Del jardí bell de València
és Ayelo ermosa flor
que escampa, arreu, les fragàncies
que despedeix lo seu cor
Miguel Ferrándiz . "Himne a Ayelo"


sábado, 16 de septiembre de 2023

LA PEL·LÍCULA PUBLICITÀRIA DE LA FÀBRICA DE LICORS FA 95 ANYS. Per Ximo Juan-Mompó.

 L'any 1928, la fàbrica de licors d’Aielo de Malferit, propietat d’Isabel Sanchis Pla (l’Olleria 1865 ‒ Aielo de Malferit 1946), «Viuda de Joaquín Juan Mompó», va encarregar a l’empresa de Barcelona «Emèrita Films» el rodatge d’una pel·lícula publicitària. Muda i en blanc i negre, feia un recorregut per diversos aspectes del dia a dia del poble i del negoci de la dita senyora. Estava destinada a ser projectada en les sales de cinema de les poblacions a on acudiren els viatjants o representants de la fàbrica a oferir els seus productes. El sistema venia a ser així: durant un descans o pausa d’alguna altra pel·lícula que en eixe moment s’hi projectara (normalment, de temàtica infantil: Popeye, Rintintín o de l’oest), que també duia amb si el comercial de la fàbrica, es «colava» la pel·lícula promocional. Les imatges que els assistents veien els causaven tan bona impressió que les vendes es disparaven, segons els testimonis de l’època.

La pel·lícula arranca amb un fotograma que assenyala el 1888 com l’any de la fundació. Eixa informació després s’ha desmentit, en benefici del 1880. Continua mostrant unes imatges d’ametlers florits, cosa que situa l’acció ben a primeries d’any (fora el 1927 o el 1928); per completar tot el procés d’explotació dels ametlers, la filmació prosseguix mostrant uns arbres carregats de fruita ben grossa; una escena de batoll, en què participen dos adults (home i dona) i un xiquet i una xiqueta, ell dalt d’una escala i ella plegant ametles de terra; carregades en sac, se les emporten al llom d’una burreta. Ve després una escena que representa l’elaboració de l’orxata d’ametla, seguida d’una altra en què dos treballadors (home i dona) envasen un xarop fosc.

 Una escena curiosa és la de la cova de la botelleria, que discorre per davall del corredor que porta als
despatxos; en la cova, fresca i fosca, apareixen disposades una bona quantitat de botelles d’anís escarxat, en espera pacient i silenciosa de la seua futura distribució comercial. Qui manipula les botelles tot comprovant l’estat de la fixació del sucre a les rametes és Joaquín Juan Sanchis (1891-1971), el fill major d’Isabel Sanchis Pla, germà dels dos aieloners que citem en el paràgraf següent i avi meu.

La filmació continua en el magatzem d’anisats, que mostra una dona omplint garrafes i també un depòsit d’alcohol. El pla posterior es trasllada a la primera bodega de vins i vermuts, que és la que existia abans de la reforma i ampliació duta a terme el 1932. Un genet, que bé podria ser Juan-Antonio Juan Sanchis (1898-1937), posa per a l’escena; dos cotxes entren lentament com si vingueren de la venta; després es mostren uns plans de l’interior de la bodega, en què es veuen dos treballadors i un altre després, el propietari José-Ramón Juan Sanchis (1906-1985) i una escena en què dos operaris carreguen un bocoi en un camió, fent-lo rodar per unes guies, l’acció dels quals és observada per dos senyorets ben mudats, ubicats davant d’un cotxe.

L’escena posterior mostra una colla de dones forrant garrafes a l’aire lliure, potser a l’antiga destil·leria d’alcohol, vora el riu. Eixes dones ben bé podrien ser Mercedes la Parpalloca, María la Tenca, Milagros l’Estanquera, Pura la Coca, Teresa Orgue, Consuelo la Cacaua, Pilar la Gabriela, Maria la Palloca, Maria l’Alguacila i moltes més.

Després assistim a l’acció d’un home amanint el vimen, que bé podria ser Batiste Mompó Bernabeu, que va aprendre l’ofici de forrar garrafes a l’Olleria. Les imatges posteriors tenen com a protagonistes un treballador reparant tonells, que podria ser José Ortiz Belda; un home i una dona tapant botelles, aquell servint-se d’una màquina; i huit dones en una taula, etiquetant botelles dels productes «Anís Ayelo» i «Nuez de Kola-Coca». El corol·lari de tantes faenes es mostra en forma d’uns estants plens de botelles ja enllestides per a ser expedides a les «províncies d’Espanya».

Les imatges posteriors canvien de tema, i passen a mostrar les tasques administratives: transcorren al despatx ocupat pels germans Joaquín i Juan-Antonio Juan Sanchis, este escrivint a màquina, asseguts davant del medaller; i també ensenyen la caixa forta; un empleat entra per la porteta i lliura uns documents a Joaquín Juan Sanchis, que va signant-los amb esme. El medaller al·ludit (que encara penja en una paret de la fàbrica), l’encapçala la llegenda «Viuda de Joaquín Juan Mompó». Per tant, degué ser confeccionat entre 1922 (any en què enviudà Isabel Sanchis Pla) i 1928, ideat molt probablement per Joaquín Juan Sanchis, que era el director de facto de l’empresa. Però este medaller mereixeria un altre escrit, que revelaria informacions molt curioses i sorprenents.

