Història d’Aielo de Malferit

domingo, 9 de mayo de 2010

AIELO S'OBRI A UN NOU SEGLE

HOMENATGE AL PASSAT S.XX I A JUAN JUAN JUAN

primer xiquet nascut en l'Aielo de 1901

per Mariló Sanz i Mª Jesús Juan

Juan Juan Juan, el "Sigle"

PRIMERS DIES DEL SEGLE XX

Segons Carles Recia, al seu llibre “La València de 1900” l´arribada de l´any 1901 i el canvi de segle no va ser tan polèmic com el canvi al XXI. Des d´un principi estava ben clar que l´any 1901 encetava un nou segle.

Al donar les 12, en la nit de cap d´any de 1900, una revolada general de totes les campanes de València i els seus pobles anunciaren les funcions religioses especials que havia decretat el papa León XIII amb motiu de l´entrada del nou segle XX.

L´ajuntament s´havia compromès a apadrinar el primer xiquet “amb necessitats” que nasquera a València en el segle XX. I així ho va fer. El bateig en la catedral fou impressionant. Mare i padrins, que éren l´alcalde i la marquesa de Cáceres, anaren al temple en la carrossa dels marquesos de Dos aguas. La casa consistorial va assignar 500 pessetes per al xiquet en un compte de la caixa d´estalvis i a la seua madrina altres 500 pessetes més.

Aquell inici de segle va ser molt gelat, carregat de pluges. Sobre Europa passava una ona de gelades que quallaren en les muntanyes valencianes incomunicant pobles.

Aielo també patia el fred que regnava pertot arreu durant eixes primeres setmanes de gener.

I en eixe ambient tan gelat nasqué el primer xiquet del segle XX a Aielo al qual li posaren per nom Juan Bautista Eduardo Julian Juan Juan. Va nàixer el dia 5 de gener, la vespra de la festa dels Reis, al carrer Sant Llorenç núm. 45; fill de Jose Ramon Juan Sanz “Sarró” llaurador, i de Salvadora Juan Mira “Notxa”.

Per ser el primer xiquet d´Aielo nascut al segle, sempre seria conegut amb el malnom del “Sigle” sobrenom que portaria tota la vida amb orgull i que han heretat els seus fills.

Encara que ni a l´ajuntament ni a l´Església es guarda cap acta d´este esdeveniment, la família recorda que a Batiste Juan Juan Juan li feren una gran festa el dia del seu bateig, el 6 de gener, al dia següent de nàixer. Al remat resultà una festa entranyable i important per a la gent del poble i sobretot per a la família del recent nascut.

A la celebració hi va acudir la banda de música d´Aielo i tiraren duros de plata quan la colla de menuts cantava les cançons populars del bateig. Els padrins foren Bautista Aparici Belda, veí del poble i Pilar López Chavarri Marco, veïna de Sant Valero de València (germana de l´afamat músic valencià Eduard López Chavarri i Marco). La cerimònia religiosa fou celebrada pel rector El senyor Eusebio García Dobón a la Parròquia Sant Pere Apòstol d´Aielo de Malferit (1). A Batiste Juan Juan li explicaren els seus pares, fil per randa, l´esdeveniment del dia del seu bateig. I ell sempre contaria als seus familiars, descendents i coneguts el que passà en aquell dia de principi de segle. Ho explicaria al seu primer fill, Juan, nascut de la seua primera dona Maria Martí Vicent i ho contaria als altres dos, Pep i Vicent, nascuts del segon matrimoni amb Pepa Bellot.

Juan Juan va néixer en un Aielo que acabava de rebre amb il.lusió el nou segle, un Aielo que es preguntava qué de nou portaria el segle que acabava de començar.

PRIMERA DÉCADA DEL SEGLE XX

Del passat es guardava el record amarg i encara recent de les guerres de Cuba, Filipines i Puerto Rico (1898) que alguns homes d´Aielo havien patit (2).

