CORPUS CHRISTI. Tradició i festa en Aielo de Malferit

Diu un refrany popular: "TRES DÍAS HAY EN EL AÑO QUE RELUCEN MÁS QUE EL SOL: JUEVES SANTO, CORPUS CHRISTI Y EL DÍA DE LA ASCENSIÓN".

Xiquets combregants en la processó de Corpus. Década 1950

1).- Introducció: Festa gran en Aielo

2).- Els combregars:

2.1.- La celebració religiosa, banquet, regals, recordatoris, anècdotes......

2.2.- L’evolució de la vestimenta de Comunió

3).- Tauletes o Altarets

4).- La Creu processional, Custòdia i Pal·lis

5).- Els xiquets de comunió i les grans festes d'Aielo:

S. Pere Apòstol (Patró de la parròquia d'Aielo)

Stmo. Cristo de la Pobreza (Patró del poble)

1).- Introducció: Festa gran en Aielo.

La festa del Corpus és una de les festes més importants de l'any, festa que arranca des de l'any 1.246 i fou iniciada pel Bisbe de Lieja. En València va ser promoguda pel Bisbe Huc de Fenollet en 1.355, i es considerada la festa religiosa més antiga d'Espanya. Els catòlics celebrem amb ella el dogma sagrat de prendre per primera vegada el Cos de Crist en la celebració eucarística de la missa.

En Aielo de Malferit, la festa, gran i solemne, es celebra des de temps tan llunyans que ni la memòria de la gent recorda. No sabem exactament en quina data començà a celebrar-se, però a l'arxiu parroquial es conserva un llibret datat de 1.837 (¿) en el que ja es parla de la festivitat i de la processó. Al llarg dels temps ha patit algunes transformacions, per tal d'adaptar-se a la forma de vida actual. Des de fa un temps ja no es celebra com era tradició en Dijous; ara tots els actes es celebren el Diumenge.

La festa de Corpus Christi era temps enrere, pagada per l'Ajuntament, era la segona festa més gran que es feia en Aielo després de la del Crist i S. Engraci.

"Se acordó que cuando vengan los padres misioneros, les reciba la música, y que toque ésta en la procesión del Santísimo Sacramento que se proyecta, para lo cual se les indemnizará con 30 pesetas 30 céntimos del capítulo de imprevistos. "Acta del Ple de l'Ajuntament d'Aielo de Malferit, 26 de Febrer de 1893.

"Pagar 250 pesetas a Manuel Liñana por tocar la banda de música en las fiestas de S. Pedro y el Corpus". Acta del Ple de l'Ajuntament d’Aielo de 1.927.

"Se celebre las festividades del Stmo. Corpus Christi y S. Pedro a costumbre de años anteriores y que se paguen los gastos de estas con ... al capítulo 9 del presupuesto". Acta del Ple de l'Ajuntament d'Aielo de Malferit,15 de Maig de 1.921, i en ¡'Acta del Ple de l'Ajuntament de 31 de Maig de 1.922.

Mompó Ferri. 1914

2).- ELS COMBREGARS:

2.1 La celebració religiosa, banquet, regals, recordatoris, anècdotes...

Recorden els més majors del poble, que abans de la guerra en el dia de Corpus pel matí, la banda de música, començant des de l'església, anava tocant per tot el poble passant per les cases on hi havia xiquets que prenien la comunió. Els músics sabien el lloc en concret on vivia un combregant perquè al carrer, just davant la porta, s'escampava "manrubio"*, que eren unes herbes aromàtiques semblant a I'herbassana, collides al riu. El manrubio a més a més servia sanitàriament per a matar les puces en les quadres on hi havia animals.

Els xiquets que havien de prendre la Primera Comunió, en sentir la música eixien i sols, sense els pares, se'n anaven a l’església formant les parelles que abans ja havia establert el rector. Molts dels familiars es quedaven a casa per tal de preparar el dinar i acudir a la celebració més tard.

