Del jardí bell de València
és Ayelo ermosa flor
que escampa, arreu, les fragàncies
que despedeix lo seu cor
Miguel Ferrándiz . "Himne a Ayelo"


domingo, 16 de agosto de 2026

Caminades d'estiu pel terme d’Aielo de Malferit (agost)

 Continuem les nostres passejades durant el mes d’agost per la nostra terra...

A la vora dels camins i als marges del terme d'Aielo, la flora ha canviat completament. A poc a poc, el verd primaveral ha donat pas a una vegetació de sequera, adaptada a la calor i al sol d'estiu de la Vall d'Albaida.

Ara, els bancals erms i els contorns dels camins són de tons daurats i s'omplen de canyota, cardos, cardinxes, cugula i espart... Espècies resistents i humils que adornen el nostre paisatge mediterrani i li donen este encant estiuenc tan autèntic.

Matisos daurats i ocres que ens recorden la força de la natura en els dies més calorosos de l'any. L'encant dels detalls d'estiu i la flora de secà creen una atmosfera única, resistència natural i la bellesa d'aquelles plantes que suporten el sol intens d'agost.

La naturalesa no s'atura, només canvia de vestit amb cada estació. Recórrer els camins d'Aielo és aprendre a observar la natura en cada detall.

















 

 

jueves, 13 de agosto de 2026

Entre la foscor i el silenci, així vam viure l'eclipsi a Aielo.

 

Un dia després de l'eclipsi total, toca fer balanç. Al poble no hem pogut veure el moment exacte, un gran núvol es va situar just a l'estret d'Aielo, a la Serra Grossa, tapant el punt precís per on es ponia el sol. Tanmateix, vam experimentar altres sensacions úniques.

El primer que es va notar va ser la baixada de la temperatura, acompanyada d'un gran silenci i una foscor brusca que va inundar els camps. Les xitxarres van deixar de cantar a l'instant. Els gats, els gossos i les gallines no feien molt de cas, però això sí, estaven tots ben calladets i mudes, els pardalets van desaparéixer del cel...

I, de sobte, a poc a poc, va començar a tornar la llum! Aquella "poqueta nit" feta a mida es va fer sentir, els animals van començar a moure un poc desorientats, i ràpidament va tornar la calor habitual i la llum del dia.

 

Com a curiositat, les llums solars que tinc al jardí van detectar la baixada lumínica i es van encendre totes de colp. En finalitzar l'eclipsi i tornar la normalitat, es van tornar a apagar soletes.

 

No el vam veure amb els ulls, però el vam sentir amb tots els sentits. Una vivència inoblidable!

 

 

Quina llàstima que a Aielo el gran núvol no deixarà gaudir de l'espectacle en directe. Mentrestant, a Cabanes (la Plana Alta), un col·laborador sí que va tindre sort i privilegi de gaudir-lo.





martes, 11 de agosto de 2026

L’eclipsi de 1905, el dia que la nit va caure a migdia dia a Aielo de Malferit. De la por de 1905 a l'espectacle de 2026.

 

El 12 d’agost de 2026 està marcat en el calendari com el dia del gran eclipsi solar total. Però sabies que fa 121 anys ja es va viure un fenomen idèntic que va paralitzar per complet la vida quotidiana a Aielo?

El 30 d'agost de 1905, la Lluna va tapar el Sol en ple migdia. A Aielo de Malferit, el cel va prendre un to violeta irreal i la foscor es va apoderar. Sense la informació científica actual, la mescla de sorpresa, admiració i por va deixar anècdotes inoblidables en la memòria col·lectiva.

Els diaris de l’època i els testimonis orals dels nostres majors recorden com es va viure aquell moment a Aielo. La fàbrica de licors es va aturar, en plena activitat matinal, amos i treballadors van fer una pausa i van eixir al carrer observar el cel amb vidres fumats casolans.

La foscor va agafar els llauradors en meitat de la faena al camp. Els ocells van deixar de cantar i les gallines, confoses, van entrar als galliners a ajocar-se pensant que ja era de nit, la temperatura va baixar...

Des de l'Era, on es van concentrar molts veïns i veïnes, per a tindre millor visibilitat del fenomen, es va arribar a mantindre la creença de veure una "bola de foc". Paral·lelament, des del campanar de la parròquia de Sant Pere Apòstol les campanes no paraven de tocar al vol.

Davant el tancament del dia i l'estrany color del cel, molta gent es va agenollar als carrers per resar el rosari. Van encendre ciris a l'església i es va traure en processó el Santíssim Crist de la Pobresa per demanar el retorn de la llum.

El mestre Leonardo Carreres va deixar constància fotogràfica de l’eclipsi en una coneguda imatge d’un grup de dones de la família Liñana, on posaven agafant un "sol" simulat, la qual va servir per a explicar als xiquets de l’escola el fenomen que anaven a viure (fotografia acolorida amb IA).

Com canvia la història, de la reacció de 1905 amb por, superstició, fe, rogatives i la protecció de vidres fumats. A l’expectació de 2026, ciència, turisme astronòmic i ulleres homologades. Però és fascinant recordar com, fa poc més d'un segle, un fenomen que va començar a les 11.45 hores, el moment clau va ser a les 13.47 i va finalitzar a les 14.25 hores, va ser capaç d'aturar el temps a Aielo.

