Del jardí bell de València
és Ayelo ermosa flor
que escampa, arreu, les fragàncies
que despedeix lo seu cor
Miguel Ferrándiz . "Himne a Ayelo"


domingo, 31 de marzo de 2024

Bon dia de Pasqua 2024.


Des del blog Història Aielo de Malferit us desitgem un bon dia de Pasqua a tots els veïns i veïnes d’Aielo. Primer dia de Pasqua, les quadrilles, pasqueres de xics i xiques acudien al riu Clariano o d’Aielo a menjar-se la mona. Els paratges elegits eren el pont d’Aielo, el Moli Propet o el pont d’Allà Baix, i les poques casetes que hi havia abans pel terme. Indrets que es veien replets de jovenalla que cantaven cançons de pasqua i tiraven mascles i piuletes que compraven en les tendetes del poble com la del ti Carlampio, i els més atrevits li demanaven els coets al ti Salinero.

“Els fadrins d’Aielo
Ja no pinten res.
Els que pinten ara
són els forasters.
la tarara si,
la tarara no,
la tarara
mare,
que la balle jo.”

Fotografia propietat de Lourdes Sancho.
Text Mª Jesús Juan Colomer

viernes, 29 de marzo de 2024

TRADICIONS DE SETMANA SANTA: LA MATRACA. Per Mª Jesús Juan

 


La matraca en funcionament durant la processó del Divendres Sant de 7/4/2023. Escolteu el seu toc, so tan peculiar propi d'estos dies de Pasqua, dies on les campanes emmudeixen pel dol per la mort de Jesús. La matraca és un instrument musical de percussió, una caixa de ressonància, utilitzada en les esglésies per cridar als fidels substituint els tocs de les campanes en els oficis religiosos de Dijous i Divendres Sant. La matraca mesura uns 80 cm d’alçada, és de fusta, té 4 ales en forma de creu i 16 maces. Quan gira, les maces o martellets colpeixen les ales produint un soroll intens, fort, sec i repetitiu, que sols s’escolta estos dies sants. La matraca d’Aielo va deixar de tocar-se cap a la dècada de 1960, abandonada es quedà en estat ruïnós en el campanar. Anys després seria restaurada gràcies a José Ramon Juan “Pelletes”. I després, recuperant-se també el seu funcionament i toc l'any 2018, gràcies a la Confraria. La nostra matraca és la més antiga de tota la Vall d’Albaida, confirmat per persones enteses.

Mª Jesús Juan

lunes, 25 de marzo de 2024

Pregó de Setmana Santa 2024


El dissabte 23 de març assistirem al pregó de Setmana Santa, a càrrec del xativí Llorenç Segarra Ibáñez. A la tradicional processó de l’encontre entre la Dolorosa i el Natzaré i trasllat de les imatges als seus dosels, a casa de Pilar Gómez Sanz, pl. Palau, 9 (Casa de Gironés). 

Ús deixem un recull de les fotografies realitzades per Rafa Ortiz.
































 

domingo, 24 de marzo de 2024

Diumenge de Rams, qui no estrena no té mans!

Clavariesses de la Confraria de Jesús Natzaré i la Ntra. Sra. dels Dolors. Fotografia dels primers anys de la Confraria, cap a la dècada dels anys 1990. La Verge del Dolors instal·lada en les seues andes i preparada per a processionar pels carrers d’Aielo. Les clavariesses possen al seu costat amb el vestit típic i preparades per a acompanyar-la en el seu recorregut acostumat. Al fons, distingint l’altar daurat propi de la Dolorosa, amb l’escut dels Malferit. Feia uns anys havia estat traslladat des del seu lloc original de la Capella que la Dolorosa posseïa al costat esquerre de l’altar Major, fins està part més modesta de l’església.

miércoles, 20 de marzo de 2024

Pepe Micó "Rissetes". HOMENATGE AL NOSTRE AUELO. Per Santi Requena

 

Com ser part important de les festes tot i no ser fester.

