’Estiu 1954
La ti
Salvadora.
(...) I al
pujar a la cambra vaig escoltar crits. Eren els del Miquel cridant l’atenció al
Vicent:
─Eres un burro! Burro, però burro, burro! Animal, ho
devores tot: el que és teu i el que no és teu. Anit ja hagueres pogut menjar sols pa amb oli i sal! Què no saps
que la ceba al matí és or, a la vesprada plata i a la nit mata?─ I ho vaig
lligar tot de seguida. (...)
Per al Vicent, la
papa i la nona sempre li havien sigut sagrades. I com des de la nit d’abans
tenia la cara més blanca que la paret i molt de dolor de panxa, encertadament sospitàvem
que el culpable era l’últim gran sopar. En fi, la ceba li havia capgirat tot el
seu cos, i per l’estat tant rovellat en què tots el veiem, fins a la seua ànima
semblava que li havia arribat. (...)
─Mireu!. La dona del ti Ramon, la Conxeta, sap com curar
molts mals, entre altres remeis que dona estan: el de traure el sol del cap, el
de llevar el mal d’ull i el de mesurar a la gent que té parada d’estómac. És
tan bona en aquestes tasques que molta gent la crida pel mot de la Salvadora, o la ti Salvadora, doncs ha
ajudat a recuperar la salut a molta gent. Anem, i li demanem que agarre al
Vicent, i que li traga la parada de menjar que té mesurant-lo amb la cinteta i
resant com toca. (...)
Mal
d’orella.
Mai
oblidaré que en aquells temps eren tants els miracles que la llet de pit podia
fer, que en ma casa eixe líquid el fèiem servir moltíssim.
─Mare, que tinc
mal d’orella!
─Fill vine
que això ho solucionem ràpidament! Afanya’t! Sols necessitem un dèdal de
costura, llet de mama d’una muller que done pit a una filleta, esforç per a
trobar tot el que hem dit i paciència, prou de paciència, per a no menejar el
cap que posaràs tort en sentit contrari a la teua orella malalta. Que el dèdal
es deu posar a dintre d’ella! Si no, com ho aconseguirem? Va! Ràpid! Ves-te’n a
per tot açò, que miracles últimament a pocs
llocs se’n veuen!
I
aleshores, si nosaltres teníem mal d’orella, elles posaven un poquet de la miraculosa
llet de mama a dintre d’un dèdal de cosir, i després encaixaven el dèdal a
dintre del forat de les nostres
condolides orelletes. I allí quiets, l’aguantàvem uns minuts amb el cap
inclinat. Si la malaltia la sofríem nosaltres o qualsevol altre nen, la llet del
dèdal devia ser de la mamella d’una mare que haguera parit una nena, i en cas
contrari al revés.
Elles ens
deien que eixe dèdal ple de líquid lletós anava a sufocar el dolor d’otitis que
teníem. I com no, així a nosaltres ens semblava que ocorria, donat que la tíbia
temperatura que el mateix ens contagiava, ens relaxava gratament i ens abrigava
la insuportable orella que amb continus pics de dolor, i sofriment, ens estava
molestant tant.
─Nois, no deixeu mai les sendes velles per les
novelles, que remeis vells i casolans n’hem heretat un gran bagul! ─ens
deia sempre la gent major del nostre veïnat. I quin veïnat!
Avui sabem
que, pel temps i els avanços apareguts, molts d’eixos utensilis i remeis
casolans s’han deixat d’utilitzar i, tots ells, s’han acolorit d’una lleugera nostàlgia
per als que els vam conèixer. Sense cap dubte que els nostres avantpassats es
sorprendrien, si ara alçaren el cap i se n’adonaren que la gent ja no els utilitza
per a res.
De la narració ‘Una Mirada al Passat’ #UMP, escrita per
Inmaculada Aparici Sancho (@InmaAparici) - Llicenciada en Dret i Professora de
Formació i Orientació Laboral (FOL) en FP.
No hay comentarios:
Publicar un comentario