L’olor de l’oli roent que ix d’alguna casa es barreja amb un alé ple de canyes i malrubins que exhala des d’allà baix el riu; i aquesta és, trobe, una amalgama ben antiga.
Per Pere Brincs
Les campanes han començat a repicar amb un alegre estrèpit, i el timbre que tenen em recorda les del meu poble. D’ací estant ja es veu l’església i un munt de gent esperen a la porta amb testos de pasqüeres a les mans. En un moment donat, tots entren dins del temple perquè segurament començarà una missa i duran les plantes a beneir. Es tracta de l’església parroquial de Sant Pere Apòstol. Les fulles de les portes, obertes de pinta en ample, deixen entreveure el trànsit de fidels que busquen seient. Quan les campanes s’esgoten se senten els càntics de l’interior i un sagristà ix per a cloure les portes. Dalt, sobre la llinda, l’escultura menuda de l’apòstol en acció: guarda les claus mentre comença a fer el senyal de la creu amb la mà dreta. El campanar presenta tres cossos: els dos primers estan bastits amb pedra, el tercer i la rematada amb rajola massissa. L’eviterna figuera que sol créixer en aquests indrets trau els branquillons pelats des del darrere d’una paret.
M’assec una estona en un banc de la plaça que toca l’església. Després de tot l’enrenou de la devoció hi ha una tranquil·litat quasi celestial, que de tant en tant es trenca pels feligresos, alguns dels quals entren dissimulant l’endarreriment per una porta lateral.
El temple presenta uns murs enèrgics de pedra amb els contraforts vorejats per rajoles roges. Veig que l’estructura deu ser l’habitual de planta llatina, amb les capelles als costats. La cúpula para deslluïda, com si el blau d’algunes parts s’hagués rovellat. Quan fa una estona que estic assegut, m’adone que estic entre dos tarongerets que s’han deixat créixer amb uns troncs rectes, de més de dos metres, al final dels quals els jardiners han deixat dues copes esfèriques. Tinc el cos a l’ombra mentre el ressol m’escalfa els peus molt amablement. M’estic una estona més reconfortant-me en aquell ambient. Se m’ocorre el títol per a un futur article: Fred. Quan isc dels meus pensaments espentat pel soroll que fa un cotxe que es manté en ralentí, aprofite per a fer-me l’ànim perquè vull veure el palau. Intuïtivament continue endavant. Cap a l’esquerre, de seguida, el carrer Fondo baixa, escapat, agafant com a frontera el penal dret de l’església.
A la plaça de la Font s’exposen el corró i la solera d’una almàssera vella. Al mateix lloc hi ha un mural ceràmic que mostra tot el recorregut que fan les olives en el trull: la recollida, la mòlta, la premsada, la decantació, etcètera, etcètera. És una escena tota pintada de blau, ambientada, potser, al segle XVII o XVIII, atapeïda d’homes i animals, cadascú afaenat al seu tall. Continue pel carrer de l’Església i, després d’estretir-se un poc, s’obri al rectangle que fa de plaça del Palau. Més aïna palau-castell dels Marquesos de Malferit. Enfront mateix està aquest edifici, hui reconvertit en ajuntament i els orígens del qual daten del segle XV. Mentre prenc alguns apunts, passa una velleta acompanyada pel fill i, quan arriba on estic, s’atura i em pregunta:
-Qui eres? -ho fa com faria una xiqueta.
-Sóc foraster -conteste.
-Qui? -insisteix la dona.
-Mare, que no és d’ací -li diu el fill que somriu i agafa suaument la dona del braç per a continuar la marxa.
El palau, actualment, mostra una façana austera, amb un sòcol de pedra que s’adapta equilibrat al desnivell el terreny. Sota l’estil clàssic s’endevina una forta estructura defensiva. Les fulles de fusta clavetejada que tanquen la portalada són igualment fortes. Hi ha tres finestrals a cada costat de la porta i a la primera planta set balcons, tots idèntics; a la segona hi ha també set finestrons, cadascú damunt de cada balconada. Aquesta simetria en la distribució és, potser, el que transmet la sensació d’austeritat i classicisme. Al bell mig del terrat, pla i tancat per una balustrada, es troba un escut heràldic en pedra.
