Del jardí bell de València
és Ayelo ermosa flor
que escampa, arreu, les fragàncies
que despedeix lo seu cor
Miguel Ferrándiz . "Himne a Ayelo"


viernes, 22 de julio de 2022

FOTOTECA: Regina de Festes i Cort d'Honor 1970


Fa 52 anys... L’any 1970, seria regina de festes Lolin Insa Juan, junt amb la seua Cort d’Honor:

-Mari-Rosi Martínez Mínguez (Comissió de Festes)

-Amparin Mira Sanz (Comparsa Bucaneros)

-Isabel Barber Sebastián (Comparsa Caníbals)

-Margarita Collado Martí (Comparsa Mozárabes)

-Maruja Martínez Sanchis (Comparsa Oleyanos)

-Mª Pilar Juan Martínez Comparsa Corsarios)

-Amparin Castelló Colomer (Comparsa Barbàrabes)

-Amparin Malchirant Juan (Comparsa Bon Humor)

-Mª del Carmen Juan Borderia (Comparsa Garbellàrabes)

-Rosa-Mari Bellot Seguí (Comparsa Yovanes)

 VIII MOSTRA FESTERA 2022

 

viernes, 8 de julio de 2022

UNA MIRADA AL PASSAT: ‘Buscant margallons’. Inma Aparici

 


I al bancal...

─Rafel, ja en tenim un carro de fruits dels margallons. Uf! Hi ha a punta pala d’ells als sacs. Vaaaa que estic caaaansat! Mireu que si no em feu cas, vos estiraré les orelles. I quan dic prou, és prou! Que amb açò ja guanyem alguns xavos, i això és sols el que volem per a no fer sisa als majors, o no recordeu? Val, ja està bé!.

Jo en escoltar-lo vaig sospirar per als meus endins. Quanta veritat estava dient el Miquel!. I encara que volgués fer-me el sompo a ningú podia enganyar ja que les nostres cares cansades ho delataven tot. I què fèiem nosaltres pels bancals? Doncs, des de feia hores estàvem recollint fruits dels margallons. En veritat els tres; el Vicent, el Miquel i jo, estàvem agarrant tots els fruits dels margallons silvestres que trobàvem pel terme, doncs aquestes palmeretes autòctones sempre han segut abundants.

Els margallons fan uns fruits comestibles semblants als dàtils, però amb un dolçor asprívol que els caracteritza. D’ells es pot  menjar la seua medul·la o tronxo. I és clar que nosaltres collíem tot el que trobàvem als erms bancals. No deixàvem ni l’apuntador. Eren temps famolencs i per a nosaltres, una benedicció veure eixes palmeretes carregades de fruïts que, com a benvingudes pepitetes d’or, representaven ser una molt bona ajuda per a la nostra supervivència diària.   

I com avui era el penúltim dissabte de l’estiu, pensàvem anar de seguida a vendre els fruits dels margallons als muntadors de les paradetes de l’Eixample. Sabíem sobradament que ens ho pagarien a un preu raonable, però ‘no digam oliva fins que no estiga baix la biga’, i és que, encara que per a la feina no estàvem gens embovats, en aquells dies sols érem uns joves collidors inexperts, i per tant, tres xiquets que no sabien res dels negocis i dels seus tractes. Però com érem dels que picaven i volaven, sempre que podíem ho demostràvem amb molta sang quan buscàvem margallons silvestres per les nostres terres, així com per; Vallada, Agullent, Albaida, Montesa, Olleria i Ontinyent. I és que trepitjàvem qualsevol tros de terra que hi haguera erma al nostre voltant! Doncs com en aquella època es considerava que res passava per casualitat, devíem de gaudir de tot el terreny que ens rodejava sense cultivar. Si no, per quin motiu estaven totes aquelles terres juntes i sense aprofitar? A més, la veritat sigui dita, allò ens divertia i ens condia, doncs érem molt llargs arreplegant.

