L'obrer Celestino Vidal Juan (1907-1987), als anys 40. (Col. Mª Carmen Vidal). |
Antigament les cases no se solien construir completament des de la base, sinó que es feien a poc a poc, a trams, en fer algun arreplegonet de diners. El procés de construcció seguia un ordre habitual: en un primer moment, es feien els fonaments; en acabant, les parets del carrer, les mitgeres, les de càrrega, les sitares i els pilars; a continuació, les motlades i la teulada. Cal tenir en compte que la majoria de construccions populars s’executaven sense l’ajut de plànols i arquitectes fins ben entrat el segle XX i, per tant, els obrers mateixos treien les mides.
Quant
als fonaments, hi havia cases que no tenien cimentació i movien de
base, és a dir, escarbaven amb el pic, desfloraven la terra fent una
aixanca (eixanca o rasa) per a buscar el tap, que
era el material fort; ja excavat, s’omplia amb un jaç de pedra.
Açò va anar canviant i s’alternava un jaç de pedra amb un jaç de formigó fins a
arribar al nivell del carrer i es va afegir la corretja, que és la
cimentació que unia les parets de càrrega feta de formigó (hui en dia uneix els
pilars). S’encorretjava tot amb una armadura de ferro i es feien els anclatges
(ancoratges).
Pel
que fa a les mides, les cases tenen dues línies: la del carrer i la del solar.
Agarrant de referència la línia del carrer i la futura fatxada o frontera, es treien
les esquadres (escaires) amb un rajol o amb esquadres
de fusta i de ferro. Si els escaires estaven ben trets, en mesurar les
diagonals d’un cantó a l’altre amb la cinta mètrica, les mides eren les
mateixes. En aquest cas, es diu que la casa estava «esquadrada» o
«a esquadra». En cas contrari, si està «fora esquadra»
perquè el solar està tort o altres causes, s’ha d’intentar esquadrar i
que els falsejats vagen al lloc.
Replanell. |
El
techo seria la superfície superior d’una cambra, que abans es deia armolaes
(motlades), paraula que té l’origen en el motle que col·locaven
entre biga i biga i que omplien d’algeps i trossos d’elements com rajola i
teula. Amb les parets finalitzades, s’encetava l’obra del forjat, al sostre.
Primer es col·locaven els carregadors o jàssenes, això és, bigues
grosses de càrrega que travessaven la casa. A continuació, s’incorporaven les biguetes,
que podien ser de fusta o de vegades l’obrer mateixa podia elaborar-les amb
rajoles, una vareta de ferro enmig i reomplides amb algeps. Quant a les
bigues de fusta, les més bones eren les de mobila, portades dels Estats Units;
però la majoria eren de fusta de pi, de xop o d’olivera. N’hi havia que estaven
tortes, així que amb l’ajuda d’un regle hi afegien algeps per a endreçar-les. Entre les bigues col·locaven canyís, les motlades o més tard, tatxells
(tegells). El canyís es confegia amb canya del riu posada entre
biga i biga i enllaçada amb cordell d’espart, cosit sobre puesto (sobre
lloc, in situ). Per a les motlades, s’usava un motle entre biga i biga que es reblia
d’algeps. Aquesta volta s’anomenava revoltó.
La
teulada solia tindre dos pendents que queien al carrer i al corral. Prèviament, es calculaven les mides; per
exemple, si tenia dos pendents, hi havia 7 metres i es volia d’un 30%
(3x7=21), se li donava 2,10 al pilar del mig. Després de col·locar les bigues
fent angle i travessades per biguetes, tatxells, tela de canya o
llistons de fusta, s’arrengleraven les teules. La primera teula col·locada solia ser més curta i s’anomenava bocateula,
per la forma de boca que té. Les teules es podien posar fent riu, la
cara bombada cap avall de manera que l’aigua s’escorre, o fent tapa, amb
la banda bombada cap amunt. El
tros de teulada que sobreïx al carrer és la volada i dalt de tot, unint
els dos pendents, està el cavalló.
