Del jardí bell de València
és Ayelo ermosa flor
que escampa, arreu, les fragàncies
que despedeix lo seu cor
Miguel Ferrándiz . "Himne a Ayelo"


Mostrando entradas con la etiqueta Miguel Ferrándiz. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Miguel Ferrándiz. Mostrar todas las entradas

sábado, 7 de diciembre de 2024

Miguel Ferrándiz Bataller (Aielo de Malferit 06-05-1877 - Ontinyent 07-12-1962). Poema de l'aigua.

 


Hui es compliran 62 anys de la mort del nostre mestre-poeta. Recupere un poema escrit per ell, en el que narra una alarmant inundació que va patir el Fondo d’Aielo. Miguel narra esta tragèdia amb una magistral poesia que va ser premiada amb el segon accèssit a Benimaclet, el 16 de setembre de 1934. Desgraciadament, este poema està d’absoluta actualitat, per culpa de la Dana o Gota Freda que va assolar algunes comarques de València, el dia 29 d’octubre de 2024. Dedicada a tots els afectats i els donem molts ànims per superar esta situació tan devastadora.

POEMA DE L’AIGUA
CELATGE

Que fosc que està el cel!

Que negre, que lleig!

Ni lluna ni estel

més que mire veig!

Mirant el celatge,

se sent fred i por

per anar de viatges,

s’arrupeix el cor!

Ai del que ix de casa

en aquesta nit!

El cel no s’arrasa

ni un pam, ni un sol dit.

Les boires, prenyades,

van a rebentar

com fúries irades,

ens ofegaran.

Pietat, Déu cement!

Tingueu compassió!

No ens doneu turment

en la inundació.

El cel està negre,

el cel està clos.

Qui ha d’estar alegre

Tremolant-li el cos?.

LA PLUJA

El temps, prenyat d’aigua, rebenta. Ja plou!

Que en fúria, a la terra, la fereix, se’ou

Va caient a cànters; els xorros són rius

que espanten als hòmens i a tots los sers vius.

Repic de postisses fa al caure de pla

sobre les voreres i els bassals que fa.

Barranc cabalosos són tots els carrers,

que fan gran estrèpit pels que són costers.

L’enllumenat públic de la població

s’ha apagat alhora en sec, en redó.

Els veïns del poble, compresos de por,

se senten tremolar i aflicció en el cor.

Senten i preveuen el que els pot passar

En el barri del fondo, que es deu inundar.

Han obert les portes i encés els cresols,

que són d’esperança, de pietat, estols.

Cap veí no es gita; tots estan en peu.

El rellotge sona i compten les deu.

Per lo barri del fondo s’ouen forts xillits.

Cap allí acudeixen els joves fornits.

I plou en més fúria; i continua plovent.

I el poble s’aclama a l’Omnipotent!

CARITAT

“Acudiu, per favor, per caritat!”

“Auxili, que ens anem tots a ofegar!”

Allí acudeixen

els jóvens fornits,

avançant per l’aigua

i en aigua fins al pit.

Una viuda i sos tres petits xiquets

van nadant en lo llit com en barquets.

Entren a la casa

els jóvens fornits

i, en aigua fins al coll.

els trauen del llit.

Fent esforços titànics, se’ls enduen

On del perill de mort els asseguren,

els jóvens valents,

valents i fornits,

de molt tendre cor,

de grandíssim pit.

Poc després d’haver-los tret de la casa,

la teulada, amb gran estrèpit, s’afonava.

Sentiren gran goig

dintre lo seu pir

per haver fet bé,

els jóvens fornits.

martes, 7 de diciembre de 2021

ON SÓN LES RESTES MORTALS DE MIGUEL FERRÁNDIZ?



Per a què vols riqueses,
honors i salut,
si dins de pocs anys
en un taüt
estarà el teu cos
gelat, sense alé?... . (Miguel Ferrándiz)

Els últims anys de la seua vida, residia a l’Hospital de Beneficència “La Milagrosa” d’Ontinyent, on va ingressar al ser anomenat fill adoptiu de la ciutat, per poder ser cuidat per les monges que regentaven aquesta institució benèfica.

És sabut que Miguel va morir a Ontinyent, el dia 7 de desembre de 1962. Allí van enterrar al nostre mestre-poeta local, al camp sant municipal. Sembla que del seu poble Aielo de Malferit, va ser poca la gent que va assistir, una delegació de l’ajuntament i poc més.

Poc més sabíem! L’any 1996, quan des de la Biblioteca li dedicarem la Setmana de la Lectura i un merescut homenatge.

Fa uns anys, concretament a desembre de 2012, a la Biblioteca, estàvem celebrant el 50 aniversari de la defunció de Ferrándiz amb un recital de poesies i exposició.

El veí d’Aielo, Vicente Vidal Sanz, s’acostaria al cementeri municipal d’Ontinyent, per preguntar on estava enterrat, i visitar la tomba del mestre, quina sorpresa s’endugué quan l'informaren que Miguel ja no estava allí, feia anys que el tragueren del nínxol, traslladant el seu cos mortal a la fossa comú.

Vicent ens va contar afligit... recordava que va ajudar al seu pare en “la neteja” de la casa de Miguel a la plaça Palau. Carregarien muntons de papers, llibres i llibretes, fòssils i altres tipus de peces arqueològiques. Era tot allò que Miguel, juntament amb el mestre Leonardo Carreres, recollien pel terme i les serres, ajudats per l’alumnat, escolars als quals traslladaven l’interés i saber per la història d’Aielo. Tota aquesta important documentació i objectes aniria a parar al camió, tot desapareixeria al fem, en poques hores seria cendra.

