"Hi ha una foto de la parella, joves i enamorats, caminant i fa la sensació que, en arribar a la seua alçada, et saludaran".
Per tal d’arribar a Aielo de Malferit has de deixar l’autovia que
viatja cap a Alcoi i vorejar la zona industrial, que fa d’avantsala,
abans d’arribar al poble. Per aquest territori de la Vall d’Albaida els
polígons són grans. Almenys, quan u passa el costat d’aquestes
construccions tan poc grates a la vista veu que el sacrifici que ha fet
el camp en l’aproximació de reconversió industrial no ha sigut debades.
També és cert que deixar-te seduir de primeres per la idea de la creació
de llocs de treball, la millora i el progrés pot resultar enganyós.
Caldria parlar-ne una estona, perquè tot arranca -a parer meu- del
moviment especulador tan ben vist i acceptat en aquest país nostre. S’ha
invertit, i continua invertint-se, molta energia, molta tinta, i
posant-se molta tenacitat per a convéncer que els fruits del nostre camp
mil·lenari són poc rendibles i, per extensió, les professions que es
deriven d’aquell treball resulten del tot miserables. Poca cosa es pot
fer per a combatre ja aquesta idea tan i tan arrelada. Deia, doncs, que,
almenys, per ací dalt els polígons es veuen ben aprofitats
comparant-los amb els altres que es van inaugurar fa vint-i-cinc o
trenta anys i que resten igual de parats que el primer dia; prova que
el negoci real va ser el canvi d’ús del sòl.
I l’especulació, que canvià de soca-rel la fisonomia de la majoria
dels pobles a finals del segle XX, va dur aparellada l’intent
d’impulsar, com si s’acabara el món, l’anomenat turisme rural. Dos
projectes defensats per qualsevol ajuntament que es preara de ser modern
i empàtic amb els veïns. El que és cert és que són comptats els
municipis on aquesta modalitat de negoci ha pogut competir amb el sol,
la platja i la bufera de masses. Doncs això, tot no són flors i violes.
Quan arribe a Aielo seguisc la llarga avinguda i, després, trobe lloc
per a aparcar enfront de l’Aula del Jove. Hui el sol travessa
l’atmosfera clara fent la sensació d’un matí blanc i temperat per ser el
dia de la Puríssima. Quan xafe el carrer sent una remor de gent; canvie
de vorera i veig que prové de la terrassa que hi ha al bar dels
jubilats. Quatre para-sols blancs amb forma piramidal donen ombra al
personal que esmorza o pren café entre una dringadissa de plats i
coberts.
Tot just enfront de mi hi ha un mural ceràmic. Du una placa amb el nom de la ceramista, Carmina Sanz Mira, i el de l’obra, Paueta,
2025. Més endavant, caminant pel poble descobriré moltes obres més de
semblant estil realitzades per diferents artistes. Sense saber quina
serà la motivació de l’assumpte, quan una mica més endavant passe per
les antigues escoles i descobrisca que, actualment, acull la biblioteca,
el Museu de Nino Bravo i la col·lecció ceràmica de la ceramista Elvira Aparicio,
lligue caps i pense que deu ser molt probable que el projecte estiga
relacionat amb el mestratge d’aquesta dona. El mural que m’ature a
contemplar el conformen nou fragments de peces d’argila esmaltada, amb
formes diferents, que encaixen més o menys les unes amb les altres.
Cadascuna du un rivetejat, circular o oval, decorat amb estries que
recorden aquells motius paleolítics.
Pugem el suau pendent del carrer i passem pel Centre De dia l’Aljar,
integrat al mateix edifici del bar dels jubilats. Tot el conjunt està al
costat d’un parc tancat on conviuen arbres, arbustos i bancs. El jardí
s’amplia en un nivell superior, aquest obert, sense tanques, que dona al
passeig de l’Eixample. El primer que es veu és un l’edifici modernitzat
que és la seu de la policia local. Destaca la figura del lleó en
l’escut del poble. Deu ser una reminiscència dels antics marquesos de
Malferit? La veritat, no ho sé i quasi millor no clavar-me en aquest
fangar si no m’ix la possibilitat de preguntar-ho a algú. La decoració
de Nadal acompanya el gest congelat d’aquest gran felí passant (en
moviment), com se sol anomenar en heràldica.
