Josep Valor. Per Pere Brincs

 

Josep Valor i Gadea a Aielo de Malferit. Foto: https://historiadeaielo.blogspot.com/

Si l’afecte envers els escriptors, envers el que se’n diu cultura, fóra un interés real i no un dels comodins més que fa servir la política més puta i profitosa, aquest home estaria més valorat

Per Pere Brincs

Finalment, a l’altra banda de l’auricular sent la veu de la dona. L’última setmana li he fet diverses trucades perquè pretenc que em parle de son pare després que Maria Jesús, la bibliotecària d’Aielo de Malferit, m’haja facilitat el seu número. No ens coneixem, i per això, les vegades que li he telefonat, he ponderat un nombre mínim de tons abans de penjar per a no resultar importú. Ara, quan sembla que ella pot, em retorna la telefonada i sent un “hola” ferm i, al mateix temps, prudent. Diu que està encantada de conversar sobre el pare, però endevine una certa reserva. I, amb tota seguretat, que aquesta percepció siga una quimera meua perquè Daphni és actriu i parlar, encara que siga a distància, amb una persona que s’ha declarat admirador dels escrits de son pare no li deu suposar cap problema.

Per a mi el descobriment de Josep Valor ha sigut circumstancial mentre visitava el barri del Fondo d’Aielo de Malferit, poble on la seua família passava els caps de setmana i els estius, com em conta la filla; perquè allí, d’on era la mare, tenien una casa. Doncs, com una mena d’homenatge al barri, i al mateix escriptor, al carrer de l’Hospital hi ha un xicotet mural que reprodueix un dels seus escrits, que ja vaig transcriure en un dels altres articles sobre Aielo. Potser la reminiscència d’una veu planiana o la suma d’aquells pocs mots tan corrents, però magistralment connectats, va ser el que em va colpir.

Els escrits de Valor mostren un llenguatge cultíssim, reflexiu, fuit de la introspecció i de l’observació acurada de l’entorn. Empra una prosa amb un tènue rerefons líric, molt tènue, perquè fa servir un estil eixut, amb pocs recursos estètics, perquè no li destorben la punteria. Com diu la filla: era una persona intel·ligent; jo, més aïna, diria que era, a més, un home lúcid, pel que fa a la visió clara i exacta de les coses sobre les quals escriu. Aquesta qualitat destaca en les reflexions de caràcter filosòfic que ell anomenava “pensaments” o “diversos” en el llibre L’edat del coure, l’únic que he pogut aconseguir. Com a mostra, trobe especialment substancioses reflexions com aquesta: “Sols la felicitat ens pot fer tenir por al pas del temps. Eixa és la raó per la qual la vida es mostra tan poc disposta a concedir-nos-la, puix que la seua màxima preocupació és desterrar els nostres temors”.

Daphni continua explicant-me que a son pare li agradava molt viatjar. Coneixia pràcticament tota Europa i també estigué a la Xina i a l’antiga URSS, quan el país va obrir les portes. De jove havia estat treballant a Alemanya i allí aprengué l’idioma que després li serviria per a fer la traducció de Werther en una edició d’Edaf que encara es pot adquirir. En acabant tornava a Aielo a encendre el foc de la xemeneia, a xarrar amb els veïns del Fondo i a trescar per les muntanyes amb l’escopeta, el gos i l’entrepà d’anxoves amb tomaca al sarró. És com si viatjar hagués sigut la projecció del seu afany de coneixement i el posterior clac-clac de la Hispano Olivetti el metrònom que li va permetre de destil·lar les experiències per a deixar un bell senyal de la seua estada en aquest món. Valor era un diletant consumat.