Va haver una època en que era costum portar a l'església un catret, xicotet i plegable. Resultava molt pràctic per a seure les xiquetes, sobretot quan els vestits eren força estovats.

I a les 10 del matí, en la missa major es celebrava la litúrgia religiosa i els xiquets i xiquetes prenien la Primera Comunió en una missa plena de solemnitat.

L'església s'arreglava de manera especial per al dia, es notava que era dia de festa sols mirant l’altar major i observant la vestimenta diferent a la diària del rector. S'utilitzaven casulles i capes brodades amb motius eucarístics fets amb fil d'or, de plata i sedes de colors, sobre teles de color blanc. També s'utilitzaven per a l’'altar tapets amb puntilles daurades que sols es treien en les grans celebracions.

En acabar la celebració eucarística, tots se'n anaven a esmorzar. Després, els xiquets i xiquetes començaven un recorregut pel poble anant a les cases dels coneguts i familiars que els donaven diners o caramels. A tots els xiquets i xiquetes els feia, com no, molta il·lusió anar a mostrar la seua vestimenta lluidora i a més a més, tornar amb les butxaques plenes.

Al migdia, la família més arrimada era invitada en casa, la majoria de les vegades a una paella. En acabar el dinar, tots es " mudaven" per a la solemníssima processó, a la que acudia tot el poble. Les campanes feien una crida al poble per a que acudira a esta processó revoltant totes a la vegada. Eren tocs de festa gran. El campaner les feia tocar quan el Santíssim, dins de la Custòdia, eixia de l'església. També sonaven quan la creu arribava als taulellets de la Mare de Déu dels Desemparats (carrer Major); i tornaven a fer revolteig general quan la creu assomava pel cantó de S. Miquel, ja prop de l'església.

La processó eixia quan el sol encara estava fora i tornava a l'església abans que el sol es pongués del tot. Era una processó molt respectuosa i silenciosa on anaven primer xiquets, després hòmens i després els veritables protagonistes del dia: tots els xiquets i xiquetes que al matí havien pres la Primera Comunió. Darrere, anava el rector amb la Custòdia sota pal·lis, custodiada per la Guardia Civil del poble, (en els anys que hi havia), vestida de gala. Al final de tots i tancant la processó anaven les autoritats del poble i la banda de música. Molts anys després, les dones s'incorporaren a la processó i ja no sols la miraven passar sinó que participaven acompanyant al Santíssim.

Era mostra de respecte que al pas de la Custòdia, la gent que mirava la processó, s'agenollara.

Els veïns del trajecte de la volta conserven una tradició que es remunta a temps que ja ni es recorden: és el costum d'arreglar el dia de Corpus els balcons amb els millors cobertors, agranar i ruixar el carrer molt bé i obrir les portes de les cases al pas de la Custòdia portada sota pal·lis. També es conserva la tradició de les tauletes on els xiquets que han pres eixe dia la Primera Comunió, paren i canten al Santíssim Sacrament.

Manrubio. Marrubium vulgare

El costum de baixar els hòmens al riu a collir "manrubio" s'ha perdut. Amb aquestes herbes es feia un enramat que formant una estora, cobria els carrers on estaven les taules de la processó, deixant un agradable aroma. Era tota una festa el baixar al riu, hòmens i xiquets, a collir el "manrubio" tant per a les cases de la volta de la processó, com per a les famílies que tenien un combregant. Recorda la gent major que se'n posava tanta quantitat, sobretot on paraven les taules, que les dones s'esgarraven les calces, i les xiquetes l'arrastraven perquè s'enganxava al vestit.

Quan la processó s'acabava, el retor donava a cada xiquet una estampa com a recordatori d'aquest dia tant important.

A partir d'eixe moment és quan el poble en general celebrava la festa lúdica, tinguera o no familiars combregants.