L’escena següent canvia parcialment de germans: ara és José-Ramón Juan Sanchis qui apareix assegut davant de Joaquín; van entrant treballadors varis i Joaquín Juan els va donant instruccions; tot seguit hi ha un primer pla seu signant papers amb una ploma estilogràfica, mentre que el seu germà José-Ramón apareix d’esquena; la càmera enfoca una porta oberta i es veu un treballador que passa i després una lleixa plena de llibres.

Tot seguit la càmera torna als despatxos; en una taula, quatre hòmens ‒dos dels quals fumen puro havà‒ treballen amb papers; un d’ells s’alça, dona la mà i se’n va, tal volta representant que ha tancat un acord comercial.

Ve després una escena en què intervenen sis escrivents: dos primer, un de jove i l’altre vell; dos altres en la mateixa situació; i dos més darrere, encarats a la finestra per on entra la claror de la plaça. Aleshores passa, per darrere dels escrivents jove i vell, un xiquet, com mudat amb roba clara. És Joaquín Juan Mompó (1923-2022), pare de qui escriu açò: es gira i mira cap arrere, com volent comprovar que algú el seguix; en efecte, passa vestit de mariner el seu cosí, Víctor Reig Juan (1920-1998). I prosseguix amb un pla des de dalt, mostrant dos escrivents jóvens asseguts, el primer dels quals és esquerrà; i encara n’hi apareix un altre de més vell, al fons.

Els dos xiquets tornen a eixir en el pla següent, ara toquejant una màquina, pareix que més de calcular que d’escriure. Sentint-se atrets per la càmera, es giren cap a qui els filma.

I la pel·lícula, s’acaba dient «FIN. Emérita Films. Barcelona».

Per tot, una joieta a preservar i conservar.

 

Ximo Juan-M.

 

domingo, 10 de septiembre de 2023

A MI MAESTRA Dª ADELITA JUAN. Por Encarna Torrijos Castelló.

 

Mi querida maestra “Ayelo, día 7 de enero de 1953”. Dictado.

Así empezaba la clase con mi querida maestra Sª Adelita Juan.

Yo, la “nassieta” siempre la recordaré. Todavía me acuerdo de la primera lección de memoria que me pregunto.

Cuando me preguntaba las tablas de multiplicar me resultaba difícil, en cambio me gustaba Historia e Historia Sagrada. Por las tardes hacíamos labores y deberes.

Tengo un buen recuerdo de mi maestra, siempre me trató con dulzura, con respeto i cariño.

Me gusta imaginar que ahora estas en el cielo, y que sigues ejerciendo tu profesión, que junto a ti están: Amparin “la biciclera”, Mª Carmen “la boina”, María Helena la de “Mari Cruz” y Maruja “la celestina”.

Recuerdo también cuando estábamos en verano en Pursons, en mi casita. Tu hermano Alfredo, su señora y todos los niños que allí estábamos bailábamos el “tirorí”, tocabas el piano y mi abuela cantaba “albaes”.

Recuerdo muy buenos momentos a tu lado, gracias mi querida maestra. Nassieta 

Publicat al programa de festes de 2008


lunes, 4 de septiembre de 2023

El fons local de la biblioteca. Per Mª Jesús Juan Colomer


Tornem a la biblioteca després de les vacances amb moltes ganes i expectatives en una de les seccions que la fan única EL FONS LOCAL... Vos recordem que la col·lecció local és el conjunt de documents únics d’Aielo, de caràcter i temàtica molt variada. És una secció especialitzada i amb identitat pròpia dins del catàleg general de la biblioteca, perquè és on es recull la producció intel·lectual pròpia del poble d’Aielo (autors i autores locals, i altres vinculats a la comarca).

Però nosaltres anem més enllà i recollim tot allò que se sol considerar material efímer però que és una manifestació de la cultura local. Si a casa teniu aquest tipus de material que fa referència a l’àmbit local (fotografies, cartes i escrits personals, informes militars, objectes, recordatoris de noces, comunió i de defunció, diplomes escolars, premsa, llibres, publicacions locals, publicitàries, i de mà, targetes,  partitures, cartells, audiovisuals, etiquetes, calendaris de butxaca, estampetes, i tota classe de documents en qualsevol suport, no dubteu!... podeu donar-lo o deixar fer còpia d’ells.

Aquest material no està sotmés a expurgue, es conservarà i preservarà el seu accés a la totalitat de  futurs usuaris i estudiosos. Són documents exempts de préstec per tractar-se d'obres úniques i els tenim guardats en depòsits d’espai propi. Fins ara tenim col·leccions i arxius personals tan magnífics, curiosos i d’interés com les col·leccions de Maruja Carreres, Josefa Colomer, Amalio Juan, Rafael Belda, Mª Angeles Belda, Fernando Goberna, Juanjo Tudela, Pepe Juan Juan i altres arxius més menuts però per això no menys especials, i que seria molt llarga posar la llista de tots ells.

