 |
| Foguera de sant Antoni 1999. |
Sempre el carrer Sant Antoni ha tingut unes característiques peculiars pel perfil afable del seu veïnat.
Era un carrer on és concentraen part de les feines d'aquella època, allí estava el fuster, el ferrer, el granerer, el llanterner, la barberia, el forn el pellero, el despatx d'adobat i molt a prop les carnisseries i l’ultramarí del Tio Havanero.
Érem com una gran família que aprofitava qualsevol ocasió per a reunir-sé, xarrar, cosir al carrer o tan sols prendre la fresca i tot açò culminava en la festa de Sant Antoni.
No calia fer molts preparatius. La nit d'abans la foguera s'encenia per a què el poble acudirà, i al dia següent, amb les brases encara enceses, l'esmorzar a base d'embotits de ca la Petita, a tota la gent reunia.
Eixe dia cada família cuinava la seua cassola de parteta i portava els seus convidats, però sempre hi havia lloc per al que arribava tard.
Eixe matí era un anar i vindre al forn de Joaquim i Carme, cassola en mà i brou a part, allí s'acabava de preparar sofrint les bromes i el bon humor del forner. Si l'oratge ho permetia, al carrer es dinava eixe dia, però si plovia o feia molt de fred, la casa del tio Moreno i Doloretes la " sapeta " les portes obria.
Una vegada ben dinats, mentre les dones adreçaven, els homens el cafenet al Bar Bigot anaven.
Per la vesprada les cucanyes a punt estaven, esperant la xicalla que de l'escola eixia, i sempre hi havia algú que un conill d'indis s'enduia.
Moltes persones són les que feien possible aquesta festa.
El tio Caralampio que amb el seu acordeó alegrava qualsevol aconteiximent. La tia Maria, la seua dona, que amb la seua bondat i predisposició ens feia repartir i cobrar la fulleta dominical. Quantes vegades hem escoltat les novel·les de l'època en el seu quartet! Tenia una preocupació i era que mai sabia quan celebrar l'onomàstica, del seu volgut home, i cridàrem al programa de Luís del Olmo i aleshores ens enteràrem de què no era " Carlampio " si no Caralampio. Qui havia de dir que la seua xicoteta casa serviria de seu dels festers del carrer.
El tio Emilio, el Gallo (amb el seu bony a la galta) sempre ens arreglava la cuneta de les nines, amb la seua dona Teresa.
Un matí s'alçarem i descobrirem que el " bulto " havia desaparegut, poc després ens deixà per a sempre.
El tio Joaquim i la tia Maria, la del Pigat que crec recordar que feien d'ordinari.
I que dir de la Tia Carmen, l'emblanquinadora, valenta com la que més i del seu marit Salvoret que encara pot disfrutar al carrer de les vetlades d'estiu.
Durant uns anys el soroll del martell del ferrer ens acompanyà, més tard la casa ocupa el Tio Bobi, fester com pocs hi ha, i la seua dona Mercedes.
Pot ser la memòria en cause males passades però açò és entre altres coses els records que guarde de la meua infantesa al carrer Sant Antoni.
Sols en resta animar i felicitar a la Junta i a tots els veïns i veïnes i desitjar-los bona festa.
Era un carrer on és concentraen part de les feines d'aquella època, allí estava el fuster, el ferrer, el granerer, el llanterner, la barberia, el forn el pellero, el despatx d'adobat i molt a prop les carnisseries i l’ultramarí del Tio Havanero.
Érem com una gran família que aprofitava qualsevol ocasió per a reunir-sé, xarrar, cosir al carrer o tan sols prendre la fresca i tot açò culminava en la festa de Sant Antoni.
No calia fer molts preparatius. La nit d'abans la foguera s'encenia per a què el poble acudirà, i al dia següent, amb les brases encara enceses, l'esmorzar a base d'embotits de ca la Petita, a tota la gent reunia.
Eixe dia cada família cuinava la seua cassola de parteta i portava els seus convidats, però sempre hi havia lloc per al que arribava tard.
Eixe matí era un anar i vindre al forn de Joaquim i Carme, cassola en mà i brou a part, allí s'acabava de preparar sofrint les bromes i el bon humor del forner. Si l'oratge ho permetia, al carrer es dinava eixe dia, però si plovia o feia molt de fred, la casa del tio Moreno i Doloretes la " sapeta " les portes obria.
Una vegada ben dinats, mentre les dones adreçaven, els homens el cafenet al Bar Bigot anaven.
Per la vesprada les cucanyes a punt estaven, esperant la xicalla que de l'escola eixia, i sempre hi havia algú que un conill d'indis s'enduia.
Moltes persones són les que feien possible aquesta festa.
El tio Caralampio que amb el seu acordeó alegrava qualsevol aconteiximent. La tia Maria, la seua dona, que amb la seua bondat i predisposició ens feia repartir i cobrar la fulleta dominical. Quantes vegades hem escoltat les novel·les de l'època en el seu quartet! Tenia una preocupació i era que mai sabia quan celebrar l'onomàstica, del seu volgut home, i cridàrem al programa de Luís del Olmo i aleshores ens enteràrem de què no era " Carlampio " si no Caralampio. Qui havia de dir que la seua xicoteta casa serviria de seu dels festers del carrer.
El tio Emilio, el Gallo (amb el seu bony a la galta) sempre ens arreglava la cuneta de les nines, amb la seua dona Teresa.
Un matí s'alçarem i descobrirem que el " bulto " havia desaparegut, poc després ens deixà per a sempre.
El tio Joaquim i la tia Maria, la del Pigat que crec recordar que feien d'ordinari.
I que dir de la Tia Carmen, l'emblanquinadora, valenta com la que més i del seu marit Salvoret que encara pot disfrutar al carrer de les vetlades d'estiu.
Durant uns anys el soroll del martell del ferrer ens acompanyà, més tard la casa ocupa el Tio Bobi, fester com pocs hi ha, i la seua dona Mercedes.
Pot ser la memòria en cause males passades però açò és entre altres coses els records que guarde de la meua infantesa al carrer Sant Antoni.
Sols en resta animar i felicitar a la Junta i a tots els veïns i veïnes i desitjar-los bona festa.
T. Aparici.
Programa de festes del carrer Sant Antoni (2007)
No hay comentarios:
Publicar un comentario