Diumenge de Rams als anys 70.

 

Moment on les autoritats locals, acompanyant al retor vestit amb la capa pluvial de color roig, el color del martiri de la passió, als devots i devotes amb els vestits acabats d'estrenar, arriben tots amb les seues palmes i rams de llorer a l’església després de la tradicional benedicció a l’Eixample.

La comitiva oficial avançava amb solemnitat de tornada al temple, els últims d’una processó colorista, amb el rebombori infantil i la fragància de llorer. Tots els fidels participen. Els xiquets, amb palmes llises, i decorades per a les xiquetes, algunes adornades amb caramels, i les dones amb devoció, portaven rams de llorer que després usaran per a aromatitzar en la cuina els plats humils elaborats per als dies de dejuni i abstinència. 

Després d’este dia on comença la pasqua, les palmes beneïdes es col·locaran als balcons de les cases, per a protegir-les durant tot l’any. Les autoritats, amb el gest seriós i el pas compassat, i amb les seues palmes que destacaven com a insígnia del seu càrrec, tanquen la processó. Els regidors porten a la mà les palmes blanques, que destaquen per la seua mida i sense cap adorn. Les palmes, lluïdes amb orgull durant la processó, eren cedides a la parròquia per a l’ornamentació del Monument del Dijous Sant. Este Monument és l'altar on es reserva l'Eucaristia al Sagrari i les palmes servien per a decorar-lo amb elegància durant els dies centrals de la Setmana Santa. 

Ritual i tradició aielonera!

Clavariesses de la Mare de Déu dels Dolors l'any 1975.

 

Clavariesses de la Mare de Déu dels Dolors, el Divendres de Dolors, festivitat que se celebrava abans del Diumenge de Rams, l’any 1975. Les clavariesses, davant de la imatge de la Mare de Déu dels Dolors, l’acompanyaven vestides amb el rigor del negre i cobertes amb la típica mantellina i teja. Era un detall que fora tradició que els portadors de la imatge, moltes vegades, foren els mateixos nuvis de les joves clavariesses. En un silenci absolut, només trencat pel pas de la processó, recorrien la volta creant una atmosfera de respecte que anticipa l’arribada de la Setmana Santa. Les dones i xiquetes portaven totes elles els seus ciris encesos que il·luminaven el camí d’este acte tant religiós com emotiu. La jornada finalitza davant l'Altar Major, on la foto de família immortalitza el record d'un dia de devoció compartida. 

Des d’ací, la nostra més sincera felicitació a totes les que porten el nom de la Mare de Déu: Loles, Dolors i Mariló, en el seu dia gran.

EXPRESSIONS DE COSIR I BRODAR.

 

Dites que tenen la costura com a fil conductor, frases populars ben nostres que fan servir l'agulla i el fil per donar puntades de saviesa. Quina d'estes t'ha recordat com parlaven a la teua casa? Les utilitzes? En coneixes alguna altra?

Aieloneres de cor, devoció compartida davant el Santíssim Crist de la Pobresa.

 

Una estampa plena de sentiment i tradició, Dolores Belda Juan, coneguda afectuosament per tots com Doloretes la del carreró, acompanyada per la seua filla Maria Mateu, la de Potate. 

Doloretes es va acostar al Crist representant la devoció local més autèntica, està que no necessita grans paraules, sinó que es transmet de mares a filles com un llegat invisible però indestructible. Mare i filla, unides davant la imatge, representen el fil que lliga el passat i el futur. 

El besament de l'últim dia del Novenari al Santíssim Crist de la Pobresa és un dels moments més íntims per als devots aieloners, on la fe passa de generació en generació. Un ritual que tanca nou dies d’oració i cants de les llagues en honor del patró d’Aielo de Malferit. 

Amb este acte de veneració al Crist, tots els devots es reunixen un any més, sota la protecció del Crist de la Pobresa, guardant en el cor la calma d’haver complit, una vegada més, amb la vella tradició aielonera. 

Perquè la devoció no s'explica, es viu.    

MES DE LA DONA 2026. Cobertor de D. Matilde Borja Esplugues, naix a 1879 a sant Carles d’Ontinyent.

 

Símbol de llinatge i joia parimonial familiar.

Noble i propietària, casaria amb l’aieloner D. Adrián Sancho Mompó i s’establiria al poble. Una de les filles que duia el seu nom Matilde Sancho Borja, casaria amb Juan Antonio Juan Sanchis, a la dècada dels anys 20, instal·lant-se a viure a la nova casa construïda al carrer Major. 

Matilde, heretaria el magnífic cobertor de la mare, confeccionat en seda roja i brodat amb fil d’or, amb una estructura de gran cos i pes que suggereix una elaboració complexa de diverses teles unides, una confecció reforçada per a suportar el pes d’una caiguda impecable des del balcó. Al centre, la inicial B del cognom matern Borja, llinatge que ostentava el títol nobiliari de la Baronessa de Zafra, està integrada de forma tan subtil que requerix una observació propera per a ser detectada entre l'ornamentació daurada. L'ús de la seda roja i el fil d'or vincula la peça amb l'alta artesania del segle XIX.

Amb una mida excepcional, molt més de 3 metres, la seua funció original genera debat, podria haver estat un cobrellit per a un llit de dosser monumental o, més probablement, una peça de gala dissenyada i concebuda específicament com a ornament de balcó (cobertor colgant). La peça es manté activa en la tradició i cultura local, lluint cada any al balcó modernista, durant la processó del Corpus Cristí, esta propietat privada es convertix en un bé d'interés cultural compartit pel poble, destacant en la façana del domicili de la propietària. Per a penjar-lo fan falta moltes pinces i vetes que estan cosides al mateix cobertor, per a què quede penjat de manera adequada. L'ús de vetes antigues i el magatzematge en teles especials per a la seua correcta conservació ha permés que la peça arribe intacta fins a la tercera, aconseguint ja la quarta generació. 

La transmissió directa entre les aieloneres Matilde Borja, Matilde Sancho i Matilde Juan subratlla el paper de les dones en la preservació de la memòria familiar. Este cobertor no és només una peça d'artesania, sinó un símbol del llinatge dels Borja i joia patrimonial familiar. 

 Símbol de llinatge i joia parimonial familiar.