Del jardí bell de València
és Ayelo ermosa flor
que escampa, arreu, les fragàncies
que despedeix lo seu cor
Miguel Ferrándiz . "Himne a Ayelo"


viernes, 31 de julio de 2026

Folklore ayelense que es ya historia. Per Mª Angeles Belda (Programa festes 1976)

 

En la VIII Asamblea de Cronistas Oficiales del Reino de Valencia, celebrada en octubre de 1970, el cronista de Puebla de Farnals aportó una ponencia sobre Folklore Valenciano, que fue secundada por interesantes comunicaciones de los cronistas de Moncada, Salem, Ayora, Picasent, entre otros. En estas comunicaciones se exponían las costumbres típicas de estas localidades, tales como fiestas mayores, gastronomía, romerías, juegos y danzas populares, cuyo estilo y técnica tan parecidas son en los diferentes pueblos de nuestro Reino, donde aún hoy se practican.

Hoy vamos a dedicar estas líneas a esas danzas populares, que constituyen una interesante manifestación folklórica valenciana. Importante, entre otras razones, porque en todos los tiempos y en todos los lugares la humanidad ha danzado siempre. Desde el bailarín primitivo, que en el corazón de su selva se mueve al compás de cualquier tam-tam; desde las danzas bíblicas, pasando por las juglarescas medievales, las ceremoniosas dieciochescas, hasta las trepidantes de hoy, una incontable variedad de ritmos, gestos, contorsiones, ceremonias, etc., que a modo de danza se practican confirman lo dicho.

Nuestro pueblo ha bailado siempre; el valenciano, como artista que es, creó ritmos maravillosos, danzas bellísimas que afortunadamente se conservan en muchos pueblos de la región, destacando las que tienen lugar en las fiestas mayores de Morella, Jijona, Alcudia de Carlet, Forcall, Vinaroz, Játiva, etc. Todas ellas, como creadas por el pueblo, son manifestaciones folklóricas de alto valor artístico e histórico, apreciado y admirado, no sólo por los especialistas, sino también por cualquier observador de buen gusto.

De su alta calidad puede dar idea la siguiente anécdota: En 1965, con motivo de la Feria Mundial de Nueva York, visité aquella ciudad. En el recinto de la gran Feria había, ¡cómo no!, el pabellón que España había montado como recinto de exposición y donde, además de los consabidos productos, del restaurante típico, la marisquería, la boutique de artesanía y del salón de proyecciones y conferencias, había un recinto dedicado a la exhibición de danzas españolas. Junto a las sevillanas, la jota aragonesa, la muñeira, etc., tuve el gusto y la emoción de presenciar la ejecución impecable de las danzas de Alcudia de Carlet. Una serie de chicos y chicas de este pueblo —entre los que saludé algún ex alumno mío— habían sido invitados por el Gobierno español para que bailaran en el pabellón de España y en la Feria Mundial de Nueva York; prueba del alto valor artístico-folklórico de sus actuaciones. Ni qué decir que fueron calurosamente aplaudidos.

Nosotros, los ayelenses, también hemos sido creadores de nuestras «danzas al estilo de país», como rezaban invariablemente los mono-programas (uno por cada año), que allá por los años veintitantos ejecutaba un artista local que muchos recordamos —Luis Requena Juan— y que se fijaba, invariablemente, en los muros de una de las casas «dels quatre cantons», especie, entonces, de mentidero de la villa (confluencia entre las actuales calles Primo de Rivera y José Antonio).

Las danzas se celebraban en Ayelo, durante tres días y a continuación de las dos fiestas mayores (Santísimo Cristo y San Engracio), o sea, los días 8, 9 y 10 de agosto, y servían como de transición entre el jolgorio ruidoso de las dos fechas indicadas y la reanudación de los días de trabajo normal. Formaban parte obligada del programa oficial de festejos y en ellas intervenía también el Ayuntamiento, aunque era todo el pueblo, unos como actores, otros como espectadores, el verdadero protagonista. Nunca se pudo calificar con más propiedad a nuestras danzas como fiesta popular.

