 |
| Fotografiat per Ballester Tormo (1937). |
Furgar en la història pròpia, en els orígens d’us, és sempre gratificant, distrau i fa despertar la fantasia, aqueixa espuma de l’esperit de l’home que dona lloc a la creativitat i al goig.
Plaers, els de la investigació, el pensament i la cultura que no costen diners, o molt pocs, i t’aboquen de ple al món fascinant del que ha estat o més bé del que ha pogut estar...
Els excursionistes van baixar al riu pel camí del safareig del poble, que restà a esquerra tot buit de dones sorolloses, oblidat pel nous temps: “Xica te n’has assabentat?...”, “Diuen que ha dit...”, “Vinga, vine ací i conta’ns... Qui era aquell xicot?...”,”Sí, a tu t’ho contaré, que xarres més que alenes”. “Jas!... Haveu sentit la tia No-em-faces-parlar?...”
 |
| Fernando Goberna Ortiz |
Fernando Goberna -introvertit, sabut, obsedit sempre en estudis de caire històric-:
-Encara es destingeix la linea de la muralla antiga del poble. I aqueixa casa tan bonica deu ser...
-La de Pepe Justina, el meu veí -afirma Josep.
-Es veu amb claredat allò que era el poble antic...
 |
| Juanjo Tudela Mompó |
Juanjo Tudela:
-Poca cosa va quedant-ne...
El Clariano baixa prou net. Uns quants dies de vacances -els de Setmana Santa-, en són la causa. Té un color acerat i les darreres pluges omplin quasi de gom a gom la mare del riu.
-La depuradora ja funciona a Ontinyent
-Sí, però dues fàbriques s’han quedat riu avall...
-Quina llàstima. Encara podria regenerar-se el riu... En el barranc Joncar encara se’n troben, de carrancs i altres animalons de la fauna antiga... La naturalesa resisteix...
-Però caldrà ajudar-la o no en quedarà estaca en paret.
-Fins les granotes estan desapareixent...
El pont de l’Arcada posa a prova els nervis dels aprenents d’explorador. A Josep, afeccionat ell a la literatura, li roda pel cap aquell personatge d’Aleix Banyuls, quan diu tot cínic: “Quin punt per a llançar un enemic...”. La barana de ferro els ajuda a creuar el riu. La vista alta per tal d'evitar qualsevol roda- ment de cap. Després han de fiar-se de la resistència d’un tauló, potser corcat, per tal de passar a l’altra banda del canal. Fernando és el primer en arriscar-s’hi, i després els ajuda amb el garrot. Sembla que el vertigen no el preocupa...
El dia fluctua entre ullades de sol i torrellons negres que amenacen pluja i refresquen la feixugor de la calina. Bon oratge per a enfilar-se per escalero-les de pedra calcària, els badalls de la qual s’omplin d’una xara bledana que entrebanca els peus com si volgués protegir la pau i els misteris de la muntanya...
"Qué cercaven ací els ibers? Sens dubte la seguretat, la sol·licitud, la bellesa. Potser la pau per als morts... L’antigor està plena de secrets, i l’home és tafaner de sempre, com si la curiositat, la necessitat de conèixer les arrels pròpies formassen part integrant de la seua essència...”
L’historiador dirigeix els prismàtics devers una cornisa estratificada i després els ofereix a Josep, tot dient:
-Allò deu ser l’assentament
-Vols dir?... Des d’ací sembla una estratificació natural -objecta Josep.
L'altre ni tan sols l'escolta:
-A l’estiu de 1867 va venir Vilanova. El seu informe va convulsionar la universitat... Vingué molta gent a veure el “Tambulló”.
-De les mentides, que diu el nostre sorneguer poble -completa Josep.
-Sí, es va fantasiejar una mica. Que si tresors, que si naps, que si cols...
Ferran, continua aportant dades. Parla arrauxat, amb la unció que desperten els sants entre els creients...
Mentrestant Tudela va aclarint el nom de les diverses espècies botàniques que troben en la pujada:
- Açò deu ser una varietat de falguera...
Una estesa de fanerògames mostren impúdiques els òrgans sexuals, flors de diferents formes i colors: blavenques, les de l’estepa; blanques, les margarides; el vermell del cepell, bruc valencià o petorrera (pels esclafits que fa al cremar-se); el grisenc del timó; el groc deis romers...
-Saps quina és aquesta?
És clar que ho sap Tudela:
- Un ginebre. Mira les boletes negres Fernando. Ja han madurat, un bon colpet ens podríem elles...
Fan pauses en la pujada que els permeten no espear-se, fer comentaris i gaudir de tot allò que ofereix la serra. Les pituïtàries van desenteranyinant-se de l’atròfia de la vida ciutadana i a poc a poc tots tres comencen a sentir el perfum de les timonedes, les pebrelles i els romers. Delícies oblidades...
-I d'aquesta, en saps el nom? - i assenyala una formidable massa vegetal de l’altària d'un home, tota florida.
No, no el coneix Tudela:
-Sembla una lleterola, però és massa gran...