Comente a Daphni que al llibret que he pogut llegir veig una certa amargor vital, una aflicció silent. Ella m’ho confirma, però em diu que, lluny de resignar-se, Josep Valor compensava aquest sentiment amb una actitud pràctica i un toc irònic. També sospitava que era un home solitari. Escriu: “Deixeu-me tancar en mi mateix, ja que és l’únic recinte que conec”. En públic, comenta la filla, quan no es trobava al seu ambient, era més aïna un home callat i meditatiu. En canvi, li agradava de parlar amb la gent més planera del poble perquè pensava que en aquestes persones residia l’autèntica saviesa.

És curiós perquè a pesar de considerar-se d’esquerres com declara la filla també escriu: “Oblida els ideals; després veuràs que sota ells no hi ha sinó feblesa, i que tan sols existeix el comú”. Manifestava ser “incrèdul” envers la pàtria, la moral, els déus i la perfecció, ja que defugia el fanatisme religiós i polític. Sabia, com han descobert els homes savis i compassius, que no existeix cap patró de perfecció moral en l’arquetip humà; “L’home -escriurà també- és no res. Ni tan sols sap què és allò que no és”.

Quan li ho pregunte, la filla m’explica que el pare tenia un clar autoconcepte d’escriptor, però també sabia que en aquest país no es pot viure de les arts i, per això, va tindre diverses faenes, sempre relacionades amb la comptabilitat i l’administració pública, a més de la gestió, amb els cosins, d’una acadèmia que tenien a València. Josep Valor sempre va buscar la seguretat d’un treball fix, com se sol dir. Tal vegada perquè procedia d’una família de la xicoteta burgesia rural de Castalla que, a principis del segle XX, va perdre l’estatus econòmic, i això potser va deixar entre els hereus la necessitat de treure’s les castanyes del foc.

I això em du a pensar que, si l’afecte envers els escriptors, envers el que se’n diu cultura, fóra un interés real i no un dels comodins més que fa servir la política més puta i profitosa, aquest home estaria més valorat, com molts altres, reconeguts o no, que moriren sense guanyar un cèntim amb la seua literatura. Hui, aquests intel·lectuals només es trauen a passejar durant l’any que se’ls dedica, a pilota passada, per simple conveniència, sense cap repercussió econòmica, ni en aquell moment ni ara.

Però a pesar de ser una persona poc coneguda fora del seu àmbit, mira per a on, he tingut la sort de topar-me amb el geni de Josep Valor que és un potent antídot contra la mediocritat inherent a qualsevol mena de règim politicosocial. Quan passen miracles com aquests, creus haver trobat un confrare, o més bé un mestre, que t’ensenya com rescatar el que és inequívocament i universalment important entre tanta i tanta grolleria. “La gent no vol fred, com no vol perfecció; vol persones semblants a com són elles, amb els seus propis defectes i virtuts a ser possible ennoblits”.

Duem una bona estona de conversa i, a l’altra banda del telèfon, ara se senten la veu d’una xicona que reclama l’atenció de Daphni. Trobe que ja puc contextualitzar, encara que siga de forma fragmentària, l’escriptor. Voldria haver llegit part de la seua obra, però les tirades, aleshores, eren molt curtes i no en queda cap exemplar disponible. També m’hauria agradat preguntar més coses a la filla, però em sap greu fer-me pesat. Li demane que em faça arribar una foto del pare, a qui no pose cara, encara que li dic que l’envie més endavant, quan ja haja acabat d’escriure. Al final, poc abans de publicar l’article, trobe una imatge al blog d’Aielo, i és la que faré servir per a il·lustrar l’escrit. La filla em dona el vistiplau, excusant-se que sempre va de cap.

https://blocs.mesvilaweb.cat/6lacreueta9/josep-valor/

 

 

Sant valentí... ens casem!

