El Dia d’Ànimes i la història de Maria la d’Ànimes

 

El Dia d’Ànimes és una jornada dedicada a recordar i retre homenatge als nostres familiars estimats que ja no estan al nostre costat. Durant el mes de novembre se celebren dos festivitats molt estretes i profundament relacionades amb el món dels difunts: el Dia de Tots Sants (1 de novembre) i el Dia de les Ànimes (2 de novembre).

Este segon dia està especialment dedicat a pregar pels fidels que ja han deixat la vida terrenal. De fet, és una jornada en què tradicionalment se celebren les misses de rèquiem i les oracions pel descans etern dels nostres éssers estimats.

Qui era “Maria la d’Ànimes”? Sabíeu que a Aielo de Malferit teníem una dona amb el curiós malnom d’Ànimes? Li van posar este malnom com es posaven tots els malnoms al poble. Ja ho diu la dita popular: “qui te l'ha posat, que te’l lleve!”, així que si no t’agradava, poc podies fer per canviar-ho.

La història d'este malnom va nàixer un dia molt assenyalat, precisament el Dia d’Ànimes. Maria va eixir de sa casa ben mudada per anar a la missa d’Ànimes. Com era costum obligatori en aquells temps, anava vestida de negre rigorós i amb vel al cap. Pel camí, algun veí la va saludar donant-li el bon die i preguntant-li on anava. Ella, sense cap tipus de vergonya ni reserva, li va respondre que anava a la missa d’Ànimes, i va continuar el seu camí cap a l’església, ben contenta perquè era una de les misses de l’any que més li agradava escoltar.

Això va ser més que suficient, a partir d’aquell dia, tota la gent del poble la coneixeria com a Maria la d’Ànimes o la ti Ànimes.

Maria Belda Vicent va nàixer l'any 1909 al carrer Major, a la casa familiar dels seus pares, Carlos i Maria. Era una dona alta i prima, de molt bon caràcter, estimada per tot el veïnat.

Es va casar amb Vicent Nadal Aparici, conegut com el tio Oncebollos. Curiosament, en esta família la transmissió dels malnoms va tindre una peculiaritat. Tots els fills barons van heretar el malnom patern i van ser coneguts com els Oncebollos. Només les dos filles, Maria i Pepica, heretarien i mantindrien viu el malnom matern de la tia Ànimes.

Des d'estes línies, volem demanar una pregària, i el nostre record més afectuós per a les dues Maries Ànimes, mare i filla, així com per a tots els nostres difunts.

 

M Jesús Juan 

 

El desarmament dels moriscos d’Aielo de Malferit: context, notes, antroponímia i toponímia (i 2)

 

