Les pastes per a les festes patronals

EL REBOST DE MARUJA:

LES PASTES PER A LES FESTES PATRONALS

Ja estem quasi en festes!. Ja falta poc per als dies grans!. Ja estem a les portes de veure de nou el poble ple i animat!. I mentre esperem, la casa cal preparar-la, hi ha molta feina!. Amb el temps algunes tasques han variat, les cases no són iguals i l’estil de vida també és diferent però en essència eixa renovació o neteja anual agafada en la majoria de les cases d’Aielo com un ritual i herència de les mares i elles a la volta heretat de les seues, significa el mateix, deixar-ho tot ben bonic, ben net i ben arreglat per als dies més alegres de l’any.

Maruja Colomer (a la dreta) i la seua tia Vicenta Colomer en la casa prèviament deixada a punt per a festes: ben neta i amb el rebost ple de pastes per als convidats. Any 1956. (Foto:Arxiu Fotogràfic Biblioteca Degà Ortiz).

Així que cal airejar i pintar la casa, si és necessari pintar-la, clar!. És indispensable emblanquinar el pati de calç blanca, dirien les nostres iaies. Hui en dia ja no fa tanta falta perquè a les cases modernes hi ha poc pati i si hi ha, els taulellets han substituït les parets blanques.

Una envernissada als mobles formava part del llistat de tasques a fer i encara que hi ha moltes dones que no han perdut el costum, actualment el pinzell i el vernís es canvia per un drap i una bona neteja de la pols. Els armaris s’han de buidar i netejar i en les cases d’estil més tradicional s’han de canviar els mantellets i puntilles que els adornen. Les actuals vivendes més funcionals s’ho estalvien, no hi ha tant d’amagatall i les puntilles heretades dels avantpassats estan guardades al bagul. Qui sap! les modes tornen, qui sap si de nou es lluiran!

També la vaixella i joc de gots de l’aixovar han d’estar a punt per a la millor taula i no hem d’oblidar alcoves i habitacions, que hem de deixar ben netes i els llits amb els millors llençols. Eh!, em diu una iaia, no oblides posar lo de la borra ben estovada i ventilada. No, li conteste, no ho oblide... encara que pense que la jovenalla poc sap de borra i de dormir sobre ella.

I tot estos preparatius es fan per a familiars i amics forasters que volen compartir moments joiosos i d’esbarjo. I del músic no dius res?, em diu de nou la iaia. Si, clar, ho contaré. També la casa estava a punt per a eixe músic que antigament solia tocar-te en sort quan eren repartits per les cases del poble durant totes les festes.

-Tot bé iaia?, li pregunte per ser una font fiable que s’ha dedicat a fer totes estes coses durant tota la vida.

-No. Falta explicar que als convidats els preparàvem unes pastetes per a que els licorets d’Aielo entraren millor...

-Ah! si, i per a explicar este apartat, què millor que tirar mà del rebost de Maruja que ha deixat en herència?

Maruja ho tenia tot anotat en una llibreteta, com tantes dones del poble. Era el seu particular i estimat receptari, alhora heretat de les seues ties a les que observava en la cuina quan era menuda. El receptari conté pastes tradicionals d’Aielo on s’aprofitaven ingredients que hi havia a casa o que eren fruit de la temporada. Així a les pastes quasi mai faltaven les ametlles de la collita de l’any anterior, guardades al terrat a propòsit, ous frescos de les gallines que es criaven al propi galliner i que destacaven per tenir un rovell ben groc degut a la bona alimentació de l’animal basat principalment de panís de les hortes.

Antigament els dies previs a les festes majors, era costum preparar carquinyols, mantecados, coco... Tot fet en casa i col·locat amb llandes era portat als diferents forns del poble, oberts per a l’ocasió fins i tot per la vesprada. I és que bona part del negoci dels forners venia de coure estes pastes caseres fetes per les mestresses, més que de vendre el que ells mateixos feien. Totes les llandes eren marcades per a que ningú poguera confondre les seues pastes amb les de la veïna, encara que cadascuna tenia la seua manera particular de rotllar o amassar les pastes. Les llandes per marcar-les les portaven a casa del ferrer, Julio marcava les inicials de cada mestressa.

Es feien mides amb abundància, calia omplir els perols, havia que assortir-se per a tots els dies festius, era l’obsequi als convidats i també per a repartir entre la família. I si sobraven, millor, així hi havia per menjar-ne durant la resta de l’estiu. Perquè no hi havia problema que alguna d’estes pastes es posaren dures. El truquet emprat amb els carquinyols, que s’endurien més del que ja eren, era menjar-se’ls mullats amb “canari”( la beguda, s’entén. ) i estaven... ufff com estaven... se’ns fa la boca aigua només pensar-ho!.

Jòvens corrent pel carrer Canonigo Ortiz durant els anys 50/60. (Foto:Arxiu Fotogràfic Biblioteca Degà Ortiz).

Molta gent recordarà quan fa uns anys els bous corrien pels carrers centrals del poble. Segur que els ve al cap la imatge del recorregut que feien pel c/ Sant de la Pedra, Mig, Major i Canonge Ortiz, quan s’ajuntaven un grapat hòmens i xicots del poble que esperaven per veure passar el bou o per tirar a córrer. Segur que recorden també que enmig del maremagnum taurí les dones es mesclaven carregades amb les llandes de pastes en el seu camí cap al forn de Paquita, el de la Boba o el forn del Raval, i com ho feien entre rialles però impassibles als crits dels participants a la festa del bou.

Per a elles era altra festa, la de tenir tot a punt per a la celebració anual més gran del poble. Era orgull i satisfacció de poder convidar a les seus pròpies pastes i poder escoltar allò de: “Que bones t’han eixit enguany!” o “Quina mà que tens per a les pastes!” Encara que també podia passar de tant en tant que: “El forner s’ha despistat i m’ha cremat el mantecado!”.

Era tot un art el pastar a casa, una saviesa transmesa de mares a filles que venia de ben lluny i que configurà una rebosteria pròpia d’Aielo. En l’actualitat malauradament només queden unes poques d’eixes sàvies dones que pasten segons els avantpassats. Generalment des de la perspectiva de les noves generacions es prefereix comprar-ho ja fet a les pastisseries. S’ha perdut eixa part festiva-culinaria envoltada d’un aroma especial que també formava part de les festes patronals.