Però també el final del segle havia de dur avanços tècnics que de segur anaven a millorar les condicions de vida dels anys següents. Cal ressenyar com un dels més importants a Aielo, la posada en marxa de la fàbrica de llum que poc a poc aniria canviant la vida del poble. La producció de la Central de llum era modesta i al principi el subministre s´havia de distribuir entre les fàbriques i l´ús particular, uns utilitzaven el corrent elèctric de dia, altres de nit. La gent d´Aielo s´hi conformava i li era suficient per a poder gaudir d´uns avantatges que ni passaren per la seua imaginació temps enrere. Anys després la Hidroelèctrica “Ayelense” ja subministraria energia als pobles del voltant com Bocairent, Ontinyent i Olleria.

“El presidente de la Sociedad Hidro-eléctrica Ayelense, solicita autorización para la colocación de postes del cable que ha de conducir el fluido eléctrico para el alumbrado del inmediato pueblo de Olleria. Se acordó autorización pudiendo utilizar para ello los márgenes de los caminos vecinales públicos con precaución de no impedir el libre tránsito por los mismos.” (A.A. 22-1-1.899)

“Se presentó una Comisión de la Junta de Conferencias de San Vicente de Paul que al efecto está encargada de la Escuela nocturna de adultos solicitando que acordara el Ayuntamiento fuera pagado de fondos municipales la instalación de alumbrado eléctrico que se había hecho en la referida escuela nocturna, tan solo por esta vez, que a lo sumo podrá costar unas treinta y nueve pesetas; y el Ayuntamiento por unanimidad acordo...” (A.A. 15-1-1899)

La fotografia també anava implantant-se i amb el canvi de segle avançaria la tècnica i s’utilitzaria en més camps. Durant molts anys serà un art poc utilitzat, així i tot, podem gaudir d´algunes fotografies que ens mostren gent d´Aielo de finals del segle XIX, moments històrics com la Inauguració de la central de la llum o paisatges desapareguts com l´antic pont “d´Allà Baix” amb les seues passeres.

Finals del s.XIX. En Porçons dos dones xarren baix l'ombra

d'un garrofer que encara perdura més d'un segle després.

El telègraf i el telèfon també estaven prenent espai i millorant la comunicació del poble. Al començament del segle XX hi havia pocs telèfons, sobretot s´instal.laven en empreses privades o ajuntaments que necessitaven estar en comunicació per als seus afers. Consta en un acta d´un ple d´ajuntament de 1899 que ja Aielo disposava d´un aparell de telèfon municipal, junt a Ontinyent i Bocairent, amb els que compartia línia telefònica i despeses. Eixe any es decideix reemplaçar l´antic aparell que era de la marca Ader? pel nou sistema Ericsson. Anys abans ja s´havia vist la necessitat de renovar la línia telefònica per estar la major part dels postes ineficaços(3).

El ferrocarril també anava estenent les seues arrels de ferro. En la comarca de la Vall d´Albaida es feren estudis per comunicar tots els pobles amb València. Este projecte feia passar el tren per la nostra localitat però finalment el tren no creuaria el nostre terme(4). Aielo de Malferit, entre muntanyes i rodejat de ports, era un poble al que era difícil arribar. No hi havia carreteres, sols els camins de “ferraura” o sendes on sols cabia el bestiar que tirava dels carros i tartanes. Éren temps en que sovint s´anava al poble del costat a peu, per senderoles que travessaven muntanyes acurtant el camí. Estes muntanyes, éren els refugis i els amagatalls dels roders que encara en eixos anys d´inici del segle XX existien a les nostres terres. Amb la creació de la guàrdia civil en 1844, els roders anirien desapareixent. Tanmateix en 1901, i durant uns anys més, encara estava per les nostres muntanyes Xato Xella, un roder del que es recorda que protegia dels robatoris als patrons de la zona a canvi d´un pagament; així els amos de les fàbriques s´asseguraven que no éren robats perquè el bandoler vigilava(5). El Xato Xella va ser mort per la guàrdia civil en 1904.

Amb el pas dels anys els camins es farien carreteres i la comunicació milloraria, sempre tenint al voltant les revoltes del port de l´Olleria, el barranc de Bocairent i el port d´Albaida.

En l´any 1901, junt a Juan Juan Juan, nasqueren a Aielo 103 xiquets més, d´entre ells 57 foren xiquets i 47 xiquetes. En canvi moriren 61 persones, la majoria molt menuts i recent nascuts. En general la gent moria per malalties, tan simples, com un costipat o una dentició infantil.

