Qui no coneix,
a Aielo, el bar March del carrer Major? Probablement poca gent. El March és un
bar emblemàtic al poble i este any fa 80 anys des de l’apertura. Anys enrere
era sols per als homes, però a poc a poc ha anat obrint-se a tota la societat
sense distinció.
Les persones de més edat coneixen el bar perquè és el dels que diem ”de tota la vida” on anar a fer-se una copeta, un cafè, un capellà, un plateret de faves, xoricets o alguna tapeta. I els joves, perquè des de fa una anys s’ha convertit en un bar de referència.
Uns i altres d’Aielo, i molts forasters també, saben que fan bon menjar. No tenen sofisticats plats ni molta varietat però el que cuinen està bo, i el que és important és que des de sempre, en el passat i en el present, els propietaris donen tracte i grata acollida als clients.
Comencem remuntant-nos als avantpassats de Juan C.
L’aieloner Juan Francisco Barber Martí (1899-1967) era fill del jornaler Miguel Barber Calabuig i Salvadora Martí Martínez, vivien al carrer Sant Francesc, 38 (Raval/carrer Major). Juan era cuiner d’ofici. L’any 1925 es va casar amb Maria Encarnación Alemany Belda i anaren a viure a Madrid perquè Juan F. es posà a treballar en la cuina d’un convent madrileny de frares.
L’any 1927 tornaren provisionalment al poble perquè desitjaven que el fill primogènit, Juan Francisco, naixquera a Aielo. Però no tardaren en tornar on Juan tenia la faena, a Madrid, on malauradament va morir el xiquet. Després, naixerien 5 fills més, els primers encara en Madrid i els últims ja en terres valencianes: Encarna, Miguel, Milagros, Pepe i Juan. Tots han estat coneguts com els de March.
I és que, els anys treballant en Madrid els anaren bé i la parella aconseguí estalviar diners i amb este romanent durant la Guerra Civil tornaren cap a València. Aleshores Juan F. es posà de cuiner en un quartell de soldats republicans a Ontinyent. Finalitzada la guerra, guisava per als rics d’Ontinyent que li proposaren gestionar l’Hotel Clariano que s’estava construint en aquells anys, però refusà. Juan tenia altra idea en el cap.
La parella tornà a Aielo a establir-se definitivament per a iniciar nova vida i nou treball, esta vegada seria negoci propi. Era 1945 i Aielo tenia 2.856 habitants. La idea era muntar un café bar distingit al poble per la qual cosa Juan sol·licità a l’ajuntament llicencia d’apertura que se li va concedir l’1 d’abril de l’any 1945 sent alcalde Amado Martínez Castelló.
Així que l’origen del March va ser fa 80 anys, com hem dit, l’any 1945 quan Juan F. Barber Martí, obrí les portes del nou l’establiment al carrer Major. Era un bar decorat al gust del moment i amb el típic mobiliari de l’època, i que estava situat a la planta baixa d’una casa de tres plantes, en la primera i segona planta vivia la família.
Juan aprofità l’avinentesa que al mateix costat de sa casa, al cantó, altre café-bar propietat de José Nicolas Carrasco, de malnom Noia, s’acabava de donar de baixa, just el dia 1 de gener, del mateix any. De fet, del bar veí que havia tancat, Juan utilitzà part del mobiliari que ja no servia al propietari, com la barra del mostrador de fusta, que el veí barista li va donar. En el nou establiment, esta barra estava col·locada al fondo deixant la part de davant lliure per a col·locar les taules. I darrere de la barra hi havia una finestreta per on es treien els plats del menjar preparats a la part posterior. Cara a l’exterior el bar tenia una porta d’entrada i una reixa.
Però el de Juan no era l’únic bar o taverna que hi havia al poble, tanmateix ens centrem en els bars del carrer Major i propers perquè aleshores era el carrer principal d’Aielo. Eren bars i cafés oberts molt abans de la dècada de 1930 i que estaven en ple funcionament, com el Circulo Ayelense al carrer del Mig, el bar Bigot propietat de Joaquin Soler Juan, el de Bautista Colomer Gironés conegut com bar Falange... Tots ells a poc a poc anaren tancant les seues portes, excepte el bar March, que es l’únic que ha persistit al llarg dels anys.
Preguntant als nostres tertulians, la raó del nom del bar ens conten dos versions, una és la de Joaquin Sanz i l’altra la de la centenària Julia Juan, filla de Don José el metge, que fa uns mesos li contà a Juan C. Les escoltem i arribem a la conclusió que al capdavall diuen el mateix: el nom March se li posà fent referència a un personatge important de l’època. Resulta que Joan March i Ordinas era una persona molt influent, empresari, polític, financer i contrabandista mallorquí que va fer molts diners amb tots els negocis en els que s’involucrà. Un del negocis més productius seria el tabac, que començà en 1906. El seu poder, influència i diners augmentaren durant els diferents governs. I n’eren tantes les activitats empresarials fructíferes que posseïa l’empresari, que el 1926 fundà la Banca March amb l'objectiu de finançar-les.