Però, no està tot perdut, les modes van i tornen i sortosament la cuina tradicional està ressorgint amb força. Potser els jòvens d’Aielo reprenguen estes receptes d’abans però tan exquisides com sempre, que hui presentem i eviten que s’obliden pel pas del temps elaborant-les i donant continuïtat als seus successors.

Tots tenim a casa els ingredients necessaris per a elaborar estes pastes que a Aielo sempre s’han fet durant les festes patronals, sols cal tenir un poc d’empenta i temps. I parlant del temps...vos contem un truquet!. Abans les dones per aprofitar-lo feien una mida de carquinyols i mentre es cuinaven els carquinyols, pastaven els mantecados, així una vegada posades a la feina, anava tot seguit!.

Grup de xiques mirant els bous des d'un balcó al carrer Major durant els anys 40/50. (Foto:Arxiu Fotogràfic Biblioteca Degà Ortiz).

Endavant, mengem i alhora continuem amb la tradició. No són pastes difícils de fer si seguim pas a pas el receptari que Maruja ens desvela hui.

Primerament, s’han que preparar tots els ingredients que fan falta i tenir a punt els utensilis necessaris com són les safes per a pastar, les llandes untades amb oli, els perols per a posar les pastes ja fetes (les dones d’abans utilitzaven les mateixes llandes per a totes les pastes).

CARQUINYOLS

Ingredients:

Mig kg de sucre

4 ous

Farina la que admeteisca: aproximadament 700 gr.

Un poc de bicarbonat

Una quarta i mitja d’ametlla tallada a trossos, sense pelar

Aproximadament eixien 4 llandes.

En una safa poseu els ous, el sucre, la farina i el bicarbonat, pasteu i a continuació afegiu l’ametlla tallada a trossos. La massa s’enrotlla fent tires allargades d’un dit de grossor. Després es talla a trossets i es posen a la llanda untada d’oli. En col·locar-los cal deixar separació entre uns i altres per que s’estoven. A continuació pinteu el carquinyol amb un poc d'ou batut i es posa al forn. El truquet per assegurar-se que està cuit és mirar el cul del carquinyol, si ha pres color ja està bo.

COCO

Ingredients:

Mig kg de coco molt

Mig kg de sucre

3 ous

Motlles de paper (igual que per les magdalenes però mes xicotets)

Mesclar i pastar els tres ingredients. S’agafa a pessiguets la mescla resultant i es posa dins dels motlles de paper. S’ompli la llanda i es posa al forn per coure. Cal estar a la mira i quan agafe color s’han de traure per a que no es cremen.

SUSPIROS (SOSPIRS)

Ingredients:

Mig kg de sucre

Mig kg de nous

4 ous

Motlles de paper (igual que per les magdalenes però mes xicotets)

Es separa la clara del rovell, es baten les clares a punt de neu i s’incorpora el sucre desfet i les nous. Amb una cullera es va col·locant la pasta resultant als motlles i després es posa al forn durant molt poc de temps.

COQUETES DE SAGÍ O MANTECADOS (MANTEGADES)

Ingredients:

1 tassa d’oli

1 tassa de sagí

Ametlles mòltes sense pelar

Ratlladura de llima

Farina mig kg

1 ou

Sucre 200 grams

Es posa en una safa l’oli i el sagí i anem desfent-ho, després es posa el sucre, l’ou, la ratlladura de llima i l’ametlla mòlta i es mescla tot. S’afegeix la farina a poc a poc fins que es queda una pasta consistent nugada. Es fa una boleta xicoteta que es col·loca dins d’una bolseta de plàstic oberta per aplanar-la. Cada una de les boletes aplanades van posant-se sobre la llanda untada de sagí. En lloc d’untar les llandes d’oli es pot posar paper de cuina A continuació es pinta cadascuna de les boletes amb el rovell de l’ou batut. Si es vol adornar es pot posar damunt una ametlla pelada o fer un mollonet de clara batuda.

BON PROFIT I BONA FESTA!.

Mª Jesús Juan i Mariló Sanz

Pintures a l'Oratori de S.Miquel

.

Diana amb el gos

La recerca d’aquestes pintures va ser fortuïta, ni tan sols esperava vore-les, però, un dia parlant amb el nét del ti "Miguel de Maó”, em va comentar, que damunt la capella que jo estava fotografiant per a un treball, hi havien pintures més interessants del que jo podia imaginar.

Les primeres fotografies de les pintures les va fer el nét, ja que el seu accés, ara mateixa, és complex. Però ja la segona vegada vaig entrar jo, al igual que la tercera, aconseguint nous plans fotogràfics i noves “escenes” que partides i cobertes per algeps amaguen temes ben curiosos de tractar.

Apol·lo a la romana

Baixant de la plaça del Palau, veiem majestuosa i imponent la casa que avui en dia habita Miguel Barber Domenech i que va comprar el seu pare Josep Ramón Barber Calabuig cap a finals del XIX. Miguel Barber complirà enguany els noranta anys, si no m’enganye, i ja coneixia de petit les pintures allí dalt. Això pel que fa a la família que habita la casa des de fa uns cent anys o més aproximadament.

Abans teníem a la casa a Francesc Tormo Sanz, retor amb descendència albaidina i d’Adzeneta que va vindre a la Baronia d’Aielo de Malferit amb la seva germana cap a finals del XVIII, com indiquen els documents que trobem a l’Arxiu d’Ontinyent, que a més constaten que el 1791 ja és al poble on va morir el 1835.

Aquesta és la vista de l'escena del sopar, conta amb una amplaria considerable

Decoració d'arquitectura fingida en l'escena del sopar

Això deixa un període més o menys de 50 anys, en el qual no sabem qui va viure a la casa. Aqueix es el primer interrogant que es pot obrir i que possiblement siga clau per al descobriment de l’autoria o en tot cas, del mecenatge d’unes pintures que alguns qualifiquen com “interessants”, altres dient “ho ha fet una persona entesa en la matèria artística”….etc.

Altra qüestió a pensar, és la seva datació. Alguns professors meus de la carrera han coincidit que es pot tractar de pintures de finals del XVIII o el XIX, quelcom general per al que busque però interessant perquè a tots els ha intrigat qué fan aquelles pintures allí dalt.

Imatge d'una dona jove omplint cànters d’aigua amb gerres daurades i que, per falta de parts de l'escena, desconeguem el que vol representar.

Aquesta imatge està a la part superior de l'Apol·lo i la Diana i podria ser l'escena del bes, com la de Paolo i Francesca.

