Del jardí bell de València
és Ayelo ermosa flor
que escampa, arreu, les fragàncies
que despedeix lo seu cor
Miguel Ferrándiz . "Himne a Ayelo"

.

miércoles, 17 de noviembre de 2010

El ti "Maó" (1818-1900)


AVANTPASSATS
Miquel Barber, "El ti Maó" (1818-1900)
per Josep Valor i Gadea




En la primera meitat del s. XIX els aieloners plantaven moreres i criaven cucs de la seda. El ti "Maó", un tractant llest i emprenedor al que no espantava la mar, anava a Menorca i portava cucs i ous per vendre'ls en la contrada. Va fer molts diners que va invertir en terres i comprant una gran casa



Ramaders


El ramader va fent camí. Darrere van quedant com a fantasmes morts els pobles misèrrims de la Manxa. Al davant porta el ramat i els gossos clapint, advertint perills, reals o imaginaris en aqueix camp immens i solitari de la planura que no s'esgota. Al costat, el fill, Miquelet Barber Ferri.

—Pare, em canse.

—Aguantat fill. T'has de fer un home. Hi ha molt de camí encara. Cal aprofitar la llum del sol. Després cercarem una venta o un hostal per a pasar la nit...

Un bon tracte ha fet Miquel. D'una ullada ha comprovat la qualitat del ramat i el nombre d'animals, vora tres-cents. I preu, el just. El proveïdor no l'ha enganyat mai, i ell paga al comptat. Una encaixada de mans es prou. Cap paper. La paraula es l'home. Ai del que la trenque! Desprès carril. Arrear cap a Aielo de Malferit, un altre món tan distint a la planura àrida y monòtona! Un paradís es trobaran aqueixos borrecs en els barrancs tapits, en les ombries fresques i vora els rierols que baixen del Campello. Prompte faran goig de veure, s'engrossiran i llevaran un pensar de mirar...

Els animals van pasturant en mig d'una calma bucòlica, en una veritable estampa virgiliana...

—Pare, tinc son.

—Bo! Per a això no cal aturar-se. Jo et prepararé un jacet i dormiràs millor que un príncep.

El tractant tria un animal d'esquena ampla, fort, de llarga llana, i el zagalet és nugat curosament al damunt. Continua la marxa mentre que el sol va perdent-se per darrere els turons llunyans. I quan els primers estels substitueixen la llum solar, el pare, en adonar-se que l'animal es cansa, dessolta el xic, que ja està completament adormit, i el canvia al llom d'un altre igualment fort i llanut, i pensa: "Bla i calent, i al costat del pare, què més pots desitjar, fill?.

Miquel, de la nissaga dels Barbers, el primer que recordem i amb un segon cognom que s'ha perdut en la foscor del passat, deu ser un home de bona estatura, prim i fort, musculat, llest, deseixit i amb una espurna irónica als ulls castanys que ha arribat fins als descendents, una rabosa a la qual res no se li escapa, i sobretot amb aqueix tarannà mediterrani obert i aventurer que li fa veure el negoci on n'hi ha i anar a pels diners, i fer-los i defensar-los. Sense mandra es passetja la Manxa o l'Andalusia o agafa un vaixell i amb energies inesgotables manprén altres quefers sempre cercant i sabent aprofitar les avinenteses noves. El mon dels negocis és voluble, canviant, variable en les seus oportunitats. Cal aprofitar el moment únic i a voltes irrepetible per a obtenir l'èxit. Arriscar-se en solitari i quan les coses transcendeixen, cercar uns altres camins...