D’ací estant se senten els homes que fumen davant de la vora d’un bar
on segurament acaben d’esmorzar. Bromegen entre ells, fumen i esvaloten
assenyalant, sense pretendre-ho, el dia de festa. Seguisc l’ample
passeig amb palmeres i jacarandes que van deixant caure els seus fruits
dehiscents que són, talment, closques de tortuga. A la mateixa avinguda
es pot contemplar una exposició d’uns deu cartells sobre una dona
anomenada Paulette Weil Grumbacher, Donya Polé,
francesa i aielonera, tal com la presenten ací. Entre altres coses
destaquen en la seua vida que va ser supervivent del camp
d’Auschwitz-Birkenau i va ser la parella d’Amalio Juan Requena,
músic i compositor, fill del poble. Hi ha una foto de la parella, joves
i enamorats, caminant i fa la sensació que, en arribar a la seua
alçada, et saludaran. Es conegueren al casino del balneari de
Cayeux-sur-Mer, ciutat situada al canal de la Mànega quan la dona tenia
vint anys, i pareix que mai més ja no es van separar. En les
fotografies, ella es veu una dona desimbolta, audaç, capaç de sostindre
una mirada intel·ligent sense cap rubor. El nas lleugerament semita
tampoc no li desafinava entre uns trets fisonòmics arredonits i suaus.
Tots els panells estan sobre el mur de l’antiga escola on encara resa heroic: Mens sana in corpore sano. Escuelas Nacionales. 1930. Com deia abans, ara l’edifici s’ha reconvertit en la Biblioteca Municipal Degà Ortiz i Sanz, en el museu del cantant valencià per excel·lència i de la col·lecció d’Elvira Aparicio.
En un cartell llig que Aielo de Malferit és conegut al món per dues
raons: la primera, perquè és el poble natal de Nino Bravo i, la segona,
perquè en la fàbrica de licors J. J. Mompó, segons
s’assegura, es va inventar la Coca-Cola. Aleshores, és clar que, fins
ara, tan sols he acomplit mitja peregrinació tot i que el museu està
tancat. Però, en fi, ja hi he estat, així que no me’n puc anar del poble
sense haver vist l’altre gran orgull: l’antiga fàbrica de Mompó.
Veig que unes dones han fet el primer descans, una d’elles du un
caminador, en un banc tocat pel plàcid solet, abans de prosseguir el
camí cap a l’església, que és on sembla que es dirigeix molta de la gent
amb qui ens creuem. Al bell mig de l’ample passeig hi ha muntat l’arbre
de Nadal, amb els regals de mentida penjant de l’extrem de les
branques. A l’altra banda, tot just enfront, està l’edifici de l’antic
hospital-beneficència. És una construcció que es va acabar a principis
del segle XX i, segons conta el panell que hi ha la porta, es va
construir seguint la normativa arquitectònica de 1875 per a la
construcció d’hospitals. De fora es veu, més o menys, que la planta
presenta forma de “H”, ja que això permetia la distribució en pavellons a
cadascun dels quals se li donava un ús. Els murs són de pedra i els
arcs de tots els amples finestrals estan rematats amb rajola massissa
que accentua la condició d’escarser. El conjunt denota, com se sol dir,
una construcció feta a consciència.
L’escrit de la porta continua contant que la institució estava
regentada per les Germanes Terciàries de Sant Francesc d’Assís que
atenien molts malalts. Durant un temps també va ser una escola de
pàrvuls. En l’actualitat és la llar dels jubilats, i per això, ací
mateix, està l’entrada al bar dels vells que tenia la terrassa darrere,
donant a l’altre carrer.
El passeig acaba on està la Casa de la Cultura-Auditori; a un costat,
apareix el preceptiu banquet pintat amb els colors de l’arc de Sant
Martí que molts ajuntaments planten en els carrers com a símbol
d’inclusió, és a dir, com un reclam més per a seduir, diversificadament i
inclusivament, el màxim nombre possible de vots per a assegurar-se la
perpetuació.