 Habitadors (nom i cognom), armes confiscades i valorades

– Viuda de Pere Matravell: una rodella y una servellera y dos espases qual son estimades en deu sous.
– Gaspar Matravell: menor una ballesta ab ses gafes y una espasa y un punyal los quals son estimats sinquanta sous. [En la comptabilitat posa “2 L 10 s”, d’on es dedueix, per tant, que 1 lliura=20 sous].
– Guillem Vinader: una espasa la qual se estimada en vint sous [En la comptabilitat posa “1 L”].
– Jaume Fondell: una ballesta ab ses gaffes y una espasa les quals son estimades en trenta sous. [En la comptabilitat posa “1 L 10 s”].
– Miguel Baex: una espasa la qual ses estimada en deu sous.
– Francesch Molla: machor una llança una rodella y una espasa les quals se son estimades en cinch sous.
– Jaume Molla: una espasa la qual ses estimada en dos sous.
– Miguel Baes: machor una ballesta ab ses gaffes y una espasa y  un punyal y una cervellera les quals armes se son estimades en  cinquanta sous [En la comptabilitat posa “2 L 10 s” ].
– Marco Corrut: no foren atrobades armes ningunes.
– Mateu Corrut: una espasa estimada en dihuyt diners [L’escrivà diu “dihuyt diners”, però en la compatibilitat escriu “1 sou, sis diners”; per tant, 1 sou=12diners].
– Joan Chafer: no foren trobades armes nengunes.
– Ausias Sparsa: una espasa y un punyal son se estimades 12 sous.
– Jaume Portugues: una cervellera un punyal fon estimades cinc sous.
– Berthomeu Penili: una espasa una cervellera foren estimades en trenta sous [en la comptabilitat l’escrivà escriu “1 L, 10 s”].
– Viuda de Pere Gaso: se troba una espasa estimada en un sou.
– Joan Cancaris: una espasa la qual fon estimada en dihuyt sous.
– Hieroni Carnamuser: fon manifestada una espasa la qual te lo dit en Villena.
– Miguel Cancaris: una espasa la qual sestima en set sous.
– Miguel Cancaris: menor no foren trobades armes nengunes.
– Gaspar Carnamuser: una ballesta ab ses gaffes un asbrer ab ses gaffes una espasa y  un punyal y una rodella y  una servellera estimades  tres lliures deu sous.
– Miguel Carpas: una ballesta ab ses gaffes y  una espasa y un punyal y un dart foren estimades en dos lliures deu sous.
– Francesch Sparza: dos espases y un ferro de llansa les quals foren estimades en dos lliures.
– Joan Garcia Dormido: en foren estimades armes nengunes. [“Dormido” deu ser un, àlies ja que no solen trobar-se dos cognoms en un mateix individu].
– Joan Peralta: una servellera y una rodella y un punyal  les quals foren estimades en deu sous.
– Berthomeu Reda: no foren trobades  armes algunes [no apareix en la primera llista].
– Miquel Petrayre: una espasa la qual fon estimada cinch sous.
– Loys Gullent: no foren trobades armes ningunes.
– Francesch Molla: menor, una ballesta ab ses gafes dos pasadors foren estimades en dos lliures i sinc sous.
– Berthomeu Peralta: una espasa y un  llanso fon estimat en dotze sous. estimades en dotze sous.
– Joan Petrayre: una espasa y un punyal foren estimades en vint i sinc sous [dic 1 L  5 s]
– Francesch Chulin: dos espases les quals sestimaren en vint sous [1 L]
– Gaspar Tormo: no foren trobades armes nengunes.
– Gaspar Petrayre: dos espases les quals sestimaren  en trenta sous [1 L 10 s]
– Gaspar Sparsa: hun punyal lo qual fon estimat en dos sous.
– Berthomeu Barrera: no foren trobades armes nengunes.
– Gaspar Macai: no foren trobades armes nengunes.
– Jaume Barrera: una espasa la qual fon estimada en huyt sous.
– Llois Romeu: una espasa la qual fon estimada en huyt sous.
– Miquel Molla: una espasa la qual fon estimada en huyt sous.
– Llois Petrayre: no se son trobades armes nengunes.
– Miquel Baex: no se son trobades armes nengunes.
– Francesch Petrayre: una espasa una cervellera hun punyal foren estimades en dihuyt sous.
– Gaspar Sparsa: major, una llança fon estimada en deu sous.
– Miquel Mamay: una espasa lo qual fon estimada en dihuyt sous.
– Melchior Fondell: una espasa la qual fou estimada en dos sous.
– Hieroni/Geroni [segons la llista consultada] Romeu: no foren trobades armes nengunes.
– Hieroni Portugues: no foren trobades armes nengunes // algunes.
– Marti Boluda: una espasa la qual fonc  estimada en v s [5 s]
– Jaume Amat: no foren  trobades armes nengunes.
– Jose Amat: una espasa y hun punyal fon estimats xv s [15 s].
– Miquel Dormido: una espasa, estimada en dos sous.
– Joan Montal: una servellera estimada en un sou.
– Francesch Baex: una espasa estimada en deu sous.
– Pere Baex: una espasa estimada en quinse sous.
– Andreu Sarrell: una espasa la qual sestima en quinze sous.
– Jaume Matravell: tres espases y una rodella y un punyal estimades en vint y sinch sous [1 L 5 s]
– Gaspar Matravell: machor, una espasa y una servellera estimats en dihuyt sous dic 18 s.
– Francesch Xareli: dos espases estimades en vint i sinc sous [en la comptabilitat diu 1 L 5 s].
– Francesch Dormido: dos espases estimades en trenta sinc sous dic 1L 15 sous.
– Joan Sanpar: no foren  trobades armes nengunes.
– En casa de Antoni Sot no foren trobades armes (neng) una ballesta ab ses gafes y hun punyal (ratlladura) y dos espases les quals foren estimades en tres lliures i deu sous dic 3 L 10 sous.
– Frances Baboni: una espasa y una cervellera sestimaren en deu sous.
– Gaspar Barreda: no foren trobades armas nengunes.
– Gaspar Abred: una espasa sestima en deu sous.
– Hieroni Vinader: una espasa y una servellera, sestimaren per xv sous.
– Galsera Pastor: una llansa y una espasa y hun punyal estimades en vint y sinc sous [en la comptabilitat: una lliura i cinc sous].
– Francesch Tormos: una espasa y servellera y hun punyal, estimades en vint y dos sous [en la comptabilitat posa una lliura i dos sous].
– Gaspar Pastor: una espasa y una rodella, estimats en x sous.
– Geroni Figo: una espasa, un punyal i un fero de llança, estimats en vint sous [en la comptabilitat posa una lliura].
– Francesch Montalt: no foren trobades armes nengunes.
– Joan Montalt: una espasa y una llança estimats en quinse sous [en la comptabilitat diu una lliura i quinze sous].
– Antoni Baex: dos espases y un punyal estimades en vint i sinc sous [en la comptabilitat diu una lliura i cinc sous].