Quantes vegades ens han fet la pregunta: I tu de qui eres? I nosaltres contestàvem orgullosos: sóc el net de Pepe “Rissetes”! I com tot el poble et coneixia, ja ens situaven de quina família érem!

Com ens has explicat moltes vegades, vas nàixer l’any 1934 en la “Casa la Garrofera” d’Olleria i en anar ton pare a la Guerra Civil, vau decidir tornar a Fontanars, d’on era tota la teua família. Allà vas passar la teua infància amb la família d’Antonio i Maria, els pares de l’antic retor d’Aielo, Don Antonio. Sempre ens has explicat que de ben jove t’encarregaves tu sol de cuidar el “ganao” de cabres que tenia la família d’Antonio. D’aquells anys va nàixer una gran amistat que s’ha mantingut en el temps. Ja de gran hem anat a les festes de Fontanars i ells venien a les d’Aielo. Eren com una segona família pel nostre auelo i per nosaltres.

Quan tenies 14 anys vas vindre amb tota la família a Aielo: els teus pares Fernando i Maria i els teus germans/es: Pilar, Maria i Fernando, vivint en una casa al carrer Sant Llorenç i treballant en companyia de ton pare per a “Pascual el Melero”. Un any més tard ja portaves una “mula mecànica” per llaurar els camps i als 16-17 anys te’n vas anar voluntàriament a fer la mili a Manises, tot cuidant els fills del tinent coronel Don Abel.

Com ens deies orgullós, quan encara tots llauraven en “burros i matxos”, tu vas conduir el primer tractor d’Aielo i és que sobre l’any 1955 ja treballant per a la Cooperativa Agrària, van comprar un Mc Cormick roig en què llauraves els bancals dels socis de la Cooperativa. I ens explicaves com a anècdota que no va ser fins uns anys després quan et vas treure el carnet per poder conduir tractors!

En 1961, la junta festera encapçalada per l’alcalde Rosendo Sanz Belda va proposar renovar les festes de Moros i Cristians i van plantejar que cada comparsa aportara una dama i que l’Ajuntament estaria representat per la Regina de la Festa. Un any més tard, l’any 1962 Salvador Castelló “El Fuster” va construir una carrossa pintada i decorada per José Mª Juan Sanz “La Cacaua” perquè pogueren desfilar el dia de l’Entrada. Veient les teues habilitats al volant del tractor et varen proposar per portar la carrossa i tu vas acceptar amb un somriure i de forma totalment gratuïta!.

Així doncs, vas començar a portar la carrossa de la Regina i la seua Cort d’Honor l’any 1962, amb la primera Regina de festes: Maria del Pilar Juan Mompó. Qui anava a dir-te en aquell moment que ho faries durant 44 anys seguits! I és que ja era tota una tradició en el poble que Pepe “Rissetes” s’encarregara de portar la carrossa de la Regina. Recordem quan t’esperàvem al carrer Major per fer-nos fotos i tu ens pujaves al tractor! Que orgullosos i il·lusionats estàvem! I com la gent deia que, tot i que la carrossa era cada any més gran, tu t’espavilaves per portar-la sense cap contratemps, sobretot pels quatre cantons! Aquesta tradició va tocar a la fi l’any 2005 amb la darrera Regina (temporalment): Blanca Borrás Martínez.

A més de portar la carrossa el dia de l’Entrada, també vas eixir molts anys el dia de l’Alardo en la comparsa Caníbals, per l’amistat amb “Pepe el Barber” i “Patricio”.

Fins aleshores han sigut uns 50 anys al volant de diferents tractors i treballant primer pels socis de la Cooperativa i després de forma autònoma llaurant bancals de molta gent del poble. Cada matí anaves al Bar la Bicicleta i allà, entre cafè i partideta al dòmino, la gent et buscava perquè li llaurares el seu terreny!