Por las mañanas de estos tres días, a eso de las once, una comisión del Ayuntamiento, precedida de «tabalet i dolçaina», mecorría las calles del pueblo, deteniéndose en los domicilios de las señoras y señoritas que se sabía que eran excelentes «ballaoras» y a las que se invitaba a tomar parte activa en el festejo. Eran las que daban empaque a la fiesta, y al ser invitada para «cap de dansa» constituía una distinción que siempre recaía en una señora o señorita de cierta edad y veterana en estas lides... Cierto que todo el pueblo podía bailar, colocándose en orden inferior de salida, a las parejas invitadas, llamémosles oficiales; es decir, a la cola de las demás parejas danzantes.

Cuando llegaba la noche el pueblo entero se había congregado en la Plaza del Palacio, bien iluminada y regada, formando un gran círculo alargado, con sus sillas que habían colocado por la tarde, a veces hasta por la mañana.

Y comenzaba el festejo. El ritmo lo iniciaba el «tabalet», con un repique intermitente, monótono y pausado, a cuyo son iniciaba el baile la primera pareja o cap de dansa, a la que seguían sucesivamente todas las demás, que bailando habían de formar la «cadena; algo así como el enlace de unas parejas con otras, de forma que se cambiaba de ballaor y de ballaora, y se volvían a recuperar a la siguiente evolución. Cada tres o cuatro minutos la «dolçaina» lanzaba la música del fandango. Era el momento en que las parejas, con ganas de lucirse, interrumpían el ritmo rectilíneo de la danza, lanzándose a una coreografía más o menos personal, de pasos cortos y rápidos, como pequeños «corridos». Cuando terminaba el fandango el público prorrumpía en aplausos, si había sido bueno, o en pitos, gritos y risas, si no lo había sido, pues nunca faltaron bailadores de buen humor que se divertían y divertían a sus paisanos con sus ocurrentes pasos de danza.

Todo aquello resultaba, además de artístico, divertido, entrañable y cordial. Pero todo es ya historia. Otros modos y modas de ocupar el ocio se han sucedido aquí y en todas partes. Pero es sensible que las nuevas generaciones de ayelenses me ignoren que su pueblo fue el creador de una fiesta digna de figurar entre las más artísticas de la coreografía popular valenciana.

Valencia, junio de 1976. Mª ANGELES BELDA

jueves, 30 de julio de 2026

Nostalgia. Rafael Belda Ureña (Programa festes 1976)

 

Siento una profunda nostalgia por las cosas de Ayelo que van desapareciendo; por ello, guardo en mi archivo todo aquello que me permite recordar y revivir el pasado.

A través de estos textos y recuerdos quiero recuperar desde vivencias recientes hasta anécdotas antiguas que muchos ya apenas recordamos:

-El traslado del mercado de la plaza del Mesón a la plaza del Palacio (1887).

-La inutilización de uno de los sellos del Ayuntamiento (1888).

-Curiosos acuerdos como el de abril de 1888, donde se pretendía "sacar el mayor producto posible en arbitrios extraordinarios arrendar las pelotas de los que se dedican a este juego..."

Mi intención es seguir recopilando y compartiendo con todos los ayelenses estas historias, tanto alegres como tristes, para mantener viva la memoria de nuestro pueblo a través de este medio.

Un Abrevadero

Fue en el año 1924, cuando lo realizaron para que nuestras caballerías tuvieran donde apagar su sed al ir y regresar de sus trabajos. Ayelo tenía pocas aguas y había que aprovecharlas al máximo. Ahora todo ha cambiado. Y este abrevadero tal vez sea el que mayores recuerdos nos traiga. El estaba presente cuando nuestros abuelos, nuestros padres y nosotros mismos guardábamos esas largas colas para llenar, en su fuente, los cántaros y botijos. El, presente en nuestras conversaciones y también discusiones. El, presente cuando sentados, en su banquillo, murmurábamos por aquello de tener que pagar diez céntimos de cada cántaro que llenábamos. El era testigo de las parejitas que, sentadas en su banquillo, quedaban reflejadas en sus aguas. Pero fue testigo fiel de las alegrías pasadas por los jóvenes festeros, fueran o no marineros...

Ya no lo tendremos más...