De les setanta-dues cases escorcollades, van trobar armes en cinquanta-dues. Les més habituals foren les espases (cinquanta-huit), punyals (dèsset) i cervelleres dotze). El valor total de les armes confiscades fou de trenta lliures i quatre-cents quaranta-nou diners.

Inici del manuscrit amb l’inventari de les armes trobades a Aielo de Malferit.

Topònims: Xativa, Valencia, Ayelo, Villena

Entrenoms, malnoms, identificació, parentius: viuda (2), major (4), menor (3), alies Babon, alies Figo, alies Soro, alies Melic, alies Baboni.

Professions, ocupacions, oficis: comissari, notari, alcayt, cavaller, etc.

Títols de cortesia: senyor, en, noble, magnifich, etc.

Pel que fa als actors visibles al lloc d’Aielo que executen l’ordre del desarmament tenim:

– Secretari escriva oficial de la Governacio de Valencia: Ferrandez de Soto, que lliura les ordres al…
– Comissari: Mossen Gieroni/Hieronym Gostant/Gostants de Soler, cavaller de Valencia.
– Notari: Frances Moscardo de Xativa
– Senyor de Ayelo: Jayme de Malferit
– Yhurat de Xativa: Tomas Ramos d’Esparsa

Control de l’armament traslladat al castell de Xàtiva

– Comissari: Vicent de Albiçu
– Notari: Frances de Luquian, en nom del senyor d’Ayelo
– Portador de les armes al castell: Anthoni Carrasco
– Alcaid del castell: Alvaro de Medina
– Testimonis del lliurament de les armes al castell: Joan d’Arbricu i Genis Torresella.

Cada poble ens ofereix una sorpresa, prova evident que cada comissari interpreta les instruccions de forma diferent. També passa en el cas dels  notaris que fan l’acta de l’inventari; en el cas d’Aielo de Malferit l’escrivà ens facilita la comprensió del preu estimat de les armes requisades, ja que unes voltes ho escriu en lletra i altres voltes en xifres, generalment romanes, però no sempre. Així, per exemple, esbrinem que una lliura equival a sis sous perquè en lletra escriu “sinquanta sous” i en xifra “2 L 10 s”. De vegades la quantitat en lletra no coincideix amb la que trobem expressada en números. La descripció acurada de l’estat de l’armament que vam trobar en el manuscrit d’Alfarrasí no la veiem en el cas d’Aielo. Podem deduir, per tant, que l’estat de les espases no és mateix atesos els diferents preus en què el comissari les valora.

