UN AFICIONAT AL TOREIG: Estanislao Mompó, El Roig d’Estirlao

Any 1934. Estanislao Mompo Bernabeu (Aielo de Malferit 2-11-1925  Alcoi 27-8-1956)

Estanislao Mompó va nàixer al carrer Canonigo Ortiz nº10 d’Aielo de Malferit, el dia 2 de novembre de 1925, fill d’Estanislao Mompó Faus i Consuelo Bernabeu Ortiz. Tenia tres germans i una germana.

De xicotet, com tots els xiquets d’Aielo, Estanislao va començar la seua formació amb les mongetes de l’Hospital Beneficència i després la va completar a l’Escola, sempre compaginant-ho amb l’entreteniment més habitual pels xiquets que desborden energia i tenen esperit inquiet: els jocs pel carrer junt a la colla d’amics. Així entre lliçons i diversió Estanislau va anar creixent i configurant una personalitat que el portaria per camins no habituals entre la gent del poble.

Estanislao amb sa mare Consuelo Bernabeu Ortiz i un germà al pati de casa. 1941

Anar complint anys suposa també tenir que deixar enrere els jocs de carrer i adquirir responsabilitats. El pare era un llaurador amb terres pròpies i Estanislao llaurava les terres familiars, també durant la temporada de l’arròs a la Ribera hi acudia junt a altres aieloners com un jornaler més. Deien d’ell que era “bragat”, enèrgic i decidit, fort i valent, que tenia predisposició per fer tasques que només ell podia fer degut a la seua fortalesa física.

Així era Estirlao, que era el nom com era conegut, front a les tasques dures del camp, però també era una persona molt inquieta, que no podia estar parat i que tenia moltes aficions. De totes, les dos que més l’acaparaven eren la bicicleta i els bous.

La passió per la bicicleta començà usant-la cada dia per acudir al treball. Li agradava córrer sobre dos rodes i en nombroses ocasions es va inscriure i participar en carreres en la modalitat d’aficionat. El caràcter brau demostrat front al treball dur també el demostrava damunt la bicicleta, esta vegada afegint d’ingredient l’audàcia. Conten anecdòticament que moltes vegades la gent del poble, amics que coneixien el seu entusiasme per córrer i aventurar-se damunt la bici, fent broma el reptaven  a creuar amb bicicleta el pont de l’Arcà dient-li que no era capaç de fer-ho. Estirlao no dubtava un segon, apostava, passava i guanyava.

L’altra afició eren els bous on també demostraria la valentia en el caràcter. La solta de vaquetes des de sempre era una de les diversions més populars de les Festes Patronals a Aielo per al joves del poble i amb intrepidesa, sense cap tipus de por Estanislao agarrava la vaqueta per davant i segons conten sempre feia d’ella “el que volia”, portant-la d’un costat a altre segons la seua voluntat. Així un any l’alcalde li digué que no s’hi apropara a l’animal més perquè la vaca era per a la diversió de tots i no només per a ell. Estanislao va obeir i se’n va anar. A les 10 de la nit encara anava la vaqueta pels carreres del poble, sent impossible poder-la tancar, pel que el mateix alcalde que hores abans havia censurat Estanislao a apartar-se de la vaca, no va tindre més remei que anar a buscar-lo i demanar-li que la tancara.

Anys 40 .Estanislao amb altres jornalers d’Aielo a la Ribera

Esta forta afició el va portar un dia a deixar Aielo i anar-se’n de maletilla per altres terres amb l’ànim de buscar fortuna i poder obrir-se camí en el toreig. Els pares seguiren la decisió del fill amb desassossec i angoixa perquè veien com un fill abandonava una casa per seguir un camí arriscat i desconegut,  alhora que es quedaven sense unes fortes i necessàries mans per poder treballar uns camps fèrtils familiars.

Estanislao Mompo Bernabeu (Aielo de Malferit 2-11-1925  / Alcoi 27-8-1956)

I les terres cap a on es va dirigir foren les andaluses. De maletilla  va torejar per diversos pobles i després en places de bous importants junt a toreros de renom. Era gosat, atrevit i desafiant davant del bou, de la mateixa manera que ho era front a qualsevol cosa que feia o esport que practicava.

