Centenari Escoles Velles (1925-2025)

 

Hui 25 d’octubre, fa 100 anys que es va col·locar la primera pedra de les conegudes Escoles Velles. 

Un dia històric i efemèrides per a celebrar.

Moments dels premis 9 d'octubre 2025.

 

Hui, una setmana després de l’acte d’entrega dels premis 9 d’octubre, continuem celebrant-ho, especialment el  premi a la nostra amiga Mariló, i col·laboradora del blog d'història, i a Maruja i Enrique, totes persones molt estimades i treballadores en les seues distintes facetes. 

Hui toca rememorar a les amistats i la família que els acompanyaren, i tants moments plens d’emocions i per al record.

 

Mariló Sanz Mora, mestra i escriptora. Premi 9 d'octubre 2025.

  

Tota la seua vida laboral ha estat dedicada a la docència, mestra a diferents escoles de la comarca i logopeda.

Sempre interessada en la història local del seu poble, dedicant temps i molts anys a la investigació. Conjuntament amb Maria Jesús Juan, són extensos els articles publicats en programes de festes, programes de carrers, així com en publicacions comarcals. També ha escrit llibres de temàtica històrica, biogràfica i divulgativa, com els malnoms d’Aielo, animació lectora, fotografies d’Aielo, Batiste Aparici... un recull de publicacions que mostren el seu interés personal per Aielo de Malferit i la seua gent.

La seua faceta literària va més enllà, convertint-se en escriptora de literatura infantil amb la publicació de tretze contes, dins de la col·lecció de Cadireta de Boga, editada per CaixaOntinyet. Els contes han estat recollits a dones d’Aielo, donat el seu interés a recollir els costums i vivències aieloneres.

Col·laboradora en diferents publicacions literàries. El seu interés és ample, ha escrit i editat, actualment, quatre novel·les, dos de temàtica aielonera i basades en dones locals. Tota la seua abundant producció està escrita en valencià, el seu idioma matern.

Durant anys ha col·laborat amb la biblioteca municipal, en animació lectora i moltes exposicions, algunes rellevants com la dedicada a Paulette Weil, Polet, a hores d’ara, encara es pot visitar al mur de la biblioteca, o l'organitzada per a inaugurar la remodelació de l’Eixample, entre altres.

 També participaria en l’homenatge a Amalio Juan, i en les Pedres de la Memòria, que rendien homenatge a dos persones d’Aielo que estigueren en camps de concentració nazis.

Va guiar el projecte municipal: Paraules i color al barri del Fondo en temps de Carles Salvador. Escriptors i escriptores de la Vall d’Albaida ompliren de paraules, i artistes aieloners i aieloneres embelliren el típic i conegut barri.

Reconeguda viatgera, disposa d’un bloc de viatges, Racó viatger de Mariló, on narra la seua experiència viatgera. Des d’este bloc no deixar de promocionar desplaçaments turístics per visitar Aielo i la comarca de la Vall d’Albaida.

Un llarg currículum en el qual s'ha d'afegir col·laboracions amb els mitjans de comunicació, ràdio i televisió. Presentació de llibres per tota la comarca i a València, una tasca que promociona i uneix el seu nom a Aielo de Malferit.

Parlament d'agraïment, Josep i Miguel Sancho Carreres, fills de Maruja Carreres. Premiada pòstumament 9 d'octubre 2025.

 

Bona nit, moltes gràcies pel guardó i pel privilegi de donar-nos la paula.
En una novel·la sobre la societat londinenca d’ara fa cent anys, la Virginia Woolf retrata un personatge de certa edat que ens va fer pensar en la nostra mare Maruja. Diu, “...moriria com un pardalet un dia de gelada... pertanyia a una època diferent, però era tan sencera, tant d’una peça, que sempre es dreçaria a l’horitzó, blanca com la neu, eminent, com un far que marca una etapa anterior en aquest joc d’apostes llarg i aventurat, que és la vida” (La senyora Dalloway, Virgina Woolf, 1925)
En efecte, Maruja “pertanyia a una època diferent”, va nàixer un 7 de febrer del 1929 i va faltar el mateix dia, però 96 anys després. De xiqueta, dels 7 als 9 anys, patiria les pors i la mort que portava la guerra, fins perdre el seu germà Antonio. Això marcaria el seu caràcter adust i seriós, però mai infeliç, en el si d’una família molt religiosa i conservadora que vestiria de dol per sempre més.