De totes maneres creiem que dos comissaris no coincidirien mai en el preu individual ni en el total de les armes requisades en un poble. Però al mateix temps, posant-nos en el lloc d’un comissari,  podem tindre una certesa aproximada del preu d’una espasa o d’una ballesta, segons l’estat en què es trobara. Una vegada més, les veus dels moriscos queden mudes, sempre invisibles, en cas d’inconformitat amb la taxació del seu armament.

Les xifres de les armes confiscades varien lleugerament, però no de forma significativa, des que es recullen en Aielo fins al moment en què l’alcaid del castell de Xàtiva se’n fa càrrec.

Dels cognoms moriscos va quedar poc de rastre després de l’expulsió, i ens sorprén la quantitat dels que ens resulten familiars enrte els documetats en aquests papers (Mollà, Montalt, Pastor, Boluda, Tormo, Romeu, Peralta, Amat, Chàfer, etc.).

L’estudi dels cognoms s’aparta de la línia de la nostra recerca. Però direm que el comportament dels cognoms ha patit moltes transformacions al llarg dels segles. Els medievals no seguien una línia dinàstica, de manera que al pare li podien dir Roiç, i al fill Olivares; durant la persecució i expulsió dels moriscos, uns van adoptar els cognoms de l’amo o senyor, uns altres senzillament amagaren el seu origen i adoptaren un cognom cristià (Gironés, Penedés, etc.), alguns es van camuflar entre els gitanos, ja que la seua vida nòmada els permetia de passar fàcilment desapercebuts; uns altres canviaren el nom o cognom (de Mirian a Maria, per exemple), n’hi ha que van prendre el nom de l’ofici que exercien (sastre, fuster, sabater, ferrer, teixidor, forner, taverner, barber, etc.). I això sense descartar que, al cap de gairebé nou-cents anys de coexistència amb la comunitat andalusina, hi haja un llegat genètic d’origen musulmà.

 PUBLICAT:  https://blocs.mesvilaweb.cat/6lacreueta9/desarmament-moriscos-aielo-de-malferit-2/

 

ELS TRESORS DE SANT LLORENÇ, per Inma Aparici Sancho

Desafortunadament al nostre Sant Llorenç no li van donar altra opció. La seua tria no va ser fruit de cap benvolent joc d’atzar, tirant a l’aire una moneda i prenent com a bona la seua cara o creu vista a terra, sinó més bé tot el contrari. Desgraciadament, a ell (que era més bo que el pa), sols se li van oferir ambdues injustes opcions, i irremeiablement va haver de convertir-se en màrtir.

Tot va començar l’any 258 dC, quan les autoritats romanes van fer un assalt a mà armada al nostre religiós servidor, o millor dit, li van fer un assalt amb parrella ferrada.

–Dona’m totes les riqueses de l’Església! –O les riqueses, o seràs jutjat! –li va dir el prefecte romà.

Però l’assaltat ja feia temps que havia pres la religiosa decisió. I així, fent honor al càrrec de diaca de l’Església de Roma, amb moltíssima fe i total determinació, de seguida els la va vociferar.

–Heu-les ací davant dels vostres ulls. Ací tenen vostés als nostres pobres, malalts i marginats, perquè ells són el veritable tresor de la casa del Senyor! –va contestar l’intimidat religiós impedint que l’emperador Valerià  s’enriquira apropiant-se dels béns de la casa de Déu.

Segons la tradició cristiana, Llorenç era un ministre enfocat a ajudar als necessitats. En la seua tasca diària sempre guardava, degudament custodiats, tots els béns de l’Església per a repartir-los entre els pobres. I encara que les sol·licituds d’aquest cruel emperador romà portaren greu amenaça inclosa (com sempre la portava), mai li va nàixer lliurar a eixa indesitjable autoritat, ni un dels menys valuosos.

Per contextualitzar aquests fets, hem de tenir en compte que Llorenç sempre actuava en nom de Crist Servent. I atés que era de fortíssimes creences, ni una sola vegada va poder renunciar a la seua convicció religiosa i a les seues tasques de caritat. No va poder-ho fer per res del món. I en conseqüència, i sense pensar-s’ho, va preferir la seua mort testimoniant-li a eixe ambiciós poder romà tota la fe suprema que practicava, abans de donar-li (encara que fora en pensaments) ni un sol bé eclesiàstic per xicotet que fora i tinguera al seu abast.