I en això un ocellot que alça el vol, d’entremig del pinar, majestuós, tranquil, segur: l’ àguila.
-Xe!, mireu, mireu...
S’ha parat allà enfront, a l’altra banda del riu, a la dreta del tallat.
I tot seguit un altre falcònid que mamprén al vol.
-La parella, n’és la parella...
-Encara en queden -se’n meravellen els amics.
- I ara una altra més menuda. Deu ser l’aguiló... Tota una família. Quina preciositat...
-Hi som en una petita reserva natural. Com que el camí és tan perillós, els animals troben ací tranquil·litat... Caldria parlar amb les autoritats escaients per tal que no desapareguen aquests únics exemplars...
La dificultat d’arribar ací els garantitza pau i seguretat.
-No, no és suficient -afegeix Fernando-. Faria falta que s’acotàs...
-Cert -diu Josep-, Jo soc capador. Des de ben jove... però comence a comprendre que “som un perill” i que arriba l’hora de prendre mesures contra tots nosaltres o ho acabarem tot... Veieu? Cartutxos... Sí, són aus protegides, però tots no compleixen la llei, i també hi ha errors... Cal preservar fermament aquests últims santuaris dels animals...
I a la fi el “Tambulló”. Una estesa de pedres treballades per la mà de l’home, probablement remogudes, com si els cerca-tresors ationats per la cobdícia haguessen furgat en els budells de la història local...
***
El fòssil més antic que hom creu està relacionat amb l'home, és el "Propliopitecs", al qual se li atribueix una antiguitat de 35 milions d’anys. Per aqueixes dades va viure també l’”Aegiptopitecus”, la mandíbula del qual s'assembla a la dels simis actuals, concretament a la del “Proconsul”, un simi de 19 milions d'anys emparentant amb els “Pongidae” (espècie d'on venen ximpanzés, goril·les i orangutans), per la qual cosa alguns científics opinen que fa ja 35 milions d’anys es degué produir la gran divergència que havia d’aconseguir per una banda l’home i per una altra el simi. Per contra són molts més els que opinen que la separació ha estat molt posterior (uns 15 milions d’anys) al donar-se la circumstància d’una gran disminució dels bosc que motiva que una espècie de simis “els primats ” es decidissin a abandonar els arbres i competir a terra oberta amb altres animals en la lluita per l’existència. Així, dones, mentre altres antropoides continuaven en els bosc i hi disminuïen, aquest primat, forçat per una dura competència, anava a diferenciar-se dels altres simis per tal de forjar un nou ésser perillosíssim: la criatura humana.
En 1924, Dart, descobreix els primers restes de l’”Australopitecus'”. Es tracta encara d’un simi però amb bona cosa de les faccions humanes i està considerat com la més antiga baula entre l’antropoide i l’ésser humà. Havia adoptat la posició vertical, confeccionava Instruments, poblà les estepes africanes i asiàtiques fa un milió d’anys i tenia un cervell de 500 cms. cúbics (aproximadament un terç del de l’home actual).
Poc abans, en 1983, Dubois havia descobert, a Java, un altre home de 300.000 anys, batejat amb el nom de ‘'Pitecantropus erectus”, amb una cavitat craniana de 900 cms. cúbics. Hom creu que aquest tipus d'hòmens van fer vida cavernícola a Pequín i encenien fogueres, fa almenys mig milió d’anys.
A Europa, concretament a Düsseldorf van aparáixer els primers “trossos” d’un home de 150.000 anys d'antiguitat. completament humà i erecte, i amb un cervell de 1.500 cms. cúbics, igual que el de l'home actual, que es va anomenar, de “Neanderthal". Hom creu que adoptava els cuirsija era capaç de parlar abans de desaparéixer fa uns quaranta mil anys.
L'home de Cro Magnon va ser la varietat d”'Homo sapiens” que substituí l’anterior en tota Europa i al qual se li deu entre altres manifestacions artístiques, la pintura rupestre...
En el Neolític, inicial, pam dalt o baix, fa cosa de 5.000 anys, han acabat les glaceres i la nostra espècie es fa sedentària. L’ home sol assentar-se, amb preferència, a la vora dels rius i desenvolupa per primera vegada una agricultura que afavoreix la vida, li dona estabilitat, i de la qual comença a nàixer realment la civilització. Els porcs i les ovelles són domesticats. Ens trobem en l’edat dels metalls i memorables descobriments aconseguiran una vida més rica en béns materials. Apareix l’escriptura, i així mateix la moneda, que segons Heròdot -el pare de la història- es deu al rei Giges dels Lidis el segle VII a. J. A Egipte naixen els primers indicis de musicalitat. La dansa forma part de l’educació a Grècia, S’ha descobert la roda!... l’arquitectura ens llega meravelles com les piràmides d’Egipte o el Partenón de Grècia...
En la península Ibèrica irrompen, en primer lloc els hispano-mauritans que introdueixen el pasturatge, una agricultura primitiva i la ceràmica. Un altre grup l'Ibero-saharià dona lloc a la cultura d’Almeria i introdueix la mineria i la metal·lúrgia del coure i del bonze.
