Del jardí bell de València
és Ayelo ermosa flor
que escampa, arreu, les fragàncies
que despedeix lo seu cor
Miguel Ferrándiz . "Himne a Ayelo"

.

miércoles, 24 de noviembre de 2010

Vicente Requena Malchirant: un home bo




Vicente Requena Malchirant
(Aielo de Malferit. 1891-1970)


Indagar sobre Vicente Requena “Bollero” per a mi ha segut un plaer, ja que és un personatge que ha fet història en la vida pública d’Aielo de Malferit en diferents aspectes.

La gent més jove no haurà sentit parlar d’ell, però de segur que els que són un poc més majors donen bona referència, tan com a persona com del seu bon fer. I que millor que rendir-li un xicotet homenatge.

Anem a recordar la vida i trajectòria de Vicente en el 40 aniversari de la seua mort.


Vicente Requena al banc de les autoritats a l'esglèsia


Va nàixer a Aielo dins d’una família humil el 9 de Novembre de 1891 al carrer dels Sants de la Pedra número 99.

A son pare li deien Vicente Requena Satorres, era jornaler i a sa mare Josefa Malchirant Mateu. Ella es dedicava a les tasques pròpies de la casa, com la majoria de les dones casades, a més de pastar, coure i vendre algú que altre tradicional panellet denominat “bollo” (fet amb farina de dacsa) que era el pa que podia menjar la gent més humil, per això el malnom de “Bolleros”.

Nét per la línea paterna de Vicente Requena Martí i Magdalena Satorres Bernabeu i per la línea materna José Ramón Malchirant Tudela i Aurora Mateu Almiñana. Els primers naturals d’Aielo i els segons de Benigànim, però tots veïns d’Aielo de Malferit.

Vicente tenia quatre germans, Ramon, Bautista, Josefa i Romualdo, sent ell el major.


Vicente amb gent d'Aielo a les escoles Velles


Els seus primers estudis els va cursar en els baixos de l’antic ajuntament que era on anaven els xiquets. Les xiquetes com que eren menys anaven a casa de la mestra.

Com que la situació econòmica de final del segle XIX i principis del XX no era massa bona, calia posar-se a treballar de ben menuts, però amb Vicente es faria una excepció.

De xiquet ja se li veia que era una persona amb inquietuds, responsable i respectuosa. I per ser persona aplicada va continuar els estudis i la corresponent formació per a poder ser Guàrdia Civil.


Vicente 1er per l'esquerra sentat amb companys, anys 20


La primera destinació com a Guàrdia Civil va estar a Bilbao, on va passar un grapat d’anys. Aquesta ciutat la recordaria tota la vida amb una certa nostàlgia. Després fou destinat a la Comandància de la Guàrdia Civil de València.

El 16 d’agost de 1919 D. Joaquín García Dobón, sacerdot de l’església parroquial de Sant Pere Apòstol i en la capella del Santíssim Crist de la Pobresa va unir en matrimoni canònic a Vicente Requena Malchirant, de 27 anys i a Rafaela Martinez Vicent de 26 anys, natural i veïna del poble. D’aquest matrimoni va nàixer un xiquet que li posaren de nom també Vicente.

Prompte el destinarien més a prop del seu poble, sent resident de la caserna de la Guàrdia Civil de Bocairent, d'Ontinyent i de l’Olleria.

A l’època de l’estraperlo Vicente va fer la vista grossa més d’una vegada quan alguna gent del poble anava a moldre blat d’amagat per les nits a distints molins, entre ells destacar el molí la Grillén que es trobava a la zona de la Clariana d´Ontinyent. La gent tenia molt de respecte i por a la Guàrdia Civil ja que aquest afer estava prohibit i molt perseguit.


Festes Patronals de 1964, la Regina va ser Lucinda Requena.


Vicente com que no denunciava a ningú tots els anys havia d’anar a València a rebre les amonestacions dels seus superiors.

Va estar a la Guerra del Rif (1912-1928) també anomenada Guerra del Marroc, aquesta es va originar per la sublevació de les tribus rifenyes (regió muntanyosa del nord del Marroc) contra la ocupació colonial espanyola i francesa, afectant principalment a les tropes espanyoles. La Segona República li va llevar condecoracions i amb açò la conseqüent rebaixa de sou i com que a la Guerra Civil (1936-1939) va estar amb el bàndol republicà en acabar-se esta amb la victòria del bàndol nacional va rebre idèntic tractament acabant-li de llevar les condecoracions que li quedaven, així que, ni parlava bé d’uns ni dels altres.

Quan es va jubilar va formar part de la vida política del poble.


Benedicció de la nova bandera de la Casa Quartell de la Guàrdia Civil, 1959.


A finals de l’any 1945 quan era la màxima autoritat del poble D. Amado Martínez Castelló, Vicente va exercir de Tinent Alcalde, fins el 20 de Febrer de 1947 que presentà la seua dimissió.

Segons els llibres que hi ha al registre civil d´Aielo sabem que Vicente en Juliol de 1946, als 54 anys començà la seua tasca com a Jutge de Pau exercint aquesta funció fins a l’octubre de 1964 quan ja contava quasi 73 anys.

Foren 18 anys al capdavant del Jutjat de Pau d´Aielo mediant i donant fe de manera imparcial en els diferents Actes de Conciliació que se li van presentar.


Vicente Requena junt a mossén Juan Sanchis Requena i autoritats



En un acte de conciliació, el Jutge ha d’intentar posar pau entre les dos parts, tan siga el resultat amb avinença o sense avinença la diligència s’arxivarà i si alguna part no esta d’acord ha de començar un nou procediment en un Jutjat de 1ª Instància.

