La plaça del Palau ha estat l’espai de jocs i de vivències de la meua infantesa, un indret del poble molt distint de l’actual.
El Palau, en aquell temps, era un edifici abandonat i inhabilitat a excepció d’una xicoteta part d’ell condicionada com a vivenda, era la casa d’Alfredo Castelló. Jo amic d’Alfredin passavem hores i hores jugant en el pati del Palau. Teníem prohibit per la Sra Amparin, la seua mare que entrarem en els dependències del vell edifici.
Algunes d’elles amenaçava roïna i era un perill deambular per allí. La nostra curiositat per inspeccionar les habitacions del Palau era més forta que la prohibició de fer-ho. Per a nosaltres dos era una aventura entrar en qualsevol estança del Palau.
Al patí recaient al pou, no empedrat i ombrejat per unes altes i velles palmeres teníem, Alfredin i jo, el cementeri de pardalets. Tots els teuladins que trobaven morts després de caure del niu, els posaven dins d’una llauna usada de sardines. Com a bons cristians, els donàvem sepultura col·locant una creu sobre la seua tomba.
La plaça era un lloc tranquil al llarg del dia, a excepció del matí del dimecres dia de mercat. Allí era el nostre lloc preferit per jugar a futbol. Compartíem este camp d’esport, amb les gallines, gall i gallina ingleseta amb els seus pollets que la ti Maria la Xirra soltava tots els dies a la plaça.
L’escenari de la nostra infància ha canviat totalment. Mitjançant uns apunts de dibuix intente reviure i recobrar una part d’aquells elements avui en dia desapareguts, sobretot a la bella i vella almàssera del Marqués derruïda per ignorància del seu valor patrimonial i per l’egoisme d’uns possibles beneficis econòmics mal calculats. És una llàstima no tindre cap testimoni fotogràfic de l’almàssera; els meus dibuixos poden servir per a que algú dels nostres paissans aporten algunes notícies d’este molí d’oli i també per corregir errors que puguen haver en ells. El pas del temps emboira moltes vegades els nostres records.
La porta d’entrada ampla i alta, enfrontava amb el descarregador d’olives que venien de Cairent. Una escala de fusta, ampla i amb segurs taulons com a graons era emprada per accedir a un segon pis. A ell anaven pujant i depositant les olives els treballadors.
Des d’ací dalt anaven abocant-les, poc a poc, al tinell de pedra en el que una gran mola, les triturava sense parar de donar voltes.
La resta d’almàsseres del poble s’havien adaptat als nous temps. L’electricitat com a força motriu havia substituït a la tradicional força generada per animals. Este antic sistema el trobem ja en velles civilitzacions, des d’Egipte a Roma. L’almàssera del Marqués era l’única que continuava sense canvis. El matxo amb els ulls tapats amb unes cassoletes d’espart, donava voltes i voltes en un itinerari sense fi.
Al nostre poble a més dels molins d’olives (almàsseres) hi havien dos molins hidràulics, junt al Clariano: el molí draper d’Allà Baix i el fariner del molí Propet.
Els molins que empraven la força animal són coneguts també molins de sang, per tal de distingir-los dels que usen la força del vent (eòlics) o la corrent d’aigua (hidràulics). Jaume Roig, el nostre gran novel·lista medieval, en la seua obra L’espill s’en serveix d’esta denominació per expressar el patiment dels esclaus dedicats a este dur ofici. Expressiva metàfora aplicada al sofriment humà.
Després del descarregador i tal com senyale en el plànol de l’almàssera, un passadís donara accés al corral de la Sra Amparin on tenia les seues gallines. A l’estiu, una frondosa figuera plantada al mig d’ell, sombrejava el corral.
Al de l’almàssera s’accedia directament des del postic que existia en el carreró del Palau. La paret del fons formava part del carrer sant Antoni.
El molí en el que es trituraven les olives estava format per una solera de pedra i per una única gran mola, també de pedra. Este lloc estava més baix que la resta de l’almàssera.
Des de la porta d’entrada de l’almàssera, girant a la mà dreta hi havia una gran premsa de ferro amb els seus cofins d’espart, preparats amb la pasta de les olives per exprimir el seu suc. A continuació de la premsa i també pegada a la paret, un foc, continuo calentant l’aigua d’un gran calderó.
No sé la raó del tancament de la vella almàssera de la plaça del Palau. Renovació de la finca de Cairent amb arbres fruiters més productius que les centenàries oliveres? Allò cert és que un malaurt dia el marqués, va pensar que assolada i amb un espai nítid, podria llogar este impersonal magatzem, com refugi, als venedors del mercat en els possibles dimecres de pluja. Mai els venedors van emprar este lloc. Sembla que els era més rentable “no parar” i quedar-se en casa.
La desaparició de cavalls, matxos, ases... ha suposat també la desaparició d’uns arbres plantats per a ells: els garrofers. Al voltant del poble formaven una mena de bosc. La garrofa era considerada per als llauradors un aliment essencial en la dieta d’estos animals... essencials i necessaris en aquella societat rural.
Acabe estes línies amb una cançoneta infantil en la que he incorporada a la lletra elements quotidians coneguts per els mateixos xiquets.
Roda la mola
Xin-xi-ri mola
Una coca fina
I un barral de vi,
Tronxo “maduro”
Que caiga de culo!
Formant un cor i donant voltes imitàvem a la mola del molí que mola.
.jpeg)
.jpeg)
