Al llarg de la Història de l’Art, la
figura de Sant Antoni Abad, amb les seues temptacions en el desert, ha estat un
tema recurrent i que ha fascinat a molts pintors. Des de J. Bosch en l’Edat
Mitjana amb el seu tríptic titulat “Les temptacions de Sant Antoni” fins al
quadre surrealista de Salvador Dalí, amb el mateix títol, són una bona mostra
de la seductora temàtica al voltant de les nombroses temptacions patides per
l’anacoreta en la soledat del desert.
Hi ha un altre vessant de caràcter popular, sense les
firmes de pintors de gran prestigi, que fixa el seu interés en la d’un sant
Antoni protector dels animals, el sant Antoni del porquet. El seu patronatge
sobre els animals domèstics és causa d’una popularitat que s’estén al llarg de
la nostra geografia. Són pocs les esglésies en els que no hi haja una talla de
sant Antoni i són també nombroses les ermites construïdes baix l’advocació del
nostre sant. A banda d’ estos llocs de culte trobem també, en una gran part
dels nostres pobles, un carrer dedicat al nostre sant. En alguns d’ells apareix
el tradicional mural ceràmic amb la popular iconografia del sant envoltat
d'animals o simplement amb el porquet
als seus peus.
A més a més, hi havia també el costum en les cases, de
col·locar en una de les parets de la quadra una estampa o una rajoleta ceràmica
amb la seua imatge. Rajoles fabricades
en sèrie amb la tècnica de la trepa (1) i, per això molt més barates que
un mural fet per encàrrec. Al mercat del dimecres, en la plaça del Palau, de
tant en tant apareixen venedors de productes ceràmics: plats, tasses, fonts,
pitxers... etc.
Ocasionalment estos venedors podien portar estes
típiques rajoletes. Noelia Vidal en el llibre dedicat al patrimoni ceràmic
d’Aielo (col·lecció Biblioteca Degà Ortiz Nº5) recull unes d’estes rajoletes
que conserven encara alguns aieloners. Estos taulells sense variacions
significatives acostumen a mostrar al fons una barraca valenciana i al Sant beneint
a tres animals: la vaca, el mul o matxo i el porc. La vaca que ens dona la
llet, el porc la necessària vianda i el matxo, animal imprescindible per
conrear els camps. Curiosament en el mural ceràmic que es trobava a la quadra
d’un tractant de bestiar d’Aielo, mural fet per encàrrec i que degué costar
molts diners (pintat i signat pel seu autor) apareix de nou la icònica barraca
malgrat no estar destinat este a un poble d’horta.
Tant este mural com el que hi ha en
el carrer de sant Antoni, tots dos, mostren al Sant envoltat d’aquells animals
que pul·lulaven en un corral tradicional.
El mural del carrer de sant Antoni pot servir-nos de
prototipus per a partir d’ell realitzar el nostre comentari.
En este mural devocional veiem el Sant davant d’un altaret
que es troba en una cova, i sembla que el nostre eremita està orant. Els devots
del sant esperen d’ell que protegisca als seus animals. En este mural apareix
la fauna típica dels vells corrals que hi havien en la major part de les cases
d’Aielo: gallina, pollastre, ànec, conill, borreguet... i volant, fora de la
cova, un colom.
Abans els
corrals tenien un gran valor perquè eren un element fonamental en una economia
de subsistència. Hi ha en el folklore popular valencià una cançó de bressol que
diu:
La meua xiqueta és l’ama
del corral i del carrer,
de la figuera i la parra
i la flor del taronger.
L’ama del corral no és qualsevol cosa, és un bé molt
apreciat. Entre els vells records d’infantesa es manté en la meua memòria el
corral dels meus tios Enrique l’eixit i
Carolina i que passe a descriure.
Com quasi totes les plantes baixes de les cases del
nostre poble, la casa dels meus oncles tenia una ampla entrada seguin el
tradicional patró de les plantes baixes de les vivendes del nostre poble. Esta
conduïa directament al corral. A la ma dreta d’ella, la porta del dormitori
principal, més endavant i a la mà esquerra un espai obert dedicat a menjador. En ell mai faltava una gran taula,
una alacena d’obra en la paret i la llar. Un gros tronc de garrofer o d’olivera
cremava al llarg del dia en temps d’hivern. Tradicionalment, en l’interior de
la campana de la ximeneia, hi havien a una banda i altra d’esta, unes menudes
repises d’obra, d’on es penjaven amb canyes, les ristres de botifarres tendres
després de la matança del porc. Allí, lentament, anaven secant-se i fumant-se
les botifarres. Este tradicional sistema de conservació permetia gaudir d'este embotit al llarg de
mesos.
Deixant la casa i passant al corral, una vella figuera
ombrejava aquest lloc al llarg de l’estiu. Al corral es tiraven tota classe de
restes vegetals: corfes, pepites de meló, peladures de verdures i restes de
menjars. Els animals del corral s’encarregaven de fer desaparèixer qualsevol
deixalla vegetal. Conills, gallines, llocada de pollets, alguna oca i conills,
tots ells feien desaparèixer estos residus vegetals més a pressa que canta un
gall. L’ofici de “basurero” no existia en aquell temps de la meua infantesa. L’ofici de “basurero” vingué molt més tard.
Tots nosaltres érem ecologistes sense saber-ho.
