Abolició del Règim Senyorial en Ayelo de Malferit (1792-1858)(2ª part)

LA LEGISLACIÓ ABOLICIONISTA DELS SENYORIUS I L'OCUPACIÓ FRANCESA.

El decret d'abolició dels senyorius del 6 d'agost del 1811 es va rebre en Ayelo amb gran alegria, naturalment es deixà de pagar al marqués i de les regalíes que li quedaven, com era el forn, l'ajuntament féu que se n'obrira un (17). D'entre els diputats valencians que estigueren en les Corts de Cadis i més treballaren per aquest decret, cal destacar D. Pere Aparici i Ortiz naixcut en Ayelo al 1762 i mort a València en 1829, era advocat i relator pel civil en la Reial Audiència de València; coneixia per tant el plet que portaven els veïns d'Ayelo, més quan havia tingut algunes terres per l'herència dels seus pares en Ayelo.

En dit decret es resolia el problema dels senyorius fent als senyors propietaris particulars i entrant dins del dret comú, aquest punt hauria de matisar-se molt, ja que no era gens fàcil portar-lo a la pràctica. D. Pere Aparici i Ortiz formà part d'una comissió que havia d'estudiar-ho, i per a tal efecte preparà un escrit que havia de llegir-se en la sessió pública de les Corts del 1 d'abril de 1813 (18). D. Pere féu primerament el plantejament del problema dels senyorius i per a demostrar les condicions que havien de soportar alguns pobles hi va incloure la carta-pobla d'Ayelo. També esmentá el problema dels primers establiments i les novas terres cultivades:

"En ellos los que se dicen dueños directos ningún gasto han tenido: los han establecido para fabricar casas, y reducidos a cultivo, y a pretesto del Señorío directo exigen muchos los mismos tributos, cánones, o réditos que estipularon en la primitiva escritura" (19).

La tesi principal de D. Pere era que totes les càrregues introduïdes pels senyors després de l'expulsió dels moriscos eren il·legítimes, ja que els béns-arrels que deixaren aquestos i passaren als senyors, no haurien d'haver-ho fet, perqué hi havia una disposició reial que aquestos béns quedaren en la hisenda reial; per tot açò proposava D. Pere que tan sols pagaren els enfiteutes un gravamen mínim per les terres que deixaren cultivades els moriscos, l'abolició del dret de fadiga i la modificació del de lluïsme que deuria senyalar-se sols sobre el valor de les finques antigues i no sobre les millores introduïdes pels llauradors. Feia notar també D. Pere, la desigualtat jurídica entre els senyors i els enfiteutes a l'hora d'aplicar el decret, que podía quedar desvirtuat a favor d'aquells si no es matisava molt bé. No res de tot açò pogué ficar-se en pràctica pel colp de força de Ferran VII.

En gener de 1812 havia capitulat València davant les tropes franceses. El marqués molt actiu durant tota la guerra, ocuparà càrrecs sota les ordres franceses i aprofità açò per a fer que en Ayelo li pagaren; després de l'expulsió dels francesos se li acusà d'aquests actes. Tadeu Castelló alcalde d'Ayelo relata els fets:

"...pues valiéndose para ello de reiteradas representaciones con expresiones injuriantes a personas de Autoridad en este Pueblo y sin perdonar a la Magestad misma, deningrándola con estampadas voces de supuestas cortes; logrando con ello cerrar los hornos y que en virtud del decreto seis de Agosto de 1811 se había construido y quedar a la privativa que antes tenia abolida por dicho decreto. Aun atendiendo al espíritu que animava a este Marqués hubiera llegado a mayores vejaciones sus procederes, si estando entendiendose en la misión de este Pueblo no hubiera intervenido la circunstancia de que la partida de Aparici sorprendiese la comisión interceptando los papeles concernientes..." (20).

