EL POBLE DELS GARROFERS (anònim)

 

No conec cap poble del voltant amb més garrofers, i amb una relació tant estreta amb ells com la que hem tingut a Aielo.

Tot el poble estava, literalment, rodejat de garrofers, uns arbres grans, majestuosos, tupits de fulles, d’un verd oscur preciós.

No m’estranyaria que fins i tot tinguérem, sense saber-ho, un xicotet microclima gràcies a ells.

Hi ha fotos, no tant antigues, on ho podem veure i els que tenim més de 50 anys ho recordem.

Em resulta curiós com algú, moltes dècades abans, decideixen plantar tants garrofers al voltant d’Aielo, també per tot el terme hi ha molts.

El motiu deu ser la importància que tindria en aquell temps el seu fruit, la garrofa, un producte per a comercialitzar amb els pobles de la comarca i per aliment bàsic dels animals de ferradura i ramats del poble

Molts recordem estos garrofers que formaven part del poble. Els que estaven darrere de l’escorxador, hui Centre de Salut, els de darrere de casa Tarrassó fins al Cementeri, els dels voltants del Calvari, avinguda Alfredo Castelló, etc.

Tots estos garrofers, i molt més, van ser companys i testimonis del dia a dia d’Aielo. De passejos, jocs i berenars a la seua ombra, durant moltes dècades.

Però tot no era oci baix d’un garrofer. A partir de la segona quinzena d’agost començava una activitat molt popular al poble, plegar garrofes.

Els que tenien alguns garrofers, com cada any, anàvem de bon matí a arreplegar-les, amb la mula mecànica, dos cabassos, sacs, tres o quatre canyes llargues i l’esmorzar.

Als pocs minuts d’arribar començava el repic sord i descompensat de les canyes entre les rames. Les garrofes anaven caient a terra sense a penes resistència.

Del terra, les plegabem per a després ensacar-les. Una altra activitat popular al poble i considerada, fins fa poc esport, era el parany on el garrofer era considerat el millor arbre on fer un bon parany.

A partir dels primers anys 80, i per l’expansió del nucli urbà, estos bonics i frondosos arbres van anar desapareguen sent reemplaçats per parcs, nous carrers i noves vivendes, sort que no van acabar amb tots, encara ens queden bonics exemplars que s’han alliberat dels PGO’S i les retroexcavadores per a poder seguir admirant-los i cuidant-los.

Sovint pense, si tots aquells garrofers desapareguts els hagueren replantat a uns terrenys municipals, prop del poble, tindríem hui un gran bosc digne de ser visitat i orgull de qualsevol poble.

Crec que el garrofer ens dona més ens demana, que ha col·laborat a la nostra identitat i que és un arbre emblemàtic del poble i com a tal deu ser especialment protegit i promocionat.

Espere que així siga, salutacions.

Pericó o planta de sant Joan

El pericó o hipèric és una de les plantes associades a les celebracions del solstici d’estiu, per això també es coneix i s’anomena herba de Sant Joan. La planta creix als marges dels camins i té flors de cinc pètals, de color groc.

Amb aquesta planta s’elabora el conegut i casolà, oli de pericó o l’hipèric, que té propietats cicatritzants i antiinflamatòries, a Aielo és remei tradicional per a colps i traumatismes.

 Mª Jesús Juan i fotos Rafa Ortiz

Flors recollides al terme d'Aielo

Requiem per un vell albercoquer

"L'albercoquer que apareix en la foto el conec de tota la vida. Està junt al polígon S.José, vora a la sèquia i al camí que du al Molí Allà Baix. Es un supervivent d'una plantació en bancals del marqués feta pels anys 60. Segurament es va abandonar a finals dels 70 o principis dels 80, al mateix temps que altres possessions del marqués, com Cayrent. Al llarg de 30 anys han anat morint els albercoquers abandonats i ara tan sols resten en un bancal de unes 50 fanecades quatre o cinc arbres, dels quals el de la foto és el millor conservat. Al no estar podat podem observar el seu port natural, cosa impossible en les plantacions comercials. L'arbre té vigor i es veu sà, jo crec que li ajuda molt la humitat de la propera sèquia i un ramat d'ovelles que solen pastar per allí; al mateix temps que li lleven les males herbes li deixen la terra ben femada. Li desitge una llarga vida a este vell albercoquer, i a vosaltres , que feu un passeig i li feu una visiteta, està molt propet del poble". Comentari fet per Gafarronet en l'entrada "Llamada urgente para el albaricoque" 