En 1905 es va constituir una junta municipal de sanitat per poder fer front a les epidèmies i portar endavant campanyes de prevenció. Per sort amb el segle XX finalitzarien les fortes epidèmies de còlera (en 1885 moririen 56 persones d´Aielo). La junta municipal de sanitat era l´encarregada de vigilar les condicions higièniques i sanitàries del poble i estava composta pel metge D. Jose Liñana Sales, el farmacèutic D. Jose Rafael Juan Beneito i l´Inspector Municipal de Sanitat D. Lorenzo Llabres Fornés, els sanitaris del poble i també un representant de l´ajuntament(6).

María Martí, primera dona del ti "Sigle"

Trobem informació de 1905, sobre la necessitat urgent de construir un nou cementiri perquè l´existent no manté les condicions adequades. Les mesures preses foren imminents: la construcció immediata d´un nou campo santo que s´inauguraria en 1913(7). En 1906 hi va haver una greu epidèmia de calentures. Estes febres de tifus aparegueren degudes a la contaminació de les aigües potables, després d´un temporal de pluges. En tres dies hi va haver més de 120 malalts, la majoria menuts i joves de 12 a 22 anys i sobretot del sexe femení. La junta de sanitat obligà la gent del poble a beure aigua sols de la font “d´allà baix”, situada prop del riu, i a mantenir nets els carrers. Altra mesura presa va ser construir un llavador a banda de l´existent per a rentar la roba dels malalts; este, estava a continuació del general però amb entrada per una escala feta a propòsit(8). Un mes després s´acorda suggerir a l´ajuntament la construcció d´una bona canalització de l´aigua, proposant que les canonades foren de ferro i així evitar els casos que anualment es donaven de febres de l´estiu a la tardor. Al remat i per falta de mitjos l´Ajuntament col.locaria les canonades de fang, evitant les filtracions que venien fent-se en quadres i corrals(9). En 1907 es trobà un cas de pigota: es tractava d´un jove carreter d´Aielo que havia viatjat a Alcoi, on hi havia aleshores una forta epidèmia. Es prengueren mesures per aïllar el malalt, esterilitzar les seues robes i es demanà al Govern Civil 300 vacunes per immunitzar als veïns(10). En 1908 la junta de sanitat, rep una circular sanitària que alerta sobre la possibilitat que s´escampe l´epidèmia colèrica que està en Rússia. Es parla de disposar de locals per als malalts en cas de que arribe l´epidèmia i s´habiliten la casa dels pobres i el local de l´antiga escola de xiquets.

Década de 1930. El "Sigle", Josefa Bellot i els seus fills.

Amb la seua millor roba posen per a la foto familiar

Hi ha una epidèmia de pallola que encara que és benigna ataca a molts, però falten vacunes, acorden demanar-ne més. Es pren com a mesura demanar als mestres que no accepten en les respectives escoles a ningun xiquet que haja estat malalt, sense el certificat que especifique que han passat 20 dies de la seua curació(11).

Demogràficament Aielo anava creixent. En 1901 hi havia 2742 habitants i el poble era ben diferent d´ara. L´actual jardí de l´Eixample, les Escoles Velles, i el cementiri eren bancals. L´hospital de la Beneficència estava en construcció. Els edificis públics del poble en estos primers anys del segle eren, segons el registre fiscal de 1907-1908:

*casa capitular, situada a la plaza de la Constitución. Propietat de l´Ajuntament.

*casa presó, en c/ Iglesia. Propietat de l´Ajuntament.

*escola pública, en la plaza de la Constitución. Propietat de l´Ajuntament.

*casa hospital, en C/Hospital. Propietat de l´Ajuntament.

*casa asil de pobres, en C/Poniente. Propietat de l´Ajuntament.

*campo santo, despoblat. Propietat de l´Ajuntament.

*escorxador públic, despoblat. Propietat de l´Ajuntament.

*llavador públic, situat als afores. Propietat de l´Ajuntament.

*església parroquial en C/Iglesia. Destinat a culte

*ermita de Sant Miquel en C/Iglesia. Destinat a culte.

