de casta; eren ... ¡quí ho diría!, el propi primer alcalde en els seus amics, els pollos més rics del poble, y estaven guerrejant en un altre grupo situat al cantó de més avall: allí's veía al síndic, al segón tenient d'alcalde y á altres no menos prócers. Al mateix temps podía vores apenes una gorra en galons dorats qu'anava ben asovint á tocar en ca'l tío Pusa: el tío Pusa, el millor fabricant de cohets de contrabando en deu llegües al redó.
¡Benehides festes!. A les cuatre de la matinada ja estaven altra volta tocant les campanes; y avans que les campanes, les músiques y les trompetes cridant y fent soroll p'els carrers; luego el pasodoble; á seguir á acompanyar els clavaris á misa; después á portar al senyor Retor; acabat este, al predicador de Valencia; y torna, acabá la misa, á desfer l'enredro, y acompanyar al Ajuntament, y al predicador, y al capellá, y als clavaris, y vinga buf, y terratrémol musical, y no pares, che, que va de veres; y á tot asó les campanes sense parar la faena... ¡Aixís tres díes, tres díes mortals sense més repós de les músiques que'els cuhets de per la nit; ni altre descans de cuhets que les músiques y les campanes per tot lo día!.
Ningú dorgué, no cal dirho; que dormir y descansar haguera segut deixar de divertirse, grave falta en mitj de tanta festa. Ademés de que tot el vehinat estava per la diversió obligatoria.
Y eren de vore aquellas caras esmortides, grogues, en negrors violades de vigilia, en párpados que pesaven com si lloses de plom foren, rostres de figura de cera, pero tots fent la caricatura de risa, el geste automátic de la alegría encomanada.
Ens divertirem ¡voto al Deu de la pólvora!, perque quan més distret estava l'esperit y més á punt de caure en els dols ensopiment del descans, una cuhetá sortida quí sap d'ahon, tornava á estirar els nervis; les chiques chillaven á crit de rata y corrían esbalotades; els homens s'apartaven ó retornaven el cuhet, la pelea s'enganchava altra volta, y sobre tot, si era de nit, el poble s'abrasava en chispes. Les fachades de les cases tenían totes dibuixos fets per els reguerons de la pólvora, especie de pallola negra que li haguera ixit al poble, no hi había rincó segur, ni porta respectada, ni pantaló que no tinguera les seues honrosas cremadas.
¿Tornaré á dirho?. Totes les nits, els últims y més recalcitrans, els que enceníen cuhets qu'esclataven com abusos trencant cristals y farols, eren... els amics del Municipi, els ordenadors d'aquell Bando, después d'esplicat el qual anava el mateix pregonar (ó sia dit l'alguasil) á comprar'ne municiona á la tenda del so Pusa.
Pero aixó sí; al endemá, en la festota d'iglesia, el predicador vingut de Valencia aposta, ja fea vore les bones cualitats d'aquells fills de la vila, que aixis al Sant festejaven; ....vila de próspera administració, de celoses autoritats, de costums tranquiles, de vehins morigerados, quiets, mansos... .
¡Angelets!
Eduardo López-Chavarri Marco
Llegir la presentació del conte feta per F. Goberna en el Llibre de Festes del 2002
.
No hay comentarios:
Publicar un comentario