El vell albercoquer portava mig segle plantat a la vora del camí que du al Molí d'Allà Baix. Quan va donar els seus primers fruits molts de vosaltres encara no havíeu naixcut, el poble tenia el carrers de terra i la carretera passava per la Venta  baixant a creuar el riu pel vell pont de ferro, ja desaparegut.  

El vell albercoquer era un supervivent. Va créixer entre bancals de garrofers i oliveres que ara son naus industrials i carrers d'asfalt i va vore en els anys 90 com l'autovia tallava com una destral les hortes a poques fanecades d'ell. La plantació feia dècades que s'havia abandonat i els seus germans van anar morint en un fatal degoteig que, any rere any, anava desfent les rectes filades.

El vell albercoquer aguantava l'embranzida del temps. Ningú li llaurava la terra, però un ramat d'ovelles, que pastava sovint pel bancal abandonat, el mantenia lliure de males herbes i ben femat. Tampoc necessitava que el regaren; ell era un albercoquer de secà, de peu d'armeler, resistent a la sequera i al "cabeçut". Deixat de la mà del home, ningú el podava i mostrava a tothom el seu magnífic port natural, oferint generosa ombra als que passaven pel camí.

El vell albercoquer no demanava res a l'home i li ho donava tot. Tots els anys, a finals de juny, s'omplia d'albercocs caninos d'un groc ataronjat que destacaven entre la verdor de la copa. I com no tenien amo que anara a collir-los, estaven a l'abast de tots els que passaven pel camí. Jo mateix, en alguna ocasió, els he tastat en un intent de recordar els sabors d'antany.

Però el vell albercoquer ja no ens saludarà quan anem a les hortes. Pocs dies abans de les festes de Nadal un malvat sense entranyes, armat amb una motoserra, va acabar amb la seua vida.

Ell, indefens, no va oposar resistència, ni un gemec. Tan sols va tenir temps de mirar per última vegada al Benicadell i acomiadar-se així del seu company de mig segle, perquè en pocs minuts el botxí li segava la vida i acabava tombat en terra.

Després el seu cos seria esquarterat, com feien amb els roders ajusticiats, carregat en alguna furgona i guardat per a fer foc en la llar de l'assassí.

Tal volta, la passada nit de Nadal, l'home de la motoserra faria un bon foc amb els gruixuts troncs i amb l'últim alé del vell albercoquer calfaria el seu cos, però no la seua ànima, negra i gelada.

Que trist és anunciar la mort d'un amic! Adeu, vell albercoquer!

Calabuig. 

Disparant "didons"

.

Didons penjant del arbre en el mes de setembre, quan el fruit comença a virar de verd a groc. Foto: Google images

DISPARANT "DIDONS"

Fins els anys 80 del passat segle, una estampa molt freqüent pels carrers del nostre poble en acabar el mes de setembre, era la d'un grup de xiquets portant en una mà un tros de canya i en l'altra una bossa de plàstic plena d'uns xicotets fruits rodonets i de color negre.

Tal volta la colla podria estar a l'Eixample, asseguts als bancs de colors que aleshores hi havia, rosegant amb presa els diminuts fruits per a aconseguir el preuat pinyol destinat a fer de projectil. Després de deixar-lo ben pelat, sense treure-se'l de la boca, el xiquet acostava la canya als llavis; amb la llengua col·locava el pinyol dins de l'estret canut i, unflant les galtes d'aire, el disparava amb força i precisió. Al instant es sentia un "clinc": el pinyol havia fet diana en una farola situada a certa distància que era el blanc del dispar.