Segons alguns, el que representen són temes que qualsevol pot tractar, ja que tenim un Apol·lo, una Diana amb el seu gosset i cal ressaltar una escena grandíssima que ocupa la major part de la paret d’aproximadament uns tres metres de llarg i dos metres o més d’alta, emmarcada per frisos superiors e inferiors que mostra un grup de persones menjant en una taula en diagonal i un home a cavall; també hi ha imatges tapades baix de la calç i una d’elles que s’ha pogut vore és la d’una dona jove omplint cànters d’aigua amb gerres daurades. Tot suposadament amb certa profunditat, però que, amb la falta de parts de l’escena no podem donar-li un sentit més acord amb el que representa.

Les altres imatges a destacar i que ens poden donar eixa cronologia, és una més petita, que tindrà aproximadament un metre per un metre de grandària i que destaca perquè la figura apareix amb un barret, la qual cosa es pot veure en pintures de Goya cap el XIX. Altres escenes també tenen els frisos que l’emmarquen, però d’altres tenen una arquitectura fingida, que intenta emular aplacats “marmóreos” a la zona inferior.

Escena on es veu un home amb barret "Goyesco" i una dona mirant-lo de cara.

Amb l’ajuda de professors de la Facultat, he pogut saber que aquestes pintures són realitzades mitjançant la tècnica del fresc, amb retocs al “seco”, pels seus components amb base de calç i pigments “ferrosos”. Aquesta tècnica requeria, de certa destresa per a la seva realització i ens fa pensar que la persona que ho va fer era un entés en la matèria.

Per això hi ha altra qüestió a preguntar-se, almenys jo me l’ha pregunte. Potser hi hagués una connexió entre el Degà Ortiz i l’Acadèmia de Sant Carles de València per intercedir en la realització d’aquestes pintures a favor d’altra persona, que avui en dia desconeguem?. La resposta desgraciadament encara no la tinc.

Possible representació d'una corona de llorer que, tal volta, enmarcaria una imatge.

Gràcies a Fernando Goberna qui també em va guiar un poc i em donà altre fil del que tirar, sé que hi ha relació i contemporaneïtat de les pintures amb el que també fou família del Degà, Tomás Lopez Enguidanos, gravador de la Cort a Madrid que es va casar amb la seva neboda. Segons Fernando, Enguidanos va estar al poble. El problema està en trobar una relació amb aquesta gent i preguntar-se perquè pintar açó abans de la casa que estava fent-se el Degà al poble. Són preguntes que per ara no tenen resposta, i espere poder trobar-la.

Tornant a l’edifici, es creu que és el primer edifici eclesiàstic de la localitat i que segons documentació de Fernando Goberna, un dels Marquesos de Malferit, fou soterrat allí, fet que es remunta al segle XVI. Avui, segons fonts pròpies, la família actual té o tenia, el que abans podria ser una cripta com una mena de “bodegueta” particular. Més endavant cap principi del segle XVIII, quan s’edifica l’Església actual de Sant Pere Apòstol, la que després seria capella de Sant Miquel quedaria en segon pla però amb certa importància, ja que d’aquesta se celebraran festivitats en honor al sant i a la seva imatge (avui desapareguda).

Tres taulells ceràmics del terra que podem datar de la segona meitad del segle XVIII.

I per últim cal afegir que altra dada que ens pot guiar per a la seva datació és la composició del seu sòl, amb uns rajols decorats amb cistelles de fruites i flors que podrien ser aproximadament de la meitat del segle XVIII i que al poble els tenim com únics.

Amb açò la investigació està encetada i queda oberta a noves aportacions d’estudiosos o curiosos en la matèria que puguen desvetllar tots els interrogants que s’hi deriven. Potser algú tinga informació que done llum als dubtes plantejats.

Ferran Castelló Domenech*

*Ferran Castelló és estudiant d'Història de l'Art a l' Universitat de València.

Moriscos de Ayelo (I)

.

LOS MOROS O SARRAÏNS DE AYELO,

MUDÉJARES Y LUEGO MORISCOS (I)

por Fernando Goberna

Encuentro de caminantes moriscos según una imagen del s.XVI

EL HALLAZGO DE UNA TUMBA

En abril de 1988 un albañil de Ayelo trabajando en una zanja enfrente de la casa señalada con el número 121 de la calle Sants de la Pedra, dio con su pico, a una profundidad de unos 52 a 64 cm., con lo que parecían unos huesos. Escarbada la tierra vio que aquellos eran huesos humanos, y que el golpe dado con su herramienta había sido tan desafortunado que había destrozado completamente el cráneo de un esqueleto. Avisado el arqueólogo de Ontinyent, mi amigo Agusti Ribera, llevó a cabo un examen de lo que en efecto era una tumba antigua. Por su informe (1) sabemos que se trataba de una fosa alargada y estrecha ajustada al cuerpo que en ella se depositó. La posición del mismo era en decúbito lateral derecho excepto la mitad superior que estaba ligeramente desplazada a decúbito supino, los brazos doblados por los codos hacia la pelvis,mientras las piernas estaban extendidas y ligeramente flexionadas. El cuerpo tendría una altura total de alrededor de 1,80 m., y seguía una orientación sur-suroeste, con el rostro hacia el sureste. Las consideraciones de Ribera sobre la misma, dadas las características de la postura del cuerpo y con el rostro hacia oriente, es que se trataba de un enterramiento que seguía el rito islámico, enterramiento muy sencillo pues no se encontró ningún tipo de ajuar funerario (sólo dos piedras de unos 30 cm. alrededor del cráneo que Ribera piensa podrían formar parte de la cobertura de la tumba o de la señalización de la misma). En la tierra de relleno de la fosa sólo encontró algunos fragmentos de cerámica vidriada de dificil cronología. En conclusión, su opinión es que la tumba era la de un morisco probablemente del siglo XVI.

Algunos años antes se había encontrado otra tumba a unos 15 m. al suroeste de ésta que hemos comentado, y también, como bien dice Ribera, la gente mayor recuerda que cuando se construyeron escuelas aparecieron muchos huesos humanos, así como en otras obras dentro de esta área (como la llevada a cabo en la casa señalada con el número 113 según me han contado). Todo hace pensar, pues, que se trataba de una maqbara o cementerio musulmán situado a las afueras del primitivo recinto medieval, a un lado del camino que unía Ayelo con Cairent (recuerda Ribera que los cristianos, a diferencia de los musulmanes y anteriormente los romanos, enterraban a sus difuntos intramuros de las villas).