Les escales eren
una obra mestra capaç de resistir els anys i les inclemències naturals com ara
els terratrèmols. Observeu-ne el procés d’elaboració. En primer lloc, es treia
la volta de la bòveda amb un risgle (riscle),
és a dir, una fusta flexible que col·locaven sobre la paret i amb la qual
dibuixaven l’arc per picar-lo en acabant. Feien la volta amb rajola del quatre
i algeps, i després la doblaven posant rajoletes travessades per
reforçar-la. Solien agarrar un regle per a guiar-se i que la volta eixira
recta. En acabant, es començaven a dissenyar els escalons: després de traure’s
la mida, es dibuixaven i es picaven. Es feia el peu de l’escala,
recolzat sobre terra, i els replanells. A la vora dels escalons podien col·locar una
llistó de fusta, el mamperlà. Si
tenia diversos trams, es feia un replanell damunt de les bigues i a partir
d’ací eixia el següent tram. S’anomena ram al tram entre
replanell i replanell. Enmig de
l’escala es deixava la llum, que mesurava entre 20 i 25 centímetres.
El terra, en un
principi, estava fet d’una capa de grava de riu mesclada amb terra, que es xafava
o compactava, i podien «pintar-lo» amb terra blanca o més fina.
Una curiositat és que no estava recte, sinó inclinat! Era així per efectes
pràctics, per exemple, era més fàcil que correguera l’aigua cap a fora si
plovia. Més avant, el terra es recobria de pedra forta i damunt formigó. També empisaven
(o pavimentaven en llenguatge tècnic) algunes habitacions amb rajols a
poc a poc, de manera que cada habitació tenia el terra d’una manera diferent.
Podien fer dibuixos amb rajolets de diversos colors o posar-los rectes o a
rombe. Les esquadres també es treien per a empisar. S’agarrava un
centre, es treia una recta des de la porta (en lloc de les parets) i es posava
un clau en cada part amb un fil. Una vegada col·locats, els rajols es rejunten.
En
un principi, el morter estava compost de terra, arena i calç i, més
endavant, hi afegiren pòrtland. Es pastava a terra: col·locaven el material
deixant un clot al centre, afegien aigua, anaven rascant amb el llegó, i quan
se la bevia, treien la mescla d’enmig amb calderetes.
La canalització de l’aigua és un fet relativament
recent que, tret d’algunes excepcions, s’ha produït a partir dels anys
quaranta. Anteriorment s’obtenia l’aigua a les fonts dels pobles o dins de casa
gràcies a pous i cisternes o aljubs. El pou arreplega les aigües
subterrànies i habitualment no està
lluit, baixa redó i pot tindre galeries; a més, a voltes té vingudes d’aigua i
d’altres, no. Les cisternes i aljubs arrepleguen
les aigües de pluja. La
forma podia ser de dos tipus: redona com un pou o quadrada feta amb formigó i
tapada de motlades. A més, solien estar lluïdes o xapades amb taulells. L’alcavó
era una espècie de corredor o sequieta subterrània que servia per a desaiguar
dels edificis l’aigua de la pluja, hi destacava el hi havia abans al costat de
l’església d’Aielo. Més endavant, els alcavons s’usaven per a portar l’aigua
potable a les cases sempre que hi haguera un desnivell. Ara, l’aigua s’evacua
per uns conductes subterranis, els desaigües, que tenen unes boques d’entrada
dites andrones.
Finalment,
quan la casa envelleix i hi pot caure, l’obrer l’apuntala per
sostindre-la. Si ja està molt deteriorada i resulta perillosa, pot tirar-se o assolar-se.
En
definitiva, d’aquesta manera és construïa la casa més freqüent a Aielo de Malferit fins
pràcticament la meitat dels segle XX, que solia tenir dues nevaes
(navades), és a dir, dos trams de punt de suport a punt de suport, més un
corral amb la quadra.
Conclusió
A tall de conclusió, afegirem que desitgem
que aquest siga el primer d’una sèrie de texts que tracten de la construcció i
de les seues paraules. També esperem que aquestes línies servisquen d’homenatge
a generacions d’obrers que s’ha estimat la seua faena i d’agraïment a totes les
persones que hi han participat, entre les quals estan M. Jesús Juan Colomer,
Vicent Sanz Guerrero, Lola Domingo Sanz, Jaume Peralta Aparicio i Teresa
Vicent. En definitiva, el treball és
una obra col·lectiva, un mosaic o trencadís d’aportacions d’una caterva de persones
en què tota pedra fa paret. Així que si se vos ocorre alguna paraula o
suggeriment i ens els passeu, serà un regal molt benvingut.
Juan Francisco Nadal Belda,
Francisco Javier Belda
Vicent
i Teresa Belda Vicent
No hay comentarios:
Publicar un comentario