Açò que diu Tadeu Castelló sembla ser cert, ja que en desembre de 1812 el governador militar francés de Xátiva Sr. Paselach, envià un ofici a l'ajuntament per tal que es desplaçara un destacament a càrrec d'un oficial a Ayelo, a prendre comptes al seu alcalde de tots els pagaments. (21)

El marqués es defensá de totes aquestes acusacions en una exposició en la qual a la seua volta acusava a l'ajuntament de fets contra les seues propietats en el poble:

"...al  tiempo de demoler la horca que había en aquel termino, de consentimiento y a presencia del mismo Alcalde y Ayuntamiento vistieron con un traje a un hombre del pueblo apodado el Marqués, haciendole representar la persona del que expone, y que se opusiese al derribo de la horca, para ridiculizarle ejecutando una burla, o farsa que terminó en atarle, montarle en un pollino, y pasearle por el pueblo, llenándole de dicterios" (21).

Admetia que sol·licità la continuació de les regalies, entre elles la del forn, perquè en altres pobles es mantenia i per les excesivas contribucions que li exigien per part de les autoritats, i a més perquè en Ayelo li devien part de les rendes per partició de fruits d'anys passats.

El diputat de la ciutat de València D. Manuel Bertran de Lis demanaria que s'elevara a les Corts l'expedient sobre el comportament del marqués, però el colp de força contra la Constitució de Ferran VII d'abril de 1814 faria canviar tota la situació.

En Ayelo es va rebre el 12 d'agost de 1814 l'ordre d'extinció de l'ajuntament i alcalde constitucional, restablint-se els corregiments i alcaldes majors, tal i com estava l'any 1808.

Possiblement Ayelo fóra un dels última pobles d'Espanya en lliurar-se del senyoriu (F. Goberna). Foto: Arxiu Fotogràfic Biblioteca Degà Ortiz.

 RECTA FINAL: LA DISSOLUCIÓ DEL RÈGIM SENYORIAL EN EL SEGLE XIX

Una vegada assentat Ferran VII com a rei absolut i perseguits els diputats de les Corts de Cadis, la reacció dels aristòcrates que havien sigut afectats pel decret d'abolició no es féu esperar. Un grup d'ells entre els quals estava el marqués de Malferit, signaren un manifest el 8 de juny de 1814, en el qual després de queixar-se dels atropellaments sofrits en llurs propietats durant els anys de la Constitució, demanaven una disposició específica sobre els senyorius, per mig de la qual es deixara clara la completa restauració de les rendes senyorials i s'evitaren noves possibilitats que els arrendataris acudiren amb plets a les audiències. (22)

En Ayelo per tant es tornà a fer el llibre d'encapçalament en diners com abans de la guerra, en l'arxiu municipal d'Ayelo en queden dos d'aquestos llibres, un que començava per Sant Joan de 1819 i havia de durar quatre anys i l'altre per Sant Joan de 1832 de sis anys de duració. Pel que respecta a les regalies, el règim de Ferran VII mantingué dels senyorius el domini sobre la terra dels senyors i certa terminologia de vassall i vassallatge, però les altres jurisdiccions i drets de regalies quedaren definitivament extingides, pasant per tant en el cas d'Ayelo les regalies de forn i altres a ser lliures.

Per altra banda la sentència que per motius de la guerra havia quedar pendent, es donà a conéixer el 18 d'agost de 1817 i de forma manuscrita apareix al final de la relació impresa dels autes: 

"Vistos estos autos la Sala por Decreto de 18 de Agosto del corriente año 1817 declara que los vecinos y terratenientes de Ayelo deben satisfacer solo los derechos de partición al Marqués de Malferit en las tierras del primer establecimiento, comprendidas en la Carta-Puebla, que entonces era de secano, y despues se redujeron á regadío al fuero que entonces se señalo a las de secano; y por lo que hace a los demas se remite á la vista de mayor numero de SS. Ministros. Firmado y Rubricado" (23).