La porta de la casa d'un combregant era oberta de bat a bat, i així, amics, coneguts i familiars passaven a felicitar als xiquets i als seus pares per l’esdeveniment.

Dins de casa, les taules estaven preparades per al convit general i estaven plenes de pastes fetes per la mare o la família: carquinyols, rotllets, coquetes de sagí, braços de gitano, bescuit i tortades. I per a remullar tots estos dolços, licors típics del poble: anís d'Aielo, bes de núvia, menta, kola, cassalla...

Fins ben entrada la mitja nit no acabava la festa. En anar-se'n els convidats, els xiquets, que eixe dia es gitaven mes tard, regalaven una estampeta que recordava el dia de la seua Comunió.

Durant la guerra Civil, la vida religiosa del poble es va paralitzar, i se sap que la processó dels últims xiquets que van prendre la Primera Comunió (1.936) va arribar únicament fins als quatre cantons. Durant els tres anys que durà la guerra, en Aielo no se celebrà el dia de Corpus, i en acabar la guerra van haver de prendre la Primera Comunió xiquets de varies edats junts, alguns ja molt majors. Es recorda que van fer una xocolatada per a tots els combregants en la Beneficència.

María Colomer i Flora Castelló recorden que el dia que elles van prendre la Comunió, va ploure i a tots els xiquets i xiquetes els van portar a I'església en braços per a que no es banyaren i embrutaren el vestit ni les sabates. No es pogué celebrar la tradicional processó, però a canvi la feren per dins l'església. Estos xiquets tornaren a prendre la Comunió en “Pasqua Grana". Va donar la casualitat que durant la processó del Crist, en les festes d'agost, tornà a ploure i tots, combregants i Crist, hagueren de refugiar-se dins les cases de la volta de la processó.

2.2.- Evolució de la vestimenta de comunió:

El dia de Corpus, xiquets i xiquetes es vestien de manera especial, alguns estrenaven el vestit, altres l’heretaven dels germans o familiars, d’una forma o altra eixe dia els combregants es sentien diferents.

Els vestits de comunió, com tot, han seguit des de sempre les línies de la moda; xiquets i xiquetes vestien el dia de la seua 1ªComunió segons tendències de l’època.

Tanmateix s'aprecien unes constants al llarg de totes les èpoques, igual en xiquets com en xiquetes. Així, observem que el vestit de les xiquetes sempre ha sigut llarg o de mitjan cama, sempre blanc o de tonalitats molt clares, sempre amb vel, més o menys llarg i les sabates sempre blanques. També portaven un ventall de tela, bé a la mà o bé penjat a la coll. Per altra banda, s'observa en la vestimenta de la majoria dels xiquets sempre jaqueta i pantaló amb camisa blanca. I tots, xics i xiques, amb guants i missal, així com el rosari, la medalla i el ciri de la processó. Tots eren complements indispensables.

En el ciri una perilleta feia de flama. Moltes vegades les xiques no portaven ciri i al seu lloc portaven una safata plena de pètals de flors o simplement una assutzena. Amparo Calatayud, de 80 anys recorda que a ella li van regalar un ciri amb tres braços, cadascun era una flor amb la típica perilleta de flama.

Agustina. 1920

En els anys vint, la moda predominant a les passarel·les era la del "xarleston". A les xiquetes de la Primera Comunió les vestien seguint els mateixos patrons. Eren la majoria vestits rectes sense tallar, amb un cordó que feia de cinturó, que anava per davall de la cintura. A estos vestits se'ls hi afegia fins i tot en algun cas, els flocs que també portaven els vestits de les mares i que en ballar aquestes es movien tant. Eren vestits de tall llarg, arribaven a mitja cama. Uns calcetins blancs, sabates blanques, i el vel que es deixava caure des del cap i arribava a l’altura més o menys del vestit, completaven la vestimenta. De vegades, el vel es subjectava per un gorret de caroteta, i altres vegades per una diadema amb flors de tela. Algunes xiquetes portaven flors enganxades a la part davantera del vestit o en el nus del cordó. Eren ornamentacions que variaven segons el gust personal. Alguns vestits superposaven diferents tipus de teles (organdí, batista, tul...) per tal d'aconseguir més ostentació. També estava generalitzat portar un bosset fet amb la mateixa tela del vestit, on les xiquetes guardaven els caramels i els diners que els donaven les amistats en el seu recorregut pel poble després de la Missa Major