Estàvem segurs de que en tornar de repassar totes les finques, els homes de les paradetes de l’Eixample ens esperarien com si fórem pa beneït. Així que, ”com els tractes i els negocis no hi ha que posposar-los i sempre és millor fer-los en calent”, sense perdre més temps per al bescanvi, ens dirigirem a casa del nostre intermediari. I anàrem a buscar al ti Baptiste.

A l’arribar a la casa del ti Baptiste  l’home es va quedar amb tot el que havíem arreplegat. I amb molta contundència, però de forma seca, ens va prometre que a l’endemà ens pagaria els diners,  ja que l’havíem pillat amb la butxaca totalment buida. I com ell era home de paraula, nosaltres tres ens fiàrem, a més, mai ens havia fallat  i sempre havia estat disposat a donar-nos un cop de mà en aquests assumptes de compra-venda. Si no ens pagava avui dissabte, les seues raons tindria, doncs tota pedra fa paret i ningú com ell sabia la falta que ens feien els diners per a poder ajudar en les nostres cases. Però si no podia l’home, és que no podia, què anàvem a fer? ...

I com avui era dissabte i ‘al dissabte tot m’ho gaste’, al dissabte era el dia d’arreplegar i comprar per a casa. I encara que al poble era costum portar tots els dies menjar, el dissabte era el dia en que més articles es compraven, canviaven o fiaven. Però malauradament eixe dia no hi havia diners a casa del ti Baptiste, i nosaltres ja no podíem ni rascar-nos les butxaques. Amb lo qual i no resignant-nos a postergar massa l’ajuda a les nostres famílies, d’immediat acordarem que al següent dia el tornaríem a visitar, i li calfaríem  la cadira el temps que fora necessari, fins que ell, amb gràcia i sense entreteniment, ens abonara les anhelades monedes metàl·liques que teníem pendents de cobrament. En fi, que malgrat ser el ti Baptiste com era un home complidor i l’assumpte no llevar-nos la son ni menys  les ganes que teníem de rebre la visita nocturna del ti Seré, per a nosaltres s’imposava la necessitat d’acurtar el termini de cobrament de les nostres asprívoles petitetes d’or.

Any: 1954

domingo, 3 de julio de 2022

Rosario Requena Vicent. Els Requena de Aielo de Malferit. Por Santiago Gasset (V)

Rosario, con sus hijos. Serían los años 30. 

Nació en Ayelo de Malferit, allá por 1871.  Era hija de Vicente Requena y Calabuig y de Rosario Vicent Gironés, una familia acomodada de esta localidad valenciana de la comarca de la Vall d’Albaida. Poco sabemos de su juventud, las primeras noticias que nos han llegado de ella, es cuando se casa con José Juan Pérez Navarro en Valencia.  Tenía entonces unos 30 años.

En esos 30 años, ella había tenido formación, tenía una buena letra, que denota que había leído y escrito mucho, con pocas faltas de ortografía. Se había criado en un ambiente muy católico, y este fervor religioso le siguió toda la vida.

Una vez casada, se fue a vivir a Moixent, y después a Enguera, y los hijos fueron llegando poco a poco. Se casó en Valencia, un 26 de noviembre del año 1900, temprano, a las 08:00 horas de la mañana, un lunes. Arreglaron la casa de Moixent para casarse, aunque también vivieron un tiempo en el Arrabal, cerca del Parador, a espaldas de la acequia.

Su padre le hizo una donación de 3.000 pesetas de la época, el 25 de enero de 1903. Su familia era una familia adinerada en Aielo. Ella tenía tierras en Aielo, sabemos que le compro unas tierras a su padre en 1917.

Tuvo 5 hijos: José, Rosario, Vicente, Remedios y Miguel.  Hubo otro hijo, Francisco, que murió siendo un niñito.

Juan José Julio nació un 7 de octubre de 1901, a las 14:00 horas.  Ya entonces vivían en el Parador, no obstante, el nombre en su partida de nacimiento, siempre se le llamó José.