Encara que la sentència reconeixia en allò fonamental la demanda dels veïns, el moment polític farà que el marqués estiga en avantatge davant els veïns per a fer valer els seus criteris, així la impressió de la seua defensa legal en el plet s'edità en 1817, i no cal esmentar que acusà a aquestos de tot, i presentà amb extensió la solidesa dels seus títols.

El marqués D. Salvador Roca i Percusa morí als 81 anys en 1822 a València, amb ell es tancà una etapa molt cruenta en les relaciona entre els veïns d'Aielo i els futurs marquesos. Al nou marqués D. Pascual Mercader i Roca li tocaria fer la completa dissolució del senyoriu en els anys venidors.

El trienni liberal suposà un interludi curt en el qual apenes en tres anys s'intentà aplicar el decret d'abolició dels senyorius fet per les corts de Cadis, per tant s'establí que els senyors per a entrar en la clase de propietaris dins del dret comú, havien de presentar els seus títols en els jutjats de primera instància, en el cas d'Aielo en Ontinyent. La reacció absolutista de 1823 no deixà que les coses passaren de la redacció de la llei, ja que aquesta fou del 3 de maig de 1823.

Deu anys més d'opressió absolutista amb la legislació sobre els senyorius derogada, i així fins arribar la mort de Ferran VIl. El país sofrí convulsions polítiques de matís liberal durant els anys 1835-6. En Ayelo tots els sentiments anti-senyorials acumulats durant aquestos anys esclataren amb una radicalització; es deixà de pagar al marqués i altres manifestacions de protesta (24), el rector del poble D. Joan Bautista Bataller sofrí el confinament en Alacant tal i com ell ho conta:

"...pero la Divina providencia dispuso que por orden del Gobierno Superior Civil de Alicante me trasladasen en clase de confinado a aquella Capital en 3 de julio de 1836 por mis opiniones olíticas segun me persuadí, pues que ninguna declaración se me tomó, ni se me hizo cargo alguno" (25).

Per fi en juny de 1837 es promulgà una nova Constitució que recollia els decrets abolicionistes anteriors, donant-se dos mesos perquè els senyors presentaren els títols de propietat.

El marqués presenta en novembre de 1837 un recurs sobre la necessitat de presentar els títols i el pagament de les prestacions que li devien; segons ell tenia propietat particular independent del senyoriu d'Ayelo, en un heretatge fundat per D. Francesc de Malferit en 1667 que donava el dret sobre les següents propietats:

A la plaça del Palau: la casa-palau i el seu hort, l'almàssera i una casa enfront, i una altra casa acabada de construir.

Edificis en el poble: la casa de la fonda, la carnisseria al carrer del Carme, un açujat en dit carrer amb cups per a fer vi, una casa al carrer Sants la Pedra.

Altres edificis: un corral en el portal nou immediat al joc de la pilota i altre en la partida de les eres, un rajolar partida del dilluns.

Terres: hort en la partida del dilluns de 15 fanecades, 4 jornals de secà plantats de moreres i oliveres en la partida del Pla, una fanecada d'horta de moreres i oliveres en la partida del Pla, una fanecada d'horta plantada amb moreres junt al molí, 8 jornals de terra de vinya i 14 de garrofers i figueres de secà a la Criavella, i 26 jornals de terra cultivada i erma a la partida de la bassa del cervo.

L'heretatge de Cairent: alquería amb dues cases, 112 jornals de terra de secá i horta i una bassa per al reg (36)

Respecte a la casa on celebrava sessions l'ajuntament incloïa la presó a la plaça del Palau, el marqués la cedía a l'ajuntament amb la condició que no poguera edificar-se sense acord d'ambdues parts i que l'ajuntament s'encarregara que la plaça estiguera en bones condicions de salubritat.

Aquestes possessions són les que finalment es quedarà el marqués com a propietari, per altra banda la reclamació sobre la presentació dels títols no prosperà i amb un nou termini perquè els presentara, el marqués bé en cópia o en original presenta els següents:

Privilegi atorgat en 1445 sobre Ayelo.