 

Com se celebraven les bodes allà pels anys 50 del passat segle? Pel que fa a la vestimenta de les núvies l'habitual era casar-se de negre, pel dol imposat per la mort d'un familiar i la moda d’aquells anys, i amb el ram blanc.Els nuvis es casaven en la primera missa que se celebrava, a les 6 del matí, després a casa, un banquet pels familiars a base de xocolate i pastes. I ràpidament a la Venta, per agafar l’autobús per al viatge de nuvis, les parelles que podien anaven a València i la resta era normal passar uns dies a la Folla Redona. Per a altres el viatge de nuvis consistia a anar a visitar als familiars que residien a ciutats com Barcelona. Als primers fills del matrimoni se'ls posava el nom dels pares o avis. La majoria de les parelles, es quedaven a viure a la casa dels pares.

Una de les fotografies del reportatge de boda dels joves Juan Juan Martí i Maruja Colomer Sanchis, agafats del braç pel carrer església encara de terra, a l’eixida de l’església, de la missa on es casaren de bon matí. Ells dos encapçalant la comitiva de familiars i invitats, cap al convit que va ser a casa del nuvi, esmorzar de pastes casolanes amb xocolate i després agafaren l’autobús cap a Barcelona. Es casaren el dia de sant Rafael, 24 d’octubre de l’any 1959.

Aielo de Malferit (i 2). Per Pere Brincs.

 

L’olor de l’oli roent que ix d’alguna casa es barreja amb un alé ple de canyes i malrubins que exhala des d’allà baix el riu; i aquesta és, trobe, una amalgama ben antiga.

Per Pere Brincs

Les campanes han començat a repicar amb un alegre estrèpit, i el timbre que tenen em recorda les del meu poble. D’ací estant ja es veu l’església i un munt de gent esperen a la porta amb testos de pasqüeres a les mans. En un moment donat, tots entren dins del temple perquè segurament començarà una missa i duran les plantes a beneir. Es tracta de l’església parroquial de Sant Pere Apòstol. Les fulles de les portes, obertes de pinta en ample, deixen entreveure el trànsit de fidels que busquen seient. Quan les campanes s’esgoten se senten els càntics de l’interior i un sagristà ix per a cloure les portes. Dalt, sobre la llinda, l’escultura menuda de l’apòstol en acció: guarda les claus mentre comença a fer el senyal de la creu amb la mà dreta. El campanar presenta tres cossos: els dos primers estan bastits amb pedra, el tercer i la rematada amb rajola massissa. L’eviterna figuera que sol créixer en aquests indrets trau els branquillons pelats des del darrere d’una paret.

M’assec una estona en un banc de la plaça que toca l’església. Després de tot l’enrenou de la devoció hi ha una tranquil·litat quasi celestial, que de tant en tant es trenca pels feligresos, alguns dels quals entren dissimulant l’endarreriment per una porta lateral.

El temple presenta uns murs enèrgics de pedra amb els contraforts vorejats per rajoles roges. Veig que l’estructura deu ser l’habitual de planta llatina, amb les capelles als costats. La cúpula para deslluïda, com si el blau d’algunes parts s’hagués rovellat. Quan fa una estona que estic assegut, m’adone que estic entre dos tarongerets que s’han deixat créixer amb uns troncs rectes, de més de dos metres, al final dels quals els jardiners han deixat dues copes esfèriques. Tinc el cos a l’ombra mentre el ressol m’escalfa els peus molt amablement. M’estic una estona més reconfortant-me en aquell ambient. Se m’ocorre el títol per a un futur article: Fred. Quan isc dels meus pensaments espentat pel soroll que fa un cotxe que es manté en ralentí, aprofite per a fer-me l’ànim perquè vull veure el palau. Intuïtivament continue endavant. Cap a l’esquerre, de seguida, el carrer Fondo baixa, escapat, agafant com a frontera el penal dret de l’església.

