Del jardí bell de València
és Ayelo ermosa flor
que escampa, arreu, les fragàncies
que despedeix lo seu cor
Miguel Ferrándiz . "Himne a Ayelo"


Mostrando entradas con la etiqueta Inma Aparici. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Inma Aparici. Mostrar todas las entradas

miércoles, 28 de enero de 2026

A LA CALOR DE LA FOGUERA DE SANT ANTONI. Per Inma Aparici Sancho.

 


Les festes de Sant Antoni són festes de poble i per al poble, i la muntada de la foguera, tot un comboi. Tothom està convidat a acompanyar a la nostra foguera i calfar-se amb la seua bona calor.

Des de la baixada del pi fins a l’encesa de la foguera, passant per l’entrada de llenya amb cavalls d’arrossegament, hi ha un ramal de treballs necessaris per a construir aquesta perfecta i efímera escultura. Perfecta, perquè fa falta molta perícia perquè es puga aconseguir la forma exacta i es quede ben plantada, i efímera, perquè sense dubte acabarà sent cremada, i reduïda a cendra, com no podria ser d’altra manera.

En altre lloc, a la foguera es donaria la catalogació tècnica de foc de tipus ‘A’, i comportaria l’activació d’un exhaustiu pla de protecció contra el seu foc, però contextualitzant-la a la nostra festa, la situació canvia a l’estar acompanyada d’un bon protocol de prevenció.

Amb les gestions d’aquest pla de seguretat, es possibilita que la cremada controlada de la nostra benvolguda escultura llenyosa estiga permesa, així com la festa posterior, i com tampoc podria ser d’altra manera, permesa a la calor de la foguera.

La calor de la foguera de Sant Antoni perdura any rere any. Uneix als aieloners i a les aieloneres. Fomenta la cura i estima pels animals. Augmenta les interaccions amb la gent i enforteix les relacions del veïnat. Impregna tots els actes, des de la celebració dels religiosos fins a la participació en les menjades de coca, les matutines despertades i els jocs populars.

D’aquestes festes cal destacar dos actes molt especials; en primer lloc, la celebració de la santa missa en honor al nostre sant, i en segon lloc, la solemne processó al compàs de la nostra colla de dolçainers amb la benedicció dels animals.

És merescut mencionar finalment, que res de tot açò seria possible sense el grup de festeres i festers de Sant Antoni, ja que aquest il·lusionat col·lectiu, per a obtindre cada gener la calor de la nostra santa foguera, de valent treballa i treballarà per a mantindre-ho tot ben lligat. I ho farà de bon gust, i amb el compromís sostingut, de què la calor de la festa no desaparega amb el llançament de la traca anunciadora del fi dels actes, sinó tot el contrari. I així, gràcies a les seues col·laboracions en els futurs esdeveniments locals, aquesta calidesa perdurarà avivada tota la resta de l’any, perquè com totes i tots sabem, la muntada de la foguera és tot un comboi, i les festes de Sant Antoni són, i seran, festes de poble i per al poble.

Inma Aparici Sancho

Programa de festes de sant Antoni 2026 

domingo, 28 de abril de 2024

COVES AL CAMP. Per Inma Aparici

 

Síndrome de la cova

Coves al camp per a no mullar-se el cap quan plou sense dubte era un motiu més que suficient per a fer aquestes guarides a una època en què no existien els cotxes. I és que al nostre terme encara conservem aquests amagatalls d’abans.

Les coves es poden crear de forma natural o artificial. De forma natural poden aparéixer després d’una catàstrofe natural com un terratrémol o per erosió d’aigües subterrànies, mentre que de forma artificial poden crear-se de la mà de les persones (per exemple dels agricultors) que les podien excavar per a resguardar-se en cas d’imminent necessitat.

Cada cova té la seua pròpia història, inclús potser alguna llegenda misteriosa o màgica. En si, ja ens sembla sorprenent la seua existència, ja que les seues formes i dimensions ens fan pensar que és miraculós que no caiguen a terra eixes ‘us’ invertides de sostre que es mantenen fermes sense pilars afegits.