Una acta d'establiment als vasalls moros en 1478.

La carta-pobla de 1611.

Una escriptura notarial de 1737.

Una escriptura d'arrendament dels drets dominicals de 1824 (27).

Davant d'aquestos títols el jutjat d'Ontinyent acceptà la reclamació del marqués sobre els pagaments i sentencià el 21 d'abril de 1849 que se li pagaren tal i com ho havien fet fins l'any 1835; l'apoderat del marqués va voler fer efectiva aquesta sentència, però l'ajuntament acudí a la sala de l'Audiència i aquesta revocà la sentència del jutjat fallant a favor de l'ajuntament el 18 d'octubre de 1850, declarant no cumplida correctament la presentació dels títols i per tant lliurava a l'ajuntament de qualsevol pagament al marqués; un nou recurs de súplica per part del marqués fracassà i la sentència fou definitiva el 20 de juliol de 1854 (28).

Quedava per resoldre l'assumpte de les muntanyes, aigües i deveses i fer finalment l'amollonament del terme, per tant de l'anterior plet es separà una segona peça.

Respecte a les aigües de reg que el marqués havia disfrutat sense subjecció de torns, ara se l'encloïa en les tandes com un més dels veïns, encara que se li compensava amb més dies de reg.

La mateixa cosa ocorregué amb la utilització de la llenya baixa, la tala de pins i les deveses.

Per últim, la propietat de les muntanyes del terme tingué una darrera complicació, ja que el marqués presentà una disposició reial que li donava la seua propietat:

"la nación había considerado en su dia los montes de Ayelo como de la hacienda publica, como finca del estado. Acudió a la Reina y expidió por su secretario de estado y del despacho de la gobernación la real orden que garantizaba al marqués su titulo legitimo sobre los montes" (29).

Açó podía allargar un plet ja de per si llarg, el marqués proposa a l'ajuntament que per evitar nous costs, en un procés que no sabien com acabaría, dividir les muntanyes del terme entre ambdues parts, tot tenint-se en compte la seua reclamació sobre que la senda del Pla que atravessava llurs propietats i anava a desembocar en el camí de la lloma es rectificara.

L'ajuntament prèvia autorització governativa, convocà els veins a una reunió per tal de deliberar sobre quina decisió prendre. La reunió tingué lloc a la plaça de la Constitució que era la del Palau, i a la crida del pregoner Salvador Egea es reuniren els veïns a les nou del matí del dia 31 de maig de 1857, eren tan sols 124 veïns, encara que a la una de la vesprada eren 47 veíns més; açó dóna idea del poc interés despertat per l'assumpte ja que el poble en aquest moment comptava al voltant de 600 veïns.

Acceptada la proposta del marqués no quedava res més que fer l'amollonament definitiu del terme i que per sentència es tancara el plet. Així el jutjat d'Ontinyent després de la renúncia del marqués i successors al senyoriu, declara el 3 de febrer de 1858 que:

"...y a virtud de la renuncia de dicho Marqués, se declara el pueblo de Ayelo de Malferit y su termino restituidos a la clase de libres al igual que los demás llamados de realengo, y a sus vecinos y terratenientes exentos para siempre del pago de prestaciones, censos, luismos, rentas, etc..." (30)

Possiblement Ayelo fóra un dels última pobles d'Espanya en lliurar-se del senyoriu, un anacronisme degut al llarg procés de desmuntange d'un senyoriu sòlidament assentat durant segles, a les vicissituds polítiques i a la personalitat dels marquesos.

Els veïns passaven per l'article 10 de la llei de 26 d'agost de 1837 de ser antics enfiteutes o tenir tan sols el domini útil de la terra, a ser propietaris d'eixa terra; i com ja deia la sentència uns serien terratinents i formarien la nova burgesia rural, altres es conformarien amb poqueta terra i els restants seguirien treballant de jornalers.