Quan el bar de Juan Barber es muntà a Aielo, portà aires frescs procedents de Madrid i va tindre molt bona acollida entre els aieloners. Era un bar nou i la novetat atreia. Un dels plats que agradava tothom eren els capellans. Els abaegets eren penjats en un fill de ferro, amb una pinça de la roba, es posaven en el terrat o cambra de la casa perquè era on hi havia bon corrent d’aire que els assecarà correctament. Els capellans eren i són molt valorats entre els aieloners i en la majoria de les cases s’han preparat durant generacions. Juan no dubtà en preparar-los en el March perquè els frares per als que treballava en Madrid els consideraven un plat deliciós quan després d’assecar-los els preparava a la flama o a la brasa, segons recepta aielonera.
Al bar lo típic era el vermut d’Aielo en sifó. El sifó era distribuït pel sifoner d’Ontinyent. També estava l’afamada aigua cel molt pareguda al sifó. Els bars tenien una màquina per a fer-la, era la beguda més selecta. Juan C. encara la conserva. La guardaren quan l’ajuntament va prohibir l’ús perquè feia molt de soroll i molestava el veïnat. També se servia vi de Montilla i mai faltaven els colpets d’aiguardent que solien prendre les persones més majors. Totes eren begudes que acompanyaven les corrobles d’homes, que anaven d’un bar a l’altre fent-se en cadascú una ronda de gotets o copetes.
Després els Mores, José Maria i Rafael, començaren a repartir entre la seua clientela, el March eren clients, llimonades, suc de taronja o de llima, i la cervesa Túria, que encara no era coneguda al poble.
Una vegada a la setmana Juan agafava l’autobús i anava a València a comprar peix, i tornava a les 5 de la vesprada carregat amb dos poals redons plens de gel picat per conservar el peix que era preferentment sèpia i els abadejos per a fer els capellans torrats que tan agradaven als clients. A més, Juan era expert en salses que també eren molt apreciades i amb les que acompanyava els plats d’aperitius.
Era tanta la gent que anava cada dia al bar que començaren a dir que si seguia així l’amo acabaria tant ric com el de la banca March mallorquina. I de tant dir-ho, el nom de March se li quedà al bar i el malnom a tota la família.
En 1952 Juan obrí un dels dos quioscos que es muntaren a l’Eixample, a la part de les Escoles Velles. L’altre era propietat de Ximo Soler Bigot. I era molt bonic veure la gent a les tauletes prenent un refresc cara al sol mirant la gent passejar Eixample amunt Eixample avall. Però esta activitat no va durar, l’any 1958 els dos quioscos s’enderrocaren per orde municipal.
La segona generació que regentaria el bar, va ser el fill, Juan Barber Alemany. El DNI diu que va nàixer en 1940 però Juan C. conta l’anècdota que segons deien a la família, el naixement fou en 1939 però per coses de la guerra l’inscriviren en 1940.
Juanito, abans d’entrar en el sector hostaler, treballava a la vidriera ayelense, el forn de vidre, junt a la dona Josefa Ferri Aparici. Juanito heretà el bar del pare on estaria fins a la jubilació. En agafar el bar faria reformes en el negoci familiar, com la de 1965, en la qual va col·locar un aparador lateral en forma de L i una escala d’accés al pis superior de la casa. Cara a l’exterior, a la frontera, hi havia, a més de la porta d’entrada a la vivenda en la part esquerra, una gran finestra en la part dreta, on venien caramels, xicles, pipes, quicos...
Més avant hi hauria altra reforma. La barra lateral la van fer d’acer i s’allargaria fins a la façana. Aleshores es canviaria la porta per una finestra, per atendre a la clientela des de la barra: on estava la finestra abans, obrí la porta d’entrada, que és com està actualment. I el bar va seguir amb la mateixa dinàmica que el pare, amb les tapetes on mai faltava el capellà.
El capellà en esta etapa, gràcies a la publicitat, ha arribat a ser la gran especialitat que el distingeix de la resta de bars i la fama ha arribat fins i tot als pobles del voltant. Juan Carlos conta l’anècdota que tot va ser gràcies a Ximo Aparici Sanz, Patxoli, que sent director de l’EPA i encara estant el bar a mans de son pare, en una ocasió que anava a fer-se una trobada d’Escoles en valencià li va demanar col·laboració a canvi de publicitat en un fullet. I va ser Ximo qui el motivà a posar a la propaganda allò de “Bar March tapes i entrepans, especialitat en capellans” que des d’aleshores forma part del logotip de la casa i que amb la tercera generació la fama del capellà s’ha consolidat. Actualment, és l’emblema i el reclam publicitari, signe d’identitat del bar.
Ha estat una llarga trajectòria. Són tres generacions de Juan Barber al cap del bar March, el bar de tota la vida, el que té clientela fidel, el mític establiment del carrer Major.
Per la celebració dels 80 anys de funcionament, enhorabona als hereus de la nissaga familiar, Juan i Conxi. I per molts anys més!
Mª Jesús Juan Colomer
Mariló Sanz Mora
Publicat programa festes sant Antoni 2026
*En memòria d’Angel Sanz Ferri, que va morir el dia 1-12-25 amb 94 anys. Angel era l’últim que quedava de la colla d’amics que des de feia moltíssims anys s’ajuntaven tots els dies al bar March a prendre café i fer la xerradeta. Des que l’últim dels amics morira se’l veia cada dia en la mateixa tauleta de sempre prenent café i llegint la premsa.