En escoltar aquest malvat emperador la contundent resposta de Llorenç, de seguida va interpretar que el religiós estava desafiant-lo, i sense contemplacions, va incoar gestions per poder-lo sacrificar amb una de les pitjors formes possibles que existeixen de torturar fins a perdre la vida.

–Com que l’acusat persisteix en la seua negativa d’obeir, es decreta la seua condemna! –i malauradament, Llorenç va ser executat.

Al llarg de la nostra història moltíssims han sigut els màrtirs i les formes de morir. El llistat és ben gran. És fàcil imaginar que una persona puga morir per accident, per malaltia, per avaria d’alguna part del cos, per suïcidi, per homicidi o assassinat i, entre altres possibles més, per insuportables tortures.

De totes les dites, al nostre generós sant, immerescudament, se li va imposar l’últim tipus de ‘modus moriendi’ dels acabats de llistar. I amb aquesta salvatge modalitat va ser sacrificat en compliment del que va ser sentenciat.

Llorenç va morir el 10 d’agost d’eixe any 258 dC a Roma, prop del ‘Campo di Verano’, amb una de les pitjors maneres de morir, ja que va ser cremat viu amb una gran parrella o graella de ferro.

Els escrits històrics que descriuen aquesta mort, relaten que els seus botxins van haver d’utilitzar un gran llit de ferro amb barres com a instrument de tortura. Damunt d’aquests ferros van gitar a la víctima i la van socarrar. I encara que els valuosos tresors de Sant Llorenç eren altres, és per això que aquesta indesitjable parrella o graella (tant s’hi val com es diga) apareix com el principal atribut per a representar aquest màrtir en l’art.

Continuem escorcollant amb les llegendes d’aquella època, i en elles llegim (encara que per als no canonitzats és impensable), que durant el seu sacrifici, serenament de la seua boca va eixir la famosa frase: "Assum est, inqüit, versa et manduca" (ja està rostit, dóna-li la volta i menja).

Ens costa imaginar l’insuportable dolor que aniria sofrint Llorenç al llarg de la comissió del seu brutal sacrifici. Des de l’inici del martiri, i més enllà de l’extensió o profunditat de les cremades, Llorenç patiria un sac de greus lesions que sense demora afectarien les seues mans, peus, cara, ulls i genitals. Eixes cremades esdevindrien mortals en superar el 50% de l’extensió del seu cos. A més, per la gran quantitat de fums i gasos tòxics que aquest sant màrtir involuntàriament estaria inhalant, qualsevol víctima no candidata a santificar es trobaria tan asfixiada que ni la lletra ‘A’ podria articular, però Llorenç era una altra història; ell era un religiós al qual estaven martiritzant.

Amb tot el contat fins ara, ens dona tristor pensar, que la comissió d’aquest greu delicte amb eixe llit de metall no va comportar instantània severa sanció penal per al seu maquiavèl·lic executor. Malgrat això (i gràcies a Déu mai millor dit ací) tot no va ser en va i, almenys, va poder ser l’origen de la seua festivitat santoral, perquè siga (com ara ho estem fent ací) per sempre recordat.

Al cap de poc temps després, i  com a un càstig diví per les seues accions, l’assassí emperador Valerià va morir en captivitat.

Per finalitzar, és d’obligat compliment tornar a rememorar, que l’elecció del nostre Sant Llorenç no va ser producte de cap joc de sort, sinó tot el contrari. La seua decisió va ser presa, amb tanta convicció i fermesa, que la mateixa ha propiciat que el puguem mantindre viu, fins ara, en la nostra memòria. Però avui són altres temps, i ens trobem amb un ventall d’infinites possibilitats obert perquè els nostres ulls dibuixen els seus records; immortalitzant-lo amb boniques imatges i sense cap maleïda ferramenta executora.

