Del jardí bell de València
és Ayelo ermosa flor
que escampa, arreu, les fragàncies
que despedeix lo seu cor
Miguel Ferrándiz . "Himne a Ayelo"


domingo, 7 de junio de 2026

Mª Amparo Castelló Colomer i el llegat de les Taules de Corpus.

La història de la nostra estreta relació amb la festivitat del Corpus té rostres propis, i un dels més estimats és el de Amparo Castelló Colomer. Tot va començar un dijous de Corpus de l’any 1952 amb la seua Primera Comunió, un fil invisible que la uniria per sempre a una de les tradicions més boniques del nostre poble.

Amparo va nàixer en una data ben assenyalada, el 5 de gener de 1943, la nit màgica dels Reis d'Orient. Filla d’Alfredo i Amparin, la seua infantesa va transcórrer vinculada al Palau dels Malferit, on va nàixer i residia, ja que el seu pare era el procurador del Marqués i la seua persona de màxima confiança per a l'administració de les finques i immobles d'Aielo.

Tot i que Amparo estudiava a València (primer al col·legi de les Teresianes i després amb les Trinitàries), va tindre ben clar que volia tornar al seu poble per a rebre la comunió amb els xiquets i xiquetes de la seua quinta.


Aquell dia de 1952, vestida de blanc i radiant de felicitat, va eixir del Palau escortada pels seus germans, cosins i familiars. Al mateix Palau es va preparar un convit generós, amb els menjars típics de l'època, per a celebrar un esdeveniment tan especial.

Amparo coneixia bé la festivitat del Corpus gràcies a sa mare, Amparin Colomer, a qui tots anomenaven "Amparin la mestra" (un malnom heretat de l’àvia, Maria Arabí, qui exercia com a mestra al poble). Amparin era la voluntària encarregada de muntar i vestir la taula de la processó del Corpus a la Plaça Palau, l’última parada del recorregut dels combregants.

Des de ben xicoteta, Amparo ajudava sa mare i va aprendre l’art d’engalanar la taula del Palau, amarant-se d'esta tradició tan nostra.

L’any 1962, Amparo tornava a eixir del Palau vestida de blanc, però esta vegada com una núvia distingida, del braç del seu pare, cap a l'església per a donar el "sí, vull" al seu marit, Juan Antonio JuanSancho.

El seu nou domicili es va situar al carrer Major, en ple recorregut de la processó. Allí es muntava la tercera parada: la "taula dels Quatre Cantons". En aquells anys era arreglada per la veïna Dª Josefina Llabrés, però amb el pas del temps, quan Josefina ja no se’n va poder fer càrrec, passaria el testimoni a Amparo.
 

Amparo va acceptar el compromís amb un goig immens. Els dies previs al Corpus eren un autèntic pelegrinatge per a ella, buscava les millors flors pel camp i demanava permís per a escollir les plantes més boniques de cada pati del poble, convertint sa casa en un paradís floral. Per a ella, res era suficient per a rebre la Custòdia i els xiquets i xiquetes de comunió.



Amb el pas del temps i l'arribada dels problemes de salut, la seua filla Mara Juan va agafar el relleu. Sota la sàvia i detallista direcció de Amparo, Mara ha aprés tots els secrets de l’antiga tradició i, hui dia, munta amb molt d’amor la taula dels Quatre Cantons.


Enguany serà el primer Corpus en què Amparo no estarà físicament entre nosaltres, però estem segurs que el seu esperit florirà en cada detall, en cada fulla verda i en cada pètal de la taula dels Quatre Cantons, de la Taula de Mª Amparo.

Per sempre en la nostra memòria i en el cor del nostre poble.


domingo, 31 de mayo de 2026

El colom a Aielo de Malferit, una gran passió.

 

El colom a Aielo de Malferit, una gran passió. Aielo de Malferit no es pot entendre sense el vol dels seus coloms. El que per a molts és un esport, per als aieloners i aieloneres és un senyal d’identitat, una tradició que es transmet de pares a fills i que ompli de vida el nostre cel i els nostres carrers i camins del terme.

Us mostrem dos fotografies que fan referència, preses un diumenge de maig de 1968, l’endemà de la proclamació de la regina de festes. L’entrega dels premis del concurs de coloms organitzat a Aielo amb picaeta inclosa, un esdeveniment de fa 58 anys.

En la primera fotografia, recordem a Juan Bautista Aparici Alemany "Batiste Xato". En el moment de la imatge, rebia el trofeu del concurs de coloms de festes, de mans de la Reina de les Festes, Mª Luisa Martínez Mateu. Batiste no fou només un colombaire sinó un referent en la matèria, la seua passió i destresa el van portar a recollir nombrosos premis i distincions al llarg de la seua vida, deixant una empremta inesborrable en la tradició colombaire de la nostra terra.