 

Un puente

Es el de Ayelo. Digo que es el de Ayelo, porque el que tenemos ahora creo no lo es. El pez gordo se come al pequeño. Es ley de vida. No debiera ser así. Nuestro puente tenía que estar todavía en pie. Nos hacía falta y nos hacía compañía. Sin embargo, alguien (Obras Públicas) lo consideró de ellos, ciertamente lo era, y por un puñado de monedas...

miércoles, 29 de julio de 2026

NOTICIA D’AIELO DE MALFERIT 1975. Vicent Escrivà (Programa Festes 1976) II PART

 

MOROS EN LA MUNTANYA

Jo ignore per què la gent sempre diu que "hi ha moros en la costa" quan algun problema vedat als menors sorgeix en la conversa, o perquè això que tractem res l'importa a un personatge tercer que s'apropia a nosaltres. Ben cert és que en algun temps històric la frase tenia raó de ser, pel perill que pugueren representar alguns vaixells de berberics o pirates algerians. Allò més xocant del cas, és que avui dia, els moros no passegen per la costa sinó que ho fan pels pobles de l'interior de la nostra regió valenciana. No sé si açò que celebren els festers d'Alcoi, Bocairent, Olleria, Ontinyent, Villena, Agullent, Petrer i, possiblement, un llarg etcètera en que entraran Banyeres i d'altres poblacions de la muntanya valenciana... té alguna cosa a veure amb aquells pirates.

Ignore si els "moros i cristians" d'Alcoi tenen ja cent anys de tradició. Una cosa sembla prou certa: aquestes festes tenen un regust romàntic que derivaria d'aquell corrent literari que els tractadistes de la literatura diuen que buscava les "essències del poble en el seu passat històric", com a reacció als corrents racionalistes i neoclassicistes d'encuny francès amb perruca i tot.

 


UN CONGRES

Ara fa l’any, a Villena se celebrà el Primer Congrés Nacional de Moros i Cristians. Tinc davant el programa de les festes d'Aielo de Malferit on s'ofereixen les "Conclusions Definitives" d'aquell. La primera diu: "La festa de Moros i Cristians té com a raó fonamental d’ésser l'exaltació dels valors religiosos i tradicionals que rememoren l'epopeia de la Reconquista". Més avall, diu: "Se suggereix als pobles que encara conserven l'efígie de Mahoma en llurs representacions festeres, que es reuneixin i consideren els problemes a que dóna lloc l'exteriorització d'un símbol semblant"... I un altre, que es refereix a que "La forma ideal de la festa deu ser aquella que, conservant els valors genuïns, permetesca en allò accessori manifestar la personalitat singular de cada població"... Però, en el mateix programa, s'ens ofereix el discurs en vers de les "Embajadas de Moros y Cristianos" tota integrament en llengua castellana... Segons que sembla, la Reconquista, ací, no es va fer en tal llengua i, home, això atenta a la personalitat de cada població... Però açò, segurament, "és accessori". Allò millor del cas és que la gent es diverteix, ix a la festa disfressat de moro o de cristià, es passa tot l'any preparant la festa i procura que aquella aconseguesca el grau més alt i positiu d'alegria, eficàcia, esplendor, folklore, ordre, vitalitat, etc.


 

L'ENTRADA

La part més vistosa i en la qual rivalitzen totes les poblacions, és el desfile del DIA DE L'ENTRADA. Sempre que he pogut, he assistit a les famoses ENTRADES d'Alcoi, Villena, Agullent, Bocairent, Olleria i, per supost, a la del meu benvolgut Aielo de Malferit. Es una vesprada plena de trons i fums, de coets i traques, d'arcalbusos i gent que tracta d'identificar els components de cada "comparsa" formada per dos o més "filades". I quina joia de viure, quina remor i quin soroll no us atarantarà enmig de la gent i les bandes de música que interpreten les famosíssimes "marxes mores" del Mestre Ferrero, d'Ontinyent, que et posen un nuc en la gola! ¡I la presa del Castell per part dels "moros" que fumen uns puros enormes sense fer-ne cas de l'anacronisme històric que suposa aquest fet? ¿I els cristians disfressats de Robin Hood o de Guillermo Tell o de mariners com a les pel·lícules de guerra americanes? Coses com aquestes, segons que sembla, i d'altres, són les que pretén obviar el Congrés de Villena.