Als xiquets dels anys vint els vestien amb jaqueta de quatre botons creuada i pantalons curts, unes calces tupides negres tapaven el tros de cama que quedava a l’aire. La camisa era generalment blanca i contrastava amb la jaqueta i pantaló foscos. Solien portar "pajarita" blanca o d'altre color i guants blancs. També solien portar un barret de palla blanca amb cinta fosca. Les sabates, alguns botes, eren negres i en la solapa de la jaqueta solien enganxar unes flors artificials. També hi solien enganxar la medalla que, a diferència de les xiquetes, no era de cadena i penjada al colla en alguns casos portaven el Crist penjat al coll, però no amb una cadena sinó amb cordó. També portaven generalment enganxat al braç un llaç. Sovint es veia un trosset de mocadoret amagat a la butxaca de la jaqueta, igual que en la moda dels majors. Va haver un temps en el que els xiquets portaven, a més a més, una banda amb motius eucarística brodats.

Als xiquets també es solia posar el vestit de mariner amb gorro, i alguns altres els vestien de frares de Sant Francesc, amb el cordó del Crist, però estos eren pocs.

Anònim.1923

Als combregants que portaven dol els vestien de negre o de mig dol. María Sanz recorda haver vist un vestit que era a Ilunars i altre a ratlles, blanc i negre.

Recorden els més majors que els vestits es solien cosir a casa aprofitant teles, refent vestits d'altres germana o cosint-los. Altres se'l compraven ja fet. Recorda Juan Dordá que ell va anar a comprar-se el vestit a Xàtiva al llom d'una burreta.

La moda anava evolucionant i el gust per la vestimenta canviant. A una època barrejant diferents tipus de vestimenta, en la que s'inclou vestir les xiquetes de monja, segueix el gust pels vestits estovats. Així a les xiquetes les vestien amb teles ben emmidonades i a més a més, amb un cancan per a fer més efectiu 'l’estovat".

Les modes venen i van i hui en dia es veu de tot: vestits estovats i rectes... ostentosos i senzills... Algunes xiquetes porten al cap diadema, altres flors... i amb bosset de tela com els d'abans.

La moda dels xiquets ha estat més constant, el més utilitzat abans i ara era el de mariner. També s'ha arrelat i perdura la moda pels almiralls. Fa uns anys era sovint utilitzar un conjunt de pantaló Ilarg i jaqueta. Han desaparegut com completament els gorros de mariner i els barrets de palla que portaven els nostres besavis.

Marai Barber Ferri.1923

El pentinat de les xiquetes és un altre aspecte a tractar. Des de sempre se’ls hi feia un pentinat especial distint al de diari. Una tradició que curiosament perdura, és el de deixar a les xiquetes que van a prendre la Primera Comunió el cabell ben llarg i així poder-les fer unes trenes o tirabussons. Eren pentinats fets en casa però amb la cura d'especialistes. Recorden els majors que per a fer-se els tirabussons s'utilitzava el fil de la llum enrotllat o les estenalles calentes al foc.

Una vegada passat el dijous de Corpus, el cabell es tallava i les trenes o tirabussons es guardaven com a postissos molt útils per als pentinats d'altres ocasions: danses, bodes...

