 |
| Julieta Aparicio, la de la casa del Pic |
Julieta Aparicio
Julieta Aparicio Andrés, de malnom La de la casa el Pic[i] viu al carrer sant Llorenç nº 82 d’Aielo de Malferit i va nàixer el 31 d’agost de 1934, este agost 89 anys, que no en són pocs. Té bona memòria i raona perfectament. Està fresca com una rosa, és normal cansar-se caminant o tindre un poc de mal ací i mal allà, com ella diu: “quan no em fa mal el coll, em fa mal la cama”, és el que correspon després de tants anys de vida, una vida dura en la infantesa i la joventut. I és que la manera de viure d’ara no té res a veure amb la d’abans... ni la d’ella ni la de cap persona. El món ha canviat tant!
Actualment, quan passem per davant de sa casa la podem veure a través de la reixa cosint, asseguda a la cadira davant la taula redona amb el tabaquet ple de fils, teles, tisores, agulles... i la màquina de cosir moderna al costat. Té unes manetes d’or, les seues puntades “fent arreglos” en la roba són perfectes i les cremalleres... no se li resisteix cap. Totes les apanya.
 |
| Els pares Julia Andrés Requena "la Juliana" i José Aparicio Tortosa |
Son pare era José Aparicio Tortosa, nascut a Enguera l’any 1904, i sa mare era Julia Andrés Requena nascuda l’any 1902 al carrer vell o carrer Sant Antoni d’Aielo, coneguda com La Juliana i també amb el malnom familiar Masip. El pare de José i els seus germans, anys enrere, havien deixat Enguera buscant feina i s’havien establert per la zona. N’eren huit germans: dos es van quedar en l’Olleria, dos en Aielo, dos en Benissuera i dos més en Alfarrasí. Tots treballant al camp.
La història de com son pare i sa mare es conegueren i es casaren és peculiar, perquè totes les històries tenen la seua singularitat. Però alhora és una història prou habitual donat que feren el mateix que altres parelles en les mateixes circumstàncies. Va ser un matrimoni mig arreglat. I la que va propiciar l’encontre va ser una dona d’Aielo, la ti Encarnacioneta la de l’espardenyeria del carrer Major.
Tot començà quan el jove José es posà a treballar de masero al Campello, al terme de Vallada, a l’anomenada Casa del Fondo, a la Casa de D. Constantino[ii]. José es va emportar amb ell a son pare. Va conèixer a una xica de Vallada i es casà, però malauradament al poc de temps va enviudar. La dona va morir donant a llum dos bessones, que moriren també durant el part. La ti Encarnacioneta coneixia a José perquè anava al Campello a fer espart i sovint parava per la Casa del Fondo. Encarnació també sabia que a la jove Julia se li havia mort el nuvi “de repent”. Així que els dos estaven sols, per què no fer que es conegueren? I així va ser. Es conegueren, s’agradaren i a l’any 1932 es casaren.
Aleshores Julia deixà el poble i se n’anà a la Casa del Campello amb el marit i el sogre. En el Campello, l’any 1933, el matrimoni va tindre un fill Pepe i l’any següent va nàixer Julieta que va ser inscrita en Vallada. Julieta ens conta l’anècdota que el pare va anar a registrar-la dos dies després dels naixement i, coses que passen, la va inscriure com nascuda el 2 de setembre en lloc del 31 d’agost. El bateig també va ser en Vallada. Tanmateix la comunió la va prendre en Aielo i la confirmació en el convent de monges de clausura de l’Olleria, de l’ordre de las Agustinas Descalzas, unes mongetes que ja no estan.
 |
| Els germans Pepe, Miguel i Julieta |
Però, que suposava ser masero o masera? Com vivien? Julieta ens ho conta fil per randa. Era viure en una casa al camp que no era de la seua propietat, s’havia de treballar en uns camps d’altres sense treva i saber fer un poc de tot, en tot moment s’havia de vigilar i tindre cura de la casa i els camps dels amos sempre seguint les seues ordres, i tot amb poc de marge de decisió pròpia. I també suposava viure en una casa amb molt poques comoditats. Si ja als pobles es vivia amb mancances, és d’imaginar que la vida en les heretats era pitjor. A més a més se sumaven altres circumstàncies com la dificultat d’anar a l’escola, no tindre metge prop, ni tendes per a comprar el més bàsic. I generalment les inclemències del temps es feien més de notar en el camp. Julieta recorda molt de fred i molta humitat, “sempre plovent” i dins de casa no tenien ni aigua, ni llum, ni wàter...