La tumba encontrada en abril de 1988

Pero, ¿quiénes eran estos moriscos que habitaban por entonces Ayelo?. Dejemos de momento esta tumba probablemente del siglo XVI (volveremos al final de este escrito sobre la misma) y retrocedamos al siglo XIII.

LA PRIMERA POBLACIÓN DE SARRACENOS EN AYELO EN EL SIGLO XIII. SUS COSTUMBRES.

Es bien conocido que después de la conquista a los moros de la Xátiva musulmana (7 de Junio de 1244), el rey de Aragón y Mallorca, conde de Barcelona, Jaume I no tuvo ninguna resistencia en el Valle de Albaida en donde estuvo en el otoño-invierno de 1244 y comienzos de 1245 con el propósito de que le juraran fidelidad los pobladores de aquel Valle. Lo que encontró fue algún castillo, como los de Rugat, y Carbonera, algunos poblados como los de Albaida, Ontinyent y Llutxent, y alquerías (casas de labranza que aprovechaban el agua de los rios o manantiales). De estas últimas algunas debieron de ser muy antiguas, del tiempo de la romanización, y otras creadas por el asentamiento de los árabes en los siglos anteriores a la llegada del rey Jaume (2). Ayelo y Cairent debieron de ser alquerías del tiempo de la romanización, tanto por su denominación como por los hallazgos arqueológicos encontrados.

Un efecto de la conquista de las tierras valencianas a los moros fue que muchos de estos tuvieron que ir desplazándose desde las zonas más fértiles y más cercanas al litoral hacia el interior montañoso y más dificil de cultivar (un hecho notorio de la conquista fue que la gran mayoría de la población sarracena permaneció en tierras valencianas a diferencia de lo ocurrido en el resto de España; quedó población mudéjar en Aragón, sur de Cataluña, Reino de Granada, y sobre todo, en el Reino de Valencia).

Poco después el rey Jaume comienza a hacer donaciones de estas alquerías como forma de recompensar a los que estaban a su servicio, es lo consignado en el famoso Llibre del Repartiment.

Sin embargo el primer documento que yo conozco en donde se menciona que en Ayelo había población de mudéjares (probablemente repoblación después de la conquista por desplazamiento de otros lugares como hemos dicho), es de 1272, es decir 27 años después de la llegada del rey Jaume a nuestras tierras. El documento está dado en Valencia el 18 de Octubre de ese año y es una concesión del infante D. Pedro (hijo del rey Jaume, el cual seria el rey de Aragón Pedro III a la muerte de su padre ocurrida unos años después, en 1276) a los sarracenos de Ayelo para que contribuyeran según el mismo fuero de los sarracenos de Montesa. Dice así:

Noverint universi quod nos, infans Petrus, ( ... ), concedimos vobis universi sarracenis tam masculis quam mulieribus alcherie nostre de Ayelos, presentibus scilicet et futuris, quod pro personis, hereditatibus tam de regadivi quam de seccano, bestiario, fructibus et ( ... ) vestras teneamini nobis contribuere ad forum sirve Sunam sarracenorum Muntesie ( ... ). Datum Valentie, XV Ralendas novembris anno Domini Mg CC2 LXXC, secundo (3).

Así pues la situación de los mudéjares de Ayelo no era muy diferente a la de sus vecinos de otros lugares, eran vasallos de la corona y de los diferentes dueños o señores de la alquería de Ayelo, a los que contribuían con parte de los frutos que cultivaban.

Los mudéjares de Ayelo durante la Edad Media vivían en relación con los mudéjares de l'Olleria, los del poblado del Veinticinc (situado en las cercanías de lo que fue ermita de San Juan Bautista), y los de Cairent, pues como veremos más adelante también allí se agruparon en una antigua alquería creando un poblado. Más lejos, hacia el sur, los de Ontinyent, y hacia el norte los de Montesa, y ya bajando el Valle por l'Ollería, la que había sido importante población musulmana, Xátiva. Por eso durante la Edad Media los caminos importantes para los mudéjares de Ayelo eran los que conducían a l'Ollería (quizá el mismo camino viejo que conduce hasta allí desde Ayelo, y hoy destrozado por la autovía) a Cairent y Montesa. A lo lejos veían las suaves cimas del Benicadell, y más a lo lejos la Sierra Mariola, y detrás de la Sierra Mariola debían de saber, aunque algunos no lo hubieran visto nunca, que se encontraba el mar, y más allá del mar el Islam y los lugares santos.

Existe constancia de que los mudéjares de Ayelo construyeron una mezquita (4) que sería, lógicamente, de pequeñas dimensiones, y allí realizaban sus oraciones. De sus ritos religiosos, en general de los mudéjares valencianos, se sabe que conservaban el ayuno durante el Ramadán (noveno mes lunar musulmán en el cual debían de guardar la más completa abstinencia desde la salida del sol hasta la puesta). Sin embargo, parece ser que no conservaron demasiadas fiestas de las que celebraban sus antepasados.

Practicaban la cincuncisión a los recién nacidos y esto era signo de identidad islámica (solía practicarlo alguien del poblado que sabía hacerlo o retajador). El ministro religioso era el alfaquí, el cual, al igual que los sanadores, no tenía porqué vivir en el mismo poblado, pues generalmente recorría un territorio más o menos extenso visitando los poblados. Eran asimismo muy aficionados a colgarse bolsitas con amuletos, que solían ser pequeños trozos de papel en los que había escrito algunos versículos del Corán, aunque la mayor parte no sabían leer los textos (5).

Ya hemos visto como el cementerio lo construyeron a un lado del camino que conducía a Cairent. Los ritos mortuorios consistían en lavar bien los cuerpos, amortajarlos, y tenderlos de costado en dirección a la Meca, el lugar santo o alquible, y siempre en una fosa cavada en tierra vírgen.

