(...) ─I per a reviure records amb María la meua ment va escollir
anar capriciosament a la casa del ti Baptiste, i al temps de feia dos
nadals ─descrivia en Rafel ─. I encara
que per culpa del fred que feia allí, cada vegada que eixia al carrer era com
si em pegaren una bufetada, que a gust em sentia fora de casa amb Maria i els
meus amics.
I de lluny escoltava com un xiquet preguntava a crits:
─Es poooot paaaassaaaaaar? ─si ho preguntava en valencià ─o ¿se pueeeeedeeeee? ─si ho preguntava en castellà. I ni més ni menys que li ho
preguntava al ti Baptiste.
─Síiiii! ─contestava
aquest últim.
─Càaaaaaanter vaaa! ─li replicava
l’altre
─I jo em veia allí jugant
a fer perolades al veïnat.
─Quants cànters hem tirat
aquesta setmana?
─Un fum. Vaaaaa! Corre i acabem
avui amb aquesta perolada del ti Baptiste.
I la colleta al complet fugíem d’allí baixant el carrer
corrent. Quin jugatori portàvem
nosaltres als meus records. Li havíem obert la porta de la casa al ti Baptiste,
i li havíem estampat al pis de l’entrada un cànter ple d’aigua. També Maria
corria que li tocaven els peus al cul . I és que el gat escaldat amb aigua tèbia té prou.
Estàvem segurs que si al final el ti Baptiste ens agarrava, ens
armaria un temple
de por. Sense pensar-ho molt ens
faria a tots, besar terra, i no seria la primera vegada.
─Trompellots! Què li heu posat dintre del cànter del ti
Baptiste?─va preguntar un del grup.
─ Ios! Tranquils Rafel que està ben rebaixat.
─ Ios, ios i ios! Ni
ios ni ias! Més vos val! ─va replicar
qui va preguntar.
En realitat al ti Baptiste era com si sempre li tocara el
regal de tómbola de la fira, doncs a dintre del cànter que tiràvem a sa casa
sols hi havia aigua clara. A ell mai l’ameràvem el cànter amb alguna cosa
pudenta com; un bonyigo d’haca o un poc
de caca d’algú de nosaltres si no hi aconseguíem el primer. I tampoc aigua
bruta, com a molt, aigua amb palla o aigua clara.
(...)
Enyore aquelles anècdotes, aquells grans sabotatges que
momentàniament eren conquistats pels nostres cànters a l’entrar estrepitosament
per aterrar a les cases dels llauradors, i com no, també enyore aquelles
cançons nadalenques cantades per tothom, i que per costum i tradició, passàvem
de boca en boca i de generació en
generació.
─Xiquets anem ara per les cases
del poble a cantar nadalenques i a arreplegar diners?
─Porteu els tamborets, les
panderetes i les flautes?
Qui pot oblidar allò de:
“Donem l’esguinaldo
senyora por “Dios”
que si no me’l dóna
li amussaré el gos
done-me’l prompte
que me’n tinc que anar
en una cistelleta
a fer un berenar
Ama ens dona?”
O “Dones no tingueu peresa
de pujar les escales
i baixar la falda plena
de castanyes i avellanes”.
O “Camina Maria,
camina i veuràs,
cantar el pollastre,
al peu del portal.
Si ens donen una cosa,
que som molts en la quadrilla
i eixirem a micoteta”.
I altra vegada: “Ama ens dona?”.
A la meua infantesa inclús l’aroma del meu poble
l’olorava diferent, i més a aquestes concretes setmanes gèlides de ple hivern
en què els carrers feien olor a llar, a foc de llenya, a calor de casa i a
secrets nostres.
Uf! Mare meua! Què bon sabor de boca tinc encara al
rememorar auditivament eixes melodies! (...)
De la narració
‘Una Mirada al Passat’ #UMP,
escrita per Inmaculada Aparici Sancho
(@InmaAparici) -
Llicenciada en Dret i
Professora
de Formació i Orientació Laboral (FOL).
No hay comentarios:
Publicar un comentario