Sens dubte es tractava d'un bon tirador perquè la pràctica fa mestres i segurament el menut en qüestió portava tot el dia menjant didons de cinc en cinc i disparant-los a mansalva amb el seu canut de canya.

Ho recorde molt clarament perquè jo era un d'ells.

El didó (paraula inexistent al diccionari) és com coneguem en Aielo de Malferit al lledó, el fruit del lledoner (Celtis Australis) o almez en castellà. El lledoner és un arbre molt ben adaptat al nostre clima mediterrani que sol trobar-se en terrenys solts i frescs propis de barrancs i ribes de riu. La seua fusta és molt bona per a fer mànecs d'aixades i pics, garrots i també les forques que tots els anys veiem en les paradetes de la fira de Xàtiva o Cocentaina.

Els fruits del lledoner, els lledons, són menudets i arrodonits. Primer són de color verd i quan, a finals de setembre, comencen a madurar es tornen grocs, després amb taquetes marrons (els pigats) i totalment negres quan ja estan madurs. Degut al seu reduït tamany pràcticament no tenen polpa, però la que tenen és de sabor dolç paregut al dàtil, i el més important, el seu pinyol és esfèric, com una minúscula bala de canyó.

I és que els didons no es collien per a menjar-los, sinó que es menjaven per a disparar-los. Valien els negres, més dolcets, i els pigats, no tan dolços i una mica aspres (la avantatge de collir-los pigats era que després es feien negres). Pels voltants del riu hi havien didoners coneguts per tots: el de la Morera, junt al pont de l'Arcà, el de la casa del Pic, el del pont d'Aielo, el del Molí Rodenes... i també didoners secrets, amagats per les revoltes de l'horta i tan sols coneguts per alguns privilegiats que gelosament guardaven la seua ubicació.

El didoner del molí Rodenes en 2010. 35 anys després, l'autor ja no tenia la mateixa agilitat per a pujar a l'arbre. Foto: Redacción del Blog

Per tal de collir-los tan sols es necessitaven bones cames per a pujar a l'arbre i una bossa de plàstic per a guardar-los. Generalment, els fruits més madurs es trobaven en les puntes de les rames, la part més assolellada de l'arbre, i això ens obligava a arriscar al màxim per a aconseguir-los. Més d'un, en la seua avarícia recol·lectora al intentar collir un hermós penjoll de didons en la punta d'una branca, ha acabat caient damunt d'algun esbarzer que, encara que frenava la caiguda, el deixava fet un "Ecce Homo" amb el cos ple d'arrapades i xarabasques.

Un grapat de didons madurs. Després de menjar-los, els seus pinyols seran uns excel·lents projectils per a llançar-los amb el canut. Foto: Google images

Després de fer una bona provisió de didons calia preparar-se una bon canut per a disparar-los. Al riu hi havia canyars per tot arreu on no era difícil trobar el canut que faria de sarbatana. Els millors eren els de la part de dalt de les canyes més llargues, amb l'amplària justa del pinyol i la llargària adequada per a donar precisió i potencia al dispar (aproximadament mig metre).

De tornada a casa i si l'ocasió es presentava, no era estrany que els xiquets completaren la jornada amb un bany "en porreta" en algun toll del riu, que en aquells dies no estava tan contaminat i encara feia honor al seu nom de "Clariano" ... però esta seria altra història.

Ja en el poble, els escenaris principals dels nostres jocs eren l'Eixample i "darrere de ca Tarrasó": així era com haviem batejat la zona que actualment és el carrer on està ubicat el Centre de Primaria, l'Ambulatori i l'Escoleta, però abans hi havien uns immensos garrofers i més avall es trobava l'antic solar del cementeri vell, vorejat de xiprers. Entre estos arbres centenaris establíem disputades batalles a didonaes entre uns i altres o bé competicions de tir i punteria on hi havien acalorades discussions sobre quina era la grossària o llargària més adequada del canut per a fer-lo més precís.

