L'any 1928, la fàbrica de licors d’Aielo de Malferit, propietat d’Isabel Sanchis Pla (l’Olleria 1865 ‒ Aielo de Malferit 1946), «Viuda de Joaquín Juan Mompó», va encarregar a l’empresa de Barcelona «Emèrita Films» el rodatge d’una pel·lícula publicitària. Muda i en blanc i negre, feia un recorregut per diversos aspectes del dia a dia del poble i del negoci de la dita senyora. Estava destinada a ser projectada en les sales de cinema de les poblacions a on acudiren els viatjants o representants de la fàbrica a oferir els seus productes. El sistema venia a ser així: durant un descans o pausa d’alguna altra pel·lícula que en eixe moment s’hi projectara (normalment, de temàtica infantil: Popeye, Rintintín o de l’oest), que també duia amb si el comercial de la fàbrica, es «colava» la pel·lícula promocional. Les imatges que els assistents veien els causaven tan bona impressió que les vendes es disparaven, segons els testimonis de l’època.
La pel·lícula arranca amb un fotograma que assenyala el 1888 com l’any de la fundació. Eixa informació després s’ha desmentit, en benefici del 1880. Continua mostrant unes imatges d’ametlers florits, cosa que situa l’acció ben a primeries d’any (fora el 1927 o el 1928); per completar tot el procés d’explotació dels ametlers, la filmació prosseguix mostrant uns arbres carregats de fruita ben grossa; una escena de batoll, en què participen dos adults (home i dona) i un xiquet i una xiqueta, ell dalt d’una escala i ella plegant ametles de terra; carregades en sac, se les emporten al llom d’una burreta. Ve després una escena que representa l’elaboració de l’orxata d’ametla, seguida d’una altra en què dos treballadors (home i dona) envasen un xarop fosc.
despatxos; en la cova, fresca i fosca, apareixen disposades una bona quantitat de botelles d’anís escarxat, en espera pacient i silenciosa de la seua futura distribució comercial. Qui manipula les botelles tot comprovant l’estat de la fixació del sucre a les rametes és Joaquín Juan Sanchis (1891-1971), el fill major d’Isabel Sanchis Pla, germà dels dos aieloners que citem en el paràgraf següent i avi meu.
La filmació continua en el magatzem d’anisats, que mostra una dona omplint garrafes i també un depòsit d’alcohol. El pla posterior es trasllada a la primera bodega de vins i vermuts, que és la que existia abans de la reforma i ampliació duta a terme el 1932. Un genet, que bé podria ser Juan-Antonio Juan Sanchis (1898-1937), posa per a l’escena; dos cotxes entren lentament com si vingueren de la venta; després es mostren uns plans de l’interior de la bodega, en què es veuen dos treballadors i un altre després, el propietari José-Ramón Juan Sanchis (1906-1985) i una escena en què dos operaris carreguen un bocoi en un camió, fent-lo rodar per unes guies, l’acció dels quals és observada per dos senyorets ben mudats, ubicats davant d’un cotxe.
L’escena posterior mostra una colla de dones forrant garrafes a l’aire lliure, potser a l’antiga destil·leria d’alcohol, vora el riu. Eixes dones ben bé podrien ser Mercedes la Parpalloca, María la Tenca, Milagros l’Estanquera, Pura la Coca, Teresa Orgue, Consuelo la Cacaua, Pilar la Gabriela, Maria la Palloca, Maria l’Alguacila i moltes més.
Després assistim a l’acció d’un home amanint el vimen, que bé podria ser Batiste Mompó Bernabeu, que va aprendre l’ofici de forrar garrafes a l’Olleria. Les imatges posteriors tenen com a protagonistes un treballador reparant tonells, que podria ser José Ortiz Belda; un home i una dona tapant botelles, aquell servint-se d’una màquina; i huit dones en una taula, etiquetant botelles dels productes «Anís Ayelo» i «Nuez de Kola-Coca». El corol·lari de tantes faenes es mostra en forma d’uns estants plens de botelles ja enllestides per a ser expedides a les «províncies d’Espanya».
Les imatges posteriors canvien de tema, i passen a mostrar les tasques administratives: transcorren al despatx ocupat pels germans Joaquín i Juan-Antonio Juan Sanchis, este escrivint a màquina, asseguts davant del medaller; i també ensenyen la caixa forta; un empleat entra per la porteta i lliura uns documents a Joaquín Juan Sanchis, que va signant-los amb esme. El medaller al·ludit (que encara penja en una paret de la fàbrica), l’encapçala la llegenda «Viuda de Joaquín Juan Mompó». Per tant, degué ser confeccionat entre 1922 (any en què enviudà Isabel Sanchis Pla) i 1928, ideat molt probablement per Joaquín Juan Sanchis, que era el director de facto de l’empresa. Però este medaller mereixeria un altre escrit, que revelaria informacions molt curioses i sorprenents.
L’escena següent canvia parcialment de germans: ara és José-Ramón Juan Sanchis qui apareix assegut davant de Joaquín; van entrant treballadors varis i Joaquín Juan els va donant instruccions; tot seguit hi ha un primer pla seu signant papers amb una ploma estilogràfica, mentre que el seu germà José-Ramón apareix d’esquena; la càmera enfoca una porta oberta i es veu un treballador que passa i després una lleixa plena de llibres.
Tot seguit la càmera torna als despatxos; en una taula, quatre hòmens ‒dos dels quals fumen puro havà‒ treballen amb papers; un d’ells s’alça, dona la mà i se’n va, tal volta representant que ha tancat un acord comercial.
Ve després una escena en què intervenen sis escrivents: dos primer, un de jove i l’altre vell; dos altres en la mateixa situació; i dos més darrere, encarats a la finestra per on entra la claror de la plaça. Aleshores passa, per darrere dels escrivents jove i vell, un xiquet, com mudat amb roba clara. És Joaquín Juan Mompó (1923-2022), pare de qui escriu açò: es gira i mira cap arrere, com volent comprovar que algú el seguix; en efecte, passa vestit de mariner el seu cosí, Víctor Reig Juan (1920-1998). I prosseguix amb un pla des de dalt, mostrant dos escrivents jóvens asseguts, el primer dels quals és esquerrà; i encara n’hi apareix un altre de més vell, al fons.
Els dos xiquets tornen a eixir en el pla següent, ara toquejant una màquina, pareix que més de calcular que d’escriure. Sentint-se atrets per la càmera, es giren cap a qui els filma.
I la pel·lícula, s’acaba dient «FIN. Emérita Films. Barcelona».
Per tot, una joieta a preservar i conservar.
Ximo Juan-M.