 

UN PROGRAMA

L'entrada d'Aielo de Malferit, fou el dia 5. Si vostè ix de la ciutat de València, agarre la carretera que va a Albacete, per Silla a l'esquerra, i en arribar a Alcúdia de Crespins, trenque a l'esquerra. Vaja per Canals i després, el Port de l'Olleria. Set quilòmetres abans d'Ontinyent, ja veurà moros, cristians i més coses. Es Aielo. Aparque el cotxe on puga, Pepe Luís o Juanito o Josep, els municipals, ja li indicaran per on pot trobar aquest món de trons i festa. Aielo és un poble acullidor i sempre farà un amic que li convidarà un "mitget" de conyac o una cerveseta. Si té sort i pot arribar al Bar de Bigot, al Levante, no tinga por. Quede's parat i contemplarà un espectacle inoblidable. Els moros desfilaran amb molta d'arrogància i els cristians voldran guanyar. Si al final veu una carrossa molt ben disposada, done-li records a la reina de les festes. Ella no em recordarà, però jo sí que la tinc en el pensament. La reina d'Aielo de cada any és la dona més preciosa d'aquelles terres que tenen uns hómens que saben treballar, produir fruites com ells a soletes so saben fer, divertir-se cada any... Després, quan retorne a casa seua, vindrà amb els ulls plens de color, de joia de viure i amb un grapat d'amics, d'amics de tota la vida. Així és el meu benvolgut Aielo. Bones festes a tots!

    Notícia publicada en "Las Provincias" del 6-8-75.

    VICENT ESCRIVÀ

martes, 28 de julio de 2026

NOTICIA D’AIELO DE MALFERIT 1975. Vicent Escrivà (Programa Festes 1976) I PART

 

UN NOM

Qualsevol lector del "Nomenclàtor Geogràfic del País Valencià" podrà comprovar que a les nostres terres existeixen dos pobles amb el nom d'Aielo. L'un és Aielo de Rugat i l'altre Aielo de Malferit (ambdós en la bellíssima Vall d'Albaida).

La paraula "Aielo" sembla que procedeix de la llengua ibèrica anterior a la dominació romana de l' "hinterland" de la regió valenciana. Segons els erudits, "Ai" en ibèric vendria a significar "caiguda", "baixada" o "sopalma". La segona part, "elo" o "holos", significaria "horta" o alguna cosa semblant. Però vaja vosté a saber tot això de les etimologies i les seus fantàstiques —fantasioses, a voltes— conseqüències... De totes maneres, el nom d'Aielo té un ètim preciós. Si no, veja vosté la preciositat que d'allà eixiria: "L'horta de la sopalma o de la baixada" (la caiguda cap al riu Clariano, que es forma al Pou Clar de la benvolguda ciutat d'Ontinyent). La segona part del nom, "de Malferit", és deguda al nom dels senyors del poble, els marquesos de Malferit, llinatge català establert en temps de la conquesta del Regne i la subsegüent repoblació...


 EL POBLE

Aielo de Malferit és un poble preciós en el qual jo he viscut set anys i pense que, encara, tinc alguns amics, bons amics. Ultrapassa els tres mil cinc-cents habitants, amb una població escolar de més de set-cents xiquets. I quins xiquets, mare meua! Quan deprenen a multiplicar, no hi ha tio que els apare!

El nucli urbà s'alça en el marge esquerre del riu Clariano —aigües avall—, prop del Pont de l'Arcà i sobre una costa de relleus de pedra calcària que vassa les aigües de pluja al sotsdit riu.

El nucli vell rodeja el Palau dels Malferit —un casal enorme i quadrangular que possiblement no siga d'abans del segle XVII— i que jo mai no he tingut ocasió de visitar per dins. Enfront del palau està la Casa del Poble, on Ricard Martí, fill, i don Pascual Marco i el senyor alcalde, Joan Antoni, me'ls imagine encara discutint problemes, escrivint a màquina, registrant defuncions o naixements o discutint amb Pepico sobre el vell tema de "feta la llei, feta la trampa"...

