Sembla impossible que en
algun temps passat el riu d'Aielo fóra d' aigua neta i viva, tan moribund el
veiem avui arrossegar-se pel nostre terme. La modernitat inconscient i l'oblit de tots
nosaltres ha fet possible aquest miracle negatiu, perquè només fa quaranta anys era un lloc
ple de vida: hi nedaven i hi creixien anguiles, granotes, barbs, clótxines d'aigua dolça,
llises i fins i tot, als ànecs els agradava recórrer-lo amb l'orgull dels
voladora.
Eren la vida d'un riu viu, la menys afortunada, i el desig de molts xiquets convertits en experts pescadors: uns els capturaven amb les mans (ofici que exigia els reflexes d'un gat), altres, més sofisticats, amb una canya de canyar i un fil. Mentre els caçaven, l'habilitat de pescar era un esport; capturats, esdevenien aliment per estómacs poc malcriats en l’abundància. Alguns homens encara recorden caçar talpons, de carn tan exquisida, en paella o amb tomaca.
La vida també s'estenia a les vores, agraïdes per l'aigua vivificant: moltes de les plantes que criaven eres recollides per menjar, roselles (una espècie de bledes; les seues fulles eren també el farcit deis pastissets), conillets, la roques (per a l'amanida); d'altres, se'n feia un ús diferent, com per exemple el manrubio, recollit per adornar la casa dels xiquets quan prenien la primera comunió o per netejar de puces les quadres dels cavalls. De totes aquestes, el nombre ha minvat massa ràpidament en aquests últims anys.
La vitalitat, com determinades rialles, és contagiosa. És per aixó que la gent d'aquell passat no tan llunyà sentia molt sovint l'imperatiu plaent d'acostar-se al riu. Era un lloc ideal per passar entretinguts un matí o una vesprada quan el temps i l'estació de l'any acompanyaven. Allí nedaven a l'estiu, als tolls que l'aigua amuntegada formava com convidant al bany: el toll Redó, el toll de la Fonteta Eixea, el toll del Molí d'Allá Baix, eren els noms d’una geografia més santera. Per Pasqua i Sant Vicent no eren poca els que baixaven a berenar al molí Propet i al molí d'Allá Baix.
Podien anar, segons les ocasions, en colla d'amics o en família, l'ampla família que inclou pares, fills, àvia, tios i cosins, acompanyats del ruc i carregats de tot el necessari per fer un bon dinar (la paella, sobirana). Instal·lats en una xopada no els faltaria ni aigua fresca d'alguna fonteta ni el divertiment de la pesca o l'agradable ombra de la primavera. Estenien una manta damunt l'herba per menjar i després no perdonaven, més els hómens que les dones, la migdiada. Era una festa, de diumenges i jornades de vacances.
A banda de diversió, el molí Propet ha significat menjar en època de fam. Allí es molia el gra que prèviament havien cultivat els llauradors. Aprofitant l’energia de l'aigua del riu moguera una gran pedra que triturava el blat, civada, o panís que eren els productes més habituals; excepcionalment es molien pèsols, faves o qualsevol altra cosa que demanaren els llauradors. Al terme municipal d'Ontinyent hi havia una vintena d'aquests molins. Per als nostres agricultors eren importants el molí Propet i el molí d'Allá Baix.
Avui dia l’activitat que es desenvolupa als molins ha estat substituïda per les grans fàbriques de farina que abarateixen el producte usant tecnologia mes moderna.
El riu amb la utilització les sèquies que van construir els nostres avantpassats, ha servit per regar els horts que proveïen d'aliment els veïns del poble. Donava la seva aigua per netejar la roba, baixaven les dones amb la gaveta plena de roba per a rentar-la al llavador. També ens va donar a principi de segle la llum elèctrica, i ens avançà als pobles veïns de l'Olleria, Bocairent i Ontinyent més importants que el nostre en demografia i recursos i als quals la Central Hidroeléctrica Ayelense subministrava energia.
Hem d’agrair molt al riu Clariano que mereixeria un poc més d'atenció per part nostra. Recuperem la consciència històrica i aquella aigua tan bona i tan sana!
No hay comentarios:
Publicar un comentario