 La segona instantània captura a la perfecció l'arrelada afició que sent el poble d'Aielo pel món del colom. Presidint la taula trobem la Regina de Festes de 1968, Mª Luisa Martínez Mateu, acompanyada de la seua Cort d'Honor i del president de festes, Jorge Beneyto. Envoltats pels colombaires del poble: Mora, Manolo biciclero, Emilio Castelló, germà de Lolita la de la venta, Ana Juan i el seu pare, ?, ?, Xirri, Batiste Xato, Vicente Mateu, Ricardo Martí, Ramon Borderia, Vicente el de la Bonavista, Vicente Tarrazo, Jose Martínez mague. Clotilde, Maruja de Fermin, Carmensin la fortuna, Mª Luisa, Jorge Beneito, Pepica la manyana, Tere Molla. La imatge reflectix la germanor i el pes social d'una pràctica que és molt més que un esport.

Aquella llavor plantada fa dècades ha donat els seus fruits més brillants este 2026. Recentment, el nostre poble ha viscut un moment històric amb l’organització de la 74a edició del Campionat d’Espanya de Coloms Esportius - Copa SM El Rei. Celebrat del 26 d’abril al 30 de maig de 2026, esta fita esportiva ha convertit Aielo de Malferit en el punt de trobada de colombaires arribats de tots els racons d'Espanya. L'èxit de l'esdeveniment reafirma que la passió aielonera està més viva que mai.

Enhorabona al Club de Colombicultura "La Aielense" per una organització impecable. Gràcies per mantindre el llistó tan alt i per fer que el nom del nostre poble vole tan lluny com els nostres coloms.


domingo, 24 de mayo de 2026

El terme d'Aielo de Malferit es transforma en un espectacle visual inigualable durant el mes de maig!


La combinació del nostre clima mediterrani i el paisatge de secà regala una autèntica explosió de colors i aromes a cada racó. 


Les flors campestres i silvestres són les grans protagonistes dels camins: xicotets detalls que ens regala la natura en tons blaus, grocs i liles que envaïxen amb alegria els marges dels bancals. 


No hi ha res com passejar sense pressa, respirar la fragància de les nostres plantes aromàtiques i contemplar la flora arbustiva en plena floració. 


I tu, on preferixes perdre't? Quina és la teua zona o camí preferit per a gaudir d'este tapís floral a Aielo? 



 

lunes, 18 de mayo de 2026

10 anys sense Pepica Colomer: una petjada inesborrable a Aielo.

 

Hui fa deu anys que ens va deixar Josefa Colomer Sanchis. Com deia Llorenç Barber a la revista Almaig, l’any 2016, “Mil gràcies siguen donades, doncs, a aquelles persones que dediquen la seua vida amb tenacitat, generositat i bona lluna als seus veïns. Josefa Colomer, per a mi sempre Pepica la botja ha sigut d’estes.

Ressalta aquesta "bona lluna" i generositat que definixen a les persones que fan poble de manera silenciosa però constant. Figures com ella són les que teixixen la identitat d'un poble, convertint el silenci del servei en un llegat inesborrable. Pepica més que una bibliotecària, era una pionera de la lectura, una de les seues vocacions (abans de tindre a Aielo una biblioteca oficial) ja havia convertit la seua casa del carrer Sants de la Pedra en un punt de préstec de llibres per a les xiquetes del veïnat. 

Em contava una dona, quan ella era menuda, els rogles que es feien al carrer davant de la seua casa per escoltar-la contar contes, narrar històries, i molts jocs i cançons, i els llibres que tenia a l’habitació de l’entrada! 

Una vida dedicada als altres, el seu llegat no es queda només entre prestatgeries, qui no recorda el repàs a casa? On molts vam aprendre més que lliçons escolars, una altra de la seua vocació. 

I les excursions? Estes caminades inoblidables a la Cria Vella i Penya Mira, que per a ella formàvem part de les lliçons d'amor al nostre patrimoni i la nostra terra. 


O el catecisme? On la seua paciència i amabilitat van ser la seua millor ensenyança. 

Deu anys d'absència física que es transformen en una presència permanent gràcies a cada anècdota que la gent em compartix al carrer. Una vida plena dedicada als altres, generosa i enriquidora per a tothom que la va conéixer. No és un buit, és una petjada permanent. 

Mil gràcies per tot, tia! Mai t'oblidarem.