També recordem quan anàvem a caçar amb les gosses i el garrot o, quan tocava, amb l’escopeta. Alguns dies no vèiem cap conill i altres dies els vèiem de lluny, però el temps que passàvem amb tu no tenia preu, tot i les cançons de “Los Chichos” i “Manolo Escobar” que ens feies escoltar al cotxe!

De més xicotets anàvem al barranc a agafar crancs o quan plovia anàvem a buscar caragols pels marges de la caseta, on tantes estones hem passat junts! I què dir quan anaves a buscar pebrassos amb el tio Felo Cacauet i portaveu les cistelles i povals plens? Una gran amistat que ha durat fins l’últim dia!

Ens venen al cap molt moments junts com quan anàvem al “Bar Bigot” a vore els partits del Barça tot fent-se un vermut amb olives, boquerons i capellans; quan venies a buscar-nos a l’Institut quan plovia; quan vas portar aigua i menjar als bombers que intentaven apagar el foc aquell juliol del 94 o quan els 19 de març s’omplia ta casa amb familiars i veïns/es que anaven a felicitar-te pel teu Sant!

També trobarem a faltar les teues habilitats per als jocs de taula: hores i hores de partides a la brisca i al dòmino on ens tancaves el joc per fer-nos passar i guanyar la partida!

Si nosaltres et trobem a faltar, més encara l’auela Amparin i la nostra mare, o com vosaltres li dèieu: la xiqueta. I és que volem aprofitar l’escrit per reconèixer públicament la generositat, la feina incansable i la plena dedicació de la nostra mare Mª Amparo amb la cura i estima dels seus pares. Com sempre ens diu: “qui millor que jo per cuidar als meus pares...” Ets la millor!

En l’àmbit personal, qui coneixia al nostre auelo de prop sabia que tot i que de vegades deixava caure alguna xerradeta, era una persona molt generosa i amb un gran cor. Un cor que va deixar de bategar el 20 de març de 2023, coincidint amb el primer dia de la primavera i el dia de la felicitat i és que Pepe “Rissetes”, el nostre auelo, va escollir el dia que millor el representava per faltar.

La teua família et vol agrair tot el que has fet pel poble d’Aielo i en particular per les festes de Moros i Cristians, ja que tot i que mai no va ser un fester, et senties orgullós d’haver participat activament en les nostres festes!

Ens sentim orgullosos d’haver tingut un auelo com tu,

Els teus nets. Santi Requena Micó. 

Programa de festes 2023

 

domingo, 17 de marzo de 2024

Novenari en honor al sant patró el Santíssim Crist de la Pobresa.

 


Últim dia del Novenari en honor al sant patró el Santíssim Crist de la Pobresa. I este any, es complixen 190 anys de les grans festes organitzades amb motiu del centenari de l’origen de la festivitat (1834-1934).

 

viernes, 15 de marzo de 2024

MARGARITA JUAN VIDAL (1826-1842), del carrer que no trau cap. Ni rica ni de família distingida.

 


És bo, i bonic, saber sobre l’existència dels nostres avantpassats. Sempre ho diem, cal mirar el passat per entendre el present. A nosaltres ens agrada indagar sobre la vida de temps enrere i ho fem parlant amb la gent o consultant arxius públics que ens desvetllen sobre la genealogia i sobre fets. I també ens agrada divulgar allò que descobrim: saber qui i com era la gent, on i com vivien, què feien, en que treballaven... hi ha tant per saber del passat!

Generalment als arxius públics destaquen els documents de persones adinerades o famílies importants per la simple raó què hi ha més quantitat. Estos són els que la majoria d’investigadors i estudiosos busquem, els que parlen sobre dones i homes que disposaven de bens i propietats, i acudien als notaris per escripturar herències, dots, compres, vendes o negocis. Tot junt deixa un rastre que és el que a nosaltres tant ens complau seguir perquè conté molta informació no solament de la família de la persona en concret sinó sobre Aielo, l’època i com s’hi vivia aleshores.