El labirint de carrerets rectes i estrets ofereix una creu perfecta en el punt anomenat Els Quatre Cantons. En aquest sector totes les cases tenen grans portalades de pedra de calç, uns carreus enormes i ben llaurats. Possiblement siguen producte del boom econòmic subsegüent a la puja de preus del vi a causa de la fil·loxera que arruïnà els vinyars francesos d'açò farà cent anys.


 ECONOMIA

L'economia aielonera és bàsicament agrícola amb conreus de vinya (de raïm de taula i de vi), bresquilleres (bresquilles de Sant Joan), bercoquers (el famós bercoc "canino"), oliverar, garrofers, hortalisses, dacsa o blat de moro o panís, com diuen en Aielo...

La principal activitat agrícola aielonera, però, és el "barbat". El barbat és el plantó jove, criat en planters d'horta i que es deriva de la rabassa mare. Aquesta especialització té l'origen en l'anomenada "planta americana", ja immune al virus de la fil·loxera. No volem exagerar, però Aielo de Malferit és el planter que ofereix totes les plantes del vinyars d'Andalusia, La Mancha i part de l'estranger... Un detall. El recordat senyor Alfredo Castelló Silvestre, bon amic i que ens faltà quan encara esperàvem tantes coses d’ell, va ser el president nacional de viveristes de Barbat. Açò explica, prou, la importància d’aquesta modalitat agrícola que es podria qualificar d’industrial.

L'altre puntal de l'economia és la indústria. Ací posseeix els sectors del vidre i també el tèxtil i el plàstic. El vidre ve representat per la Vidriera Ayelense, S. L., amb la gerència de Vicent Sanz, home que ha treballat tant per Aielo i la seua industrialització. La tèxtil està poc representada, però la firma Martínez d'Agostino prepara fibres tèxtils en una gran fàbrica. El plàstic posseeix una gran indústria en mans de Rosendo Sanz, home decidit, treballador i capità d'empresa.

I, ¿què més? La fàbrica de licors, xarops, i orxata fundada en 1880, dins quatre dies centenària, on es preparen les begudes amb noms més exòtics que mai podreu sentir, com la "Kola-Coca", per exemple, que Coca-Cola hagué de respectar quan els americans vingueren amb el seu producte...

I la firma Santiago Barber, coneguda per tot arreu del món, que exporta tota classe de productes, des de castanyoles a taules, passant per burrets d'espart d'artesania almeriana fins a pianos de cua o guitarres...

 

ELS HOMENS

Els aieloners són gent treballadora, comerciants, decidits. Allà on hi ha una pesseta de cara, us trobareu fills d'Aielo. Els agrada estudiar i treballar. Suar i divertir-se. Són valents i sempre diuen que "els naps d'Aielo són els millors del món". Però això era abans. Els fills d'Aielo igual empelten un ametler de bresquillera que construeixen la muralla de Xina, posem per cas, que fabriquen una garrafa o practiquen el tenis. Fills del poble són notaris, o metges, o economistes, farmacèutics, mestres, llicenciats en Filologia, o capitans de vaixell mercant. Fins i tot, podreu practicar la llengua grega amb el senyor Jordi Visvikis, un ex mariner transformat en agricultor, amb els ulls i les mans plenes de salnitres dels set mars...

Però açò no és tot el meu Aielo. Aielo també sap disfrutar del temps de festa. ¿Haveu estat mai a les seues festes de moros i cristians? Doncs, demà, més...

 Notícia publicada en "Las Provincias" del 5-8-1975.

   VICENT ESCRIVÀ 

 

lunes, 27 de julio de 2026

Festivitat dels Sants de la Pedra 30 juliol 2026

 

Amb motiu de la festivitat dels nostres patrons, Sant Abdó i Sant Senén, el carrer dels Sants de la Pedra convida tot el poble a la missa que se celebrarà en el seu honor.