Cementeri vell. On havien reposat els nostres avantpassats, nosaltres jugàvem a futbol; els xiprers feien de porteria i marcaven el terreny de joc. A la dreta i dalt del marge un dels garrofers centenaris que hi havia "darrere de ca Tarrasó". Foto: Arxiu Fotogràfic Biblioteca Degà Ortiz

En l'Eixample, asseguts sobre els respatllers dels bancs o amagats darrere dels arbusts, practicàvem la punteria amb dianes mòbils, és a dir, vehicles, persones (xiquetes principalment) o animals (gossos, gats, pardalets ....).

Quina satisfacció tan gran sentíem quan fèiem blanc i encertàvem el tir en les cames de les indefenses xiques!... o quan passava el Cotxe Roig, tan fàcil d'encertar per lo gran que era, que bé sonava la xapa taronja rebent una perdigonada de didons! I que no dir del gat que passejava tranquil per damunt de la tapia de l'Hospital, fins que donava un bot i un bufit de dolor quan sentia la didonà en la llomera... innocent malifeta que ara seria considerada maltractament animal.

Com els didons són de temporada, el joc també ho era i durava fins que s'acabaven. Però la mestria adquirida havia de perfeccionar-se i a l'escola es practicava una variació canviant el canut de canya pel tubet del boli Bic i els didons per boletes de paper ensalivat, arròs o canyamons furtats al canari de casa. Era una variant del joc, més técnica i urbana, que no era el mateix, però que servia de sustitut a un entreteniment que no tornaria fins l'any vinent

Pense que en estos temps actuals és un joc totalment oblidat. Em consta per testimonis que fins els anys 80 s'ha anat als didons i en els anys posteriors tal volta s'haja perdut, com tants altres jocs que la revolució tecnològica i audiovisual dels últims anys ha fet oblidar. M'agradaria equivocar-me, i si així fora, que algú ens ho fera saber per mig d'un comentari.

Ja fa més de trenta anys que no vaig a collir didons, però enguany ho pense fer. Tornaré per les sendes de l'horta al reencontre dels vells amics i, encara que l'edat i el pes no em permetran arribar als penjolls bons, pense omplir una bossa amb didons negres i pigats i em faré un bon canut de canya.

I si veieu pel poble algú disparant pinyolets, perdoneu-lo, perquè és un nostàlgic recordant els jocs d'infantesa, uns jocs que poc a poc s'obliden.

Calabuig

El Rebost de Maruja. Temps de l'armela

Armeler en agost, quan falten pocs dies perquè s'òbriga la corfa i comence la collida. Foto: Arxiu Fotogràfic de la Biblioteca Degà Ortiz. Mª Jesús Juan

-Filla, ajuda’m a moldre armela.

-Trac el molinet mare?

-Si, està a la primera lleixa del rebost. Col·loca’ l a la taula. Ara porte l’armela i comencem. Enguany n’hem collit molta i en tenim per a fer un grapat de pastes.

-Així mare?...mira, està bé?

-Si, assegura’t que el molinet estiga ben subjecte al cantó de la taula per a que rode com toca.

-I què faràs esta vegada amb l’armela mare?

-Farem coca.

Esta seria una conversa pròpia de fa uns anys...mare i filla preparant-se per a fer pastes seguint les receptes tradicionals. Generalment en l’actualitat ja no s’escolta parlar ni del molinet ni de moldre l’armela, no cal, ja no es fa tanta pasta casolana. Però Aielo és diferent, no perquè no es coneguen els nous aparells de cuina i algunes cases continuen emprant l’antic molinet, sinó perquè sortosament es fan pastes casolanes. Moltes famílies tenen collita pròpia d’armeles i una manera de traure partit d’elles és fent saboroses pastes i altres menjars seguint les receptes heretades dels avantpassats, encara que també és un fruit que es pot menjar tan cru com torrat.

I és a l’estiu quan predomina l’estampa de les famílies arremolinades als bancals collint armeles dels armelers, arbres que junt als garrofers són els que ocupen gran espai de les terres de secà d’Aielo.

Des del rebost de Maruja parlem en esta ocasió de l’armela pels seus arrels, que en part han marcat la manera de viure dels nostres avis i han configurat uns costums de menjar basats en l’extensa varietat de receptes de cuina que s’hi poden fer amb el fruit de l’armeler.