Doncs, una de les últimes troballes d’arxiu és d’allò més singular perquè no pertany a cap persona rica ni de família distingida. Però el contingut ens ha despertat molts interrogants. És un rastre especial que ens convida a seguir buscant i no deixar-lo de banda. Va ser per casualitat que fa uns mesos trobàrem als protocols del notari d’Agullent Joaquin Peñalva, una escriptura testament d’una jove, quasi una xiqueta, de nom Margarita Juan Vidal, i segons consta al document en més d’una ocasió, pobra. Són aspectes que ens sorprenen.

Quina necessitat tindria esta xiqueta de fer testament si no tenia quasi res que donar en herència. Qui l’aconsellaria? Ens intriga. Perquè no seguir-li la pista? Perquè no dedicar temps a descobrir més d’esta jove? Sempre hem dit, que la història està formada per la suma de totes les històries viscudes, al passat i al present, les de les grans famílies, però també de les més modestes.  Així que sent conseqüents amb el que pensem, hui intentem esbrinar un poc sobre esta persona, que no destacà en vida per bona posició social o econòmica, ni per haver sigut protagonista d’algun fet rellevant. Margarita era una jove comú i just és el motiu per voler saber-ne més.

Un dia de l’any 1842 Margarita va acudir al notari, tenia 15 o 16 anys... Deuria estar malalta i segurament sabia què anava a morir prompte. L’escriptura  comença així....

“En la villa de Ayelo de Malferit a los siete dias del mes de julio del año mil ochocientos cuarenta y dos: En el nombre de Dios Todopoderoso, Amen. Ante mi el Escribano de su magestad y testigos infraescritos Margarita Juan, de estado pobreza, de quince a diez y seis años de edad segun asegura, natural y vecina de la misma...”

Però qui era i on vivia? Margarita va nàixer l’any 1826, filla de Joaquin Juan Armengol (1789-1839) i Rafaela Vidal, que al moment de fer el document ja no viuen. Els avis de Margarita per part paterna foren el jornaler, Jose Juan i Vicenta Armengol. El matrimoni va tindre 8 fills: Jose (1876-1838), Vicente (1786- ), Joaquin (1789-1839) el pare de Margarita, Domingo (1795-1869), Gaspar (1798-1801), i les filles Vicenta (1783-1855) i les bessones Benita i Josefa (1792-1821).

 

Margarita residia al carrer Padre Santo, possiblement al numero 12, (actualment carrer Valls), un dels dos carrers sense cap que trobem al traçat urbanístic d’Aielo. El carrer, a meitat dels segle XIX, constava d’unes quinze cases aproximadament, algunes eren molt menudes, com la de la mateixa Margarita, altres eren més grans i donaven a la plaça de la Font o al carrer de la Mestra (actual carrer sant Pere). Era un carreró llarg i estret, amb molta vida perquè el formaven famílies joves amb fills i filles, amb oficis variats, majoritàriament jornalers, també hi havia llauradors, i dos forners, curiosament sobre estes dues famílies consta que vivien juntes a la mateixa casa on es trobava el forn que hi havia al carrer. I es que solia passar abans, que en una mateixa casa vivia molta gent, generalment tots de la família.  També residia un obrer.

Margarita al seu domicili, compartia casa amb els seus oncles Domingo i Vicenta Juan Armengol. Margarita era propietària d’una quarta part de la casa per herència del seu pare Joaquin, segons consta al padró de riquesa de l’any 1841.

L’oncle Domingo, bracer i jornaler de professió, es casà amb Juliana Ureña Bataller i el matrimoni es traslladà a viure al carrer dels Cups, 20. Van tindre molts fills que foren jornalers com el pare. Per altra banda, la tia Vicenta, que era fadrina, és la que s’encarregà de tindre cura de Margarita. La neboda n’era conscient, estava agraïda de les atencions rebudes i li ho demostrà nomenant-la hereva universal de tot el que posseïa, que en seria ben poc: la part de la casa on vivia i possiblement uns pocs reals vellons que es gastarien per pagar deutes pendents i sufragar resos i misses després de morir.