Sent Julieta menudeta son pare va canviar d’heretat i se n’anà a altra que li donaven millor paga. Deixà el mas del Campello al terme de Vallada i se n’anà a la Casa de Pic, al terme d’Albaida, catalogada com arquitectura rústica mediterrània i datada de primeries del segle XVIII[iii]. La Casa estava vora el riu Albaida, de fet, un poc més avall estava el Moli Rodenes, que era un moli fariner i molta gent d’Aielo, com la ti Júlia, la Parra i panaders d’Aielo hi anaven a moldre el blat perquè era un moli diferent, segons Julieta “era més modern”.
El propietari de la Casa de Pic era un senyor de l’Olleria de cognom Romero. La casa de l’amo i la del masero estaven juntes. Al poc de temps d’estar hi vivint i treballant, al voltant d’un any, Romero va vendre la Casa a D. José Olcina, un senyor d’Ontinyent. El ti Olcina i la seua dona doña Pilar, com ella volia que la cridaren, van ser els seus amos durant uns vint anys. El matrimoni es portava molt bé amb ells. En la Casa de Pic va nàixer el germà Miguel, tres anys menor que ella, a l’any 1937.
 |
| 1r comunió de Pepe i Julieta |
De temps de guerra Julieta recorda escoltar i veure les avionetes sobrevolar la casa. Per sort no va veure les bombes caure perquè van fugir a amagar-se a una coveta on, tapats en una manta, van fer nit. Per sort també era estiu i no van patir fred. En el bombardeig, una casa xicoteta i propera a la seua es va cremat tota. Era un lloc on anaven en estiu retors i mongetes del convent de l’Olleria. Quan tornaren de la cova van veure que d’aquella casa no quedava res. Julieta la recorda perquè de tant en tant els xiquets anaven junts a veure els retors i les monges. Recorda també que la casa estava plena de llibres i les mongetes els donaven per a llegir la “doctrina”.
 |
| Julieta de jove |
 |
| Casa de Pic fa uns anys |
El pare a poc a poc anà recuperant forces, però treball hi havia poc. El camp tampoc donava per a molt. En guerra menjaven sobre tot cigrons i plantes mengívoles. El pare plantava on podia regar, ho feia en bancals d’un home de Bufali. En la casa no hi havia aigua. L’aigua estava baix. Els anys de guerra i els primers de postguerra els van passar com van poder.
Julieta ens conta que durant la
seua vida en la Casa de Pic realment no va patir fam perquè tenien animals com
gallines, conills o porcs i el menjar no faltava en taula. Diu Julieta que son
pare matava tres porcs a l’any. Es cuinava en un forn de llenya i s’encenia el
foc amb argelaga i oli. Feien el pa en casa. Pastaven la farina i mentre el
forn es calfava el pa es feia bo. Després el posaven al forn i una vegada cuit,
se’l menjaven asseguts en la llarga taula que feien servir per a tot: “la taula
de matar el porc.”