A la plaça de la Font s’exposen el corró i la solera d’una almàssera vella. Al mateix lloc hi ha un mural ceràmic que mostra tot el recorregut que fan les olives en el trull: la recollida, la mòlta, la premsada, la decantació, etcètera, etcètera. És una escena tota pintada de blau, ambientada, potser, al segle XVII o XVIII, atapeïda d’homes i animals, cadascú afaenat al seu tall. Continue pel carrer de l’Església i, després d’estretir-se un poc, s’obri al rectangle que fa de plaça del Palau. Més aïna palau-castell dels Marquesos de Malferit. Enfront mateix està aquest edifici, hui reconvertit en ajuntament i els orígens del qual daten del segle XV. Mentre prenc alguns apunts, passa una velleta acompanyada pel fill i, quan arriba on estic, s’atura i em pregunta:

-Qui eres? -ho fa com faria una xiqueta.

-Sóc foraster -conteste.

-Qui? -insisteix la dona.

-Mare, que no és d’ací -li diu el fill que somriu i agafa suaument la dona del braç per a continuar la marxa.

El palau, actualment, mostra una façana austera, amb un sòcol de pedra que s’adapta equilibrat al desnivell el terreny. Sota l’estil clàssic s’endevina una forta estructura defensiva. Les fulles de fusta clavetejada que tanquen la portalada són igualment fortes. Hi ha tres finestrals a cada costat de la porta i a la primera planta set balcons, tots idèntics; a la segona hi ha també set finestrons, cadascú damunt de cada balconada. Aquesta simetria en la distribució és, potser, el que transmet la sensació d’austeritat i classicisme. Al bell mig del terrat, pla i tancat per una balustrada, es troba un escut heràldic en pedra.

Abans de rodejar l’edifici em sedueix, pel nom i l’estretor, el carrer Primícies que està tot just enfront. El carreró té set o huit cases a cada costat. De seguida s’arriba al cap on hi ha una multitud de jardineres que en aquell moment una dona proveïda de guants arregla. S’hi veuen geranis, plates crasses, àloes i tradescanties purpura sobretot. Les jardineres pengen de la barana sota la qual transcorre un altre carreret que baixa fins a un arc a tall d’ermita que després visitaré. Mentre escric, faig ullades a aquella dona de mitjana edat que sap que la mire. Denota una bellesa resolta i conscient; du els cabells llisos i nets arreplegats en una mena de cua quotidiana. Em quede una estona mirant de lluny com afegeix terra, com separa les tiges seques, com rega els testos com si en realitat estiguera donant menjar als gats. Què deu pensar tan absorta com està en la faena? Qui sap si en l’home que la mira, també absort, mentre ell escriu.

Torne on el palau i veig que en la part de darrere s’ha deixat exposat el formigó de la restauració. Aquesta banda de l’edifici és més discreta i encara mostra alguna reixa original. En la façana d’una casa veig una nova ceràmica mural. Aquesta és d’Àngel Nadal Alcaide i es diu Vida. 2025. És com una mena de trencadís amb una beneitera al bell mig, com un niuet on viu una planteta. Quina llàstima totes les que deixaré de veure!

Una vegada arribat de bell nou a l’entrada del palau, aprofitant que està al costat, vaig a veure la fàbrica de licors de J. J. Mompó. Pensava trobar-me una factoria reformada i en funcionament, però quan m’acoste em fa l’efecte que, tot i que l’edifici es veu molt cuidat, ja no té activitat. És una gran nau amb dues portes principals i algunes finestres. A la façana encara es veuen les anelles que servien per a nugar els animals. El rètol, pintat amb lletres blaves sobre el fons crema de les manises blanques i garlandes brunes i verdes envoltant-lo, diu: “Fábrica de licores, anisados, jarabes y horchatas. Hijo de J. Juan Mompó. Kola Mompó. Escarchados. Casa fundada en 1888. Ayelo Malferit. Valencia”. Quan estic davant de la porta sent una suau flaire d’anís; això i la remor d’alguna màquina a l’interior em diu que la factoria sí que continua amb activitat. A més, llig l’horari d’obertura en un full que hi ha penjat a la porta, al costat del gros picaport.