Mª Jesús Juan Colomer 

 

domingo, 9 de agosto de 2026

María Barber Ferri: un siglo de fe, entrega y memoria

 

El 4 de julio de 1926 nacía en Aielo de Malferit María Barber Ferri, segunda hija de Bautista Barber y Josefina Ferri. Llegó al mundo en el seno de una familia profundamente cristiana, donde la fe era el eje sobre el que giraba la vida cotidiana.

Fueron seis hermanos. La mayor, Josefineta, falleció trágicamente con tan solo siete años. Después nació María. Le siguieron Juan, Carmencita, que murió de pulmonía con apenas seis meses de vida, Isabel, fallecida a los tres meses por causas desconocidas, y, finalmente, Josefina. Aquellas pérdidas marcaron a la familia, acostumbrada a afrontar el dolor con fortaleza, esperanza y una fe inquebrantable.

Cuando estalló la Guerra Civil en 1936, María tenía únicamente diez años. Aquellos días dejaron una huella imborrable en su memoria. La iglesia de Aielo de Malferit fue incendiada y, movidos por el cariño y el respeto que sentían por sus símbolos religiosos, María y su hermano Juan rescataron en secreto la imagen del Niño Jesús que cada Navidad presidía el belén. La escondieron para protegerla de la destrucción. Años después, ya siendo adulta, María confeccionó con sus propias manos un traje nuevo para aquella misma imagen, como si quisiera devolverle la dignidad que un día la guerra intentó arrebatarle.

Con tan solo dieciséis años tomó la decisión que definiría toda su existencia. Ingresó como novicia en la Congregación de las Obreras de la Cruz, entregando su vida por completo al servicio de Dios y de los demás.

Sus primeros destinos fueron diversas comunidades donde el trabajo y la sencillez formaban parte de la vocación. En Beniarrés vivió durante varios años junto a sus compañeras, sustentándose gracias a la confección artesanal de trajes de Moros y Cristianos destinados a las fiestas de Alcoi. Más tarde continuó su camino por Casinos, La Font de la Figuera y Aigües Vives, llevando siempre consigo el espíritu de servicio que la ha caracterizado durante toda su vida.

Su vocación también la condujo lejos de España. Fue destinada a Italia, a una residencia de las Obreras de la Cruz situada cerca del lago de Como, donde permaneció durante dieciocho años. Allí aprendió a hablar italiano con absoluta fluidez, obtuvo el carné de conducir y desarrolló una vida plenamente integrada en la comunidad.

A pesar de la distancia, nunca olvidó sus raíces. Cada verano regresaba a Aielo de Malferit para reencontrarse con sus padres, sus hermanos y sus sobrinos. En el viaje de regreso acostumbraba a hacer una parada en Suiza, donde compraba las tradicionales chocolatinas envueltas con paisajes suizos. Al llegar al pueblo, en la calle de la Iglesia, donde vivía su familia, repartía aquellas chocolatinas entre los vecinos, un gesto sencillo que muchos aún recuerdan con cariño y que convirtió en una entrañable tradición.

A lo largo de su vida desempeñó numerosas responsabilidades dentro de la congregación. Fue secretaria en el Seminario de Valencia y dedicó veinticinco años a la catequesis en la parroquia de Santa María de Ontinyent, formando a generaciones de niños y jóvenes en la fe con la misma entrega con la que había abrazado su propia vocación.


 Hoy María puede contemplar una familia que ha seguido creciendo. Tiene siete sobrinos: por parte de su hermano Juan, María Vicenta, Juan Salvador, Fernando y Alberto; y por parte de su hermana Josefina, Mari Fina, Rosa y Pascual, quienes han sido testigos de una vida ejemplar marcada por la generosidad, la humildad y el cariño.

Quienes la conocen coinciden en definirla como una mujer adelantada a su tiempo. Inteligente, valiente, culta y moderna, supo desenvolverse con naturalidad en una época en la que muchas mujeres apenas podían decidir sobre su propio destino. Viajó, aprendió idiomas, condujo, asumió responsabilidades y dedicó toda su existencia al servicio de los demás sin perder nunca la sencillez que siempre la ha acompañado.

Actualmente, ya retirada, reside en la residencia de las Obreras de la Cruz de Moncada. Allí, rodeada del cariño de su congregación y de su familia, celebra un acontecimiento extraordinario: sus cien años de vida.

Un siglo entero que no solo se mide en el paso del tiempo, sino en las innumerables vidas que ha tocado con su ejemplo. Cien años de fe, de trabajo silencioso, de sacrificio, de recuerdos y de amor. La historia de María Barber Ferri es la historia de una mujer que entendió que la grandeza no siempre hace ruido; a veces se encuentra en las manos que cosen un pequeño traje para un Niño Jesús, en una chocolatina compartida con un vecino o en una vida entregada, día tras día, al servicio de los demás.

La seua familia

 

viernes, 7 de agosto de 2026

Nova tradició el dia de sant Engraci Màrtir.

 

Enguany, la processó de Sant Engraci ens ha deixat moments realment commovedors i plens de devoció. Amb la mirada posada en el futur, s'ha iniciat una nova tradició, els xiquets i xiquetes dels Juniors Sant Engraci i de la comparsa Asturs han portat en andes les relíquies de Sant Engraci Màrtir, era la primera vegada que desfilaven en andes i la segona que eixien en processó. Un gest carregat d'emoció que assegura el relleu generacional i manté ben viva la veneració al nostre Sant Patró.