Abans en un acte de conciliació tenien un gran paper el anomenats “hombres buenos” que eren persones de confiança que coneixien i defensaven la causa tan de la part demandant com de la demandada.

Com a exemples curiosos a continuació detalle tres Actes de Conciliació en els que Vicente va intervenir per a posar Pau.

*Un marit celebra un acte de conciliació amb la germana soltera de la seua dona, vol:

-Que esta reconega que el seu sogre va comprar una màquina de cosir “singer” i que uns anys després la va cedir a la seua filla hui la seua dona, fent-ho constar darrere del títol de propietat i signant el donant la donatària i tres testimonis.

-Que aquesta entregue immediatament al demandant com a marit i legal representant de la seua dona la ressenyada màquina de cosir que té en el seu poder sense títol ni raó alguna.

La demandada diu que no donarà la màquina de cosir sense ordre expressa del senyor Notari, amb la qual cosa l’acte acaba sense avinença.



Junt a mossén Juan Sanchis Requena i el mestre D. Leonardo Carreres (1er per la dreta)


*El propietari d’un bancal celebra acte de conciliació amb el propietari d’un terreny limítrof, vol:

-Que el demandat reconega que la cavalleria “asnal” que posseeix ha entrat en el bancal del demandant i s’ha menjat set oliveres joves.

-Que pague 100 pessetes per danys i les despeses del procés (taxa judicial actualment suprimida).

El demandat ho reconeix i accepta i l’acte acaba amb avinença.


*Una dona viuda reclama a la seua nora:

-La quantitat de quatre pessetes setmanals en concepte d’aliments per haver-li cedit els bens al seu fill i que a la mort d’aquest havia deixat de recibir-les.

-Que havent mort el seu fill sense successió torne els bens rebuts aportats al matrimoni per cessió d’herència.
La demandada diu que el pacte el tenia en el seu fill i que aquest havia pagat fins que va morir i que els bens del matrimoni li pertanyen per haver estat casada.

Acaba l’acte sense avinença.



Vicente , com a autoritat municipal en la benedicció de la bandera


Un altre aspecte que desde sempre va destacar en Vicente fou la disponibilitat. Alguna gent del poble es traslladava fins a Ontinyent per a fer operacions bancàries. El numero de clients anava creixent i es feia necessari afavorir aquest servei, però com que no era rendible per a l’entitat no volien obrir una oficina a Aielo.

La Previsora d´Ontinyent (la gent com que no sabia dir-ho deia la professora) es va establir a Aielo de forma provisional en 1957.

A casa del tio Sento Requena, com era conegut Vicente, situada al carrer del Mig número 36, venien els empleats de banca tots els dijous a poqueta nit, ja que era quan la gent que treballava al camp tornava a casa. Allí es muntava una xicoteta oficina bancària pel tal d’obrir cartilles d’estalvi.

Ell feia molta propaganda per a que la gent obrira una cartilla, a partir de 100 pessetes ja se’n podien obrir una. Era una manera de tindre els estalvis en lloc segur perquè guardar-los a casa era un perill, te’ls podien furtar o se’ls podien menjar les rates, a més d’un li va passar.

Anys després la Previsora passaria a anomenar-se “Caja de Ahorros y Monte de Piedad de Onteniente”. I va durar fins que en 1967, degut a la gran quantitat de clients, varen obrir una oficina al carrer Església a l’altura de la placeta de l’hostal, en casa de Milagro “Cantares”.


Inauguració de la “Caja de Ahorros”, 1967.


En el segle XIX la majoria de pobles tenien un Notari en propietat però no se sap massa bé per què el vam perdre a Aielo. Com que la gent necessitava de les gestions pròpies d’aquest, el tio Sento també va posar sa casa al servei del Notari, el qual venia cada cert temps. Va ser un gran benefici per a tot el poble per a no tindre que desplaçar-se a localitats pròximes.

La casa de Vicente fou casa de tots i per a tot. Li agradava caçar amb gos i garrot, les armes de foc les tenia mes que avorrides, el contacte amb la natura era una de les seues passions.

Vicente Requena Malchirant va morir el 24 d’octubre de 1970 a l’edat de 78 anys havent tingut una vida intensa en l’aspecte professional i més si cap en humilitat.

A qualsevol persona major que li pregunte com era Vicente em diu que era molt alt, més de dos metres, amb els cabells sempre a l’u, moltes vegades amb boina i jupetí, mai no duia corbata, sols vore’l ja causava respecte, però també diuen que era servicial, amable i cordial, en definitiva, un home de be. Cert seria quan va estar 18 anys al capdavant del Jutjat de Pau i va portar una vida sencera dedicada als demés.


Vicente Requena esmorzant al camp


Gràcies a aquest treball he descobert molta història dels meus avantpassats. Val la pena indagar en el nostre passat i el millor és preguntant a alguna persona major ja que aquestes són una valuosa font d’informació.

Perquè: LES VIVÈNCIES D’AHIR SÓN LA HISTÒRIA DE HUI I SI NO SABEM D’ON VENIM DIFÍCILMENT SABREM CAP A ON ANEM.

Rafael Morant Requena. Maig, 2010. Publicat en el Llibre de Festes de l'any 2010. Fotos: Arxiu Fotogràfic Biblioteca Degà Ortiz

No hay comentarios:

Publicar un comentario en la entrada