 

Així, esdevinguda filla única i educada per al matrimoni, es va casar ben joveneta amb un mestre com son pare, havent-se d’espavilar per afrontar la vida, lluny del poble, criant-nos, al meu germà i a mi, pacíficament, respectant a contracor la nostra deriva personal conforme s’accelerava la modernització del país, en vides i costums. Ella, però, es mantindria aferrada a les seues conviccions i arrels: “en el seu horitzó”, sempre, fins a l’últim moment, Aielo, el centre de gravetat geogràfic i sentimental de la seua vida.
Es diria que no hi ha res d’excepcional si pensem en la vida de tantes i tantes dones, esposes i mares, de tota condició social i tendència ideològica, que van ser fortes a la força en la dura postguerra. Però no deixa de ser admirable i nosaltres sabem, malgrat les aparences, que Maruja no ho va tindre fàcil.
Es va mostrar sempre “tan sencera, tan d’una peça” davant els canvis i les adversitats, i tan centrada en el seu horitzó, que al remat va fer de la conservació de la herència familiar, no sols de la casa, sinó també de la memòria dels qui la habitaren, un objectiu de vida.
En particular, del seu pare, Leonardo, el mestre d’Aielo, i de Francesc, el rector germà d’ell, del seu iaio, José Liñana, el metge del poble, tots procedents de Moixent, del Pare Don José, terciari caputxí, tio seu, com ho era també l’apotecari Don Rafael... (per cert, tots homes!), amb la gran recompensa de vore com eixe llegat interessava a persones estudioses i historiadores, destacant-ne l’atenció des del Consell d’Investigació Històrica d’Aielo, amb Maria Jesús, la perseverant bibliotecària que, de manera encomiable, no perdia ocasió, any rere any, d’entrevistar-la i fer-se càrrec d’algunes de les penyores (papers, documents, fotografies) d’aquesta nissaga familiar.

Lamentablement amb la seua mort, aquesta memòria prodigiosa, aquest “far d’una etapa anterior” que tant ens ha regalat, queda escurçada, amb vivències i xicotets tresors que ja no podrà compartir. Ella n’estaria molt satisfeta i agraïda d’aquest reconeixement, més que a la seua persona, a la família de la qual guardava un tribut que en la història local s’ha considerat valuós i, de retruc, a les dones, esposes i mares, de tota una època, com les seues amigues i veïnes, les altres ‘Marujes’ del carrer Nou, oficialment dit de la Puríssima.
El seus fills, Miguel i Josep Maria, i la seua estimada neboda Maria Amparo Beneito, que hem pogut estar ací presents, ho agraïm de tot cor. Moltes gràcies Aielo i enhorabona per aquesta iniciativa de reconeixements cívics, oberta i participativa, sense prejudicis, que avui se celebra.
Que siga per molts anys!

 

Josep Maria i Miguel Sancho Carreres
Aielo de Malferit, 8 d’octubre de 2025

MARUJA CARRERES LIÑANA (1929 - 2025) . Premi 9 d'octubre 2025 (Pòstumament)

 

Filla del mestre Leonardo Carreres Liñana (1881-1971) i Josefa Liñana Sancho, ha tingut tota la vida un elevat interés pel que fa al seu poble Aielo de Malferit. Maruja ha estat la transmissora del llegat familiar.

El pare, de Moixent vingué a Aielo a treballar de mestre l’any 1904 i es jubilà l’any 1951 amb 70 anys. Leonardo va estar de mestre 60 anys i va ser el que més va lluitar durant la seua etapa de docent d’Aielo per la construcció de les “Escoles Velles” i al capdavall gaudí del privilegi d'estrenar i dirigir el centre fins a acabar el seu llarg magisteri. A les dependències escolars, creà un museu de prehistòria i una biblioteca escolar. L’any 1952 i juntament amb la cronista Mª Angeles Belda, crearia la biblioteca municipal. També fundà i administrà una acadèmia per a preparar als alumnes que volien continuar formant-se en estudis superiors.

El seu germà Francisco (1882-1919), era un capellà molt estudiós i erudit, un dels més actius col·laboradors de mossén Alcover en l’obra del Diccionari Valencià-Català-Balear, després del pare Fullana, el que més material va enviar a Alcover. Francisco, junt a Leonardo van escriure la primera revista satírica de la comarca EL PAIXARELL (1906-1907), escrita en valencià, de la que malauradament només editaren dos números. Els dos germans eren amants de la lectura, de la música, cultes i preocupats pel valencià, una llengua que tots parlaven al poble, però ningú l'escrivia. Esta revista satírica fou redactada per dos dels pocs valencians que anaren a Barcelona, al Primer Congrés de la Llengua Catalana de 1906, seguint la crida de mossèn Alcover. Actualment buscada per les universitats de filologia catalana i fundacions pròximes, des de la biblioteca municipal s’ha enviat còpia. L’arxiu particular dels germans Leonardo i Francisco ha estat també consultat per estudiosos de la vall d’Albaida com Emili Casanova i Carmen Agulló.

Ha estat Maruja, sabedora del tresor que representa la documentació del seu pare la que l’ha va conservar i facilitar a totes les persones interessades.