Al segle XXI també hem utilitzat la cova, però en sentit metafòric. Concretament, l’hem emprada al parlar del trastorn psicosocial de ‘el síndrome de la cova o la cabanya’ (o ‘la febre de la cabanya’). Es tracta de la por a la idea d’eixir al carrer. I aquest trastorn és una de les tantes patologies pandèmiques que, junt amb la inadaptació al teletreball, el Trastorn Obsessiu Compulsiu (TOC) de la neteja o, entre altres, el tecnoestrés, ens va portar l’obligat confinament que vam sofrir a fi de combatre la malaltia provocada pel Covid-19.

Cova ubicada a la zona de ‘El Corral de Capot’ (Aielo de Malferit)
 

La cova de la fotografia de baix no és d’eixe tipus. Aquesta cova és ben real i la tenim ben propera. Està retratada de fa res i pertany a una cova de la zona de ‘El Corral de Capot’ del nostre terme municipal d’Aielo de Malferit. En veure-la, ens ha sorprès i immediatament ens ha transportat al passat. Ens ha augmentat  la curiositat i ens ha provocat un fum de preguntes:

-        De quina data serà?... Farà un fum d’anys que està feta?...

-        Serà de formació natural o excavada per alguns avantpassats nostres?...

-        Pot ser per algun aieloner i/o alguna aielonera?...

-        ...

El que sí que sabem amb certesa és que aquesta cova és una de les que conservem als nostres camps, on a una època en què no existien els cotxes, aprofitar-les per a no mullar-se el cap quan plovia sense dubte era motiu més que suficient per a mantenir aquests amagatalls.

Quantes coves conegueu a les nostres terres?             

                                                              Inma Aparici Sancho
 https://sites.google.com/view/nuestrosproyectosbyinmaaparici/inicio  

 @inmaaparicisanchocrea-cuen7543

domingo, 28 de enero de 2024

JUGAR A PASSAR L’AGULLA.

 

Dibuix de Inma Aparici Sancho

Des de no se sap quan, el número ‘tres’ sempre ha estat associat a atributs màgics, a més de ser un número especial per a la ment humana. El ‘tres’ el podem trobar en moltes estructures i patrons de la naturalesa i societat. Per exemple, a l’esquema del temps: passat, present i futur; i a les edats cronològiques bàsiques: infància, adolescència i edat adulta.

En aquest relat ens centrem en el passat, on les veïnes i els veïns del nostre poble de totes les edats, any rere any celebraven les festes del nostre Sant Antoni. Un Sant Antoni que sempre ha estat acompanyat pel seu llibre, el seu gaiato i el seu porquet i, per això, més que sant, sempre ens ha mostrat públicament com el que és i serà: ‘un sant màgic per a tot el veïnat’.

Així que l’altre dia, i curiosament com si el ‘tres’ no ens volguera abandonar, el meu sogre Juan Martí Penalba (més conegut com a ‘Juanito Carinyo’) ens va contar que ell encara recordava com, amb menys de tres mitges dotzenes d’edat, jugava amb els seus amics del poble al ‘joc de passar l’agulla en les festes de Sant Antoni. I ens anava contant sense parar, que a les festes del Sant Antoni d’allà dels anys 1950 i tants, i al carrer que porta el nom d’aquest sant, els joves jugaven a pujar a l’haca, al matxo o al burro a pèl; sense parell i a peu pla. I corrents pujats damunt de l’animal, i amb el sucós propòsit de guanyar el premi guardat, els joves llançaven a l’aire l’agulla de ferro que portaven a les seues mans. La finalitat era encertar-la a l’anell ferrós que, a la meitat del carrer de darrere del Palau dels Malferits, i en travessera al mateix ajudat d’un ramal, estava penjat en altura.

Com la grandària de l’anell no era més gran que la boca d’un got d’aigua de vidre dels d’ara, als joves es deixaven cavalcar i fer diversos intents per passar l’agulla i aconseguir la difícil meta final. Els que arribaven a passar l’agulla, obtenien el premi anhelat. I els que no ho aconseguien, sempre s’ho passaven molt bé, ja que bona mostra d’allò va ser i sempre serà que, arreplegant l’agulla, el ramal i el cércol de ferro després de jugar, els joves ho arrimaven tot ben guardat a fi de poder traure els tres elements d’aquest joc a la propera celebració del nostre màgic sant.

 

Inma Aparici Sancho.
 https://sites.google.com/view/nuestrosproyectosbyinmaaparici/inicio  

 @inmaaparicisanchocrea-cuen7543