Sent una alegria interna que no sabria explicar, i amb aquesta grata sensació enfile pel carrer de l’Hospital a veure si trobe l’ermita que he vist abans. Baixant pel carrer veig alguns plafons ceràmics que formen part del projecte ReViu 2022. Projecte de creació i dinamització artística del barri del Fondo. LIA VIDAL. Com fer vincle amb el Fondo. En un fragment llig: “Gent amb poques necessitats que en tenen prou amb una xarradeta o amb mirar els núvols i els vents i fer càbales sobre si plourà o no. Gent que passa de les ximpleries de la civilització del consum i que no sap d’estrés i goja d’un equilibri intern envejable, una mitjana curiositat i una infinita bonhomia”. Un altre fragment segueix: “I la vida continua, va passant plàcida: cremant llenya al racó del foc en l’hivern, suportant alguna nevadeta i la tramuntana més alegre a l’estiu i enyorativa a la tardor”. Josep Valor i Gadea. 1984.

Quede copsat per aquestes frases, per a mi tan ben escrites, tal vegada perquè em ressona l’àmbit que es descriu i per la claredat de la veu planiana que ho fa: és la literatura d’observació, d’un lirisme reflexiu i franc. Aquesta breu lectura em durà a fer una xicoteta indagació sobre l’autor. En arribar a casa li pregunte a Josep Albinyana que, al seu torn, em posarà en contacte amb Maria Jesús Juan, la bibliotecària d’Aielo. Amb ella mantindré una xicoteta conversa telefònica i em facilitarà el telèfon de Dafni Valor, filla de l’escriptor, i amb qui, a hores d’ara, encara no he pogut contactar. Mentrestant, he comprat en una llibreria de vell L’edat del coure, un llibret que he trobat editat l’any setanta-quatre, que em confirma la intel·ligibilitat d’aquest autor vigorós i delicat alhora. Compte que podré dedicar un article a l’autor si, finalment, la sort em permet de conéixer-lo una mica més.

Al costat mateix hi ha un jardí calm, ombrívol en aquesta època de l’any, que té una font al bell mig i un paviment de cudols de riu ordenadíssims. A la paret del fons es llig en un taulell original: “A expensas de Juan Batiste Calabuig y su consorte Rita Castelló, difunta. Año 1841”. Al costat, una altra manisa més moderna, aclareix: “Matrimoni fundador de l’Hospital Beneficència. Antigament ubicat en este jardí”. Sobre la mateixa paret una col·lecció de fotografies en blanc i negre du per títol Gent del Fondo. L’efecte que em produeix és certament regular, perquè és inevitable comparar-ho mentalment amb làpides. Sens dubte, aquesta és una percepció ben subjectiva que no deu tindre res a veure amb el propòsit primer. Però, què hem de fer?

D’una furgoneta blanca que acaba d’arribar abaixen dos caçadors, xarra que et xarra. El més jove, que deu ser el fill, va explicant al major quan, on, com i de quina manera se li ha escapat l’últim conill a què ha tirat. Trauen els gossos de darrere del vehicle i entren en una casa. Mentre jo abaixe pel carrer, el jove continua amb la prèdica, incomprensible ara, però amb la mateixa consumeta que denota la gran oportunitat perduda d’aconseguir el botí. El conill, però, deu estar desvanit.

Arribe fins a l’arc que havia vist abans i resulta ser el Portal del Carme del barri del Fondo. En realitat és una de les portes que es conserven de l’antic recinte que tancava el poble, unint la part de darrere de les cases a manera de muralla, abans d’eixir al terme, a la vora dreta del riu Clariano. Quan travesses l’arc de mig punt t’adones de la potència del mur; al sostre es poden veure les motlades que sostenen el sostre de dalt que és, tot just, on hi ha instal·lada una mena de capella amb els símbols que assenyalen l’advocació que es professa: tres quadres de la Mare de Déu del Carme i unes promeses que pengen d’un suro; tot, embellit amb un munt de testos amb plantes que creixen darrere de la reixa que separa allò que és diví del que és mundà. Al costat de l’arc hi ha una porteta per on s’accedeix a la cel·la.