Passat un temps Estanislao tornà a Aielo i començà a torejar per les places de bous dels pobles del voltant fent-se molt popular entre els aficionats a la festa del toreig. Destacava per ser intrèpid i tenia un grup de gent que sabent com arriscava quan tenia el bou davant, el seguien allà on anava expectants per vore la “faena” que Estanislao feia amb el brau animal en cada ocasió.

Estanislao amb una amiga participant en una cavalgada dies abans de moriren en una revolta del barranc de Bocairent el 27 d’agost de 1956, quan encara només tenia 30 anys d’edat.

La seua dedicació a torejar no va fer que abandonara les altres aficions, especialment la bicicleta. Estanislao continuava amb el gust per córrer pedalejant i malauradament  seria un accident de bicicleta el que li portaria la desgràcia. Tantes vegades posant-se en perill de mort, primer davant les vaquetes del carrer a les festes del poble, després torejant davant de bous de plaça, tants arriscats i inconscients desafius complits i al final la fatalitat va fer que trobara la mort en una revolta del barranc de Bocairent el 27 d’agost de 1956, quan encara només tenia 30 anys d’edat.

Mª Jesus Juan

Mariló Sanz

Programa de festes 2011

FOTOTECA: Vaquetes

Vaqueta pel carrer del Mig, 3 d’agost de 1965. 

El carrer desbordat de gent per córrer en les populars vaquetes d’Aielo de Malferit. Barreres i balcons de gom a gom. Als anys 60-80 aproximat, el recorregut de les vaquetes era c/ Major, c/ Mig, c/ Sants de la Pedra i c/ Canonge Ortiz. 

Tots els cantons eren tancats amb barreres fetes de bigues de pi i nugades amb cordell. Les vaquetes les tancaven a les quadres particulars de veïns de la volta del recorregut: el ti Carnero, Amado i Juan Antonio oferien i deixaven la seua quadra. 

Els carrers eren de terra i abans de soltar les vaquetes, les dones els tenien ben nets, agranats i arruixats. 

Era bonic mirar el muntó de mans que s’agafaven als barrons de les reixes, costava entendre com cabien tants homes en un espai tant menut, igual passava a les barreres amb els que estaven asseguts. Quan arribava la vaqueta, els primers taulons de la barrera quedaven buits. Tots els homes estaven a la part més alta, quin comboi!!. 

A la part de darrere es posaven les dones, totes assegudes a les cadiretes que portaven de casa per estar més còmodes, i els xiquets que no paraven de xillar quan la vaqueta enganxava les banyes entre els barrots de fusta. 

Arxiu Fotogràfic Biblioteca “Degà Ortiz i Sanz” Aielo de Malferit (Col. Ana Vicent)

CELEBRIDADES POPULARES: Estanislao Mompó Bernabeu

CELEBRIDADES POPULARES

por Felix Llopis

Estanislao Mompo Bernabeu (Aielo de Malferit 2-11-1925  Alcoi 27-8-1956)

A mis manos ha llegado un artículo publicado en la revista escolar “LLombrigol”, editada por el colegio San José de Calasanz, en su nº 1 del primer trimestre de 1987.

En este interesante articulo se nombra a un entrañable amigo mío y con ello me rememorizan la añoranza de unos buenos recuerdos de aquella leal amistad que nos unió en mutuo aprecio. Quisiera  pues, ampliar unos pocos datos de los muchos que se podrían narrar de este intrépido personaje. Se llamó Estanislao Mompó Bernabeu, (conocido en toda la comarca como El Roig de Estirlao).

Era el hijo mayor de una familia compuesta de cuatro hermanos y una hermana. No nació en una cuna de oro, pero tampoco en un hogar desprovisto de fortuna. Hijo de una familia de labradores, su primordial oficio fue el de agricultor, en esta ocupación destacó por su  fortaleza y poderío, pues aún en los trabajos mas pesados el vigor de su resistencia física era como la de un motor Diesel y nunca llegaba al agotamiento. Fue un artista y en los deportes siempre destacó en todos ellos. Jugó al futbol, a la pelota valenciana y en la modalidad de “raspall” siempre resultó un contrincante peligroso, por su arrojo y coraje y la potente pegada en sus jugadas hacían temer a todos los contrincantes. Participó en varias carreras ciclistas y aunque nunca llegó a ser campeón, siempre conseguía despertar un ardiente interés en la contienda. Con su carácter abierto y su alegría en el vivir creó un lazo de estimación simpática en todos cuantos le trataron, logrando un renombre en toda la comarca de Albaida.

