Entre tots els mesos de l'any el mes d'agost és considerat
el de més calor de tot l'any i, en concret, el dia 10 festivitat de Sant
Llorenç el més calorós de tots ells. Hi ha la creença que això és degut al
martiri del sant rememorant, d'esta manera, el seu sofriment en el foc. Passada
la festivitat de sant Llorenç sol produir-se un canvi d'oratge. Les tempestes a
partir de la segona quinzena del mes ens anuncien que la tardor està a les seues
portes. Existix la convicció que si de les dos llunes d'este mes una és humida,
aleshores, hi haurà pluges al llarg de l'any, però estes faltaran si la lluna
és seca. És clar que està molt més assegurat un any de temporals de pluges si
la lluna nova així com la vella són, totes dos, humides.
Moltes
d'estes borrasques d'agost solien vindre acompanyades de llamps, trons i
pedregades. De vegades el dia es convertia en nit, al cobrir-se el cel del
poble, dels negres núvols que s'ajuntaven a estes temudes tronades. Si no era
prou, la llum elèctrica deixava de funcionar molt sovint i, no venia, fins que
no passara el temporal.
Escapolint-me
d'una d'estes tempestes em vaig refugiar en casa de ma tia Carolina. Veig
encara a la meua tia, enmig de la foscor, encendre una "animeta" que
surava en l'oli que hi havia en un got de vidre reservat, per al dia de
difunts, i per a estes ocasions. Mentre encenia està llumeneta anava recitant
la següent oració: " Santa
Bárbara va pel camp, buscant a l’Espirit Sant, el
Espirit Sant no pot vindre, tres núvols s'acosten, uno de foc, uno
de pedra i un altre que rellampega. Amén Jesús, amén Jesús, amén Jesús”.
Sempre
m'ha fascinat la pertorbant i màgica
imatge dels tres amenaçadors núvols apropant-se, a poc a poc, cap a nosaltres
i, al mateix temps, aclamar-se a Santa Bàrbara com l'única protectora nostra al no trobar a l'Espirit
Sant.
El mal temps obligava que es tancaren els cines d'estiu. El
d'Adolfo estava a l’actual “finca del
practicant”. El cine d'estiu del Patronat era el mateix trinquet, trinquet per
el dia i cine d'estiu per la nit. Les cadires estaven apilades en la seua
entrada i cada espectador agafava la corresponent cadira de boga triant el lloc
dins del trinquet. Amb la crisi de les sales de cine vam dir adeu al Cine Patronato i al Cinema Palacio junt a
les estiuencs cines a l'aire lliure. Era
tot un luxe, en les bascoses nits de l'estiu, tenint el cel per sostre, baix
les estrelles i “sentadets” a la fresca
veure pel·lícules. Des de "La casita de papel" alguns seguien
l'argument de la pel·lícula malgrat veure la mitat de la pantalla. Uns llargs i
alts canyissos sobre la paret deixaren sense cine a estos espectadors que no
pagaven l'entrada.
Estes pluges anunciaven també una bona tardor per anar a
fer pebrassos. El refranyer diu: "Pluges fortes per agost, bolets per
l'octubre”. Estant a Eivissa en temps de pebrassos vaig evitar nomenar-los així
pensant que no ho entendrien. Error, allí també diuen pebrassos i no
esclata-sangs, niscals o rovellons. Deixant a banda els pebrassos i les
curioses concomitàncies lingüístiques d’este terme tan aieloner cal tornar a
parlar del nostre Sant, que segons recull Amades, sant Llorenç era patró dels
qui necessiten el foc per dur a terme el seu treball. Entre els oficis que
celebraven la festa de Sant Llorenç estaven els de ferrers, vidriers,
ceramistes, forners... Darrere de la porta d'entrada al lloc de treball
s'acostumava a tindre una estampa del Sant per tal que els protegira de les
cremades i de qualsevol fortuït incendi.
Segons
recull Amades en el seu Costumari, hi havia també, una altra vella tradició,
segons la qual sant Llorenç va ser pescador. Esta curiosa notícia en la
biografia del sant no l'he vista arreplegada en un llarg sermó que Sant Vicent
Ferrer li dedica al nostre sant ni tampoc per Voràgine en la seua Llegenda
Daurada.
Anem,
aleshores, a consignar esta història de caràcter popular. Segons està, era tant
la virtut, el poder que posseïa el Sant que sempre que llançava la seua xarxa a
l'aigua l’extreia repleta de peix. Una palaia es va assabentar del martiri i
mort del Sant i, sense dissimular la seua alegria, va estendre la notícia a
tota classe de peixos. La palaia va proposar, a tots els que s'havien
congregat, commemorar festivament cada any el 10 d'agost perquè este dia
s'havien lliurat del seu gran enemic. Sols les palaies, i cap altra classe de
peix, van seguir esta proposta. Jesús, en defensa del qui va donar la vida per
Ell, va condemnar a totes les palaies dient: "Palaia maleïda, com sant
Llorenç, moriràs rostida". Segons la llegenda este és el motiu que
explica, la preferència de cuinar a la brasa està classe de peix, per part de
tots els pescadors.
La
llegenda d'un Sant Llorenç pescador em porta al rècord infantil dels pregons
per part del ti Miguel l'alguatzil i el guirigall de les dones en la pescateria
de la plaça, a dos passos de ma casa. Aielo, malgrat ser un poble de
l'interior, lluny del mar, mai li va faltar peix fresc. La pescateria estava en
un baix de l'ajuntament, donant a la plaça. Angelita la pescatera rebia totes
les setmanes l'esperat producte del mar. D'un camionet anaven descarregant les
caixes de fusta plenes de peix. Era un peix fresc i variat i, en aquell temps,
un aliment més barat que la carn. Una vegada Angelita havia acabat de triar el
peix i repartir-lo en caixes anotava el seu preu.