Les dolçaines i el tabalet comencen a sentir-se al mateix temps que repiquen les campanes. Travesse el portal i em trobe davant del riu que baixa mig endormiscat entre les hortetes que es distribueixen en forma de terrasses. Ací mateix està el llavador públic, totalment tancat perquè no es puga vandalitzar, tot i que sembla tan ben enllestit que només caldria una bugada, una flassada o uns pantalons apedaçats per a retornar-li l’alegria. L’olor de l’oli roent que ix d’alguna casa es barreja amb un alé ple de canyes i malrubins que exhala des d’allà baix el riu; i aquesta és, trobe, una amalgama ben antiga. Quan em gire per a tornar veig una pedra allargassada que, com un banc, toca la paret externa de l’arc. Segons llig, es tracta d’un lloc que s’utilitzava per a picar espart. Jo intente veure’n alguna empremta, una part més desgastada, però el temps ha homogeneïtzat qualsevol rastre de la lluentor que l’ús degué deixar en la calcària.

Puge la costera del carrer del Carme i ara veig des de baix la dona que continua arreglant les plantes com si donara menjar als gats, amb els cabells nets i llisos, capficada, intrigant. En un tres i no res isc a prop de l’església on la gentada està eixint i organitzant una processó que ja està en marxa amb una xicoteta imatge de la Puríssima. Els devots acompanyen la solemnitat de l’acte en silenci, sense ciris, formant, a poc a poc, una fila per cada vorera del carrer. Les dolçaines i el tabalet marquen el compàs de com ha de transcórrer l’acte. Més amunt, quasi tocant el cel, les campanes repiquen joioses per aquesta festa i, segurament, per aquelles que començaran d’ací a dues setmanes. A mi em resulta inevitable tornar a sentir, en aquells tocs, les campanes del meu poble.

95 anys de diferència entre estes dos fotografies, el mateix escenari i la mateixa festa popular

 95 anys de diferència entre estes dos fotografies, el mateix escenari i la mateixa festa popular. 

Fotografies Jaime Peralta.

Cassoleta 2026

 

La nostra festa més popular i tradició aielonera, que no et pots perdre... amb els amics, amb la família, amb la faena, amb qui tries però sempre celebrant la Cassoleta!... el dijous 5, cassoleta dels xiquets, i el dijous 12 cassoleta de les mares. 

Quina celebres tu?, o celebres les dos? 

Bon profit! 

CANDELARIA 2026

  

A Aielo acostumem este refrany popular, Si la Candelària riu ja estén en estiu, si la Candelària plora ni dins ni fora.

Sant Blai i la benedicció dels rotllets.

 

Una tradició i costum popular molt arrelada a Aielo de Malferit, la benedicció dels rotllets de sant Blai Gloriós. Rotllets de tota classe, dormilons, d’anís, de carabassa, calats, sequillos… Tots a una cistelleta són portats a l’església, i beneïts per demanar la protecció del sant contra les malalties de gola.

La tradició diu que Sant Blai va salvar la vida d’un xiquet que s’havia ofegat amb una espina de peix i que la seua mare ja li va portar mort mentre conduïen Blai a la presó. Per això, Blai de Sebaste, bisbe d’esta localitat d’Armènia que va morir màrtir a començaments del segle IV, és venerat com a protector de les malalties de la gola.

El seu culte es va estendre per Europa als segles XI i XII. Sant Blai és el patró dels dels cardadors de llana, a causa dels instruments utilitzats en el seu martiri.

Sant Blai posseïa un do de curació miraculós. Se l’invoca especialment com a advocat en les malalties de la gola, d'ací que la festivitat consistisca en la benedicció d'aliments.