“...para poder disponer de sus bienes, pues no tiene heredero alguno forzoso, por cuya causa y atendiendo a los dilatados continuos y buenos servicios que le deve a Vicenta Juan Armengol, su tia soltera, natural y vecina de esta Villa de Ayelo de Malferit y deseando remunerarlos y pagarlos en algun modo por lo mucho que tiene gastado en alimentos de la otorgante y de asistir y ayudar a la misma, usando el derecho que las leyes del Reyno le conceden instituye y nombra para ser heredera universal, propietaria de todos sus bienes, derechos, acciones y herencia que genèrica [...] universalmente en la actualidad tiene....” 

En llegir el document el primer dubte és la raó per la qual el notari d’Agullent Joaquin Peñalva va substituir al notari titular d’Aielo Don Manuel Valls Cantavella en esta diligència. El fill d’este notari, Francisco Valls, d’ofici passant i escrivà, és un dels testimonis que firmen al final del testament. Segurament serien amics i en més d’una ocasió se substituirien un a l’altre. Però altre dubte major és què motivaria Margarita a acudir a la notaria a testar. Era una joveneta pobra, com diu ella mateixa i fins i tot el propi notari Peñalva dona fe de la seua pobretat:

“Habiendo prevenido a la otorgante dejase otra Manda pia como al Santo Hospital General de Valencia etc pues esa muy acepto a Dios [...] Dijo: que no podia dejar ninguna en atención a ser una pobre. Doy fe.”

També queda patent la situació de penúria econòmica en la que vivia quan expressa que vol ser soterrada  vestida  amb la seua roba d’us diari. Cal recordar que abans als difunts els vestien amb els hàbits de les monges de Benigànim i de l’Olleria, o frares de l’Olleria i Ontinyent, hàbit de la Mare de Deu del Carme, de sant Francesc... que aconseguien gràcies a una almoina a la congregació, però Margarita no disposava de diners per això.

“Quiere y manda que cuando la voluntad de Dios Nuestro Señor fuese servida llevarla de esta presente vida para la eterna, su cuerpo hecho cadaver sea vestido con ropa de su uso...”

Una possible resposta és que, ella mateixa, conscient que estava malalta, quan va veure que li arribava el final, va voler deixar clar que la part de la casa de la seua propietat anara a parar a la tia Vicenta que la va cuidar i alimentar. Tal volta hi havia rivalitat entre els oncles i si no testava, la casa aniria a parar a altres familiars que no ho mereixien tant com la tia. Són especulacions. I és que podem fer-nos idea de com viuria Margarita i en quines condicions anava sobrevivint dia a dia i imaginem com era la realitat que envoltava als menys privilegiats en la segona meitat del segle XIX, intentant eixir de la misèria. El fet d’heretar o no, per molt poc que fora, molt bé podria ser motiu de controvèrsia familiar. 

 

No deixa de sorprendre’ns el fet que Margarita acudira al notari. Per això especulem sabent que just enfront del modest domicili de Margarita, vivia un jove matrimoni format per l’obrer Joaquin Sanz Vila i Elena Valls Montes, filla de notari D. Manuel Valls que vivia no molt lluny, prop del Palau. Imaginem que la bona relació de veïns existiria, però tal volta hi havia més que una relació veïnal. Podem pensar que els unia amistat o tal volta algun tipus de feina. Qui sap si la xicona Margarita o la tia Vicenta, van ser criades de la casa de la família Valls, bé del pare o de la filla?  Podria ser. Té sentit. Però deixem clar que és una suposició i que no hi ha res documentat.

I posats a imaginar, fins i tot anem més enllà, perquè ens sorgeix altre dubte. Qui correria amb les despeses del modest testament? Pensem que seria el mateix notari Valls, perquè ella no ho podia pagar.