Rosario, nació el 23 de febrero de 1903, a las 08:00 de la mañana.

El 5 de marzo de 1905 nació Vicente Rafael, a las 23:00 horas.

El 7 de marzo de 1906, a las 03:30 horas, nació Remedios.

El 17 de octubre de 1907, a las 01:00 horas, nació Miguel Néstor.

Como ya hemos dicho, entre medio nació Paquito, y no llegó a adulto. Se ocupó de los niños y de llevar la casa, como se hacía entonces, aunque, capacidad tenía para más, y cuando quedó viuda, ella misma arreglaba los contratos de aparcería y se defendía con las cuestiones legales.

Firma de Rosario Requena.

Como madre, dicen que era más estricta que su marido y era quien les ponía en orden. Dicen también, y así me lo contaban a mí, personas que la conocieron, que era «una señora», en el sentido de distinguida, buen trato y culta.  Destacaba entre el común de mujeres de su época.

Tenía carácter y personalidad, si tenía que decir algo, lo decía.  Contaba mi abuelo, que recién casado, subieron a la pujà, y él cogió un racimo de uvas, y comenzó a comérselo. Su suegra le regañó: «¡¡esas uvas son para vino!!».

Como ya he dicho, era muy religiosa, nos han llegado de ella algunos libros religiosos, que ella compraba.  Dicen que una vez fue a confesarse en Madrid, y el confesor le preguntaba:  - «¿quién es usted?», pues estaba sorprendido de sus conocimientos.

Tuvo que pasar por quedarse viuda y sacar adelante a la familia. Tanto ella, como su marido, defendieron a sus hijas, para que no las faltase de nada. Ambos legaban a sus hijas solteras o viudas el tercio de mejora, el tercio de libre disposición y 1/5 parte de legítima.  No era habitual en Valencia estas disposiciones, más aún, lo normal, era actuar al revés.

Su carácter religioso, ocasionaba que algún disgusto fuese más grande para ella. Le tocó vivir, en unos tiempos, en que todo empezaba a cambiar y el ambiente religioso de las calles, se empezaba a difuminar. La República llegó, las costumbres que venían de Europa y América eran de más libertad y surgían fricciones, con las que habían existido siempre. Sus hijos, vivieron esos tiempos, y algunas de las decisiones importantes, no coincidieron con sus ideas.

Por un lado, estuvo la boda de su hijo José, la boda fue consecuencia de un embarazo no deseado. Pilar era muy joven y de familia humilde, y su hijo José era más mayor y de familia acomodada.  Se cuenta, que el día de la boda, ella y sus hijas fueron a la puerta de la Iglesia a intentar disuadir a su hijo de la boda.

Hubo otra boda a la que no acudió. El consorte de su hijo, había tenido un matrimonio previo, que acabó en divorcio, ella no iba a bodas civiles.

Este carácter conservador, se denotaba en su actitud cuando llegó la República. Ella y sus hijas lloraron al saber que el Rey abdicaba y se iba al exilio.

Aportó a la familia, algunas tradiciones de Aielo, como el «arròs amb fessols i naps» y el cuento de «la raboseta i el compare llop».

Falleció en Madrid, fue a estar unos días con su hija, y según contaba la abuela Rosario, le dio un «ataquito» y murió, corría el año 1945. Ya había podido conocer a algunos de sus nietos.

La enterraron en el Cementerio de Santa María en Madrid.  Su hija Rosario, tenía pena de que estuviese enterrada allí, prefería que estuviese en Moixent, con su marido, pero su pequeña pensión no se lo permitía. Ese lamento, lo guardé para mis adentros, esperando a que lo pudiera hacer yo. Años después, me acordé de aquel lamento, pregunté en el cementerio, e hicimos las gestiones para traerla al pueblo, mi madre lo sufragó.  Ahora está enterrada junto a su marido y su hija Remedios. Mirando a Moixent, y mirando a Aielo, algún día les hacemos una visita.