Els conills eren els animals més comuns, totes les
dones sabien com matar un conill. En la
seua educació era una tasca domèstica més. Arrancada la pell, amb un fort cop
contra la paret blanquinada del corral, es quedava està apegada a la calç
esperant que es secara. De tant en tant, passava pel poble un comprador d’estes
pells i cridava pels carrers: “pells de conills qui té pa vendre”. Per una pell
es donaven algunes caixetes de mistos o pinces per estendre la roba.
Al contrari dels conills no s’acostumava a sacrificar
a les gallines perquè elles estaven
destinades, sobre tot, a la posta d’ous. Tan sols es mataven aquelles que, per
velles, deixaven de pondre i, com diu el refrany popular; “les gallines velles
són les que fan millor caldo”.
Hi ha una cançoneta que totes les mares ens cantaven
de menuts i que té com a protagonista a la gallina i a l’ou:
“Tita pone un coco
mañana pondrá otro
¿Quién se lo bebera?
(nom del infant) que li agrá.
En esta popular cançoneta infantil en la que es
barreja el castellà i el valencià la mare agafa la maneta del infant i amb un
dit d’ell, com si fora el bec d’una gallina, pica una i altra vegada sobre el
palmell de la mare al ritme de la cançó. Al final la mare porta la mà del
xiquet a la boca i reprodueix el so de xuclar l’ou.
Deixant de parlar dels animals de
ploma o pell que pul·lulaven lliurement pel corral, i del porc confinat per
vida a una estreta porquera, em referiré a la burreta que hi havia en una
senzilla quadra al fons del corral. El tio Enrique a més de llaurador era també
manobre. En un cantó del corral havia alçat una paret de pedra amb la seua
corresponent teulada. Quadreta sense porta que a més del refugi de l’ase era
també el lloc que compartien els animals del corral en els dies de pluja.
L’ase, davant del cavall i el matxo era un animal més
comú i més humil. Tan sols s’emprava com animal de càrrega. El matxo, amés de
tirar dels carros, era l’animal amb que es llauraven els bancals.
Els abeuradors que existien en cada una de les fonts
del poble i hui en dia desapareguts, estaven destinats per a estos animals. Els
abeuradors que hi havien al poble eren els següents: el de la font de “l’Abuelo”,
de la font del mig, de la placeta de l’hostal, de la font del Capritxo, i l’abeurador més llarg de tots, el de
“l’Ensanche”. En ells bevien, després d’una jornada de treball i abans de
guardar-los en la quadra, els burrets, les mules i els muls.
Hi havia per tot el terme moltes garrofers. El seu
fruit, les garrofes era un aliment bàsic per als equins. Desapareguts estos, junt
a ells, ho han fet també els tradicionals abeuradors i la majoria dels
garrofers.
Cavanilles en les seues “Observacions sobre la
història natural del Regne de València” distingeix entre terres de secà i
d’horta. Referint-se a estes últimes escriu que “pocas tierras hay en el Reyno
superiores a estas”. Respecte a les de secà diu que conreades són també bones:
“solo quedan incultas las crestas de los montes. Vense las lomas de marga
blanquecina y en general el secano cubierto de corpulentos algarrobos y olivos o plantado de viñedos”.
Copie el que va escriure el meu professor d’art,
Alfons Roig, al seu llibre “Ronda dels veïns de l’ermita” sobre el garrofer:
“És un arbre molt agraït i
treballador. No necessita molt de conreu i amb poc s’acontenta, pacientment. És
un dels arbres més resistent i auster. La seua austeritat no coneix límits. Fa
creure que pot prescindir de l’aigua i tot. En agost, quan els altres arbres
ploren, ell riu. El seu destí està lligat als seus destinataris, les bèsties de
càrrega: ambdós estan amenaçats de mort per la invasió de les màquines. La seua
obstinació, és prodigiosa, car, continua obrint-se tot com un crit cap al cel.
Què vol el garrofer? Pot ser no perd l’esperança que algun dia el seu fruit
serà reivindicat, posseïdor qui sap de quines essències encara desconegudes per
l’home. Passe el que passe, és una escultura moderna, no tancada, ans oberta a
l’espai. Tot i la seua edat mitològica, és una bellesa nova.
Han desaparegut els tradicionals corrals, hui en dia,
substituïts pels patis. En ells, les velles figueres han donat pas a plantes
ornamentals, i hem deixat de criar animals domèstics tant necessaris en aquell
temps, i els hem substituït pels de companyia.
Hui en dia ens cridaria l’atenció vore circular pels
nostres carrers burretes i matxos tornant de la faena a casa, quelcom de normal
i quotidià en la nostra infantesa. Substituïts els muls per els tractors han
quedat batejats estos com muletes mecàniques. Una significativa manera
de rememorar la faena d’aquells animals.
Tot i això la festivitat de Sant Antoni en el nostre
poble ha sabut adaptar-se als nous temps mantinguen els seus elements
principals: Jocs infantils en el carrer, foguera, processó del Sant benedicció
dels rotllets tradicionals i dels animals de companyia. Tindrem aleshores que
actualitzar la imatge del Sant envoltada d’animals exòtics entre molts
d’altres? Allò que importa és que sant Antoni del porquet continua sent
protector dels animals.
Francesc
Juan Cháfer
Programa sant Antoni 2026
Fotografies:
AF
Biblioteca (Font del Capritxo, Pepica Vila)
Rafa Ortiz (Garrofer del Cementeri a la Venta)
Noelia Vidal (Sant Antoni)