*ermita de Sant Joaquim, situada als afores. Destinat a culte.

*casa abadia, C/ del Carmen, habitatge del rector.

El centre del poble, en la primera dècada del segle XX, eren els 4 cantons, confluència del carrer major i el carrer del mig. A la plaça del Mesón, actualment plaça de Sant Engraci, hi havia un parador o hostal. A la Plaça la Font, plena de tendes, acudien els aieloners a vendre les seues collites. A la plaça de la Constitució, actual plaça del Palau, es trobava l´Ajuntament i l´escola de xiquets, amb el mestre D. Leonardo Carreres i l´escola de xiquetes estava a la casa de la mestra D. Maria Arabi al carrer S.Antoni.

Tots els dimecres, com ara, es feia mercat a la plaça; forasters i veïns venien els seus productes en un espai variat i colorista ple de sorolls de compradors i venedors.

Als arxius municipals trobem documentació de 1901 que ens diu quina era la producció dels nostres camps: al secà troben cultius de cereals, garrofers, oliveres, vinya i monte alto. A l´horta, els productes típics de regadiu i cereals(12). De la importància de la vinya consta en acta d´ajuntament les reunions que s´hi feien(13).

També el nou segle portaria a Aielo un conreu nou. En 1904 entrà per primera vegada als camps valencians la malaltia de la fil.loxera que arruïnava les vinyes. No hi havia remei per combatre el pulgó. Aielo també es va ressentir. Bautista Aparici, persona emprenedora, introduiria la vid americana, un peu nou que resistia al pulgó i que era l´única solució per salvar els conreus. Amb el pas del temps Aielo arribaria a ser un fort productor i exportador del que tothom coneix com el barbat.

Primers anys del s.XX. La Central recent inaugurada i l'antic pont

d'Alla Baix abans de la seua reforma, quan encara era una passera

Amb l´inici del segle una xicoteta industrialització començaria a fer-se de notar. Estes fàbriques donarien treball a un grapat de jornalers del poble que anaven canviant l´aixada, bé per les botelles de les fàbriques d´anís i aiguardent o bé per turbines i màquines de la fàbrica de llum.

Segons el patró de matrícules industrials de 1901. Aielo disposava de molts serveis i de moltes tendes que cobrien les necessitats del poble.

Copien íntegra i literalment el document pel seu interès, hi es pot veure les famílies que encara avui mantenen un ofici familiar des de fa més de 100 anys.

.Sociedad Circulo Ayelense (casa recreativo) a la c/Mayor

.Sociedad Casino Nuevo (casa recreativo) plaza la Fuente

.paqueteria, Plaza la Fuente, Ricardo Sanz Ortiz

.Embutidos del pais, Pl. la Fuente.-Salvador Bernabeu Requena

.Embutidos del pais, c/Santos Piedra.-Jose Colomer Juan

.Embutidos del pais, c/Santos Piedra.-Pascual Marti Sanz

.Embutidos del pais, c/Santos Piedra.-Camilo Ureña Bataller

.Harina, c/Mayor.-Joaquin Silvetre Molla

.Parador, Pl. San Engracio.-Vicente Mira Sanz

.Parador, c/Enmedio.-Vicente Ortiz Penalba

.Abaceria, c/Santos Piedra.-Bautista Colomer Sanz

.Abaceria, c/S. Antonio.-Daniel Calabuig Borreda

.Abaceria, c/S. Lorenzo.-Francisco Vidal Ortiz

.Abaceria, c/Mayor.-Francisco Satorres Castello

.Abaceria, c/Carmen.-Rafael Vicent Requena

(L´abaceria era una tenda on es venia de tot, com l´actual drogueria)

.Aceites y jabones, c/Mayor.-Alejandro Calatayud Carbo

.Aceites y jabones, c/Mayor.-Salvador Belda Boluda

.Aceites y jabones, c/S. Atonio.-Joaquin Mira Belda

.Tablajero, Pl. Fuente.- Jose Sanchis Nadal

.Tablajero, c/Enmedio.-Joaquin Orquin Vila

.Tablajero, c/Iglesia.-Praxedes Mira Martinez

(El “tablajero”era el carnisser)