Abans de rodejar l’edifici em sedueix, pel nom i l’estretor, el carrer Primícies que està tot just enfront. El carreró té set o huit cases a cada costat. De seguida s’arriba al cap on hi ha una multitud de jardineres que en aquell moment una dona proveïda de guants arregla. S’hi veuen geranis, plates crasses, àloes i tradescanties purpura sobretot. Les jardineres pengen de la barana sota la qual transcorre un altre carreret que baixa fins a un arc a tall d’ermita que després visitaré. Mentre escric, faig ullades a aquella dona de mitjana edat que sap que la mire. Denota una bellesa resolta i conscient; du els cabells llisos i nets arreplegats en una mena de cua quotidiana. Em quede una estona mirant de lluny com afegeix terra, com separa les tiges seques, com rega els testos com si en realitat estiguera donant menjar als gats. Què deu pensar tan absorta com està en la faena? Qui sap si en l’home que la mira, també absort, mentre ell escriu.
Torne on el palau i veig que en la part de darrere s’ha deixat exposat el formigó de la restauració. Aquesta banda de l’edifici és més discreta i encara mostra alguna reixa original. En la façana d’una casa veig una nova ceràmica mural. Aquesta és d’Àngel Nadal Alcaide i es diu Vida. 2025. És com una mena de trencadís amb una beneitera al bell mig, com un niuet on viu una planteta. Quina llàstima totes les que deixaré de veure!
Una vegada arribat de bell nou a l’entrada del palau, aprofitant que està al costat, vaig a veure la fàbrica de licors de J. J. Mompó. Pensava trobar-me una factoria reformada i en funcionament, però quan m’acoste em fa l’efecte que, tot i que l’edifici es veu molt cuidat, ja no té activitat. És una gran nau amb dues portes principals i algunes finestres. A la façana encara es veuen les anelles que servien per a nugar els animals. El rètol, pintat amb lletres blaves sobre el fons crema de les manises blanques i garlandes brunes i verdes envoltant-lo, diu: “Fábrica de licores, anisados, jarabes y horchatas. Hijo de J. Juan Mompó. Kola Mompó. Escarchados. Casa fundada en 1888. Ayelo Malferit. Valencia”. Quan estic davant de la porta sent una suau flaire d’anís; això i la remor d’alguna màquina a l’interior em diu que la factoria sí que continua amb activitat. A més, llig l’horari d’obertura en un full que hi ha penjat a la porta, al costat del gros picaport.
Sent una alegria interna que no sabria explicar, i amb aquesta grata sensació enfile pel carrer de l’Hospital a veure si trobe l’ermita que he vist abans. Baixant pel carrer veig alguns plafons ceràmics que formen part del projecte ReViu 2022. Projecte de creació i dinamització artística del barri del Fondo. LIA VIDAL. Com fer vincle amb el Fondo. En un fragment llig: “Gent amb poques necessitats que en tenen prou amb una xarradeta o amb mirar els núvols i els vents i fer càbales sobre si plourà o no. Gent que passa de les ximpleries de la civilització del consum i que no sap d’estrés i goja d’un equilibri intern envejable, una mitjana curiositat i una infinita bonhomia”. Un altre fragment segueix: “I la vida continua, va passant plàcida: cremant llenya al racó del foc en l’hivern, suportant alguna nevadeta i la tramuntana més alegre a l’estiu i enyorativa a la tardor”. Josep Valor i Gadea. 1984.
Quede copsat per aquestes frases, per a mi tan ben escrites, tal vegada perquè em ressona l’àmbit que es descriu i per la claredat de la veu planiana que ho fa: és la literatura d’observació, d’un lirisme reflexiu i franc. Aquesta breu lectura em durà a fer una xicoteta indagació sobre l’autor. En arribar a casa li pregunte a Josep Albinyana que, al seu torn, em posarà en contacte amb Maria Jesús Juan, la bibliotecària d’Aielo. Amb ella mantindré una xicoteta conversa telefònica i em facilitarà el telèfon de Dafni Valor, filla de l’escriptor, i amb qui, a hores d’ara, encara no he pogut contactar. Mentrestant, he comprat en una llibreria de vell L’edat del coure, un llibret que he trobat editat l’any setanta-quatre, que em confirma la intel·ligibilitat d’aquest autor vigorós i delicat alhora. Compte que podré dedicar un article a l’autor si, finalment, la sort em permet de conéixer-lo una mica més.