3) TAULES o ALTARETS

Els altars són taules de descans per poder descansar la Custòdia que es portada pel rector en la processó. Actualment es segueix la tradició. El rector, baix pal·lis, va amb la Custòdia, coberta i protegida per un mantó que al mateix temps que tapa la Custòdia, cobreix els muscles del rector. Un acòlit el precedeix portant la peanya o peu de la Custòdia; en arribar a la taula, l’acòlit deixa la peanya sobre la taula i el rector descansa la Custòdia sobre el peu. En eixos moments el rector s'agenolla i els xiquets i xiquetes canten la cançó “tantum Bernum” i la coneguda "Hostia pura, Hostia santa...". La banda de música toca la Marxa Reial mentre el rector, ja de peu, tira incens.

Fa un grapat d'anys, en este moment tant important, les xiquetes que portaven safates amb pètals de roses, tiraven les flors sobre les taules.

La tradició de vestir les taules va passant d'unes cases a altres, i sols es deixa en herència quan la persona encarregada se sent sense forces per arreglar-la (per edat, malaltia ... ), aleshores busca una altra casa i persona del veïnat per a substituir-la. Es rebut com un gran honor i orgull ser la família encarregada de vestir les taules. Les taules tretes són generalment les més grans i millors de la casa, quasi sempre les del menjador.

Tot el veïnat ajuda a arreglar els Altars; aporten les millors plantes, les millors flors... En canvi els tapets, les puntilles, les estores (que es posen darrere la taula) i el coixí (on s'agenolla el rector), són els mateixos des de fa molts anys. Són rentats, planxats, emmidonats i guardats per la persona encarregada i heretats de generació en generació. Si algun tapet o estora s'estropella, el veïnat més proper a la taula s'encarrega o bé de cosir-ho o de comprar-ho nou. Damunt les taules es posen uns canelobres, prestats dels altars de l’església i també s'hi posen els búcars amb flors.

S'arreglen 5 taules que representen les 5 llagues de Crist. Que es recorde, totes han estat al mateix lloc menys les dues primeres. Per desgracia sols podem comptar amb la memòria de la gent. No hi ha cap documentació que recolze els records dels més majors, la qual cosa fa que falten els noms de tantes i tantes persones que han contribuït a engrandir esta antiga tradició.

1ª taula: es trobava al mig del cantó entre el carrer Església i el carrer Puríssima. L'encarregada d'arreglar-la era Carmen Egea; quan ella es va fer major va buscar a Maruja Malchirant Juan i Paquita Ortiz Barber, veïnes d'unes cases més amunt, al carrer Puríssima. Anys després varen traslladar la taula, situant-la més prop de les seues cases. Actualment segueixen arreglant-la com abans i enguany estrenen una estora nova.

1ª Taula. Carrer Puríssima

2ª taula: originàriament estava davant dels taulellets de la Puríssima, al mig del cantó entre el carrer Major i el carrer Puríssima. L'arreglava Consuelo Bernabeu "Roca" i Pepica "Lorxana", anava a ajudar-les Joaquina Egea. Quan Consuelo ho deixà, s'encarregà durant uns anys Joaquina, que en anys després traslladaria la taula davant de sa casa al carrer Major. Després li ho va deixar en herència a la seua neboda Pepica Egea Galiana. Actualment continua al mateix lloc.

3ª taula: sempre ha estat situada als quatres cantons, l'arreglava Pepa Silvestre i després la seua filla Lola Castelló. Ara s'encarrega la seua neboda Amparín Castelló.

4a taula: està situada davant de Sant Antoni, on sempre ha estat. Es recorda que l'arreglava Doloretes (la dona del tío Marianet), després s’encarregà Teresa Colomer (la dona del Gallo); ella la va passar a Maria Juan Castelló (Maria Carlampio) i ella la deixà en herència a Conxa Mateu. (la gaga).

5a taula: sempre ha estat davant del Palau. Antigament era arreglada per les persones encarregades del Palau que hi vivien: Isabel Colomer Sanchís; després Amparín Colomer; més tard, Amparín Castelló (abans d'arreglar la dels quatre cantons) i després quan ja no vivia ningú al Palau es va fer càrrec el veïnal: Anita Barber Egea i la seua germana Pura, amb l’ajuda d'altres veïnes de la Plaça la Font.