Ara, molts de nosaltres volem recordar-lo com a un ben coronat i acompanyat màrtir. Ben coronat amb llorer, com a símbol de la seua santedat i del seu nom. Amb la seua mà dreta agafant ben forta la palma de màrtir, com a símbol de la seua victòria sobre la mort i la seua fidelitat fins al final. I sempre ben rodejat dels seus tresors, ara nostres també; que no són altres que els  pobres, malalts i marginats, perquè, tal com deia el nostre Sant Llorenç (i nosaltres en aquest relat recordem també), ells, i no altres, són el veritable tresor de la casa del Senyor!

 

Inma Aparici Sancho

Programa de festes de sant Llorenç 

Aielo de Malferit, 2026.

 

‘En record dels tresors del nostre Sant Llorenç, de tota la gent d’Aielo de Malferit, de la gent que viu i ha viscut al carrer Sant Llorenç del nostre poble, especialment de les famílies Martí, Penalba, Malchirant i Vidal, i amb molta estima, en record de dos molt bones dones que ja no hi són entre nosaltres i que sempre han estat participant en aquesta festa del carrer; la meua sogra Joaquina Vidal Malchirant, i sa mare, l’àvia Joaquina Malchirant Nadal’.

El desarmament dels moriscos d’Aielo de Malferit: context, notes, antroponímia i toponímia (1)

 

Arribem a l’últim poble morisc per visitar de la part occidental de la comarca: Aielo de Malferit.

El compost Ayelo de Malferit comença a circular, segons Abel Soler en Els noms dels pobles valencians (2023), amb Viciana el 1563 (precisament l’any del desarmament que tractem) i la nissaga d’uns senyors feudals dels segles XV-XIX, els Malferit, d’origen judeomallorquí. Cal recordar que Rafael Martí de Viciana (Borriana, 1502-1582) fou un conegut historiador i cronista del segle XVI.

La forma actual, Aielo de Malferit, s’oficialitza l’any 1988 en el procés de normalització toponímica impulsat durant els anys huitanta en aplicació de les regles ortogràfiques aprovades per les Normes de Castelló.

Pertany, com l’Olleria, de la que dista uns cinc kilòmetres, a la subcomarca de la Serra Grossa. Benigànim i els pobles del riu, així com Montaverner, també en formen part.

Tradicionalment, els ollerians anomenem naps als aieloners, que tracten de xirivies els habitants de l’Olleria. Costums de pobles que a poc a poc es perden i deixen aquests malnoms relegats a l’oblit i sonen estranys als joves. Però la dita encara la recorden els més grans:

Els d’Aielo, naps,
els de l’Olleria, xirivies;
de l’Olleria a Aielo,
quines coses que vories!

Aquesta dita popular pertany a la riquíssima tradició de la paremiologia (les dites de picabaralla, rivalitat o caracterització entre pobles veïns) de la Vall d’Albaida. Però no és ara moment d’explicar-ne el nivell literal i satíric, i tindrem prou de recordar la importància en la cuina tradicional de la comarca de bons naps (com l’arròs amb fesols i naps) i de xirivies (en els bullits).

Però no perdem el fil que ens ocupa i tornem al 1563. Amb Aielo de Malferit acaba la visita als poblats moriscos occidentals de la Vall d’Albaida que eixe any foren desarmats per les autoritats cristianes seguint les ordres de Felip II.

I què va passar exactament, es preguntaran molts lectors, perquè el rei prudent i la cúpula de la monarquia prengueren la decisió de confiscar les armes dels moriscos de la Vall d’Albaida? Quines autoritats van executar l’ordre de fer l’escorcoll casa a casa en una vintena de poblacions? Com s’hi va dur a terme?

El rerefons general era la profunda desconfiança de la monarquia hispànica, i de la societat cristiana, envers la població morisca (convertida formalment al cristianisme però lluny de l’assimilació real). Era percebuda com un potencial enemic intern, un col·lectiu susceptible de col·laborar amb els corsaris berbers i l’Imperi Otomà que assetjaven reiteradament les costes valencianes.

La directiva per a desarmar-los va emanar directament de la cúpula de la monarquia, que va ordenar dur a terme una batuda i un recull general d’armes en territoris de minoria o majoria morisca.