Sobre sus casas hay que decir que en general eran pobres, utilizando la piedra, el barro y la caña. Sin embargo, tenemos el testimonio excepcional del propio canónigo Ortiz (Ayelo de Malferit 1739- Valencia 1822) que llegó a ver todavía algunas de sus construcciones, pues en su Vitruvio, comentando las bóvedas y cubiertas de ladrillos planos puestos uno al lado del otro, dice lo siguiente:

En el Reyno de Valencia es muy común el uso del yeso en toda suerte de paredes á cubierto, con grande ahorro de gastos. Para los revocos es necesario mezclarle arena, pues de lo contrario levanta vexigas por su mucha fortaleza. El Conde d'Espie en su libro intitulado: "Maniere de rendre toutes sortes d'edifices incombustibles", impreso en Paris año de 1754, parece se hace inventor de los tendidos en texados y cubiertos sin armaduras de madera, y solo con ladrillos y yeso: como igualmente propagador en Francia de las bovedas tabicadas, construidas con ladrillos puestos de plano unidos con yeso. Aunque para Francia pareciesen nuevas estas bovedas y cubiertos, no lo eran para España. En el Reyno de Valencia son antiquísimas, y se hallan en varias Iglesias de 300 años de antiguedad. En casas particulares las hay del tiempo de los Moros y Moriscos.(6)

Hablaban el árabe pero cada vez con más palabras romances incorporadas en su habla diaria, lo que al final hizo que su forma de hablar fuera un dialecto hispano-árabe, al cual los que hablaban romance llamaron algarabía, mientras los mudéjares llamaban a la lengua romance algamia.

Su agricultura era casi toda de regadío en bancales pequeños, aunque eso si, muy intensiva en esfuerzo humano. El cultivo básico para su alimentación era el trigo, seguido de otros cereales más pobres, luego molían y tostaban el grano en sus hornos de leña. También cultivaban viñas, generalmente para hacer pasas, higueras cuyo fruto era muy frecuente en su al¡mentación, y algunas hortalizas y calabazas. El secano lo cultivaban muy poco. Cuando tenían buena cosecha debían de cambiar o vender sus frutos en los poblados vecinos.

También conservaban los carniceros el rito de sacrificar a los animales con la cabeza mirando al alquible, dejando entera la nuez al segarles la garganta.

Por último diré que el topónimo Belitroyes parece ser de etimología árabe y haría referencia a un nacimiento de agua.

SU VASALLAJE TRAS EL PRIVILEGIO CONCEDIDO A JAUME DE MALFERIT.

Como hemos visto la situación de los mudédajes de Ayelo no era muy diferente a la de otros poblados, pero en 1445, es decir 173 años después del anterior documento comentado en el que se otorgaba a los mudéjares de Ayelo que contribuyeran con el mismo fuero que los de Montesa, iba a haber un cambio importante en su vasallaje.

Los dueños de la antigua alquería de Ayelo se habían ido sucediendo durante todos esos años, pero en 1445 era señor de Ayelo Jaume de Malferit (los Malferit eran de origen catalán asentados en Xátiva al parecer desde la época de Jaime I). En este año de 1445 el rey Alfonso V el Magnánimo, en Italia por entonces, concedía a Jaime de Malferit que era lugarteniente del Gobernador del Reino de Valencia de más allá del Júcar, por sus servicios prestados, y también en agradecimiento a su hijo Francisco que había participado en sus campañas en el reino de Sicilia y era camarero suyo, la jurisdicción civil y criminal, alta y baja, y el mero y mixto imperio de su lugar de Ayelo. Todo esto, recogido en el derecho medieval aragonés, significaba que los vasallos habitantes del lugar de Ayelo quedaban bajo la jurisdicción del señor territorial, pudiendo arrestarles, encarcelarles, procesarles, castigarles, aplicarles suplicio e incluso la muerte y confiscación de bienes como forma de ejercer justicia.

Ayelo pasaba a ser así lugar de señorío, mientras otros lugares vecinos mantendrían su carácter de lugares de realengo, es decir dependían más de la corona que de un señor territorial, aunque bien es cierto que Ayelo no fue una excepción pues casi todos los lugares del reino de Valencia habitados por mudéjares acabaron siendo lugares de señorío territorial.

Además de lo dicho, aunque esto no era privativo de los señores jurisdiccionales sino de todos los dueños de lugares de vasallos, los vasallos tenían que partir con los señores los frutos de la tierra que cultivaban, además de toda una serie de pagos monetarios por las casas que habitaban, los molinos, hornos, etc.., además, no podían abandonar ni vender sus casas sin permiso del señor, y para los mudéjares, estaba también, lo que se conocía como azofras. que eran servicios personales a sus señores.

No obstante, los mudéjares de Ayelo, como los de otros lugares, también disponían de tierras propias por las que no pagaban nada a los señores, eran los alodios o tierras de libre cultivo en propiedad. Asimismo las higueras, al menos en el caso de Ayelo, no estaban sujetas a partición (sus frutos) con el señor pues eran francas o exentas de partición.

Una vez recibido el privilegio debió de ir al lugar de Ayelo este Francisco de Malferit a tomar posesión del mismo como señor territorial y jurisdiccional. Estas ceremonias se repetían cada vez que heredaba la posesión un descendiente, y consistía en recorrer el lugar tomando posesión de los molinos, hornos, huerta etc.., que eran unos actos simbólicos (entrar y salir el señor en estas dependencias como signo de posesión, y realizar otros que significaban su jurisdicción) de los que daba fe por escrito un escribano.

Fernando Goberna.Primera parte de su artículo publicado en el Libro de Fiestas del año 1996

Leer la segunda parte

NOTAS:

(1) AGUSTÍN RIBERA.; Una tomba morisca en Aielo de Malferit. En: ALBA. Revista d'estudis comarcals d'Ontinyent i la Vall d'Albaida, nº24 (1989), pp. 129-131.

(2) Sobre el tema de las alquerías véase: ABEL SOLER: "Regadiu, toponimia i poblament islàmic a la conca alta del riu d'Albaida" y TORRÓ JOSEP:"Assentaments i heretats. Consideracions sobre la colonització a la Vall d'Albaida (1245-1295) "; ambos en: "750 ANYS COM A VALENCIANS:ALBAIDA I LA VALL 1245-1995". Ontinyent,1995.

(3) CATÁLOGO DE LA DOCUMENTACIÓN RELATIVA AL ANTIGUO REINO DE VALENCIA CONTENIDA EN LOS REGISTROS DE LA CANCILLERIA REAL (DOCUMENTOS DE JAIME I). ARCHIVO DE LA CORONA DE ARAGÓN, redactados por Jesús Ernesto Martínez Ferrando. Madrid, 1934. t. I, p. 59.

(4) Véase el conocido por informe Fabian y Fuero: "Primera (y segunda) parte de la relación hecha en virtud de la Real Orden de su Magestad de 18 de abril de 1790 que contiene los (4) partidos a que se compone el Arzobispado de Valencia, manuscrito nº 35 del Archivo del Ministerio de Asuntos Exteriores (Madrid).