A l’escola va anar poc. Els xiquets i xiquetes de les masies de la zona anaven a l’escola de Bufali. Havien de travessar el riu però si plovia molt les passarel·les es tapaven per l’aigua i no podien anar-hi. Passava sovint. Si feia mal oratge, molt de fred, vent o havia gelat per la nit, alguns xiquets s’arriscaven a agafar la bicicleta i com podien, acudien a Bufali, però ella, que no sabia anar en bicicleta, es quedava en casa. Eixos dies d’hivern, especialment quan el riu no es podia creuar fàcilment, per a que els xiquets no perderen ensenyaments, el pare per les nits, els deixava cartes per a que les copiaren.
 |
| La Casa de Pic i altres cases de camp regentades per gent d 'Aielo, al terme d'Albaida. |
També hi anava un mestre, Joaquin Sanz Mompó[iv], germà de la Ti Teresa, la Pantorrilla, que solia acudir a algunes heretats a ensenyar als menuts quan no podien anar a les escoles. En el cas de la Casa de Pic, anava dos voltes per setmana i reunia a tots el xiquets i xiquetes de les masies properes. Julieta diu que anaven a la casa on vivia ella i no a altra, perquè ells tenien la taula llarga de matar al porc i cabien tots. És que eren molts, uns 8 o 10 xiquets i xiquetes!. A més d’ella i els germans el mestre atenia als menuts de la Casa Boto, els de la Casa el Palloc, el moli Rodenes, Santa Clotilde, Santa Teresa... D’Aielo, eren tres cases: ells, els de Boto i els de Palloc. El mestre els donava algunes lliçons i els posava deures... i tot sense cobrar. Fins que el mestre es posà a treballar en la farinera del xurrers d’Ontinyent i va deixar d’anar-hi. Després els dos germans anaven a estudiar per la nit a Aielo, a casa de Vicentico Sanz, El coixo, que vivia enfront de l’església. Ella no anava perquè, com ja hem dit, tenia por de muntar en bicicleta.
No va ser una vida fàcil. Julieta ens diu que des que va nàixer fins que va deixar la Casa, la seua vida es podria resumir en “camp i més camp”. Tot l’any hi havia treball, quan no eren les olives, el raïm o els garrofers, era segar herba o collir panís... Tot l’any fent feina de camp per als amos!... I quan no s’anava al camp perquè plovia, s’havia d’endreçar i reparar coses. A més, sempre hi havia coses que fer a la quadra o al galliner amb els animals, però això era assumpte propi. El treball per als amos era tindre cura del camp i de la casa, els animals era un tema a banda que anava pel compte de la seua família. A més era una vida solitària, tanmateix eixe aïllament feia que les famílies de maseros de la zona s’ajuntaven molt i visqueren com una gran família. Això li passà a Julieta que de menudeta mamava la llet de la mare d’altre xiquet i l’altre xiquet mamava de sa mare. Els xiquets es convertiren en germans de llet. Eixe fet els va unir i la unió perdura. Els caps de setmana descansaven i anaven als pobles del voltant o es reunien en les heretats. Solien ajuntar-se cada diumenge en una de les cases. Jugaven a les cartes o simplement xerraven o ballaven. Julieta recorda que en la Casa Madramany tocaven l’acordió, com el pare. A l’agüelo li agradava molt ballar les danses, i ballava amb Pepa, la dona del ti Segle, que sempre estava a punt per a dansar. A Julieta no li agradava ballar i se n’anava a la cuina per ajudar amb les pastes o a fer rosetes. Recorda que s’ho passaven bé i reien molt. El pare era “el que feia i desfeia”, el que manava què fer, on anar i amb qui anar. Malgrat ser terme d’Albaida, els pobles més propers eren l’Olleria i Aielo. Julieta recorda que, amb el carro, dissabte, el pare els acompanyava a missa en l’Olleria, a les mongetes de clausura que estaven a l’entrada del poble. Després anaven a casa d’un dels tios, que tenia un bar, i sopaven. I allà sempre feien festa, el pare tocant l’acordió i el tio la guitarra. El pare també els acompanyava a Albaida a veure a la Mare de Deu del Remei. Moltes vegades no anava a soles amb els germans, s’ajuntaven alguns xiquets i xiquetes de les masies de la zona i bé el pare o altre pare o tio d’algun d’ells era els que els portava amunt i avall. Algunes vegades Julieta es va quedar a dormir en la Casa del Conde. D’esta casa recorda que un dia va morir una mongeta i van estar dotze nits anant-hi a resar el rosari i era el pare qui els acompanyava per a que no tornaren a soles.