Data: Dijous, 30 de juliol
Hora: 09:30 h
Lloc: Església parroquial

Els Sants de la Pedra són els protectors dels nostres camps i de les collites davant les pedregades i les tronades. Es tracta d'una celebració molt arrelada a Aielo des de temps immemorials. Antigament, la festa era assumida primer pels festers del carrer i, el diumenge següent, finançada per l'Ajuntament. Com a bon poble de llauradors, es demanava protecció als Sants i es feia festa gran dos vegades!

«Reseu als Sants de la Pedra,
tingueu-los contents en tot,
que està la collita en l'aire
i si apedrega... ens fot!»


Després d'uns anys sense celebrar-se, vam recuperar esta tradició l'any 1995 i ja sumem més de tres dècades de festa ininterrompuda! Amb algunes limitacions, però amb molta il·lusió, volem continuar mantenint viva esta antiga tradició del nostre poble.

Visquen els Sants de la Pedra!


domingo, 26 de julio de 2026

El blog Història d'Aielo de Malferit vos desitja bones festes patronals i MIC!

   

    Amb l'arribada d'aquests dies tan especials, des d'aquest blog volem desitjar a tot el poble d'Aielo de Malferit unes inoblidables Festes Patronals i de Moros i Cristians 2026.

    Fem extensiva la nostra felicitació a tots els càrrecs de la festa, festers i festeres d’enguany, i a cada veí i veïna que fa gran aquesta celebració. Vos animem a gaudir intensament de la festa i de les nostres tradicions més estimades, tenint sempre presents els nostres patrons, el Santíssim Crist de la Pobresa i Sant Engraci Màrtir. Devoció, tradició i festa, sempre de la mà!

Des d'aquest espai virtual continuarem fidelment treballant per a acostar-vos els millors records i episodis de la nostra història, compartint el passat i la memòria col·lectiva del nostre poble.

        Visquen les festes d'Aielo de Malferit!


 

sábado, 25 de julio de 2026

XII MOSTRA FESTERA 2026. Capitanies, 25 anys d'història i festa (2001-2026)

 

Hui fem un xicotet homenatge a aquelles persones que representaren les nostres festes amb les seues capitanies fa un quart de segle. Va ser un autèntic honor per als capitans de les festes de 2001 i una gran responsabilitat liderar el bàndol cristià i moro.

BÀNDOL CRISTIÀ. Comparsa Almogàvares (Fundada el 1997)
Capitans, Manuel Vázquez Núñez i Graciela Silvestre Aparici.

L'any 2001 va marcar un abans i un després per a la comparsa, quan va ostentar la seua 1a Capitania només quatre anys després de la seua fundació.

 


BÀNDOL MORO. Comparsa Nòmades (Fundada el 1978)
Capitans, Toni Vives Martí i Enriqueta Vicent Mora.

Una comparsa històrica que va saber transmetre la passió i la tradició del bàndol moro durant dècades, deixant un record inesborrable en el seu pas per la festa.

Un record per a la memòria festera d’Aielo. Malauradament, 25 anys després, cap d'estes dos comparses continua en actiu, les dos es van dissoldre amb el pas del temps. No obstant, el seu llegat, la seua trajectòria i la memòria d'aquella capitania inoblidable del 2001 quedaran per sempre en la història de les nostres festes.












 

sábado, 18 de julio de 2026

XII MOSTRA FESTERA 2026. Recordant 25 anys de festa 2001-2026.

 

Proclamació de la regina de festes de 2001: Laura López Ferrer i la seua Cort d’Honor.
Salomé Belda Torrijos (Corsarios), Ana Galindo Penadés (Contrabandistes), Maite Giménez Sánchez (Bucaneros), Lucía Ortiz Gandía (Oleyanos), José Martínez Ferri (Almogavares), Llanos Guardiola Almendros (Mozárabes), Lorena Gandía Mira (Garbellarabes), Vanesa Mateu Martí (Almoravides).


Després de dos dècades i mitja, esta XII Mostra Festera és l'espai perfecte per a retrobar-se amb les fotos, els vestits, les anècdotes i la il·lusió d'aquell any 2001. Una enhorabona gegant a la Regina, a la seua Cort d'Honor i a tot el poble per mantindre viva la flama de la festa!
Que gaudiu moltíssim d'esta celebració i retrobaments tan especials! Viva la festa!