Al llarg de la Història de l’Art, la figura de Sant Antoni Abad, amb les seues temptacions en el desert, ha estat un tema recurrent i que ha fascinat a molts pintors. Des de J. Bosch en l’Edat Mitjana amb el seu tríptic titulat “Les temptacions de Sant Antoni” fins al quadre surrealista de Salvador Dalí, amb el mateix títol, són una bona mostra de la seductora temàtica al voltant de les nombroses temptacions patides per l’anacoreta en la soledat del desert.
Hi ha un altre vessant de caràcter popular, sense les firmes de pintors de gran prestigi, que fixa el seu interés en la d’un sant Antoni protector dels animals, el sant Antoni del porquet. El seu patronatge sobre els animals domèstics és causa d’una popularitat que s’estén al llarg de la nostra geografia. Són pocs les esglésies en els que no hi haja una talla de sant Antoni i són també nombroses les ermites construïdes baix l’advocació del nostre sant. A banda d’ estos llocs de culte trobem també, en una gran part dels nostres pobles, un carrer dedicat al nostre sant. En alguns d’ells apareix el tradicional mural ceràmic amb la popular iconografia del sant envoltat d'animals o simplement amb el porquet als seus peus.
A més a més, hi havia també el costum en les cases, de col·locar en una de les parets de la quadra una estampa o una rajoleta ceràmica amb la seua imatge. Rajoles fabricades en sèrie amb la tècnica de la trepa (1) i, per això molt més barates que un mural fet per encàrrec. Al mercat del dimecres, en la plaça del Palau, de tant en tant apareixen venedors de productes ceràmics: plats, tasses, fonts, pitxers... etc.
Ocasionalment estos venedors podien portar estes típiques rajoletes. Noelia Vidal en el llibre dedicat al patrimoni ceràmic d’Aielo (col·lecció Biblioteca Degà Ortiz Nº5) recull unes d’estes rajoletes que conserven encara alguns aieloners. Estos taulells sense variacions significatives acostumen a mostrar al fons una barraca valenciana i al Sant beneint a tres animals: la vaca, el mul o matxo i el porc. La vaca que ens dona la llet, el porc la necessària vianda i el matxo, animal imprescindible per conrear els camps. Curiosament en el mural ceràmic que es trobava a la quadra d’un tractant de bestiar d’Aielo, mural fet per encàrrec i que degué costar molts diners (pintat i signat pel seu autor) apareix de nou la icònica barraca malgrat no estar destinat este a un poble d’horta.
Tant este mural com el que hi ha en el carrer de sant Antoni, tots dos, mostren al Sant envoltat d’aquells animals que pul·lulaven en un corral tradicional.
El mural del carrer de sant Antoni pot servir-nos de prototipus per a partir d’ell realitzar el nostre comentari.
En este mural devocional veiem el Sant davant d’un altaret que es troba en una cova, i sembla que el nostre eremita està orant. Els devots del sant esperen d’ell que protegisca als seus animals. En este mural apareix la fauna típica dels vells corrals que hi havien en la major part de les cases d’Aielo: gallina, pollastre, ànec, conill, borreguet... i volant, fora de la cova, un colom.
Abans els corrals tenien un gran valor perquè eren un element fonamental en una economia de subsistència. Hi ha en el folklore popular valencià una cançó de bressol que diu:
La meua xiqueta és l’ama
del corral i del carrer,
de la figuera i la parra
i la flor del taronger.
L’ama del corral no és qualsevol cosa, és un bé molt apreciat. Entre els vells records d’infantesa es manté en la meua memòria el corral dels meus tios Enrique l’eixit i Carolina i que passe a descriure.
Com quasi totes les plantes baixes de les cases del nostre poble, la casa dels meus oncles tenia una ampla entrada seguin el tradicional patró de les plantes baixes de les vivendes del nostre poble. Esta conduïa directament al corral. A la ma dreta d’ella, la porta del dormitori principal, més endavant i a la mà esquerra un espai obert dedicat a menjador. En ell mai faltava una gran taula, una alacena d’obra en la paret i la llar. Un gros tronc de garrofer o d’olivera cremava al llarg del dia en temps d’hivern. Tradicionalment, en l’interior de la campana de la ximeneia, hi havien a una banda i altra d’esta, unes menudes repises d’obra, d’on es penjaven amb canyes, les ristres de botifarres tendres després de la matança del porc. Allí, lentament, anaven secant-se i fumant-se les botifarres. Este tradicional sistema de conservació permetia gaudir d'este embotit al llarg de mesos.
Deixant la casa i passant al corral, una vella figuera ombrejava aquest lloc al llarg de l’estiu. Al corral es tiraven tota classe de restes vegetals: corfes, pepites de meló, peladures de verdures i restes de menjars. Els animals del corral s’encarregaven de fer desaparèixer qualsevol deixalla vegetal. Conills, gallines, llocada de pollets, alguna oca i conills, tots ells feien desaparèixer estos residus vegetals més a pressa que canta un gall. L’ofici de “basurero” no existia en aquell temps de la meua infantesa. L’ofici de “basurero” vingué molt més tard. Tots nosaltres érem ecologistes sense saber-ho.