Juanito "Gerreta" varejant l'armeler per fer caure les armeles a la manta. Foto: Arxiu Fotogràfic de la Biblioteca Degà Ortiz. Mª Jesús Juan

L'armeler, arbre distintiu al nostre paisatge, s'adapta bé als terrenys secs i prefereix els estius càlids i secs així com els hiverns suaus. A Aielo, el podem trobar a tot el terme normalment plantat a una vora del marge o al cornial del bancal.

La producció d'armela no ha segut mai abundant als nostres camps, més bé s’ha considerat un cultiu familiar i destinat al consum propi. Durant la década de 1970, va sorgir un sentiment optimista que dugué a pensar en la possibilitat de produccions majors. Va ser una època que la gent apostà pel seu cultiu, es plantaren nous arbres i aparegué la maquina de pelar armeles que des d’aleshores serviria de gran ajuda per a les dones, que fins el moment eren majoritàriament les encarregades de llevar la corfa de les armeles de manera manual.

Tanmateix l’optimisme durà poc temps, els preus sempre baixos i la introducció en el mercat espanyol de l’armela americana tornaria a convertir la producció d’armela a Aielo en un cultiu minoritari.

Les varietats que trobem a Aielo són: desmallos (amb el fruit més tardà), mollar (té una corfa molt fràgil i es pot trencar fins i tot amb la mà), regateta, i marcona. La classe regateta i marcona són els armelers més antics que s’hi troben a les nostre terres. Els llauradors a l’hora de plantar-los sempre han combinat la regateta i la marcona per a fer el que denominen el maxeo, mascle i femella per polititzar la flor.

El desmallo és el primer en florir, sol ser cap a finals de gener, si el temps acompanya i no es fan grans gelades que solen cremar-los. Omplin el camp de colorit, un rosa que segons el tipus d’arbre pot ser més o menys fort. El fruit s’arreplega a finals d’agost.

Els desmallos són l’última varietat que s’ha introduït al camp d’Aielo, desconeixem quina persona portaria esta llavor al poble. La llavor ha anat escampant-se gràcies als llauradors que durant anys han anant empeltant els armelers d’esta variant.

Per ser una armela de presència i molla molt bonica i gran, generalment el llaurador no sol vendre-la. Són les armeles que les mestresses guarden al terrat per a les pastes de l’any.

En l'actualitat la collita de l'armela continua fent-se com abans, ha variat poc. Arribat el dia escollit acudeixen al bancal membres de la família, quantes més persones millor perquè més prompte s’acabarà la feina. És com una festa, que acaba amb un dinar ben guanyat.

Pepica la "Mora" i el seu home Vicent plegant les armeles de terra amb un cabaç d'espart. Foto: Arxiu Fotogràfic de la Biblioteca Degà Ortiz. Mª Jesús Juan

La mestressa de la casa és l’encarregada de preparar-lo, generalment una gran paella per convidar tots els concentrats per a l’ocasió. I també prepara la taula amb platets per picar abans de l’arròs on de segur hi ha armeles torrades, crues o tendres que han sigut trencades perquè no han soltat la corfa. També segurament prepara tomaques adobades o crues per l’ensalada i per acabar de dinar, raïm, figues i un bon meló d’Alger tot cultivat al propi bancal.

I mentre la mestressa prepara la recompensa per l’esforç i el treball fet, la resta de gent està al bancal, tots posats a la feina. Amb una canya es baten els fruits de l'arbre. Les armeles van caient sobre una manta que prèviament s'haurà estès rodejant la soca de l'armeler. Les que cauen a terra, fora de la manta, cal arreplegar-les a mà, una a una. Les mantes es buiden en cabassos d’espart i després es passen a sacs d’espart.

A casa o al mateix bancal les armeles es pelen separant la corfa. Temps enrere les corfes s'aprofitaven com menjar per a les ovelles, actualment ja no, les corfes no serveixen i es tiren a la brossa.