La biblioteca pública té l'obligació de conservar, organitzar, difondre i enriquir aquest fons local que és el que singularitza i fa única cada biblioteca. És la nostra memòria col·lectiva que podem consultar i estudiar tothom.

Si algú està interessat a realitza una donació que no dubte en posar-se en contacte amb la Biblioteca. És el millor espai on pot depositar-ho i amb totes les garanties de custòdia i preservació. La biblioteca és l’encarregada de difondre-ho amb exposicions i estudis, web i xarxes socials. Tot aquest material que disposem actualment, està en procés de catalogació i digitalització com a mesura de preservació per la seua significació i utilitat per a l'estudi del nostre municipi, del passat, del present i del futur. Fins ara hem participat inclòs en programes de televisió i molt prompte tornarem a veure a Aielo en un programa d'À Punt, on el fons local tornarà a ser protagonista, gràcies a tots i totes.

 

domingo, 3 de septiembre de 2023

Verset del ti Rafael Fortuna "Versaor"

 


Si vols viure feliç

i en harmonia,

tens que ser

fill d'Aielo de Malferit

i casat en l'Olleria.

Desitgem unes molt bones festes de Moros i Cristians als veïns i veïnes de l’Olleria,  amb aquest verset de l’aieloner Rafael Andrés Juan.

jueves, 31 de agosto de 2023

Hilario Martínez Mira, campió d'Espanya (Crònica visita a Aielo).


Volvió a España como gran triunfador en abril de 1928, siendo agasajado en Barcelona, però en su “terreta” fue recibido a lo grande. Llegó a Sagunto en tren, y después fue en auto a Valencia, siendo agasajado por ciudadanos y autoridades. La plaza Emilio Castelar se llenó hasta los topes para recibirlo. A Aielo de Malferit llegó en auto el 1 de mayo, acompañado de su madre, María Mira, y sus hermanos. Le esperaba el pueblo entero con el alcalde, D. Miguel Colomer. Hilario visitó la Iglesia donde le esperaba el cura D. Cipriano Valero y oró en la capilla del Cristo de la Pobreza. Después, hubo recepción en el Ayuntamiento con un discurso del alcalde; el admirador de Albaida, José Vidal, evocó las proezas del deportista entre aplausos.

Finalmente hubo en paseo triunfal por las calles, con los balcones adornados. Hilario, acompañado de las autoridades, vecinos y familiares, visitó su casa natalicia en la calle San Lorenzo 57, y después fue a la calle de la Virgen de las Tres Avemarías 14, donde vivía su abuela, Atanasia López Estrada, a la que besó arrodillado, y allí se quedó para descansar. Hilario Martínez, falleció en Barcelona el 3-8-1983. https://fboxcv.files.wordpress.com/2020/03/hilario-martc3adnez.pdf

El día 3 de mayo llegó a Ayelo de Malferit, pueblo natal que le tributó un entusiasta recibimiento. Le esperaban las autoridades, enorme gentío y bandas de música. Después se celebraron festejos en honor; entre los cuales figuró la clásica "corda", con disparos de centenares de cohetes. Por la noche se le obsequió con un banquete en el Ayuntamiento. Asistieron numerosos comensales, entre los cuales figuraban Comisiones de otros pueblos próximos. http://boxeo1930s.blogspot.com/2011/02/boxeo-1930s-buscar-con-google.html

Ens nomena la família, que era un gran devot del Santíssim Crist de la Pobresa, vènia molts anys a la processó. Se sentia i estava molt orgullós del seu poble, i sempre deia que era d’Aielo i encara que a Barcelona li proposaren ser d’allí, ell mai va acceptar a renunciar del seu origen aieloner.

El dia que va vindre a Aielo com a campió, li feren una gran festa, rebent-lo a l’Eixample. Al bar “Bigot” faria una demostració de boxa, per aquest motiu durant alguns anys aquest bar va ser conegut com el “bar d’Hilario”, perquè a més a més allí a la paret es podien veure penjats els seus guants de boxa que va donar com a record de la seua visita.

També organitzaren una partida de pilota valenciana al carrer sant Llorenç davant de la casa on va nàixer, i la jove Maria Martínez Alemany "La Parpalloca" o “Maria Gerardo”, va ser l’encarregada de regalar-li en nom de tothom un preciós ram de flors.

Tenim constància que pels anys 1966?, va vindre a Aielo, la premsa escrita i la televisió per a enregistrar-lo al seu poble. Hilario comentaria que venia per acomiadar-se de la família, ja que solia passar els estius ací, ell a casa de “perolero”, i les seues germanes, Mª Adela a casa de “parra” i Salvadora a casa de “Pepiqueta el guapo”. Va Morir a Barcelona el 3 d’agost de 1983, als 78 anys, acudiren al seu enterrament molts boxadors famosos i un gran número d’aieloners. 

Just enguany s’han complit 40 anys de la seua defunció.