Els conills eren els animals més comuns, totes les dones sabien com matar un conill. En la seua educació era una tasca domèstica més. Arrancada la pell, amb un fort cop contra la paret blanquinada del corral, es quedava està apegada a la calç esperant que es secara. De tant en tant, passava pel poble un comprador d’estes pells i cridava pels carrers: “pells de conills qui té pa vendre”. Per una pell es donaven algunes caixetes de mistos o pinces per estendre la roba.
Al contrari dels conills no s’acostumava a sacrificar a les gallines perquè elles estaven destinades, sobre tot, a la posta d’ous. Tan sols es mataven aquelles que, per velles, deixaven de pondre i, com diu el refrany popular; “les gallines velles són les que fan millor caldo”.
Hi ha una cançoneta que totes les mares ens cantaven de menuts i que té com a protagonista a la gallina i a l’ou:
“Tita pone un coco
mañana pondrá otro
¿Quién se lo bebera?
(nom del infant) que li agrá.
En esta popular cançoneta infantil en la que es barreja el castellà i el valencià la mare agafa la maneta del infant i amb un dit d’ell, com si fora el bec d’una gallina, pica una i altra vegada sobre el palmell de la mare al ritme de la cançó. Al final la mare porta la mà del xiquet a la boca i reprodueix el so de xuclar l’ou.
Deixant de parlar dels animals de ploma o pell que pul·lulaven lliurement pel corral, i del porc confinat per vida a una estreta porquera, em referiré a la burreta que hi havia en una senzilla quadra al fons del corral. El tio Enrique a més de llaurador era també manobre. En un cantó del corral havia alçat una paret de pedra amb la seua corresponent teulada. Quadreta sense porta que a més del refugi de l’ase era també el lloc que compartien els animals del corral en els dies de pluja.
L’ase, davant del cavall i el matxo era un animal més comú i més humil. Tan sols s’emprava com animal de càrrega. El matxo, amés de tirar dels carros, era l’animal amb que es llauraven els bancals.
Els abeuradors que existien en cada una de les fonts del poble i hui en dia desapareguts, estaven destinats per a estos animals. Els abeuradors que hi havien al poble eren els següents: el de la font de “l’Abuelo”, de la font del mig, de la placeta de l’hostal, de la font del Capritxo, i l’abeurador més llarg de tots, el de “l’Ensanche”. En ells bevien, després d’una jornada de treball i abans de guardar-los en la quadra, els burrets, les mules i els muls.
Hi havia per tot el terme moltes garrofers. El seu fruit, les garrofes era un aliment bàsic per als equins. Desapareguts estos, junt a ells, ho han fet també els tradicionals abeuradors i la majoria dels garrofers.
Cavanilles en les seues “Observacions sobre la història natural del Regne de València” distingeix entre terres de secà i d’horta. Referint-se a estes últimes escriu que “pocas tierras hay en el Reyno superiores a estas”. Respecte a les de secà diu que conreades són també bones: “solo quedan incultas las crestas de los montes. Vense las lomas de marga blanquecina y en general el secano cubierto de corpulentos algarrobos y olivos o plantado de viñedos”.
Copie el que va escriure el meu professor d’art, Alfons Roig, al seu llibre “Ronda dels veïns de l’ermita” sobre el garrofer:
“És un arbre molt agraït i treballador. No necessita molt de conreu i amb poc s’acontenta, pacientment. És un dels arbres més resistent i auster. La seua austeritat no coneix límits. Fa creure que pot prescindir de l’aigua i tot. En agost, quan els altres arbres ploren, ell riu. El seu destí està lligat als seus destinataris, les bèsties de càrrega: ambdós estan amenaçats de mort per la invasió de les màquines. La seua obstinació, és prodigiosa, car, continua obrint-se tot com un crit cap al cel. Què vol el garrofer? Pot ser no perd l’esperança que algun dia el seu fruit serà reivindicat, posseïdor qui sap de quines essències encara desconegudes per l’home. Passe el que passe, és una escultura moderna, no tancada, ans oberta a l’espai. Tot i la seua edat mitològica, és una bellesa nova.
Han desaparegut els tradicionals corrals, hui en dia, substituïts pels patis. En ells, les velles figueres han donat pas a plantes ornamentals, i hem deixat de criar animals domèstics tant necessaris en aquell temps, i els hem substituït pels de companyia.
Hui en dia ens cridaria l’atenció vore circular pels nostres carrers burretes i matxos tornant de la faena a casa, quelcom de normal i quotidià en la nostra infantesa. Substituïts els muls per els tractors han quedat batejats estos com muletes mecàniques. Una significativa manera de rememorar la faena d’aquells animals.
Tot i això la festivitat de Sant Antoni en el nostre poble ha sabut adaptar-se als nous temps mantinguen els seus elements principals: Jocs infantils en el carrer, foguera, processó del Sant benedicció dels rotllets tradicionals i dels animals de companyia. Tindrem aleshores que actualitzar la imatge del Sant envoltada d’animals exòtics entre molts d’altres? Allò que importa és que sant Antoni del porquet continua sent protector dels animals.
Francesc Juan Cháfer
Programa sant Antoni 2026
Fotografies:
AF Biblioteca (Font del Capritxo, Pepica Vila)
Rafa Ortiz (Garrofer del Cementeri a la Venta)
Noelia Vidal (Sant Antoni)
