Aieloneres de cor, devoció compartida davant el Santíssim Crist de la Pobresa.

 

Una estampa plena de sentiment i tradició, Dolores Belda Juan, coneguda afectuosament per tots com Doloretes la del carreró, acompanyada per la seua filla Maria Mateu, la de Potate. 

Doloretes es va acostar al Crist representant la devoció local més autèntica, està que no necessita grans paraules, sinó que es transmet de mares a filles com un llegat invisible però indestructible. Mare i filla, unides davant la imatge, representen el fil que lliga el passat i el futur. 

El besament de l'últim dia del Novenari al Santíssim Crist de la Pobresa és un dels moments més íntims per als devots aieloners, on la fe passa de generació en generació. Un ritual que tanca nou dies d’oració i cants de les llagues en honor del patró d’Aielo de Malferit. 

Amb este acte de veneració al Crist, tots els devots es reunixen un any més, sota la protecció del Crist de la Pobresa, guardant en el cor la calma d’haver complit, una vegada més, amb la vella tradició aielonera. 

Perquè la devoció no s'explica, es viu.    

MES DE LA DONA 2026. Cobertor de D. Matilde Borja Esplugues, naix a 1879 a sant Carles d’Ontinyent.

 

Símbol de llinatge i joia parimonial familiar.

Noble i propietària, casaria amb l’aieloner D. Adrián Sancho Mompó i s’establiria al poble. Una de les filles que duia el seu nom Matilde Sancho Borja, casaria amb Juan Antonio Juan Sanchis, a la dècada dels anys 20, instal·lant-se a viure a la nova casa construïda al carrer Major. 

Matilde, heretaria el magnífic cobertor de la mare, confeccionat en seda roja i brodat amb fil d’or, amb una estructura de gran cos i pes que suggereix una elaboració complexa de diverses teles unides, una confecció reforçada per a suportar el pes d’una caiguda impecable des del balcó. Al centre, la inicial B del cognom matern Borja, llinatge que ostentava el títol nobiliari de la Baronessa de Zafra, està integrada de forma tan subtil que requerix una observació propera per a ser detectada entre l'ornamentació daurada. L'ús de la seda roja i el fil d'or vincula la peça amb l'alta artesania del segle XIX.

Amb una mida excepcional, molt més de 3 metres, la seua funció original genera debat, podria haver estat un cobrellit per a un llit de dosser monumental o, més probablement, una peça de gala dissenyada i concebuda específicament com a ornament de balcó (cobertor colgant). La peça es manté activa en la tradició i cultura local, lluint cada any al balcó modernista, durant la processó del Corpus Cristí, esta propietat privada es convertix en un bé d'interés cultural compartit pel poble, destacant en la façana del domicili de la propietària. Per a colgar-lo fan falta moltes pinces i vetes que estan cosides al mateix cobertor, per a què quede colgat de manera adequada. L'ús de vetes antigues i el magatzematge en teles especials per a la seua correcta conservació ha permés que la peça arribe intacta fins a la tercera, aconseguint ja la quarta generació. 

La transmissió directa entre les aieloneres Matilde Borja, Matilde Sancho i Matilde Juan subratlla el paper de les dones en la preservació de la memòria familiar. Este cobertor no és només una peça d'artesania, sinó un símbol del llinatge dels Borja i joia patrimonial familiar. 

 Símbol de llinatge i joia parimonial familiar.

MES DE LA DONA 2026. L’abecedari d’Aurèlia Colomer Sanz (1896-1974).

La historia no només es troba als arxius oficials, sinó també dins dels tabaquets de les dones.

Aurèlia va brodar en punt de creu este abecedari, lletres brodades majúscules i minúscules amprant fill roig i rematant amb una cinta de color i l’acabament als cantons amb un llacet. El llacet mostra la qualitat i cura, i la voluntat en embellir l'aixovar d’una fadrina de mans expertes. Aurèlia tenia sempre a la mà està labor, en el propi tabaquet de cosir, emprava com a mostrari a seguir per a marcar i personalitzar l’aixovar i la roba de diari. 

Amb el temps passaria a Maruja Colomer Sanchis, igual que feia la tia, Maruja sempre a tingut l’abecedari a prop d’ella al tabaquet, junt a les eines usades per a cosir diàriament. L'abecedari és un testimoni preciós de la cultura domèstica i de la transmissió de sabers compartits entre generacions de dones, un codi genètic que ha viatjat de tabaquet a tabaquet, simbolitzant aquesta continuïtat. La història d'aquesta labor, custodiada primer al tabaquet d'Aurèlia i després al de la seua neboda Maruja, es un acte d'afirmació familiar i cultural. 

Reflecteix la pervivència entre dones dels coneixements i les tradicions familiars al domicili, entre Aurèlia Colomer i les seus germanes Vicenta i Maria i la neboda Maruja, qui assegurava la preservació d'un llegat domèstic. El fet que la seua neboda Maruja el resguardarà, garanteix el seu paper al tabaquet, que no només era un recipient de costura on es guarden els fils, sinó una arca de l'herència femenina, un contenidor emocional i de saviesa entre dones. Clar exemple de microhistòria femenina, en una època on es marcava tota la roba i les dones reafirmaven la propietat i el llinatge en espais comunitaris com al llavador, on la roba es rentava de forma col·lectiva, les lletres brodades asseguraven la procedència de cada peça. Al brodar les inicials de la família, es feia present el cognom i la pertinença a una casa, a la dels pares Salvador Colomer i Florentina Sanz.