.Carro transporte, c/Nueva.-German Bataller Insa

.Carro transporte, c/Canonigo Ortiz.-Rafael Colomer Belda

.Carro transporte, c/S.Lorenzo.-Vicente Calatayud Aparici

.Carro transporte, c/pl. Constitución.-Miguel Ferrandiz Insa

.Carro transporte, despoblado.-Francisco Marti Pastor

.Carro transporte, c/Santos Piedra.-Jose Colomer Mira

.Tartana y caballo, c/Santos Piedra.-Bautista Colomer Sanz

.Prensa viga oli, Pl. La Fuente.-Vicente Requena Calabuig

.Tejar horno 30 metros cúbicos.-Joaquin Insa Vidal

.Molino represa 1 piedra al año.-Jose Ramon Borderia Soler

.Molino represa 1 piedra al año.-Jose Soler Castañeda

.Anisados de aguardiente 1000 litros,c/ Enmedio.-Fulgencio Belda Juan

.Anisados de aguardiente 600 litros, c/En medio.-Fulgencio Belda Juan

.Anisados de aguardiente 800 litros, c/Mayor.-Joaquin Juan Mompo

.Licores aparato destilar 100 litros, pl. Constitución.-Aparici Sanz i Ortiz

.Licores aparato destilar 100 litros, c/Mayor.-Aparici i Sanz

.Sociedad Hidroeléctrica Ayelense, c/Santos Piedra

.Albeitar (Veterinari), c/Libertad.-Francisco Lozano Mateu

.Notario, c/Enmedio.-Francisco Maylin Galbis

.Sangrador, c/Libertad.-Ricardo Amoros Ribes

.Sangrador, c/Nueva.-Jose Rafael Sanz Valls

.Herrero, c/Valls.-Vicente Ferri Marti

.Herrero, c/Libertad.-Jose Boluda Cuella

.Carpintero, c/Enmedio.-Emilio Castello Juan

.Carpintero, pl. la Fuente.-Engracio Sanz Almiñana

.Carpintero, c/S. Antonio.-Victoriano Sanz Barbera

.Horno para cocer, c/Valls.-Bautista Requena Ribes

.Horno para cocer, c/Santos Piedra.-Salvador Colomer Martinez

.Horno para cocer, c/S. Antoni.-Lorenzo Requena Calabuig

.Horno para cocer, c/Nueva.-Francisco Bernabeu Juan

.Hono para cocer, Travesia Fuente.-Rafael Girones Sancho

.Horno para cocer, c/S. Lorenzo, Francisco Martinez Calabuig

Estudiant les partides de naixements de 1901 conservades al Jutjat Municipal, es pot fer un esbós dels oficis més comuns al poble: jornalers, llauradors, carreters, comerciants, arriers, moliners, fusters, forners, teixidors, propietaris, pastors, obrers, treballadors al molí paperer; també hi trobem un cortante, un colador, un fabricant “d´algeps”, un esquilador i un organista, així com un electricista mecànic que segurament seria treballador en la Hidroelèctrica. Al comptabilitzar la quantitat de persones en cada treball veiem que l´ofici més usual en els pares dels xiquets nascuts amb el segle, és el de jornaler seguit del de llaurador.

Les cases encara que ja disposaven de llum no tenien aigua correnta, i l´aconseguien de pous i cisternes. S´havia d´anar a carregar aigua potable a les fonts, on es formaven llargues cues de dones i xiquets amb canters i botijons; mentre, s´aprofitava per parlar i comentar tot allò que passava al poble. I a llavar i rentar la roba s´havia d´anar al llavador, passant el portal de l´aigua o portal del Carme. Les cases d´abans disposaven de poques comoditats i sanitat. La majoria eren cases de llauradors amb cambres, terrats, quadres per als animals i per al seu menjar i pallisses replenes d´útils per a la llaurança.