 La seua rama paternal originària de Moixent, està repleta de personatges, està sent molt estudiada. Leonardo donà a la parròquia de Moixent una relíquia de San Juan de Ribera. A la parròquia d’Aielo, després de la guerra, va fer donació per al sagrari d’un aiguamans de plata i la llàntia, i costejà l’altar i imatge de les tres Avemaries. Al convent dels Caputxins de l’Olleria, convent que estigueren ell i el germà Francisco un mes com a novicis fins a adonar-se que no era la seua vocació, realitzà donació de llibres de molta vàlua, i mantenia estreta amistat. Coneixia i es cartejava amb el Padre Amigo (fundador de l’Ordre de terciaris caputxins) que inclòs el visitaria a Aielo diverses vegades. També un oncle aieloner de Maruja, José Liñana, era membre d’esta Ordre.

Maruja dona educada, rodejada de cultura, història, escrits, fotografies, i records familiars, s'emocionava cada vegada que explicava les vivències familiars. Maruja ha estat una dona molt arrelada al poble i ha demostrat una estima a Aielo eterna i completa. Sempre que podia feia alguna donació al fons local de la biblioteca, per a ella la biblioteca era un lloc especial que li recordava al seu “papa”. A la biblioteca queda guardant un poc de Maruja i del legat del pare, essència d’una època passada d’Aielo de Malferit.

Per la seua adoració al poble d’Aielo, saber resguardar la documentació heretada, saber comunicar i ser una font d’informació.

Proposem “pòstumament” per a la V edició Distincions 9 d'octubre 2025, premi d’investigació històrica, a Maruja Carreres Liñana, que va faltar el 7 de febrer de 2025, a 96 anys.

Enrique Borderia Martinez. Premi 9 d'octubre 2025.

 

En la dècada dels 80 participa activament en els campanyes dels Reis d'Orient. Ha segut membre actiu en la preparació i participació de les festes de sant Llorenç. Participa des del 1995 en la Junta i Pensionistes d'Aielo de Malferit. Ha participat en el Club Lectura de la Biblioteca i en el Centre de Dia.

Actualment i, des de fa molts anys, s'encarrega de donar classes, de forma desinterresada d'escasc a xiquets i xiquetes de la població.

Es una persona amb molta força de voluntat i un exemple de superació. 

 

PREMI 9 OCTUBRE 2025 per Mariló Sanz Mora. Discurs

 

Autoritats, familiars, amistats... públic en general... Bona vesprada. En nom dels distingits i en el meu propi, gràcies. Sincerament. És un honor rebre un reconeixement que és per votació popular i a més a més, en un dia tan especial per als que sentim la terreta a les venes. El 9 d’octubre, el dia dels valencians, ens ha de recordar d’on venim. Saber què va passar en el passat... qui ens va precedir... és la clau per entendre i estimar qui som.

Crec i espere, que tan Enrique com els fills de Maruja, que en glòria estiga, subscriuran el que vaig a dir, que és el que pense, el que sent... perquè tenim en comú, tres aspectes.

Els explique pas a pas.

I comence parlant de sentiments. Estem emocionats pel moment que estem vivint, i comprovar el recolzament i la demostració d’estima de molta gent del poble. Gràcies per valorar-nos. Jo en especial estic agraïda a les amigues i amics que s’alegren tant que estiga ací en estos moments rebent la distinció, especialment Mª Jesús Juan. Ja sabeu, la majoria, que les dos formem un tàndem de treball rescatant històries i vides del passat, ho fem des de la dècada de 1980, quan érem vint anyeres. Encara que les dos fem de tot, M Jesús és la que domina els arxius i jo l’escriptura. I ho dic amb modèstia. No és cap do natural, com deia jo als alumnes en temps de mestra, s’aprèn a escriure escrivint i jo porte molt escrit. Pense que l’escriptura és important per a la difusió de tot allò que se sap: per als curiosos, per als estudiosos, per als que volen ampliar informació...

Diuen que allò que s’escriu permaneix i per això tenim escrit sobre les campanes, sobre el cementeri, sobre la guerra de Cuba, sobre el colera...per dir alguns temes. I hem tret a la llum, i seguirem fent-ho, vides aieloneres entranyables, tan anònimes com rellevants. Totes són importants i formen part de la història d’Aielo. Algunes, en la meua faceta particular d’escriure novel·les, relats i contes, són les protagonistes principals, és una manera de donar-los una segona vida, i en format novel·la arriba a més gent.

En segon lloc parle de treball desinteressat. Esta distinció 9 d’octubre, que tenim el privilegi de rebre hui, és important perquè valora l’altruisme.

Enrique, forner de tota la vida, que sap molt bé que és l’esforç per a fer front als entrebancs, porta anys ensenyant a jugar als escacs als xiquets i xiquetes i també ha aportat el seu treball en associacions del poble... sense demanar res a canvi.