Aquest llegat de dos generacions d’aieloneres, Aurèlia el va crear i Maruja el va guardar, és un testimoni d’identitat familiar que ha sobreviscut més de 100 anys gràcies a la cadena de custòdia entre dones, i de com les dones han documentat i escrit la seua història a través del fil i l'agulla, punt a punt i fill a fil. La història no només es troba als arxius oficials, sinó també dins dels costurers.

La historia no només es troba als arxius oficials, sinó també dins dels tabaquets de les dones.

 

Vicenta Sanz Ortiz (1903-1982). De l'anonimat al record, posem rostre a les nostres dones.

 

Trobar-se amb el testimoni directe de la seua neta, Vicen, és com obrir una finestra a la memòria viva d'Aielo de Malferit. El fet de compartir la història de la seua àvia demostra que la memòria familiar és una flama que encara crema.

La vida de la Vicenta va estar marcada per la fortalesa davant l'adversitat. Es va casar amb el llaurador Joaquín Castelló Colomer, i del seu matrimoni va nàixer Vicenta Castelló Sanz. Però el destí va ser dur, quan la menuda només tenia 11 mesos, Joaquín va morir amb tan sols 27 anys. Vicenta, amb 22 anys, viuda i amb una filla als braços. Durant anys, es va guanyar la vida com brodadora, brodant el dot de moltes famílies, un ofici de paciència i precisió. A 29 anys, va refer la seua vida al costat del mecànic Juan Bautista Mompó Mompó, conegut popularment com a "Bonarra", un home 17 anys major que ella i també viudo, en el que va tindre una filla Teresa, dos fills, Juanito i Pepe.

Com a testimoni d'aquell primer amor i d'una vida de lluita, la seua neta conserva encara actualment un vincle únic, una medalla on apareixen els rostres de la Vicenta i de Joaquín. Esta xicoteta joia familiar ha estat el fil invisible que ha impedit que el temps esborrara la seua història.

 Estes històries amagades d’aieloneres humanitzen el nostre poble. Passar de l'anonimat a recuperar un rostre, un ofici i una trajectòria vital és el millor homenatge que podem oferir a dones com Vicenta. Traure-les de l'oblit ens permet reconéixer la dignitat i el coratge de les dones que van construir el nostre present puntada rere puntada.

Gràcies a la família per compartir este tresor de la nostra memòria local!

MES DE LA DONA 2026. Labor de Vicenta Sanz Ortiz, nascuda a 1903.

 

Document familiar de valor sentimental.

Vicenta era filla de Teresa i Juan Bautista, conegut pel seu ofici d’arrier al carrer Mesón. Família treballadora, connectada amb el moviment i el transport de mercaderies, ofici tradicional de l'economia local de l'època. Vicenta representa una generació de dones que convertien la costura o el brodat en una expressió de la seua vida i el seu entorn.

Per a la seua neboda, Maria Pinter Sanz, esta labor no era només un objecte tèxtil, sinó un tresor que contenia la memòria de la seua tia, una transmissió familiar i d'identitat. Brodat de qualitat a una tela de lli o cotó, es conservà perquè Maria Pinter va saber veure-hi el valor sentimental i artístic, era segurament l’única possessió que Maria tenia de la seua tia. El fet que Maria la guardarà amb tanta cura ens permet conéixer un poc del seu llinatge. I l'origen de la peça brodada delicadament amb les inicials, és un document genealògic viu. Estes peces de dot brodades són veritables documents històrics de les famílies.

Al segle XIX i XX, les xiquetes aprenien estes tècniques a l'escola, a les mongetes de l’Hospital Beneficència, o amb les dones de la família des de menudes. La labor que conservava Maria podria haver estat començada per Vicenta durant la seua joventut, al voltant de 1920 aproximadament. Este llegat familiar, tindrà uns 106 anys, més d’un segle d’història familiar. Ha sobreviscut a canvis socials i familiars, i al pas del temps, és fascinant pensar que el fil que Vicenta va tocar amb els seus dits al carrer de sant Antoni encara es conserva hui, després de 106 anys, i podem admirar este brodat, fi i delicat, emmarcant i ben conservat per dos dones aieloneres Vicenta Sanz i Maria Pinter.   

 Document familiar de valor sentimental.

 

MARÇ MES DE LA DONA 2026.

Dones transmissores del patrimoni inmaterial familiar.

Enguany aprofundim en el paper de les nostres àvies i mares, dins de la genealogia i la història familiar, l'arxiu viu més valuós de qualsevol llar. 

Tradicionalment, l'àvia i la mare han estat les protectores de la memòria i l'eix de la fusió casolana. 

Elles són les transmissores del patrimoni immaterial familiar, solen ser qui conserven les anècdotes de casa, elles guarden les històries del cor que no podem trobar a cap document oficial, igualment saben de línies familiars desconegudes. 

Són guardianes de les receptes familiars que passen de generació en generació i de les tradicions orals domèstiques que definixen a la família. 

Qui no ha heretat caixes de fotos antigues de color sépia, objectes quotidians, roba de l’aixovar, cartes o documents d'identitat antics que han sobreviscut dècades, tot són relíquies amb càrrega històrica, llegat familiar que no hem de perdre. 

Estes dones no només han cosit roba, sinó que han cosit la identitat de generacions senceres a través del patrimoni immaterial familiar.

 Bon 8 de març! DIA DE LA DONA.

 Dones transmissores del patrimoni inmaterial familiar.