***
Degué ser un túmul funerari? -pregunta Josep.
Però Fernando esbossa un gest de dubte i nega amb el cap:
-No està gens clar. Ballester Tormo, de l'Institut d’Estudis de València, en 1937, va escriure sobre les analogies de Castellet del Porquet, a l’Olleria, el Molló de les Mentires d'Aielo de Malferit i l'Altet de Fontanars, tots tres, despoblaments Ibèrics...
-I la Cova de Fos?
-Ací prop, als nostres peus, en el tallat... Però caldrá deixar-la per a una altra ocasió...
-Tens raó. El temps va passant...
-El nom ni li ve, com pensen alguns, de focs, sinó probablement de “fus” per la seua forma-puntualitza Fernando.
Sempre indeterminacions davant del passat. Teories, opinions que van canviant de tant en tant...
-És tan difícil saber com parlaven aquells homes, què pensaven...
-I això que es tracta dels nostres avantpassats més distingits que han tingut “l’amabilitat” de deixar-nos quelcom: ruïnes, destrals de diorita, testos esmicolats, ceràmica... Gran part de les seues vivències degueren ser com les nostres: de segur que miraven el cel per saber si anava a ploure. Tots agoniats per les collites i que ensinistraven els gossos per tal que els ajudassen a traure conills...
-Això sense comptar l’art, la música...
-Sí, l'home en omplir la panxa ja té temps per a tot... Comença a filosofar, pega bots en les discoteques, pinta... Cinc mil anys de diferència tampoc són tants si es pensa en la llarga vida de l’espècie... Les veritats fonamentals, vida, mort, amor, hi varien poc. Hi ha molta “burumballa”, moltes coses intranscendents que passen. La visió profunda del món, potser siga sempre la mateixa...
-Però que poc ens han deixat!...
-Van ser absorbits per la cultura romana, fa poc més de 3000 anys, però abans ja s’havien beneficiat d’alguna manera dels -viatges deis fenicis- havien inventat l’alfabet i deis grecs, que els ensenyaren quelcom encara més important: a pensar en profunditat.
-Sembla difícil acceptar que sabessen llegir i escriure...
-Però n’hi havia. Aquí teniu el “Plom d'Alcoi” crec que a mitjan desxifrar els defensa Josep que s’agrada de trobar vincles amb els antics sedentaris del País. I treballaven els metalls. Què em dieu seua sensibilitat artística?...
-D'on podien venir?
-A través dels pirineus de Centre-euro... i també d’Àfrica quan es va desertitzar fa cosa de 10.000 anys, en acabar-se la quarta glaciació...
-Més que d’una raça determinada caldria parlar duna barreja, d’una “entitat cultural”...
-Que va ser capaç de crear la Dama d’Elx!...
S’Inicia la devallada per l’Ombria de la serra, un camí més llarg però més segur... No obstant això, Tudela, carregat amb la filmadora, pega una relliscada i paga a la serra el tribut de la sang. Ha estat poca cosa i no cal ni el metge ni l’àrnica que sol criar-se entre els badalls de les penyes.
-Ara et deus haver adonat de la utilitat d’un garrot -li diu Josep.
Tens raó. En el camp, és com una tercera cama...
Fixeu-vos-en, quina quantitat de timó. A Alemanya, vaig ‘'vore” l’estiu passat, un llibre que el relaciona amb la curació del càncer...
-I quin mar d’estepa... I açò sembla una argelaga negra. No n'he vistes per ací. Crec que els fa falta més més altura i més fred...
-Diuen que la Mariola és una de les millors reserves botàniques d'Europa.
-A un tret de fona que està qualsevol ventolera ens portarà tota mena de llavoretes...
-Això segur...
-Quina llàstima que els nostres joves no s’entusiasmen amb el camp.
-El meu fill és massa petit encara -objecta Tudela- Ara que les teues ja piquen a pondré...
-Diguem millor que es mengen el pa en escorfa, no siga cosa que se m’escaroten... Sí, fan de la nit el dia i s’esgoten inútilment...
-Ja passarà la ponentada i s’adonaran dels plaers senzills...
-Hi ha massa interessos industrials i comercials: venda de discs, beguda, excitants. Massa gent a la qual convé els diners que mouen els adolescents...
-Nogensmenys ja els arribarà el que Sartre deia: “L’age de la raison”.
-En bon valencià: el trellat, no és això?
-Exacte.
Xano-xano han arribat a l’abancalat i tot seguit troben un camí que els acurta el temps de regrés.
-Veieu aquell? És Salvador. Ell sí que coneix bé totes les coves...
-I l’altre, què fa amb tanta gàbia?...
-Deu estar ensinistrant els “pardalets” per a algun concurs...
Els caminats entren al poble per la Barceloneta, Una mica cansats, saturats de flaires serranes, els cervells fresc, tabulant dades, sintetitzant experiències i coneixement, la nineta els ulls encara plena de la bellesa d’un racó excepcional, poc conegut pels aieloners, que s’ofereix de franc a qui tinga cames i bon gust…
Josep Valor
Programa Festes 1993