Encara que hem descobert poc al voltant de la vida de Margarita, no ens descoratgem,  i seguim mirant els documents després de la seua mort. Indaguem sobre la partida de defunció, que sempre suposa una bona font d’informació. El nom de Margarita Juan Vidal el trobem anotat a l’any 1842, inscrit a l’índex parroquial del retor Juan Bautista Bataller. L’índex mostra els difunts de cada any, sense precisar dia ni mes. Sabent quan es va fer el document, està clar que va morir un dia entre el 7 de juliol i el 31 de desembre. Sortosament, al llibre sacramental de defuncions trobem la partida de defunció que ens aporta la data de la mort i també la causa de la defunció. Margarita va morir de tisis el diumenge vint-i-un d’agost de 1842.  Alhora, consta la situació de pobresa de  Margarita, que no té suficients diners per pagar les misses per la seua ànima. Foren testimonis Juan Pla, el sereno i Miguel Beneitó, el sagristà.

“ Y asignó para bien de su alma seis libras, pero por no bastar se obligó suplir lo restante su tia Vicenta Juan para entierro ordinario misa de “die obitus” y demas que consta en el Racional...”

Per si podem obtenir més informació, busquem després  al llibre de defuncions civil de l’arxiu municipal. I curiosament, i per molt que mirem i remirem les partides de defunció de juliol, agost, setembre, octubre, novembre i desembre, no figura anotat el seu nom. Fins i tot examinem l’any 1843, i tampoc. Estrany no? Que passaria? Oblit? Quina raó justifica esta omissió? Perquè ningú acudiria a inscriure la mort a l’ajuntament? Tal volta va ser per ignorància de la tia, que no coneixeria la normativa que deia que les defuncions s’enregistraven a l’ajuntament. Possiblement és la resposta més raonable, donat que feia només un  any, des de 1841, que a l’ajuntament començaren a inscriure les defuncions, abans solament s’inscrivia al registre parroquial.  

En canvi si que trobem les partides de defunció dels dos oncles que la sobrevisqueren:  Domingo va morir a l’any 1869 d’asma amb 75 anys i la tia Vicenta a l’any 1855, moriria de febre inflamatòria, als 72 anys, una malaltia freqüent en aquell temps.

Tots els enterraments són tristos, però imaginem que este seria a més a més,  solitari. Sabem pel testament que volia “una misa cantada de requem  cuerpo presente”  i ser enterrada al cementeri d’Aielo. Va ser un enterrament comú. Tal volta solament va estar acompanyada de l’indispensable retor Juan Bautista Bataller que fou qui la va inscriure a l’índex parroquial i llibre sacramental, i a més era el seu marmessor, així com per la tia, l’oncle, alguns familiars, veïns i prou més. O tal volta, qui sap? va estar sola, perquè la tisis era una malaltia contagiosa i mai se sabia què podia passar.


 Pobra Margarita!. Pobra en vida i pobra quan mor.

Tanmateix, nosaltres, quasi dos segles després, li dediquen aquestes paraules per a que al menys el seu nom quede plasmat en un paper del segle XXI. Volem que se sapiga de la seua existència perquè la seua modesta vida, segurament patint i malaltissa, va formar part de la història vivint en una casa i en un carrer aieloner.

És el nostre desig que aquest escrit siga d’homenatge per a ella i per a totes les persones humils de les quals poc se’n parla, perquè els seus documents notarials o d’altra indole, si és que en tenen, passen desapercebuts entre altres de gent amb més recursos o de famílies benestants. Com és l’escriptura de dot datada a l’any 1837 d’Elena Valls, la filla del notari d’Aielo i veïna de Margarita. Curiosament el mateix Joaquin Peñalva seria el notari d’este interessant i detallat document... Però açò és altra història que deixem per a l’any vinent...

Mª Jesús Juan Colomer

Mariló Sanz Mora

Programa Sant Antoni 2023

Protocols ARV. Notari Agullent