Este era el moment propici per a que el ti Miguel passara
per la pescateria i s'apuntara, en un paperet, la classe de peix que havia
arribat i el preu de cadascun d'ells. Any darrere any, milers de vegades, el ti
Miguel havia fet el mateix itinerari per tots els carrers d'Aielo. En cada
encreuament de carrers feia sonar unes quantes vegades la seua trompeteta i les
dones anaven assomant-se a les portes a l'escoltar el seu familiar so. Alçant
la veu iniciava el "bando". Tots ells tenien un preàmbul oficial que
era obligatori i en castellà com Déu mana! El de peix era com segueix: De orden
( pausa ) del señor alcalde ( pausa ) Nasional desta Villa ( pausa) se hase
saber que... i tot seguit, en valencià, la llista de peix amb els respectius
preus...
Sardines
a....(preu per kg.)
Aladroc
a..... Lluç a ...........
Moll
a .........
Moralla
a....etc.
Les
dones que eixien a la porta de casa, per enterar-se del pregó, deixaven la
faena, es retiraven el davantal i, agafant el cabàs de comprar, acudien de
pressa i corrents a la pescateria. Calia no encantar-se i demanar tanda, com
més aviat millor, per no quedar-se sense peix.
Reprenent
les llegendes al voltant de Sant Llorenç. Ara són els caçadors els que guarden
una certa devoció pel sant fonamentada, en un piadós episodi de la seua vida.
Segons la llegenda, això va ocórrer, un dia en què Sant Llorenç celebrava missa
en una capella que es trobava en un bosc. Enmig de l'ofici sagrat es va
refugiar, en el seu recinte, un porc senglar que fugia d'un rei que el volia
caçar. El rei, incapaç de renunciar a la seua presa, va entrar en la capella i
va disparar i abatre a l'animal. Sant Llorenç va beneir al porc senglar que va
caure mort als seus peus i, de sobte, va recobrar la vida. Tot seguit va
castigar a este rei, que no va respectar el lloc sagrat, i el va convertir en
un porc senglar.
I
després d'este piadós relat reprenc els meus records de xiquet.
Aielo
era, en la nostra infantesa, un poble de llauradors, un poble essencialment
agrícola. La fàbrica de licors i la nòmina de treballadors que depenien d'ella
era considerable però l'excepció que confirma la regla. El panís, en el temps
de postguerra, era un dels cultius principals que es plantava en l'horta. A més
d'un aliment bàsic pels animals de corral, sobretot per les gallines, formava
també part de la dieta alimentària de les persones. A falta de farina de blat
la de panís suplia, en moltes cases, a aquella. Era una farina basta que no
tenia res a veure en els pans de la farina de blat. Sobre la taula, una vegada
obtinguda la pasta, s’estenia està i d'ella s'obtenien rotllos que suplien la
manca de farina de blat. Estos eren com una rosquilla d'uns tres pams de
llargària que, al juntar els seus extrems es convertia en un rotllo d’estos.
Moltes vegades el berenar infantil consistia en un rotllo d'estos i de
companatge una taronja de la sang. Féiem un forat a la taronja i anàvem
introduint trossos del rotllo en el forat sucant de la taronja. Les dones els
portaven al forn en les postetes però a l’anar per arreplegar-los se’ls
penjaven del braç com si foren polseres. Era una senzilla manera de no perdre
cap rotllo cuit pel camí.
.jpeg)
Al voltant del panís, una vegada recol·lectades les
panotxes, calia o bé entrellaçar-les al voltant d'un cable de ferro o desgranar-
les. Per està última faena es necessitaven mans i els xiquets podíem ajudar en
ella. Recorde la colleta d'amics i
amigues anar a casa d'un d'ells per ajudar a pelar les panolles i després
desgranar-les. En la primera tasca hi havia un element sorpresa que ens servia d’al·licient.
Entre les panolles sense pelar s'havien sembrat unes poques de color roig i,
aquell que pelant-les tenia la sort trobar-se amb una d'este color, podia
donar-li un bes a una de les amiguetes.
Era un joc innocent una motivació en la monòtona tasca de pelar panís. Una
persona adulta amb una gran destresa buidava, de dalt a baix, unes poques
fileres de gra de cada panolla servint-se d'un punxó especial destinat per esta
tasca més delicada.
Açò ens
facilitava, ja en la fase de desgranar el panís, fer-ho més ràpidament al poder
rotar la nostra mà sobre la panolla. Els pallocs s'aprofitaven per a encendre
el foc i les pellorfes per farcir sacs que, ocasionalment, s'empraven com
matalassos en les casetes de labor en les quals, per la distància de les
terres, calia fer nit.
Per
assecar el panís sense desgranar no s'arrancaven les pellorfes que servien per
a trenar les panolles al voltant d'un cable
de ferro. S'obtenien d’esta manera unes grans trenes que es podien penjar de
les bigues de la cambra.
He
espigolat alguns records infantils del camp de la meua memòria mentre anava
seleccionant curioses llegendes al voltant de Sant Llorenç. Els meus records
d'infantesa poden ser corregits i amplificats documentant, d'esta manera, vells
costums ara desapareguts.
Un
estiu més, desitjar unes bones festes a tots els veïns del carrer de sant
Llorenç, el carrer més llarg d'Aielo, veïns que no han deixat de mantindre esta
festa mostrant una constància digna de lloança en un temps, de grans canvis, i
en el qual van desapareixent velles tradicions... velles però belles!
Francesc Juan Cháfer.
Programa Sant Llorenç 2024
.jpeg)
.jpeg)