Vicent tenia estima per aquest mestre i d’ací el seu interés. Li complaïa i volia donar a conéixer al veïnat d’Aielo on estava el cadàver d’aquest aieloner il·lustre. Li feia goig que la gent del seu poble poguera visitar-lo, i a més a més, comentarem la possibilitat de traslladar-lo a Aielo.

Així quedaren les seues indagacions, pensarem que per sempre Aielo havia perdut les restes mortals del literat  i personatge local. Miguel, estimat per tots, encara actualment les seues poesies són estudiades a l’escola i recordades pels nostres majors.

Ara després de 59 anys de la seua expiració, tenim una nova pista!.

Comentant amb la regidora de Cementeri de l’ajuntament d’Ontinyent, Mercedes Pastor, li diguérem que a Ontinyent no es respectava el reglament municipal del Cementeri, que diu que  una persona difunta està enterrada al nínxol fins a 75 anys, en passar aquests temps, pot ser és traslladada a la fossa comú si ningú es fa càrrec de les restes.

Contant-li el cas i informant-la que amb Miguel no es va respectar aquest reglament, Mercedes li semblà impossible aquesta història. Les seues indagacions i interés, ens obri un nou camí!

Mercedes ens posaria en contacte amb el funcionari encarregat i enterrador, Juanjo Conejero, qui, després de contar-li la història de Miguel, i ell, consultar els llibres de registre del Cementeri, arribaria a la conclusió que aquella inhumació seria considerada de caritat, ocupant l’última caseta d’una fila, un lloc alt i provisional, sols per a 5 anys. Al passar aquest temps, tràmit oficial, les seues restes anirien a parar a la fossa comuna, i el nínxol seu fins aquest moment, seria ocupat per un matrimoni, i després per una altra persona.

Als llibres de registre del Cementeri, consta i apareix anotat la defunció i enterrament, però no, que fora traslladat a la fossa comuna. No apareix registrat pel descontrol d’aquells anys, però les restes de Miguel deuen estar allí. Abans, recorda Juanjo, aquestes dades de trasllats de cadàvers no quedaven inscrites a cap llibre o document.

Podem afirmar, en l’esperança d’equivocar-se, que les restes mortals de Miguel Ferrándiz s’han perdut per a sempre. Ara mateix, descansen i són una part més de l’Espai de la Memòria del Cementeri d’Ontinyent, una crònica més entre moltes altres oblidades i anònimes.

És una llàstima, que com a societat, tinguem amnèsia en la memòria, ignorant, i de vegades maltractant el record de les persones que ens han precedit i han treballat pel poble.

Aielo té un deute gran amb Miguel, és molt allò que va fer per la població, i poc l’aportat a canvi, ara cal almenys no oblidar-lo mai!

Esta cançó que ara cante,

és la darrera per a hui;

Descansa i dorm ben tranquil.la,

que jo me’n vaig a dormir. (Miguel Ferrándiz)

 
 
Agrair a Mercedes Pastor
 el seu interés a trobar a l’aieloner Miguel i fer-lo visible.
Igualment al funcionari ontinyentí, Juanjo Conejero
Mª Jesús Juan
 
 

viernes, 26 de marzo de 2021

VIVÈNCIES DE.... VICENTE SANZ JUAN.

 

VICENTE SANZ JUAN, més conegut pel malnom “el roget de bufes”... va nàixer en Aielo de Malferit l'any 1933. De ben menut sempre ha estat molt aplicat ajudant en casa, i a la nit anava a ensenyar-se a llegir i escriure. L'agricultura i la ramaderia era el que per aquell temps es dedicava. Menjar no faltava a casa però va anar a França, com feia molta gent, per guanyar algun “duret” i poder-se fer la casa i casar-se amb Maria Garrido Sala. Pares de 8 fills!... que com bé diuen són els tresors de casa. Els dos han treballat molt, per dur la família endavant. A Vicente li agrada molt cantar en tots els esdeveniments familiars, contar acudits, recitar poesies i fer versets que acaben rimant... sempre elogiant amb les seues paraules!. Encara ara en 87 anys ens sorprén amb la seua memòria selectiva, sempre té alguna cosa bonica per a dir, recordant-nos totes aquestes dites, refranys, i aquestes frases fetes que ens fan veure el gran bagatge lingüístic del nostre pare.

Al vídeo gravat per Nieves Tarrassó, a l'any 2016, veiem a Vicent recitant les poesies del seu mestre i poeta, Miguel Ferrándiz.

 Recordeu: “Les xicotetes històries són les que fan la història d’un poble”!. 


Vídeo Nieves Tarrasó
Text familia de Vicente 

lunes, 7 de diciembre de 2020

Al poble d'Aielo, per Miguel Ferrádiz.


Hui es compleixen 58 anys de la mort del mestre-poeta local, Miguel Ferrándiz Bataller (7 desembre de 1962). 

Aprofitem aquest dia, per a recordar la figura de Miguel, amb una de les seues poesies dedicades a l’estimat poble i en homenatge. 

Personatge aieloner de gran vàlua, sensible, creatiu, entre altres molts qualificatius.

sábado, 4 de mayo de 2019

5 de maig. DIA DE LA MARE



Que bona ma mare
i que santa que era!
La recorde a tota hora del dia;
ja que em parles d’ella:
rajols, mobles, finestres, l’escala,
les parets i la casa sancera.
Tots en diuen en veu que no s’ou
i en l’ànima entra,
que l’ama de casa,
la que fou tants anys la seua reina,
fou model de les mares del poble,
una santa era!
Miguel Ferrándiz Bataller, 
any 1932