Els cucs de la seda


Al mitjan segle (el dinou), Miquel Barber entra en la dena dels quaranta. El comerç de la seda a Espanya es troba en el seu moment. La producció nacional passa dels 600.000 kgs. i sols al País Valencià se'n fan més de 800.000 capolls. Una sèrie de viatges a Maó d'on porta els cucs situen a Miquel, a qui la gent ja comença a dir-li "el ti" Maó, com el primer proveïdor de cucs de la contrada. Ell, com sempre, ha sabut aprofitar els primers moments. Aventuren i decidit se n'ha anat a Barcelona i s'ha embarcat en aquell vaixell, que semblen anous en mig del mar, vells, lents i perillosos, que massa sovint han de suspendre el viatge perquè el mar està marejat... L'illa, Menorca, amb pocs recursos ha de trobar nous camins, i els anglesos que fins fa 50 anys han estat allí, han deixat als menorquins el gust pel comerç i les coses d'ultramar. Ara hi proven amb la seda i Miquel hi va una i altra volta per a tornar carregat d'ous i de cuquets.



La ciutat de Maó, de "cases blanques i al·lotes rialleres", on anava el nostre paisà a comprar cucs de la seda

—"Ti" Maó, mon pare que em done sis didals de cucs. Ací hi ha els diners.

El so Maó dóna calor als ous, crea als cucs un microclima adequat i tafureja i s'aquefera amb les fulles de morera i en les instal·lacions que van augmentant i fent-se cada volta més complexes segons es prestigia i difon el seu nom. Ven els cucs a didals.

—"Ti" Maó, jo vull un cèntim de cucs.

—Xe, poca cosa és això!

—Es que son per a mi, per a vendre'ls al col·legi.

—Fotre, malament si em fas la competència, xiquet —es riu el so Maó.


La terra i els records


Ara quan s'acaba el segle i amb ell la vida, s'assenta el vell sobre la voravia refermada la cadira sobre la seua casa, la de l'esglèsia, i pensa. Tanca els ulls i, a poc a poc, com a música llunyana, va despertant-se records, situacions, remors que es repeteixen... Torna a sentir i a veure les esquelles dels mardans, l'udol de l'aire, la pau del sud llunyà i la badia immensa, calma, blava, refermada sobre verdes costes, i la ciutat, Maó, de cases blanques i al·lotes* rialleres. Vetges tú quin nom per a les dones! I el seu parlar musical i el peculiar "idou", i les tanques de pedra seca. I en mig de tot el tracte, sempre el tracte, diners i cucs i anyells i guanys fruits de la seua embramzida comercial...

La terra, aqueixa és l'eterna veritat: córrer pel món i tornar. Petjar la terra pròpia. Prendre seient a l'ombra de la casa pairal vora les muntanyes familiars, al poble d'u. Sentir els nets; petjar els camps; veure com la pluja fecunda les collites en aqueixes terres aconseguides un any darrere un altre, i després deixar-les als qui venen darrere... Hortes, masos, olivars, jovades, pinars... Bones terres per als "Maons" que els asseguraran la vida per a dues, tres o més generacions...

Josep Valor i Gadea. 1981. Informació arreplegada d'Helena Visviquis Barber i altres familiars. Dates aproximades.
Publicat en el Llibre de Festes de 1981. Foto: Google Imatges. Peus de fotos: Redacció del blog.

*AL·LOTA f.
|| 1. Persona femenina que està dins l'edat compresa entre els vuit anys i els vint-i-cinc (Mall., Men., Eiv.); cast. muchacha, moza. Font:http://dcvb.iecat.net/

4 comentarios:

  1. Jo tinc mes informació sobre la familia aquesta.

    ResponderEliminar
  2. Els encarregats del blog convidem a la persona que ha fet el comentari anterior a que ens envie la seua informació.
    Si és interessant des del punt de vista històric la compartirem amb tots.

    El correu per poder enviar-ho és: historiadeaielo@hotmail.com

    ResponderEliminar
  3. si em fas la competència

    ResponderEliminar
  4. Home, no es que et faça la competencia, pero e mirat mes informació, he repasat escritures, i es pot treure algo mes. Sense mals rollos...

    Ja hem posare en contacte, quan ho crega convenient.

    Adeu.

    ResponderEliminar