 CONCLUSIONS

El nom que denota possessió d'Ayelo de Malferit hui apenes té connotacions, però podem imaginar el que en aquell temps suposa, com a testimoni encara es por veure l'escut d'armes de la casa Malferit que hi ha damunt de la porta de l'església, tot picat en algun avalot popular.

Quines repercussions tingué aquest llargíssim plet, A. J. Cavanilles ja senyalà que els veïns hagueren de comprar terres en altres termes del voltant, efecte hui observable encara i que mostra que la inversió no queda en el poble. És un fet incontrovertible que Ayelo comparat amb els pobles del voltant no ha tingut gairebé indústries. En el famós diccionari de P. Madoz de 1845 es parla d'Ayelo com un poble de 2709 habitants amb una economía agrícola fonamentalment, alguns telers de llençs de tipus familiar i aprofitament dels desperdicis de la seda per a fer cintes; aquestes manufactures no quallaren en indústries per falta d'inversió, a més una gran part de la má d'obra hagué de treballar en l'arrieria, i en indústries dels pobles del voltant.

Possiblement el cas d'Ayelo siga una excepció i presentar-lo com a prototipus de relacions entre senyors i vassalls durant l'antic règim és exagerar, ja que dins del camp valencià es donà un tipus de relacions molt variable, com passà en l'Horta que era completament diferent a allò que passà en Ayelo pel que respecta a aquestes relacions. Siga com siga el cas d'Ayelo és un exemple de condicionament econòmic d'un poble al llarg del segle XIX per l'antic règim senyorial.

Fernando Goberna. Publicat a la revista Alba nº2-3. Anys 1986-1988. 

NOTES:

(17) Arxiu Históric Municipal de València, documents capitulars, D-216 (1813), fols. 475-476.

(18) MOXO, SALVADOR: "La disolución del régimen señoríal en España". Madrid., Consejo Superior de Investigaciones Científicas 1965., Documento n° 3.
(19) Vid. nota 18.
(20) Vid. nota 17., fols. 475-476. L'esmentat Aparici deu tractar-se de Romuald Aparici guerriller que segons l'historiador J. Perales actuava per la Vall d'Albaida. PERALES, JUAN B.: "Historia de Valencia". Valencia. Terraza, Aliena y Cia. Ed. 1880. TomoIII., pp., 1019.
(21) Vid. nota 17., fols. 480r-481v.
(22) Vid. nota 18, Op. cit., Documento n° 6.
(23) Vid. nota 2.. Op. cit., pp. 58.
(24) Arxiu Municipal d'Ayelo., lligall 690/20. "Testimonio del pleito entre el Ayuntamiento de Ayelo y el Sr. Marqués de Malferit primera pieza de los Autos en los que se declara el Marqués ser dueño absoluto y exclusivo, por títulos legítimos y legales independientes del de el señorío de Ayelo de las fincas urbanas y rústicas contenidas en dichos Autos. Principiaron en Noviembre de 1837 y terminaron el 27 de Octubre de 1857".
(25) Arxiu Parroquial d'Ayelo de Malferit., Índex Joan Bautista Bataller.
(26) Vid. nota 24.
(27) Vid. nota 24., "Testimonio del pleito con el Sr. Marqués de Malferit sobre que se le declare con derecho a continuar cobrando las prestaciones de cuyo pleito se separó dicho señor y así terminó. Principió en Noviembre de 1837 y concluyó en Marzo de 1858".
(28) Vid. nota 27.
(29) Vid. nota 24., "Testimonio del pleito con el señor Marqués de Malferit y el Ayuntamiento de Ayelo solicitando este su incorporación a la Corona, 2ª pieza de los Autos referente a los montes, cuya cesión de la mitad de ellos hace el señor Marqués a favor del Común de Vecinos. 1857.