Al costat mateix hi ha un jardí calm, ombrívol en aquesta època de l’any, que té una font al bell mig i un paviment de cudols de riu ordenadíssims. A la paret del fons es llig en un taulell original: “A expensas de Juan Batiste Calabuig y su consorte Rita Castelló, difunta. Año 1841”. Al costat, una altra manisa més moderna, aclareix: “Matrimoni fundador de l’Hospital Beneficència. Antigament ubicat en este jardí”. Sobre la mateixa paret una col·lecció de fotografies en blanc i negre du per títol Gent del Fondo. L’efecte que em produeix és certament regular, perquè és inevitable comparar-ho mentalment amb làpides. Sens dubte, aquesta és una percepció ben subjectiva que no deu tindre res a veure amb el propòsit primer. Però, què hem de fer?
D’una furgoneta blanca que acaba d’arribar abaixen dos caçadors, xarra que et xarra. El més jove, que deu ser el fill, va explicant al major quan, on, com i de quina manera se li ha escapat l’últim conill a què ha tirat. Trauen els gossos de darrere del vehicle i entren en una casa. Mentre jo abaixe pel carrer, el jove continua amb la prèdica, incomprensible ara, però amb la mateixa consumeta que denota la gran oportunitat perduda d’aconseguir el botí. El conill, però, deu estar desvanit.
Arribe fins a l’arc que havia vist abans i resulta ser el Portal del Carme del barri del Fondo. En realitat és una de les portes que es conserven de l’antic recinte que tancava el poble, unint la part de darrere de les cases a manera de muralla, abans d’eixir al terme, a la vora dreta del riu Clariano. Quan travesses l’arc de mig punt t’adones de la potència del mur; al sostre es poden veure les motlades que sostenen el sostre de dalt que és, tot just, on hi ha instal·lada una mena de capella amb els símbols que assenyalen l’advocació que es professa: tres quadres de la Mare de Déu del Carme i unes promeses que pengen d’un suro; tot, embellit amb un munt de testos amb plantes que creixen darrere de la reixa que separa allò que és diví del que és mundà. Al costat de l’arc hi ha una porteta per on s’accedeix a la cel·la.
Les dolçaines i el tabalet comencen a sentir-se al mateix temps que repiquen les campanes. Travesse el portal i em trobe davant del riu que baixa mig endormiscat entre les hortetes que es distribueixen en forma de terrasses. Ací mateix està el llavador públic, totalment tancat perquè no es puga vandalitzar, tot i que sembla tan ben enllestit que només caldria una bugada, una flassada o uns pantalons apedaçats per a retornar-li l’alegria. L’olor de l’oli roent que ix d’alguna casa es barreja amb un alé ple de canyes i malrubins que exhala des d’allà baix el riu; i aquesta és, trobe, una amalgama ben antiga. Quan em gire per a tornar veig una pedra allargassada que, com un banc, toca la paret externa de l’arc. Segons llig, es tracta d’un lloc que s’utilitzava per a picar espart. Jo intente veure’n alguna empremta, una part més desgastada, però el temps ha homogeneïtzat qualsevol rastre de la lluentor que l’ús degué deixar en la calcària.
Puge la costera del carrer del Carme i ara veig des de baix la dona que continua arreglant les plantes com si donara menjar als gats, amb els cabells nets i llisos, capficada, intrigant. En un tres i no res isc a prop de l’església on la gentada està eixint i organitzant una processó que ja està en marxa amb una xicoteta imatge de la Puríssima. Els devots acompanyen la solemnitat de l’acte en silenci, sense ciris, formant, a poc a poc, una fila per cada vorera del carrer. Les dolçaines i el tabalet marquen el compàs de com ha de transcórrer l’acte. Més amunt, quasi tocant el cel, les campanes repiquen joioses per aquesta festa i, segurament, per aquelles que començaran d’ací a dues setmanes. A mi em resulta inevitable tornar a sentir, en aquells tocs, les campanes del meu poble.
No hay comentarios:
Publicar un comentario