Del jardí bell de València
és Ayelo ermosa flor
que escampa, arreu, les fragàncies
que despedeix lo seu cor
Miguel Ferrándiz . "Himne a Ayelo"


lunes, 23 de marzo de 2020

LA CASA LA POR



Casa de camp, a 4 quilòmetres del poble, en la carretera que va al Campello i uneix Aielo amb Moixent, Ontinyent i Vallada.
La història del nom d’aquesta Casa de camp, coneguda al segle XIX com Santa Clara, està relacionada en el còlera viscut al segle XIX. El còlera va agranar el poble durant aquell estiu de 1885 provocant 56 morts a Aielo de Malferit. El carrer que es va vorer més afectat va ser Sants de la Pedra, on residien gran part de la família Colomer.
El topònim deriva de la “por” que li va entrar al propietari de la casa, José Colomer Calabuig “el ti rull de pataca”. En comprovar que s'iniciava l'epidèmia i tancaven el poble per a mantindre'l en quarantena, va fugir a refugiar-se en la seua finca, deixant a casa, compten els ancians del poble, res menys que a la seua dona malalta. El germà, Felipe, moriria, i fins i tot, tambè la seua nora, Clara Vidal Mompó, dona del fill  Ramon Colomer Ferri, també va caure mala, però es curaria després de entrar en coma.
Altres compten que no sols es va refugiar el propietari, sinó també altres familiars, amics i veïns del poble, aterrits de l'epidèmia de còlera, desencadenada al poble l'any 1885.
La finca posseïa aigua neta procedent de dos pous, així com una extensa horta pròpia de gran qualitat, amb la qual es van poder sostindré de tal magnitud durant els mesos infaustos.
Existeix una altra opinió sobre la versió d’aquest nom, datant-la més llarg en el temps. Derivaria de la utilització de la casa com llatzeret per a persones contagiades. Sabem, des d'antic, que en casos d'epidèmia se solien habilitar llocs, denominats llatzerets, on poder reunir a tots els afectats i, d'aquesta manera, controlar millor la malaltia. Avalaria la versió d'usar el corral de la Casa la Por com llatzeret, l'existència, fins fa poc temps, d'uns taulells de Sant Cristòfol (advocat contra la pesta i els mals contagiosos) del segle XVIII, incrustats en la paret del corral de la vella caseta dels casers.
En temps del còlera, la finca es componia, a més dels camps de cultiu, d’un corral per a bestiar i d'una xicoteta edificació per a habitatge d'amos i pastors. A partir de l'epidèmia, es va construir la magnífica casa d'esbarjo que encara hui es manté en ús.
Segons el padró de riquesa rústica d’Aielo de l'any 1893, apareix Clara Vidal Mompó com a propietària d'una casa d'esbarjo i corral per a tancar bestiar. Abans, com he dit, aquesta casa era coneguda com “Santa Clara”.
A primeries de 1900 era propietat de Ramon Colomer Ferri. I a  l’any 1944, els seues hereus la vendrien al cossí de Ramon, Salvador Colomer Sanz, administrador de la finca durant molts anys. La gestió d'aquesta venda la va realitzar Enrique Colomer Vidal que, en aquells dies, exercia de registrador a Almansa. Els descendents de Salvador Colomer, botja, són els seus actuals propietaris, ja que la finca encara segueix en peu.


Mª Jesús Juan Colomer
neta de Salvador Colomer

sábado, 21 de marzo de 2020

FOTOTECA: Escola

Hui publiquem aquesta fotografia escolar del curs 1973-1974. En record i acomiadament de la nostra veïna, Vicenta Pastor Mateu (25), que ens va deixar, ahir divendres, per a sempre (D.E.P.) d’una greu malaltia que patia. I en aquests moments tan dolorosos per culpa del coronavirus i el confinament a casa, no hem pogut reunir-se i dir-li adeu sincer, com desitjaríem i envoltada de tothom, deixant aquest món sola, tan sols amb la seua família. Des d'ací volem expressar el nostre condol i la nostra solidaritat i fer arribar a la família de Vicenta el nostre gran afecte i estima. Una gran abraçada.
Les Escoles Nacionals al curs escolar 1973-1974. Al pati de les Escoles Vells, part dels xiquets. Era el segon curs on les xiquetes i xiquets anaven junts a classe i podien jugar al pati compartint espai i jocs.
1. Joaquim Sanz Soler, el gallo. 2. José Francisco Ibáñez Cortez.3. Celestino Sanchéz. 4. Luis Vicent Mateu. 5. Rafael Mateu Sanchis, potate. 6. Daniel Bernabeu Belda. 7.Emilio Sanz Soler, el gallo 8. Miguel Mira Vidal. 9. Rosendo Penalba Sánchez. 10. Rafael Penalba Osuna. 11. Miguel Marti Fayos. 12. Rafael Ortiz Mora. 13. Encarna Calabuig Giménez. 14. Joaquim Bellot Segui. 15. Mª Angeles Martínez Ortiz. 16. Julian Estornell Albero. 17. Dionisio Pastor Juan. 18.Adela Nadal Mollá. 9.Ester Vicent Sanz. 20. Reme Mira Vidal. 21.Fina Mompó Andrés, gramola, 22. Rafael Arturo Vicent Vila, fortuna. 23. Mª Carmen Rico, mima. 24.Mª Carmen Albero Sanz, jacintet 25.Vicenta Pastor Mateu, sardina 26.D. Hermínia, 27.D. Pascual Marco Pérz, 28.D. Asunción Gil Gárcia, 29. Tere Castelló Bataller, tagano. 30.Encarna Belda Pérez. 31.Juan Ramon Giménez Espí, solera.32. Silveria Calabuig Sanz. 33. Jacinto Miguel Belda. 34. Beatriz Sanz Blanco. 35. Mª José Sanz Belda, la rogeta. 36.Juana Doménech Aparici. 37.Rafaela Fenollar. 
Arxiu Fotogràfic Biblioteca Municipal “Degà Ortiz i Sanz”. (Col·lecció: Rafael Ortiz Mora).