A escala comarcal, per a dur a terme l’operació —que va implicar un escorcoll minuciós, casa per casa, en una vintena de poblacions, documentat amb els protocols i arxius històrics analitzats— es van mobilitzar les autoritats reials, els oficials de la governació dellà lo Xúquer, els batles locals i els representants de la justícia ordinària de les diferents baronies i termes de la Vall. Aquest desplegament va obligar a rastrejar des dels habitatges principals fins a qualsevol racó o amagatall (com ara parets o tàpies, d’on s’han recuperat encara restes d’armes blanques amagades).

Encara que no es mencionen directament en els manuscrits dels escorcolls que ens ocupen, no hi ha dubte que les autoritats religioses i la Inquisició mateixa donaren suport a la decisió de decretar el desarmament general dels moriscos al Regne de València el 19 de gener de 1563.

Entre claudàtors [] s’inclou informació addicional que no apareix en els textos, però que ajuda a entendre millor la naturalesa dels documents estudiats i en facilita la contextualització.

Els actors principals i invisibles que mouen els fils de la trama són:

1- Nos don Phelip, per la gracia de Deu Rey de Castella, de Arago, de Leo, de les dos Sicilies, de Ierusalem, de Vngria, de Dalmacia, de Croacia, de Nauarra, de Granada, de Toledo, de Valencia, de Galicia, de Mallorca, de Seuilla, de Cerdeña, etc.
2- [Papa Pius IV (1559-1565)].
3- [Arquebisbe; bisbes auxiliars: Francesc de Navarra (1556-1563);  Joan Segrià (1547-1568) i Francesc Mejía de Molina (1559-1573)].
4- Duc don Alfons d’Arago [virrei, 1558-1563], lloctinent i capita general del regne de Valencia, duc de Segorb i de Cardona, gran Condestable d’Arago, marques de Pallas, comte d’Ampuries i de Prades, viscomte  de Vilamur, senyor  de la Baronia Dentensa.

Inici de les instruccions de l’escorcoll que es va fer a Aielo de Malferit.

A continuació transcrivim un fragment del manuscrit amb les instruccions per a desarmar els moriscos del lloc d’Aielo:

El rey y por su real magestat El duque don Alonso de Aragon lugarteniente y capitan general,  (…)

Instruccion de lo que vos Mossen Hieroni Gostant de Soler haveys de hazer en la comission que hos damos para hir al loch de Ayelo de don Jayme Malferit.

Primeramente por quanto por buenos e justos respectos la magestat del rey nuestro señor a acordado de mandar quitar las armas a los moriscos nuevamente convertidos del presente reyno de Valencia y ha sido servido questo se haga por mano de los barones por la gran confianza que su magestat tiene dellos en el dia y tiempo que por nos se senyalare y que quando el barón, por si o por sus officiales lo executaren respectivamente, asista hun comissario para ver como se cumple y por la confiança que de vos tenemos hos havemos nombrado como hos nombramos para que asistais ha ver como esto se efectua en el dicho lugar de Ayelo. Por ende a vos el dicho mossen Gostant dezimos y mandamos que para el ocheno dia del presente mes de hebrero vays personalmente al dicho lugar de Ayelo.

Y exortareis y requerireis al dicho don Jayme Malferit, cuyo es el dicho lugar y en su ausencia a sus officiales que en la mesma hora pongan en execucion lo contenido en la carta que su magestad para esto le ha scrito y se le ha dado y que el dicho don Jayme Malferit o en su ausencia sus officiales vayan de casa en casa de los vassallos moriscos nuevamente convertidos juntamente con vos y les tomen todas las armas que se hallaren en cada una dellas sin dexalles nengunas de qualquier genero que sean, con hazeer anotación particular de lo que son y cuyas son y del precio que justamente podrían valer. Y hecho inventario de todas ellas por auto de notario publico si lo huviere en el dicho lugar y si no firmado de vos y del dicho don Jayme o su official del qual inventario hareys que quede una copia en poder del dicho don Jayme o de su official y otra hos llevareys vos. E despues de asi tomadas las dichas armas entregareys al dicho don Jayme o a su official que las huviere tomado que las ponga a buen recaudo y las tenga en lugar seguro y donde no las podran cobrar ni las buelva a los dichos moriscos ni las de a otra persona ninguna hasta que por su magestat o por nos se mande lo que se debe de hazer dellas. Y luego hecho lo susodicho y tomadas las armas en poder del dicho don Jayme o de su official que allí se hallaren hareys publicar hun pregon y real pragmatica que con esta se os entrega y assentareys la publicacion del [pregó o pragmàtica] a las espaldas [és a dir, al dors o cara posterior del mateix document original que s’acabava de proclamar]. Y hecho esto venreys luego a darnos razon y entregarnos el inventario del examen de las armas que huvieredes hallado con el dicho pregon y pragmatica para que podamos embiar relacion de todo a su magestat. Y esto haveys de tractar y effectuar con el cuydado y diligencia que de vos confiamos y con el secreto possible de manera que no se entienda el negocio antes de la execucion del. Y lo demas remitimos a vuestra prudencia y discrecion. Data en Valencia al primero dias del mes de hebrero M.D.Lxiii

