Una de les accions humanes més comunes és la d’acatxar-se; per a expressar-la, hi ha un verb aieloner que ara com ara patix un declivi evident. El verb en qüestió és amimponar-se, que no trobem en cap diccionari, ni actual ni històric. Deu tractar-se d’una evolució local del verb agimponar-se, que sí que registra el Diccionari Valencià Normatiu de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (DNV). El pas agimp- > amimp- l’explica la lingüística com un fenomen d’assimilació fonètica: les consonats labials -mp- actuen sobre la -g- i la transformen en -m- també. No cal dir que la base de agimponar-se és el sinònim aponar-se, definit pel DNV com «Abaixar-se doblegant les cames de manera que les natges toquen els talons». Segurament, els verbs més generals que transmeten eixa noció són aponar-se i acatxar-se: ¿qui no s’ha aponat o acatxat quan ha volgut descansar o amagar-se, o plegar alguna cosa de terra, o ha hagut d’alleugerir-se d’alguna necessitat incòmoda com ara al mig del camp? Altres verbs sinònims són ajocar-se, ajupir-se, apomponar-se, emponar-se etc.
Buscant en el Diccionari català, valencià, balear (DCVB), que és l’obra que més lèxic històric valencià i català registra i documenta, encara se’n poden trobar més. Però abans d’entrar en detall, cal posar en relleu una singularitat curiosa: els verbs que expressen els moviments humans «ben vistos» (com ara agenollar-se, alçar-se, anar, assentar-se/asseure’s, botar, córrer, girar-se, jaure, gitar-se, tombar-se…) són paraules ben establides i generals perquè tenen una història antiga i coneguda, ja que tots es documenten entre el segle xii (anar) i el xv (botar). En contrast amb això, dels verbs que expressen l’acció d’aponar-se només acatxar-se és documentalment antic, ja que apareix concretament en La brama dels llauradors de l’horta de València escrita per Jaume Gassull l’any 1490. I prou i gràcies! És significatiu que aparega precisament en una obra de personatges vulgars i grotescos, i en cap altra més. La raó d’eixa extrema raresa deu raure en la naturalesa dels textos medievals occidentals bàsics: són majoritàriament escrits relacionats amb la vida feudal i religiosa; els seus personatges, per tant, representen accions nobles i solemnes, no coincidents amb el sotmetiment, l’ocultació ni, encara menys, amb les urgències fisiològiques. En la literatura medieval (cosa de cavallers o religiosos), el moviment d’aponar-se (tingut per poc elegant, infantil, vulgar i inclús simiesc) no encaixava gens amb personatges distingits, foren seglars o religiosos. Podria dir-se que, efectivament, eren personatges que no «s’aponaven»; no necessitaven, doncs, expressar eixa maniobra. Un cas paregut l’oferix el verb amorrar-se (també percebut com a vulgar, i que no apareix escrit fins a la literatura popular del segle xix).
Com hem avançat, el DCVB aporta altres verbs generals que expressen l’acció d’acatxar-se: acalar-se, ajocar-se i ajupir-se i algun més; són, en tot cas, difícils de trobar per escrit, i no es detecten fins al segle xviii. El motiu d’això ja ha quedat clar, i més d’u ho corrobora, com ara l’historiador d’Altea Francesc Martínez en el llibre Folklore Valencià (1912 i 1920), quan explicava la postura en què descansaven els jornalers de la seua comarca: «Si no està molt a mà la cadira o una bona pedra, s’aponen deixant descansar sobre els talons la part menos noble del cos humà».
Però tornem al vocable d’Aielo. Òbviament amimponar-se és un localisme, però no és l’únic. De fet, la llista de paraules diferents en cada poble que expressen eixa noció és amplíssima. La coneixem gràcies als professors Vicent Beltran i Carles Segura-Llopes, que l’han compilada en el llibre Els parlars valencians (ps. 228-229): agemponar-se (Carcaixent, Xàtiva); agimponar-se (les Valls del Vinalopó, Agost); ajocar-se (Museros, Picassent); ajupir-se (de la Plana de Castelló en amunt, i Massanassa i Torís); aponar-se (Albalat de la Ribera, Almussafes, Alzira, Carcaixent, l’Illa Plana, Sollana, Sueca, la Vila Joiosa, Xixona, València); aponnar-se (la Marina); apumponar-se (Banyeres, la Font de la Figuera, Petrer, Sumacàrcer); atxumponar-se (Beneixama); emponar-se (Alcoi, Altea, Benidorm, Manuel, Montaverner, la Pobla del Duc); emponnar-se (la Marina i Ontinyent); engimponar-se (Bocairent, Fontanars, l’Olleria, Agullent i Montaverner); enjumponar-se (Moixent); enjamponar-se i jamponar-se (Benicolet). Eixa abundor de verbs es justifica per allò que ja hem dit: tractant-se d’una acció com la d’acatxar-se, estranya a la llengua literària i d’ús exclusivament col·loquial i expressiu, els localismes s’han fet com els bolets quan plou: com si diguérem que cada poble «s’ha apanyat com ha pogut»; en el cas d’Aielo, amb el verb amimponar-se (que no sabem quant aguantarà).
Ximo Juan-Mompó
.jpg)