I es fa generalment a mà. Les màquines de pelar era un privilegi dels llauradors que invertien en la màquina perquè tenien major producció. Temps enrere, esta feina manual solia encomanar-se a les dones i a tota la xicalla, que alhora que pelaven armeles al voltant del cabàs aprofitaven per contar i escoltar històries o simplement xarrar. Amb el temps esta imatge de la mare envoltada de xiquets tots junts pelant armeles ha anat passant a l’estampa de la dona, només acompanyada d’una radio i poc més. També els iaios feien sovint esta tasca de pelar armeles. Era una manera de sentir-se útils i no perdre la vinculació amb les tasques del camp que de segur havien ocupat molt de temps de la seua vida.

Setembre de 2009. Maruja descorfant armeles al Carrascal. Foto: Arxiu Fotogràfic de la Biblioteca Degà Ortiz. Mª Jesús Juan

Desprès de pelades les armeles cal pujar-les a la cambra i escampar-les per a que s’assequen. Es convenient llaurar-les de tant en tant amb el peu i una vegada seques es quan es pren la decisió de quantes seran venudes (segons el preu del mercat) i quantes es destinaran per a ús familiar: per a fer pastes, per a guisar o per servir de complement a la taula acompanyant un bon gotet de vi. Les armeles que no es poden pelar, són trencades i menjades tendres.

Encara que se sol anar amb molta atenció són moltes les armeles que es perden entre la brossa, el solc i els marges. Pellucar significa arreplegar el fruits dels arbres que es queden pels marges o entre les branques i algunes vegades són complicats d’arreplegar. Era un costum d’abans, mentre es feia la collita de les armeles, dir la frase: “eixes deixeu-les ...eixes per a pellucar” perquè de vegades hi havia algunes que estaven en llocs tan difícils d’arribar que no valia la pena l’esforç. Amb el temps s’ha anat perdent esta pràctica de molts hòmens d’anar a pellucar un bancal després d’haver anat l’amo a fer la collita. Molts ho feien per necessitat, si aconseguien un grapat d’armeles, això que s’hi trobaven. En temps més recents eren els xiquets de la casa que a manera de joc pellucaven i així aconseguien de manera picaresca una propina del pare. Els xiquets s’ho passaven d’allò més bé i aprofitaven el moment per agafar el fruit que usaven per crear-se un instrument per jugar. I és que la imaginació infantil no té límits. Els menuts d’Aielo, i fins fa poc encara ho feien, solien agafar una armela i la refregaven o llimaven a la paret amb la finalitat de fer un forat per on bufar, aconseguint fer-se d’eixa manera tan simple un bonic xiulet.

Nevada del 1 de març de 2005. Un armeler florit prop del Pont de l'Arcà. Foto: Arxiu Fotogràfic de la Biblioteca Degà Ortiz. Rafa Morant

I així és com per menjar o per jugar...del fruit de l’armeler, es treia tot el rendiment.

-Ja tenim prou armela molta mare?

- Si, ara prepararé la resta d’ingredients i tu mentre, busca la llanda i comencem a fer la coca d’armela que tant t’agrada.

RECEPTA DE COCA D’Armela

Ingredients

12 ous

mig quilogram de sucre

300 gr. d’armela molta

300 gr. de farina

2 sobrets de royal

1 got de llet

mig got d'oli

Manera de fer-la

En un recipient gran es baten el ous, primer les clares i després posem el sucre. Una vegada ben batuts, s’ha d’afegir a poc a poc la resta d’ingredients: els rovells, la llet i el royal, la farina i la armela barrejant-se tot alhora que es posa l’oli. Mentre va calfant-se el forn a 150º.

La mescla resultant es posa en una llanda que prèviament s’ha folrat amb paper per fer coques per a que la massa no es quede adherida després de cuita. Si no es té el paper, s’unta amb un poc d’oli.

La llanda es posa al forn, prèviament en baixar de temperatura a 125º, i després de 90 min, quan la massa infle i es posa daurada per damunt, la coca ja estarà a punt per menjar.

Mª Jesús Juan i Mariló Sanz