viernes, 20 de marzo de 2020

UNA MIRADA AL PASSAT ‘LES MALALTIES’.


Estiu 1954
La ti Salvadora.
(...) I al pujar a la cambra vaig escoltar crits. Eren els del Miquel cridant l’atenció al Vicent:

─Eres un burro! Burro, però burro, burro! Animal, ho devores tot: el que és teu i el que no és teu. Anit ja hagueres pogut menjar sols pa amb oli i sal! Què no saps que la ceba al matí és or, a la vesprada plata i a la nit mata?─ I ho vaig lligar tot de seguida. (...)

Per al Vicent, la papa i la nona sempre li havien sigut sagrades. I com des de la nit d’abans tenia la cara més blanca que la paret i molt de dolor de panxa, encertadament sospitàvem que el culpable era l’últim gran sopar. En fi, la ceba li havia capgirat tot el seu cos, i per l’estat tant rovellat en què tots el veiem, fins a la seua ànima semblava que li havia arribat. (...)

─Mireu!. La dona del ti Ramon, la Conxeta, sap com curar molts mals, entre altres remeis que dona estan: el de traure el sol del cap, el de llevar el mal d’ull i el de mesurar a la gent que té parada d’estómac. És tan bona en aquestes tasques que molta gent la crida pel mot de la Salvadora, o la ti Salvadora, doncs ha ajudat a recuperar la salut a molta gent. Anem, i li demanem que agarre al Vicent, i que li traga la parada de menjar que té mesurant-lo amb la cinteta i resant com toca. (...)

Mal d’orella.
Mai oblidaré que en aquells temps eren tants els miracles que la llet de pit podia fer, que en ma casa eixe líquid el fèiem servir moltíssim.

Mare, que tinc mal d’orella!
─Fill vine que això ho solucionem ràpidament! Afanya’t! Sols necessitem un dèdal de costura, llet de mama d’una muller que done pit a una filleta, esforç per a trobar tot el que hem dit i paciència, prou de paciència, per a no menejar el cap que posaràs tort en sentit contrari a la teua orella malalta. Que el dèdal es deu posar a dintre d’ella! Si no, com ho aconseguirem? Va! Ràpid! Ves-te’n a per tot açò, que miracles últimament a pocs  llocs se’n veuen!

I aleshores, si nosaltres teníem mal d’orella, elles posaven un poquet de la miraculosa llet de mama a dintre d’un dèdal de cosir, i després encaixaven el dèdal a dintre del forat de les nostres condolides orelletes. I allí quiets, l’aguantàvem uns minuts amb el cap inclinat. Si la malaltia la sofríem nosaltres o qualsevol altre nen, la llet del dèdal devia ser de la mamella d’una mare que haguera parit una nena, i en cas contrari al revés.

Elles ens deien que eixe dèdal ple de líquid lletós anava a sufocar el dolor d’otitis que teníem. I com no, així a nosaltres ens semblava que ocorria, donat que la tíbia temperatura que el mateix ens contagiava, ens relaxava gratament i ens abrigava la insuportable orella que amb continus pics de dolor, i sofriment, ens estava molestant tant.

─Nois, no deixeu mai les sendes velles per les novelles, que remeis vells i casolans n’hem heretat un gran bagul! ─ens deia sempre la gent major del nostre veïnat. I quin veïnat!

Avui sabem que, pel temps i els avanços apareguts, molts d’eixos utensilis i remeis casolans s’han deixat d’utilitzar i, tots ells, s’han acolorit d’una lleugera nostàlgia per als que els vam conèixer. Sense cap dubte que els nostres avantpassats es sorprendrien, si ara alçaren el cap i se n’adonaren que la gent ja no els utilitza per a res.

De la narració ‘Una Mirada al Passat’ #UMP, escrita per Inmaculada Aparici Sancho (@InmaAparici) - Llicenciada en Dret i  Professora de  Formació i Orientació Laboral (FOL) en FP.