Any 1948. Plaça de bous de l’Olleria. Els amics i seguidors d’Estirlao el porten als muscles deprés d’una feina en la que va conseguir les dos orelles i el rabó.

Fue una persona intrépida, que desconocía el sentido del peligro. Su inquieto espíritu aventurero, le hizo abandonar esta zona y trasladarse a tierras andaluzas en busca de gloria y dinero. Buscó trabajo y encontró empleo en trabajos agrícolas y teniendo aspiraciones más altas pasó a ocupar el cargo de jefe de carga y descarga en un importante almacén de artículos comestibles; pero en sus momentos libres salía con otros “maletillas” a hacer capeas por aquellos pueblos andaluces. Pronto se destacó de entre todos ellos y consiguió satisfacer todos sus anhelos y apetitosas aspiraciones, logrando conseguir las ansiadas oportunidades que tanto deseaba. Obtuvo varios contratos para torear en las plazas de toros de Pozoblanco, El Viso, Rute y en los Pedroches. Ya más cuajado, volvió como ave migratoria a su nidal. Ya incorporado a su familia en esta localidad, liado con otro compañero de terna, llamado Francisco Castellote, en la finca de éste, ambos practicaban entrenamientos de toreo con varios becerros de la finca. Participó en las corridas del pueblo y  en las plazas portátiles de Canals y Olleria.

La popularidad de éste singular personaje, pronto despertó gran interés entre los empresarios de las plazas de toros de Bocairente, Villena y Alcoy. Ya que una multitud de paisanos amigos seguidores, aficionados y simpatizantes, iban atraídos por ese incógnito interés de comprobar el resultado final de la corrida. Masivamente asistían a las plazas y llenaban la totalidad del graderío. Lástima que su figura no fuese de la estética adecuada y requerida par ala elegancia de un fino toreo, lo cual, le hacia desmerecer el lucimiento en las suertes de capa y muleta, más a la hora de matar se desquitaba de  esos perjuicios. Era tanto su arrojo y poderío que, unido a la destreza en el manejo del estoque, en que hacía un alarde de matar empleando casi siempre la arriesgada suerte de recibir. Sus estocadas siempre fueron fulminantes y pocos toros se le resistieron. Así es que, de haber poseído una figura  espigada, alta y fina como se requiere en un bailarín o en un torero, con esa gallardía, bien hubiese podido cristalizar un completo toreo de renombre y alcanzar cotas muy altas.

Transcurría la década de los cincuenta y en las referidas plazas se despertó un interés tan grande, que el empresario de Alcoy organizó un torneo entre los novilleros que más éxitos obtuvieron en la temporada. Ofreciendo un oreja de plata para el vencedor. En la eliminatoria final, figuraron en la clasificación, los valientes diestros Hermenegildo Tormo de Albaida, Ricardo de Fabra de torrente y nuestro “idolo” Estanislao Mompó Bernabeu, de Ayelo de Maferit. Y llegó el fatídico dia de la proeza. La plaza se llenó y fue un éxito económico para la empresa. De antemano todos esperábamos la victoria; pero en la mala suerte en el sorteo de las reses, ya sufrimos la primera frustración, porque Estanislao le tocó en suerte el peor lote y no se pudo lucir más que con el estoque. Sus compañeros de terna más asiduos fueron Angel Martinez de Valencia, Hermenegildo Tormo de Albaida, Ricardo de Fabra de Torrente.

Estanislao fent el “paseillo” abans de la correguda a la plaça de el Viso (Cordova) 28 de juliol de 1948.

Su historia difícil de poderla narrar, por su complicidad pues era un [...] viviente. Fue caballeroso, desinteresado y lo suto lo compartía con todos. Sólo anhelaba un éxito a costa de lo que fuese, y la osadía de ese entusiasmo fue su perdición, llevándole a la sepultura, porque en una carrera ciclista en la que él no figuraba inscrito, quiso demostrar su valor y en una curva de las más peligrosas del barranco de Bocairente dejo su vida en 1957 a los 30 años de edad.

Descanse en paz con nuestro recuerdo el buen amigo que fue.

Y aunque no es de mi incumbencia, ni es método mío el inmiscuirme en vida ajenas, si considero de justicia, perpetuar la memoria de un ciudadano tan popular y querido en Ayelo de Malferit, como fue Estanislao.

Publicat al programa de festes 2011