L’Eixample deixa l’envergadura i, després de ser travessat per un
carrer que baixa, continua el carrer Major. Caminant per ací u se sent
reconfortat per trobar les dimensions més amanoses. Les façanes mostren
una importància heretada. Pel carrer van moltes persones, la majoria
dones molt mudades, totes en la mateixa direcció, com si realment
haguessen sentit una atracció magnètica cap a algun punt. La panaderia
Paquita ix al meu encontre, encara que, més aïna, sembla que ara es diu
Panaderia-pastisseria Paniland. Però està bé que convisquen els dos
cartells: el que ha sigut i el que es pretén que siga. És un edifici de
façana ampla pintada de rosa i les motlures de les finestres de blanc,
com si fóra blanc d’ou que se’ls n’hagués eixit de l’obrador. A la
façana trobe una nova ceràmica que representa una copa, amb la
dedicatòria “A Paquita”.
En la casa del costat una dona estén un cobertor sobre la barana del
balcó. En aquest mateix domicili hi ha una antiga placa ceràmica de Sant
Joan Baptista. La dona s’aplica per a anivellar perfectament la tela.
Estira d’un extrem, solta de l’altre, però sembla que no es queda
satisfeta. Aprofita que passen tres conegudes per baix i els demana que
donen una ullada. Una diu:
-Més cap ací.
-Un poquet cap allà -diu l’altra. Ja està, recte! I després
d’enraonar un minut, totes tres continuen, mudadíssimes, el camí,
deixant al seu darrere un baf de perfums barrejats i atractius.
Jo que he estat dissimuladament parat a uns metre per a veure tota
l’operació, també continue endavant. El rellotge de sol de la casa
cantonera amb el carrer del Degà Canonge en Josep Ortiz marca les onze
en punt. En compte de continuar endavant, trenque a l’esquerra per
aquesta mateixa via, tal vegada seguint el perfum de les tres dones que
m’han passat al davant. Baixem, elles més avançades i jo més endarrerit,
per un traçat recte i suau. Al davant de la casa número quinze trobe
una altra ceràmica, ara d’Elvira Aparicio que es diu Família. 2025. En
la peça es mostra un roglet de persones innocentment nues, totes
agafades de la mà, al voltant del que semblen saquets o teles, no ho
endevine ben bé. La casa està tancada i em pregunte quin criteri es deu
haver seguit per a casar les façanes amb cada peça de terrissa. Això no
obstant, em sembla un projecte molt agradós.
Mentre estic amb aquest pensament passa una dona tota desenqueta i,
una mica més avall, quan es troba amb una altra que puja, la primera
diu:
-Vaig a buscar-lo! -és evident que totes dues saben de què parlen
encara que s’acaben de trobar- Aquests dies està desorientat i fa estona
que ha eixit de casa -continua dient. Trobe que, amb la calorada que du
la dona i a mesura que ho diu no deu ser la primera vegada que algú se
li escapa. Pense si serà son pare. Potser, sí, un pare ara amb demència.
Abans se’n deia més anar-se’n del cap i quasi que sonava més amable. No
ho sé, era més genèric, més suportable, sense tanta càrrega
d’irreversibilitat.
És un degoteig constant de feligreses que, definitivament, van a
missa i jo seguisc el mateix camí. El carrer s’eixampla a la plaça de
Sant Engraci Màrtir que està present en un plafó ceràmic representat
dalt d’un núvol, i també, cal dir-ho, en carn i os, ja que les seues
relíquies foren traslladades a Aielo al segle XIX, segons he pogut
llegir en la pàgina historiadeaielo.blogspot.com.
La imatge del màrtir està acompanyada de dues talles: una de Sant
Sebastià i, l’altra, de Sant Roc, tots dos dins de les respectives
fornícules i a prou distància per a poder xarrar i conversar sobre les
nafres de cadascú quan es queden tots sols, sense necessitat d’alçar
massa la veu.
La replaça està atapeïda de cotxes aparcats. Veig un vellet que
circula amb boina i caminador per la vorera. Per un moment pense que pot
ser l’home que buscava aquella dona tan desenqueta. Però, no, no té
pinta. Aquest home marxa tranquil i s’apara a saludar uns altres amb què
es troba en el passeig.
Publicatat a https://blocs.mesvilaweb.cat/6lacreueta9/aielo-de-malferit-1/