 |
| Paella d'amics a la casa de Pic |
A finals de la dècada de 1950. L’aieloner Paco Barber, Maricruz va comprar la Casa de Pic i passà a ser el nou amo. A la Casa de Pic feien un poc de vi però no donava diners i Paco va traspassar l’elaboració de vi a Aielo, fundant “La bodega San Jose”. Julieta i la família seguiren treballant de valent, fent el que sempre havien fet, però començaren a pensar en la possibilitat de canviar d’aires... Després de tants anys dedicats a ser maseros tal volta ja tocava anar a viure a Aielo. Treballant per a Paco Barber van estar sobre un any, Julieta no recorda exactament quan de temps. El pare tenia cabres i ovelles. Amb la llet feien formatge i amb la llana de les ovelles, quan les esquilaven, feien uns edredons que calfaven molt i anaven molt bé els dies de fred. L’agüelo i el seu germà treien el ramat per a que menjaren cada dia, també esmunyien les cabres i recorda que si hi havia xiquets i xiquets de les cases del voltant per casa, es en donaven un got recent esmunyida. Després van augmentar el bestiar afegint 8 vaques, 4 amb llet i 4 sense llet. El formatge el venien en el mercat del dijous de l’Olleria, cada dissabte en el mercat d’Albaida i dimecres anaven a Aielo i deixaven formatges i ous per a vendre en la tenda de la plaça de la Font del Mig, de Ramon, de Quintina, i també davant l’església, en la tenda de Nieves, l’Ouera.
 |
| Julieta i el seu novio Angel Balaguer a l'Eixample. |
Al costat de la Casa de Pic, el pare de Julieta va comprar un tros de terra on conreaven productes de temporada com creïlles o tomaques per a ús propi. Era una xicoteta horta alimentada per l’aigua d’una sèquia que venia d’Aielo. Amb tot podem imaginar el desgast que suposava la vida en les cases de camp, tan per la duresa del treball com per les condicions. Així que, no és d’estranyar que la gent a poc a poc anara deixant l’ofici. Durant la dècada de 1950 i 1960 els maseros de les cases properes a la Casa de Pic començaren a abandonar el camp perquè els pobles oferien unes millors condicions per a viure. I el fet d’anar-se’n uns motivava a anar-se’n altres. Julieta i la seua família foren dels primers que decidiren deixar per a sempre eixa vida i s’establiren en Aielo l’any 1950. Aleshores iniciaren una nova etapa amb altres perspectives i diferents oficis. Va ser un gran canvi... però això és altra història...
 |
| Julieta Aparicio Andrés |
Gràcies a Julieta pel valuós testimoni mostrant un retall de la seua vida en el camp... amb pinzellades d’infantesa i del dur ofici... Gràcies per recordar moments, alguns dels quals, com bé diu, “millor no tornar a passar”... Gràcies perquè realment les generacions actuals necessiten este tipus de dosis de realitat del passat.
Mariló Sanz Mora
Mª Jesús Juan Colomer
22 de maig de 2023
dia de santa Júlia de Cartago
[i] Popularment en Aielo es diu tan “La Casa del Pic” com “La Casa el Pic”, tanmateix al llibre que firma Abel Soler i altres autors: El patrimoni arquitectònic de la ciutat d’Albaida, se la cataloga com LA CASA DE PIC. Per tant, quan ens referim al malnom, emprarem la modalitat popular “el Pic” i quan ens referim a la Casa, emprarem “de Pic”. Segons Abel Soler el nom de l’heretat “de Pic” podria ser el cognom d’un mercader propietari de la casa.
[ii] Segons consta en la partida de casament de José i Júlia. AMAM.
[iii] El patrimoni arquitectònic de la Ciutat d’Albaida. Diversos autors. ed. Ajuntament d’Albaida, 2004
[iv] Joaquín, el mestre itinerant, estava casat amb Amparo Martínez Laporta. La germana, Teresa la Pantorrilla, en una entrevista fa anys ens contà que el germà anava per les heretats impartint classe als fills dels maseros i maseres.
No hay comentarios:
Publicar un comentario