Carrer Major a les primeries del s.XX. A la dreta s'aprecia el primer

cablejat elèctric i al fons els bancals que després serien l'Eixample

En 1901 com a cap del consistori estava D. Bautista Calabuig i Faus. Els plens de l´Ajuntament es feien diumenges a les 9 del matí. L´inici del segle suposà una revisió del què s´estava fent, ja uns anys abans es veu necessari fer un nou padró d´habitants i es replanteja un canvi de noms en alguns carrers i places(14). Cal arreglar i netejar els carrers que aleshores eren de pedra i necessitaven contínuament d´arranjaments. També s´adequa una nova sala per al jutjat municipal; es decideix habilitar l´habitació designada com a casa per a la mestra de xiquetes, donat que ella no la utilitza. Esta habitació es trobava al costat de les dependències municipals i es considerà un lloc convenient per tal de donar al Jutjat Municipal un local fix(15).

La plantilla de treballadors municipals estava formada per:

.secretari municipal: Juan Montroy Fortea

.oficial primera: Joaquin Juan Sanz

.oficial segona: Jose Cerda Berbis

.agutzil: Vicente Marti Belda

.metge titular: Jose Liñana Sales

.mestre sanejador de pobres: Ricardo Amoros Ribes

.agent del municipi en la capital: Vicente Lapiña

.encarregat del rellotge públic: Vicente Belda Aparici

.encarregat del telèfon municipal: Juan Montroy

.Dipositari dels fons municipals: Enrique Cerda Berbis

.guàrdia municipal: Jose Rico Garcia

.vigilant nocturn: Miguel Belda Martinez

.conductor de la correspondència: Rafael Mira Belda

.Inspector de carns (vacant)

.administrador de consum: Estanislao Castello Sancho

.2 guardes de “resguarde”: Joaquin Mompo Belda i Salvador Alemany(16)

I la gent, treballant i vivint, també gaudia de distraccions: les hores a les tavernes, els jocs, les rondalles, les festes patronals amb cercaviles, misses i danses... i a menjar-se la mona, al riu. Un riu aleshores cabdalós on la gent podia anar a nedar o pescar(17). Este és l´ambient que va veure créixer a Batiste Juan Juan. Uns carrers plens de vida, amb xiquets jugant i les dones a la porta de casa prenent la fresca... uns carrers plens de sorolls de venedors ambulants amb els crits típics i coneguts: “L´Esmoladooor...”, “El granerer...”, “El paraigüerooo...”, “Arrop i talladetes” i molts altres més.

També era típic sentir la trompeteta de l´agutzil cridant l´atenció dels veïns del poble per a que escoltaren el bando. I també es sentia a tothora el toc de les campanes donant senyal d´esdeveniments religiosos i civils que passaven al poble.

Juan Bautista Juan Juan i Pepa Bellot en els darrers anys

El “Sigle” va viure entre els seus veïns més de vuit dècades i va poder observar directament els canvis que al llarg dels anys han anat succeint al poble. Aquell xiquet que va néixer al mateix temps que el segle XX, va morir el dia 21 de Juliol de 1983 al mateix poble que li fera una gran festa el dia del seu bateig.

Mariló Sanz i Mª Jesus Juan. (100 anys després).

Article publicat al Llibre de Festes de 2001

.....

Molta informació està datada en 1899 perquè les actes dels plens d´ajuntament de 1900 i 1901 no s´hi conserven. Hem considerat estes actes de 1899 importants i vàlides per a donar una visió general de l´Aielo d´aleshores: el de principi de segle XX. També hem trobat informació important en actes d´anys posteriors. Tot junt ens ha ajudat a compondre la vida dels aieloners en la primera dècada del segle XX.

1 Arxiu parroquial, llibre de batejos de 1901.

2 Llibre de festes de 1998: "1898 Gent d´Aielo de Malferit en la guerra de Cuba, Puerto Rico i Filipines” de Mariló Sanz i Mª Jesús Juan.

3 Acta del 10-1-1897.

4 Acta del 27-9-1891.

5 Informació treta del llibre de festes de 1998 “Gent d´Aielo a la guerra...”

6 Actes 15-1-1905 689/2.

7 Acta de la junta municipal de sanitat de: 8-10-1906 (689/2).

8 Acta de la junta de sanitat 8-10-1906.

9 Acta de la junta de sanitat del 5-11-1906.

10 Acta de la junta de sanitat de 25-11-1907.

11 Acta de la junta de sanitat del 7-11-1908.

12 riquesa rústica 1.901 637/36.