(5) ARDIT, MANUEL: "Los Moriscos", en HISTORIA DEL PUEBLO VALENCIANO. Ed. Levante. Valencia, 1988, pp. 433 - 452.

(6) ORTIZ I SANZ, JOSÉ: LOS DIEZ LIBROS DE ARCHITECTURA DE MARCO VITRUBIO POLIÓN. Imprenta Real. Madrid,1987, p.172-3, nota 10.

Festes de Carrer. La verge del Carme i Sants de la Pedra

.

Processó de la Verge del Carme, any 2009.

Diu una dita popular que en estiu tothom viu... i Aielo no és una excepció. A més de les festes patronals els carrers també celebren la seua celebració dedicada al sant o verge pròpia. És una festa més modesta però igualment participativa i divertida. No són celebracions recents, venen fent-se des de fa moltissims anys. Documentació custodiada als arxius ho acredita i dóna fe que poques coses han canviat des dels inicis. Entre esta documentació, es conserva a l’arxiu parroquial un antic llibret, menudet però valuós per la informació que detalla.

El llibre en qüestió és:

“ARANCEL DE DERECHOS PARROQUIALES QUE SE COBRAN EN ESTA PARROQUIA DE AYELO DE MALFERIT EN LAS FIESTAS VOTIVAS QUE EN ELLA SE CELEBRAN, SEGÚN NOTA DEL DIFUNTO CURA D.FRANCISCO TORMO”

Cal ressaltar que el difunt cura D.Francisco Tormo nasqué en Albaida l’any 1761, va exercir durant anys a la nostra parròquia i va morir en Aielo l’any 1833.

Transcrivim a continuació l’apartat dedicat a les festes dedicades a la Verge del Carme:

"Domingo después del día 17. Fiesta a la Virgen del Carmen.

La misma fiesta y derechos que la de San Antonio pag. 2. (Derechos del rector, con misa, diáconos, organista, cantores, campaneros).

La procesión pasa por la calle de la Virgen.

Pagan los clavarios de la calle."

I del mateix llibret transcrivim l’apartat dedicat a la festivitat dels Sants de la Pedra, Abdón i Senén :

"Día 30 los Santos de la Piedra Abdón y Senén.

Tercia, misa con revestida y sermón. Estas dos fiestas (San Jaime y Santos de la Piedra) las paga el pueblo del fondo de propios. Su asignación son 12 (.).. como sigue:

Rector con dos misas ..................... 28,25

organista ......................................... 8,9

Cantores cada uno, 3 ..................... 18

Diáconos .......................................... 8

Los dos sermones a 30 ................. 60

Alimentos de predicadores a 9 .... 18

Aceite para las lámparas .............. 6

Campaneros ................................... 7,17

Cera ................................................. 25,17

Total ................................................ 180

Paga el depositario de propios.

Domingo después de los Santos de la Piedra. Fiesta a los Santos de la calle.

Tercia, misa con revestida, sermón, vísperas, completas y procesión por toda su calle.

Derechos Rector con misa .................. 26

Organista .............................................. 8

Cantores cada uno, 3 .......................... 18

Diáconos ............................................... 12

Cera ......................................................

Pagan los clavarios de la calle cada uno 18,2"

Els Sants de la Pedra, Abdón i Senén.

Com es pot veure, poc ha canviat al llarg dels anys: es feia i encara es fa missa i processó i en la part festiva lúdica: sopars al carrer convidant als amics i familiars per compartir la festa.

A la Verge del Carme és molta la gent que baixa a l'Arc a resar-li la novena i demanar-li protecció front les malalties o altres necessitats.

Mariló Sanz i Mª Jesús Juan

Ayelo en l'any 1867

.

Ayelo en l'any 1867

per Fernando Goberna

Segons un Diccionario Estadístico Municipal de España publicat en Madrid en 1863, Ayelo tenía per llavors 2.482 habitants i pertenyia al partit judicial i al districte electoral d'Ontinyent, així com també rebia el correu des de l'estafeta o carteria del propi Ontinyent. En l'escut municipal es podia llegir Ayuntamiento Constitucional de Ayelo de Malferit, i açò de Constitucional ho era des de la Constitució de l'any 1837 promulgada durant la regència de Maria Cristina. Amb aquesta Constitució s'abolia definitivament el règim senyorial en Espanya, per lo qual havien pleitejat els veïns d'Ayelo, des de la segona meitat del segle XVIII, amb el marqués de Malferit.

No obstant açò, encara faltava per resoldre l'assumpte de la partició del terme municipal inclosses les muntanyes. Alguns anys després, en 1849, ja durant el regnant d' Isabel II, la nació havia considerat les muntanyes d'Ayelo dins de la propietat de la Hisenda Pública, però el marqués, Pascual Mercader i Roca, havia acudit a la Reina presentant els seus legítims títols de propietat, amb lo qual, per reial orde signada pel Secretari d'Estat i del Despatx de Governació amb la data del 6 de març de 1850, se li va otorgar la propietat d'aquestes muntanyes.

Després d'açò va haver un plet en el jutjat d'Ontinyent el qual acabà quan, reunits els veïns d'Ayelo en la plaça el dia 31 de maig de 1857 després del cridament del pregoner Salvador Egea, acordaren aceptar un acord amb el marqués sobre la partició del terme amb les seues muntanyes. Quedava conclós així l'assumpte del règim senyorial que havia sigut tan important en la història del nostre poble, de tal manera que, en la resolució d'aquest pleit, es podia llegir lo següent:

"A virtud de la renuncia del marqués se declaró al pueblo de Ayelo de Malferit y su término restituido a la clase de libres, al igual que los llamados de realengo, y a sus vecinos y terratenientes exentos para siempre del pago de prestaciones, censos, luismos, rentas, etc." .

Era alcalde per llavors Josep Calabuig, i el primer i segon tinent d'alcalde ho eren, respectivament, Pere Ortiz i Vidal i Baptiste Sancho i Cerdá. Aquest assumpte de la partició del terme amb les seues muntanyes tindrá la seua importancia en les excavacions que una comissió de la Universitat de València va fer en el Molló de les Mentires en l'estiu de l'any 1869.

Isabel II de Borbón (1830 – 1904). Reina de Espanya entre 1833 y 1868, tras la derogació de la Ley Sálica per mig de la Pragmática Sanción, el que va provocar la insurgència de l'infant Carlos, amb l'ajut dels grups absolutistes (els Carlistes).