Firma. Yo Ferrandez de Soto
(…)

En apres dit dia, fet lo dit enventari de dites armes se requeri y en virtut de la comisio se mana al noble don Jaume Malferit señor de Ayelo, que les armes enventariades y lliurades en son poder les tinga custodides y guardades en part segura per on ningun vasall seu ni altra manera digent no les toquen ni les prenguen am aquelles les tinga custodides y guardades fins tant per sa magestat o per sa excelensia altrament sia proveit, lo qual dit don Jaume Malferit se oferí probte y aparellar de fero axí.

Esta en veritat comhun que contaba huit de febrer 1563 me fon enviat y manat per lo magnifich mosen Jeroni Gostans de Soler que per quant la magestat mana se desarmasen los moriscos de Ayelo com mostra ab una comisio a ell comesa y una lletra de sa magestat en la qual a mi se me mana asistir a dit negosi. Y aixi habent lo que per sa magestat mes estat en dita lletra manat y per la comisió al dit mosen Soler comesa, yo, don Jaume Malferit fas fe com se a efectuat ab tot compliment lo contengut conforme esta escrit en dits manament e percusio y per la veritat fas lo present de ma propia. Y pasades quatre hores a pres publicades les crides e fet lo present.

Gostans de Soler

 

PUBLICAT:  https://blocs.mesvilaweb.cat/6lacreueta9/desarmament-moriscos-aielo-malferit-1/

 

Fa 50 anys al programa de festes es parlava de: Raimundo Goberna Ortiz, per Pilar Barber

 

L'any 1976, al Programa de Festes d'Aielo de Malferit, la veïna Pilar Barber va dedicar un sentit article titulat «Para ofrendar nuevas glorias» a un dels fills més il·lustres del poble, Raimundo Goberna Ortiz.

Nascut a Aielo de Malferit el 12 de març de 1943, fill de Raimundo Goberna Martínez i Matilde Ortiz López, va iniciar la seua formació a les escoles del poble abans de continuar els seus estudis al col·legi dels Franciscans d'Ontinyent.

L'article repassa el seu brillant recorregut acadèmic i científic:

Llicenciat en Medicina per la Universitat de València (1966), es va doctorar el 1969 amb una tesi pionera sobre la dinàmica de la secreció de la insulina.

Entre 1967 i 1971 va ampliar estudis a la Universitat d'Ulm (Alemanya), especialitzant-se en metabolisme i endocrinologia sota la direcció del professor Pfeiffer i amb el suport de la prestigiosa Fundació Alexander von Humboldt.

Després d'exercir com a professor a la Universitat Complutense de Madrid, el febrer de 1976 va obtindre la Càtedra de Bioquímica a la Facultat de Medicina de la Universitat de Sevilla.

Més enllà dels seus nombrosos treballs d'investigació sobre la diabetis i l'endocrinologia, i del seu paper com a fundador i directiu en diverses societats mèdiques nacionals i europees, la ressenya de Pilar Barber valora l'orgull d'un poble que veu com un dels seus veïns aconseguís el cim de la ciència i la docència universitària.

Programa festes 1976

Programa festes 1976