4).- CREU PROCESSIONAL, CUSTODIA I PAL·LIS:

Dins de l'art valencià, l’orfebreria ha destacat des de temps enrere. En l’època àrab, hi havia una gran tradició en l'art dels metalls; així, després de la conquesta de Jaume 1er fins al Renaixement, es va emprendre amb força la indústria orfebre perquè es contava amb una base on assolir-se i es al segle XIV quan este art alcança el període més brillant. Era un ofici fonamentalment familiar, ensenyat de pares a fills, com es constata en els llinatges que van adquirint renom.

A les nostres terres hi havia centres afamats pels tallers d'orfebreria com era el de Morella, però cal assenyalar l’existència d'abundants tallerets, sense tant de renom, a moltes localitats, algunes importants com Xàtiva o Sogorb, o fins i tot menudes com Catí.

De les obres realitzades se'n troben de civils: segells, anells, braçalets, collars, beines d'espasa, corones, diademes, safates, vaixelles..., però sobretot l'art de l’orfebreria és en esta època, religiós: calzes, copons, creus, reliquiaris, imatges de plata, retaules,...

Les Creus parroquials, processionals o d'altar constitueixen un dels grups més considerables de l’orfebreria religiosa. N'hi havia a quasi tots els pobles. I en molts, més d’una. Les creus processionals duien com a suport un llarg mànec o asta de fusta o metall, per a ser portades a mà, les d'altar, un peu com a suport, i adquireixen en moltes ocasions el caràcter de reliquiari o "Veracreu".

Els Ostentoris o Custòdies sorgiren a partir del moment en que la festa del Corpus quedà establerta i originara la processó. El desenvolupament creixent de la festa significaria la culminació d'esta nova forma de cult eucarístic i al remat el desenvolupament de diverses manifestacions artístiques.

En l’aspecte arquitectònic, s'edificaren en les esglésies unes capelles especials per a guardar les Custòdies, eren les "capelles de Comunió", on els devots podien acudir per a resar o venerar al Santíssim.

En l’aspecte orfebre, fent les Custòdies, els artesans acabarien per abocar el seu saber i la seua tècnica. I és que en tècnica i ornamentació les Custòdies, junt a les creus, desenvolupen al màxim les possibilitats de I'orfebreria valenciana. Les més antigues es caracteritzen per la sobrietat d'elements. Des de l’últim terç del segle XIV s'enriqueixen en el pla iconogràfic, emprant-se fonamentalment la plata. Anys més tard, es perdria la riquesa decorativa, i el bronze substituiria la plata.

Foren moltes les obres realitzades i total amb gran valor artístic. Per desgràcia, la majoria estan desaparegudes, algunes deteriorades per l'ús i pel temps foren posteriorment foses per tal d'aprofitar el material en noves peces, altres es destruirien per incendi o per guerres, com la del "Francés" (Napoleònica) o la Guerra Civil. Però, malgrat tot, se'n troben exemplars representatius.

A Aielo de Malferit es conserven a l'Església Parroquial dos Custòdies:

Una, que és la que tots els anys eix en la processó, té forma de sol; al centre del sol, hi ha un vidre on s’insta-la la Sagrada Forma. Està decorada amb incrustacions de pedreria i rematada a la part superior per una creu. La peanya està decorada amb dos angelets laterals agenollats sobre una núvols i es suporta sobre una base circular. No es coneix la data de la seua fabricació.

L'altra Custòdia que es conserva en la parròquia, és segons l'enciclopèdia d’història de l'art valencià, una Custòdia gòtica, que presenta la singularitat de ser una Custòdia concebuda com a esvelt templet amb ric cimborri i cresteria. No es sap qui va ser l’autor encara que si pareix procedir de tallers valencians.