Moltes més coses podriem saber sobre la vida del nostre poble en aquestos anys si no fóra perquè, per desgràcia, quasi tota la documentació que hi havia dels mateixos en l'Arxiu Municipal va ser destruïda, al paréixer, durant l'última guerra civil que va patir Espanya. De no haver sigut així trobariem informació molt valuosa en els Llibres d'Acords Municipals (era secretari de l'Ajuntament per llavors Josep Requena i Juan), així com lo referent als bàndols municipals, entre els quals estarien, per example, els relacionats amb les festivitats, tals com els de la Semana Santa per a que tancaren les dos tavernes que hi havia per llavors en el poble, així com per a que no es proferiren paraules deshonestes pel carrer, o els de la festivitat del Corpus o les festes patronals en agost per a que adornaren els veïns els carrers i balcons.

També haguerem pogut trobar informació sobre denúncies i multes referides a assumptes de ramaderia i de l'arbolat de les muntanyes, així com d'asumptes econòmics (d'açò s'han conservat afortunadament alguns llibres anomenats del padró de riquesa).

També s'haguera pogut trobar informació en l'arxiu sobre els mossos que eren sortejats per a incorporar-se a l'exèrcit, sorteig que es feia en la corporació municipal i consistia en escriure en una papereta el nom del mosso (eren tots els veïns del poble, fadrins o viudos sense fills, que tenien entre 18 i 25 anys). El procediment consistia en que dos xiquets de menys de 10 anys treien les paperetes amb els noms i els números, amb lo qual es formava la llista dels mossos que anirien a l'exèrcit segons el nombre que se l'assignava a Ayelo pels seus habitants. Per a establir exactament l'edat d'aquestos es demanava la col.laboració del rector de la parròquia, que en aquestos anys era D. Francisco Martínez (Palomar, 1811 - Ayelo de Malferit, 1873), i del metge que tenia que valorar els possibles motius d'exencions ja foren per enfermetats o per deformitats físiques.

Aquest metge no era altre que el Dr. Mariano Ferrer i Juan (Oriola, 1796 - Ayelo de Malferit, 1873). El Dr. Ferrer va exercir la seua professió en Ayelo des de 1836, es a dir va atendre als malats del poble en les tres epidèmies del còlera morbo que, com altres pobles, patí el nostre en aquesta primera meitat del segle XIX. Precisament en aquest any de 1867 el Dr. Ferrer va presentar en l'Ajuntament una instància, amb la data del 10 de febrer d'aquest any, sol.licitant que se l'agraciara amb la plaça de metge titular d'Ayelo, a lo qual va accedir la corporació municipal presidida llavors per Rafael Gironés i Sancho que tenia 47 anys. Amb aquest motiu es va signar un acord amb el Dr. Ferrer, document que es conserva afortunadament en l'Arxiu Municipal d`Ontinyent (llibres de protocols del notari Enrique Calabuig). Entre altres coses que contenia aquest conveni puc destacar que el Dr. Ferrer tenia l'obligació d'atendre un mínim de 200 famílies pobres de la població, ja fóra en els seus domicilis o en l'anomenat Santo Hospital de la Beneficiencia, per lo qual rebreria anualment una certa cantitat de diners. El Dr Ferrer també formava part, clar está, de la Junta Local de Sanitat, la qual tenia un paper molt important en cas d'epidèmies.

Aquest Sant Hospital era un dels tres edificis que poseia l'Ajuntament per llavors, sent els altres dos el propi on estava la sala capitular i l'escorxador (per cert que hi havia un veterinari per aquestos anys que li deient D. Vicente Valiente Tortosa). El Sant Hospital havia tingut el seu origen, com sabem, en el "Asilo de pobres y enfermos", el qual havia sigut fundat pel matrimoni Joan Baptista Calabuig i Rita Castelló en l'any 1837. L'edifici tenia una planta baixa, un primer pis amb dos sales d'enfermeria i una habitació per a l'infermer, i un terrat en la part alta del mateix (sobre aquest Sant Hospital si que ha quedat documentació en l'Arxiu Municipal).

Així mateix podriem haver trobat en l'Arxiu Municipal tot lo relacionat amb les eleccions per a elegir els components de la corporació municipal i també les que es feien quan hi havia eleccions de diputats per a les Corts. Les referides a la corporació municipal eren cada dos anys, i per a aquestes tenien que formar-se les llistes dels electors, les quals es feient tingent en compte els padrons de riquesa que ja he esmentat, ja que tan sols podien ser electors els contribuents majors de 25 anys caps de família i amb més d'un any i un dia de residència en el poble (no podien ser-ho els ordenats "in sacris" ni els empleats públics amb sou dels fons municipals, i podien excusar-se d'entrar en aquestes llistes els majors de 60 anys). La referida llei establia a més que, en els pobles de més de 60 veïns, per a ser alcalde era un requisit indispensable saber escriure, encara que el governador civil o el cap polític podia dispensar d'el cumpliment d'aquest requisit, i així per example trobem que en 1865, segons una informació recollida en les pàgines del Boletín Oficial de la Provincia de Valencia (número del dia 1 de juliol d'aquest any), l'alcalde d'Ayelo d'aquest any, que era Josep Requena, no sabia escriure.

Una volta formada la llista, i acceptada pel governador, es col·locava la caixa per a les paperetes electorals a la porta de l'edifici de l'Ajuntament, i durant tres dies, amb horari de nou del matí a dos de la vesprada, els electors votaven als que formarien part de la corporació en els propers dos anys.

Un grup de votants en les eleccions de 1867

Les eleccions per a elegir els diputats, en canvit, tenien lloc previa convocatoria anunciada, i les votacions eren en la sala capitular del districte electoral, en el cas d'Ayelo en la d'Ontinyent. Els que podien votar eren així mateix els major contribuents en un nombre que depenia dels veïns del poble, de tal manera que, per example, en aquest mateix any de 1865, amb motiu de tenir que elegir un diputat provincial pel partit judicial d'Ontinyent, el referit Boletin de la Provincia de Valencia del 5 de setembre va publicar els noms dels electors d'Ayelo. Segons la informació d'aquest, les votacions van ser els dies 24 i 25 d'aquest mateix mes de setembre, i els electors que li corresponien a Ayelo eren 48, amb la particulartitat de que un d'ells, Joaquim Cerdá i Castelló que també era metge i residia en Ayelo al carrer Sants de la Pedra, ho era per capacitat, és a dir no per ser dels majors contribuents. Pel seu interés passe a trascriure aquesta llista, amb els nom i el carrer on residien dits electors, entre els quals trobem, per example, al Dr. Ferrer, al notari Enrique Calabuig i l'advocat Josep Comenge Picó, i en general als que van formar part de la corporació municipal en aquestos anys. Eren els següents:

Adriano Mompó Juan, Purísima.

