Per a què
vols riqueses,
honors i
salut,
si dins de
pocs anys
en un taüt
estarà el
teu cos
gelat, sense
alé?... . (Miguel Ferrándiz)
Els últims anys de la seua vida, residia a l’Hospital de
Beneficència “La Milagrosa” d’Ontinyent, on va ingressar al ser anomenat fill
adoptiu de la ciutat, per poder ser cuidat per les monges que regentaven
aquesta institució benèfica.
És sabut que Miguel va morir a Ontinyent, el dia 7 de
desembre de 1962. Allí van enterrar al nostre mestre-poeta local, al camp sant
municipal. Sembla que del seu poble Aielo de Malferit, va ser poca la gent que
va assistir, una delegació de l’ajuntament i poc més.
Poc més sabíem! L’any 1996, quan des de la Biblioteca
li dedicarem la Setmana de la Lectura i un merescut homenatge.
Fa uns anys, concretament a desembre de 2012, a la
Biblioteca, estàvem celebrant el 50 aniversari de la defunció de Ferrándiz amb un
recital de poesies i exposició.
El veí d’Aielo, Vicente Vidal Sanz, s’acostaria al cementeri
municipal d’Ontinyent, per preguntar on estava enterrat, i visitar la tomba del
mestre, quina sorpresa s’endugué quan l'informaren que Miguel ja no estava allí,
feia anys que el tragueren del nínxol, traslladant el seu cos mortal a la fossa
comú.
Vicent ens va contar afligit... recordava que va
ajudar al seu pare en “la neteja” de la casa de Miguel a la plaça Palau.
Carregarien muntons de papers, llibres i llibretes, fòssils i altres tipus de
peces arqueològiques. Era tot allò que Miguel, juntament amb el mestre Leonardo
Carreres, recollien pel terme i les serres, ajudats per l’alumnat, escolars als
quals traslladaven l’interés i saber per la història d’Aielo. Tota aquesta
important documentació i objectes aniria a parar al camió, tot desapareixeria
al fem, en poques hores seria cendra.
Vicent tenia estima per aquest mestre i d’ací el seu interés.
Li complaïa i volia donar a conéixer al veïnat d’Aielo on estava el cadàver d’aquest
aieloner il·lustre. Li feia goig que la gent del seu poble poguera visitar-lo,
i a més a més, comentarem la possibilitat de traslladar-lo a Aielo.
Així quedaren les seues indagacions, pensarem que per
sempre Aielo havia perdut les restes mortals del literat i personatge local. Miguel, estimat per tots,
encara actualment les seues poesies són estudiades a l’escola i recordades pels
nostres majors.
Ara després de 59 anys de la seua expiració, tenim una
nova pista!.
Comentant amb la regidora de Cementeri de l’ajuntament
d’Ontinyent, Mercedes Pastor, li diguérem que a Ontinyent no es respectava el
reglament municipal del Cementeri, que diu que una persona difunta està enterrada al nínxol
fins a 75 anys, en passar aquests temps, pot ser és traslladada a la fossa comú
si ningú es fa càrrec de les restes.
Contant-li el cas i informant-la que amb Miguel no es
va respectar aquest reglament, Mercedes li semblà impossible aquesta història.
Les seues indagacions i interés, ens obri un nou camí!
Mercedes ens posaria en contacte amb el funcionari
encarregat i enterrador, Juanjo Conejero, qui, després de contar-li la història
de Miguel, i ell, consultar els llibres de registre del Cementeri, arribaria a
la conclusió que aquella inhumació seria considerada de caritat, ocupant l’última
caseta d’una fila, un lloc alt i provisional, sols per a 5 anys. Al passar
aquest temps, tràmit oficial, les seues restes anirien a parar a la fossa
comuna, i el nínxol seu fins aquest moment, seria ocupat per un matrimoni, i
després per una altra persona.
Als llibres de registre del Cementeri, consta i
apareix anotat la defunció i enterrament, però no, que fora traslladat a la
fossa comuna. No apareix registrat pel descontrol d’aquells anys, però les
restes de Miguel deuen estar allí. Abans, recorda Juanjo, aquestes dades de
trasllats de cadàvers no quedaven inscrites a cap llibre o document.
Podem afirmar, en l’esperança d’equivocar-se, que les restes
mortals de Miguel Ferrándiz s’han perdut per a sempre. Ara mateix, descansen i
són una part més de l’Espai de la Memòria del Cementeri d’Ontinyent, una crònica
més entre moltes altres oblidades i anònimes.
És una llàstima, que com a societat, tinguem amnèsia
en la memòria, ignorant, i de vegades maltractant el record de les persones que
ens han precedit i han treballat pel poble.
Aielo té un deute gran amb Miguel, és molt allò que va
fer per la població, i poc l’aportat a canvi, ara cal almenys no oblidar-lo
mai!
Esta cançó
que ara cante,
Descansa i
dorm ben tranquil.la,
que jo me’n
vaig a dormir. (Miguel Ferrándiz)
Agrair a Mercedes Pastor
el seu interés a
trobar a l’aieloner Miguel i fer-lo visible.
Igualment al funcionari ontinyentí, Juanjo Conejero
Mª Jesús Juan
.jpg)