A banda de venerar el Santíssim durant la festa de Corpus, també era tradició fer les 40 hores: s'exposava la Custòdia del Nostre Senyor Manifest i la gent anava a l'Església a vetllar-la.

La creu processional d'Aielo feta de plata

La creu processional d'Aielo es coneguda com la Creu de Plata. Té forma de creu grega amb una placa central quadrada. En una i altra cara de la creu estan representades imatges corpòries: en la part frontal la del Jesús Crucificat i en la part posterior, la imatge de Sant Pere Apòstol, titular de l'església d'Aielo. Tota la creu, feta amb plata està repulsada amb riquesa de detalls. El pal que la subjecta també és de plata. Recorda Juan Dordá, acòlit durant molts anys, que pesava tant que per a poder portar-la millor li van haver de fer un correatge especial per a poder adaptar-se a la creu. Esta creu es guardava sols per a les grans festes com la del Corpus.

El pal·lis sols eix el dia del Corpus i el dia de Sant Vicent. Una vegada, recorda Juan Dordá que com fet excepcional, va ser tret per a donar-li la comunió a un alcalde.

Segons Juan Dordá, el primer cobertor utilitzat per a fer el pal·lis del dia Corpus, va ser donat per Lola Castelló (després de la guerra). El cobertor era una de les millors peces que ella tenia de l'aixovar. El cobertor estava subjectat amb quatre pals penjant una borla de cada punta.

La tradició continua i any rere any a les processons del Corpus Christi d'Aielo, eix la creu processional i la Custòdia sota pal·lis portada pel rector.

5).- ELS COMBREGANTS EN ALTRES FESTES GRANS D'AIELO.

Sant Pere Apòstol: (29 de Juny)

Antigament era festa en tota Espanya, i sobretot en Aielo, ja que San Pere es el titular de la Parròquia.Eixe dia era festa en el poble, l'Ajuntament en ple anava a Missa Major (10 del matí), donat que la Corporació era la que pagava la festa igual que feia en la del Corpus.

Per la vesprada es feia la processó en honor a S.Pere, la imatge del sant era acompanyada pels xiquets que havien pres la 1 a Comunió eixe any. Era un gran comboi poder tornar a vestir als xiquets per a la festa important de Sant Pere. Hui en dia s'ha perdut la festa del titular de la parròquia d'Aielo i els xiquets ja no eixen en processó.

Vicenta i Vicente Vidal Sanz. 1949

Santíssim Crist de la Pobresa: (6 d'Agost)

El dia 6 d'agost és el dia més important per als aieloners i fan la processó més solemne i llarga de tot l’any. Per ser el Patró del nostre poble, els xiquets amb tota la il•lusió tornaven a posar-se la vestimenta del Corpus, es col·locaven davant de la imatge del Crist i l'acompanyaven en tota la volta de la processó, amb el respecte i silenci que caracteritzen les processons d'Aielo.

Hui en dia xiquets i xiquetes combregants continuen eixint en la processó del Santíssim Crist.

El treball está dedicat a Rafa Ortiz Juan ¡ tots els seus companys i companyes que este any han pres la Primera Comunió:

Per a que aprecien la festa d’una altra manera...

Per a que sàpiguen com es celebrava antigament el dia de la Primera Comunió...

Per a que entenguen el sentit vertader del Dia del Corpus...

... i ... per a que s'ho hagen passat tant bé com ho passaven en el temes dels seus avis.

Mariló Sanz Mora i Mª Jesús Juan Colomer Maig 1999. Publicat en el Llibre de Festes de 1999.

* Actualment el manrubio està en perill d'extinció a les hortes i riu d'Aielo. Seria una llàstima que una planta tant relacionada en la vida i costums del poble desapareguera.

** Història de l'art valencià, edi. Consorci d'Editors Valencians; volum 2, pag: 335 i 338.