Bartolomé Vicent Belda, Mesón.

Bautista Sancho Cerdá, Stos. Piedra.

Enrique Calabuig Calabuig, Fuente.

Epifanio Barber Vidal, S. Roque.

Estanislao Castelló Castelló, Stos. Piedra.

Francisco Castelló Micó, Maestro.

Francisco Juan Bernabeu, Purísima.

Gabriel Colomer Sanz, S. Roque.

Isidro Colomer Belda, Stos. Piedra.

Joaquín Cerdá Borrell, S. Francisco.

José Calabuig Calabuig, Fuente.

José Comenge Picó, Plaza.

José Penalba Domenech, Medio.

José Requena Calabuig, Fuente.

José Sanz Perales, S. Roque.

José Vicent Vila, Desamparados.

José Juan Domenech, S. Francisco.

León Sancho Galiana, Idem.

León Vidal Gironés, S. Roque.

Manuel Belda Sancho, Fuente.

Manuel Sancho Cerdá, Desamparados.

Manuel Vicent Faus, Mesón.

Mariano Ferrer Juan, Iglesia.

Mateo Juan Bernabeu, Medio.

Miguel Barber Ferri, S. Roque.

Miguel Barber Vidal, Iglesia.

Miguel Belda Bernabeu, S. Francisco.

Miguel Belda Galiana, Idem.

Miguel Benito Colomer, Purísima.

Miguel Juan Bellot, Maestro.

Pedro Castelló Micó, Stos. Piedra.

Pedro Sanz Aparici, Nueva.

Rafael Bernabeu Domenech, Mesón.

Rafael Egea Juan, Fuente.

Rafael Gironés Sancho, Plaza.

Rafael Juan Benabeu, Fuente.

Rafael Sancho Cerdá, Stos. Piedra.

Rosendo Sancho Galiana, Desamparados.

Salvador Belda Satorres, S, Lorenzo.

Vicente Calabuig Castelló, S. Roque.

Vicente Castelló Micó, S. Francisco.

Vicente Cerdá Castelló, Medio.

Vicente Juan Bernabeu, Stos. Piedra.

Vicente Juan Calabuig, Idem.

Vicente Juan Mollá, S. Lorenzo.

CAPACIDADES

Joaquín Cerdá Castelló (médico), Stos Piedra.

Apart dels productes propis del camp en l'Ayelo de 1867 hi havia alguna cosa de producció d'aiguardent, a més de lo poc que quedava del cultiu de la seda. La principal indumentaria del vestit de les dones eren les faldilles i el cosset, i els dels homes les brusses i jaquetes i armilles de tela dura. En les cases, totes amb corral pels animals, no faltava alguna escopeta, ja fòra per a anar a la caça, per a la propia defensa si es pressentava l'ocasió, o per a formar part de la milícia local, la qual, durant bona part del segle XIX va tenir importancia en els pobles valencians.

A aquest respecte puc citar algunes ocasions en les quals els d'Ayelo van agafar l'escopeta, tal com la que comenta el meu amic Germán Ramírez en el seu llibre "Llaurados i Vidriers", llibre sobre la història de l'Olleria al segle XIX i XX publicat no fa molt. L'assumpte va ser que els de l'Olleria van voler construir una séquia nova per la part de la font de l'Altjar i la de la Teula que enfronta amb el terme d'Ayelo, açò ocorria en l'any 1843, i per la documentació trobada per Germán a l'Arxiu de la Diputació de València sabem lo següent:

"Y fue el caso que sabedores los de Ayelo salieron una multitud de sus vecinos, entre los cuales se hallaba el Alcalde , con escopetas y cordeles para llevarse atados a los trabajadores. No habiendo tenido esta ocurrencia funestos resultados porque hallándose presentes varios vecinos influyentes de la Olleria, entre ellos el Alcalde, hicieron retirar a los trabajadores".

Ja veurem més endavant una altra ocasió en la qual els voluntaris d'Ayelo, en agost de l'any 1869, feren fugir a una partida carlina manada per Bolinches, la qual havia entrat en l'Olleria per aquells dies.

No vull acabar aqueste apartat sense deixar de mencionar a dos vidues d'Ayelo, mare i filla, que vivien per llavors en el poble. La mare era Josefa Picó i Arqués, naixcuda en Alcoletja en l'any 1780 i que, per aquestos anys, era vidua de l'Apotecari (també va ser procurador del marqués) Ignaci Comenge. Josefa era la mare, entre altres fills que va tenir, de l'esmentat advocat Josep Comenge Picó al qual hem vist que estava en el llistat dels electors que acabe de comentar, així com també ho era del metge Rafel Comenge Picó. Aquest metge va exercir en Alberic, i un fill d'aquest va ser Rafael Comenge Dalmau (Alberic, 1855 - València, 1906), fill il·lustre d'Alberic, ja que va ser escritor de novel·les, llibres de viatges i d'articles periodístics, a més de tenir una important activitat política (va ser diputat en les Corts, Governador Civil de Granada i de València, fiscal i interventor en Manila etc.). Josefa era, doncs, la seua àvia i va morir en Ayelo als 95 anys en 1874.

Una de les seues filles va ser Ignacia Comenge Picó, l'altra vidua que volia mencionar, i ho era de Francecs Ortiz i Arqués el qual havia sigut el nebot del canonge Ortiz. Ella va heredar la casa de Pursons que va pertanyer a l'il·lustre Deán de Xàtiva, el nostre Josep Ortiz i Sanz. Ignacia va morir en Ayelo abans que sa mare, ja que ho feu en 1870 als 67 anys.

Referent al marqués, Pascual Mercader i Roca, he de dir que vivia en València en la seua casa palau situada a la plaça del comte de Bunyol i carrer de Caballers. Del seu primer matrimoni no va tenir fill, pero sí del segon que va ser amb Dolores Tudela i Gallinas (un descendent d'aquesta és el meu amic Juan Tudela i Mompo). D'aquest segon matrimoni naixeria, en l'any 1861, el marqués de Malferit Antonio Mercader i Tudela.

Fernando Goberna