Maruja, una dona molt culta, sempre estava a punt per parlar del seu pare l’estimat mestre Don Leonardo Carrreres, un home que deixà empremta al poble. Quin goig escoltar-la, quina devoció pel seu pare i la seua tasca. Quin orgull quan recordava el tio Francesc, capellà i erudit, que malgrat morir jove, va ser un dels més actius col·laboradors en el Diccionari Valencià-Català-Balear Alcover Moll. Un diccionari molt utilitzat i més des que es va informatitzar en el 2001. Maruja sabia molt de la seua família i del poble i li agradava contar-ho.

El guardó per a Maruja, que han rebut els fills a títol pòstum, arriba en un any especial, per una celebració que té a veure amb el pare. El 25 d’octubre es compleixen els cent anys de la col·locació de la primera pedra de les Escoles Velles, i este transcendental fet va ser possible, en part, a la tossudesa del mestre Don Leonardo, que malgrat ser moixentí se sentia com si fora d’Aielo i va lluitar incansablement per unes escoles en condicions. Don Leonardo va escriure una memòria tècnica detallada que va ser fonamental per a donar el pas endavant en la construcció. Un valuós document que ja llegireu en uns mesos, no avance més, és altre tema del que ja en parlarem.

I de mi... què dir? Em dol veure que actualment la majoria dels joves paren la mà abans de fer. Em ve al cap quan era joveneta... i més majoreta... fins el moment... Quantes hores dedicades al poble! I ben a gust. Eh! Any rere any... sense importar quin alcalde regia, perquè el treball era per al poble, sense mirar el color polític. I sempre de manera voluntària. Perquè la passió per fer coses té molt a veure.

I de passió parle en tercer lloc: un ingredient fonamental en la vida. Esta distinció també la valora, i nosaltres, de sobra crec que hem demostrat i demostrem que la sentim pel que fem i pel poble.

Queda clara la passió d’Enrique per Aielo i els aieloners, inculcant valors als menuts, formant part d’associacions, acudint als actes culturals que es programen o assistint a les classes de l’EPA i participant en activitats que s’hi proposen. I em ve al cap les vegades que va llegir fragments literaris en el dia de les escriptores. A Enrique li agrada llegir, sabíeu que llig històries curtes, contes i rondalles als usuaris de centre de dia?. Quina tasca més lloable!

La passió de Maruja, hereva de l’estima paterna pel poble, era compartir el llegat del pare, no solament el que fa referència a la docència sinó també tot allò seu que guardava amb cura, com calendaris de l’època, treballs manuals, fotografies fetes per ell mateix...També premsa de principi de segle XX o el periòdic satíric en valencià, el paixerell, que creà ell en 1906, possiblement ajudat pel germà Francesc. Com veieu, Don Leonardo Carreres tenia moltes facetes i ho sabem gràcies a la filla.

Alhora, Maruja volgué deixar en Aielo objectes personals com una davantal de ballar les danses pintat a mà pel pintor Luis Requena, conegut com Basquiña, casat amb una germana de sa mare, que li recordava bons moments de la infantesa i joventut en Aielo.

I si parlem de la meua passió, una d’elles és escriure, i més si és sobre Aielo. Però com també m’apassiona viatjar, allà on vaig, siga on siga, faig promoció del poble. Quan em pregunten d’on sóc, sempre passa el mateix... Ah del poble de Nino Bravo, em diuen. I jo ho afirme amb orgull, però alhora aprofite, si volen escoltar-me i veig interès, que també és el poble d’altres persones que han portat o porten el nom d’Aielo per tot arreu, com Ivana Andrés o Batiste Aparici i és quan explique sobre el barbat aieloner. Com allò de Malferit generalment fa gràcia i els resulta xocant... de vegades em dona peu per explicar sobre els marquesos, quan a principi de segle XX venien amb els seus criats... tots carregats de baguls disposats a passar una temporada en el palau, que era sa casa. 

O els conte l’anècdota personal, ja situats en temps actuals, quan un dia caminant amb la meua germana cap al Pi de Cairent, trobarem al ja difunt marqués, germà de l’actual marquesa. Acovardia un poc, cert, per gran i gros, amb el cabell tan roig... Estava mig amagat vigilant, vora el camí i de sobte, com una aparició, ens va sorprendre preguntant on anàvem... Estamos paseando... li vam dir tímidament... Mira per on, li vam caure bé i ens va donar permís per entrar a la bassa. El que no sabia era que a la bassa entravem igualment sense permís d’ell. Ah el marqués!

Un dia, si em permeteu altra anècdota personal, en un cafè emblemàtic de Lisboa, “A brasileira”, casualment vam trobar un amic seu. Vam estar tota la vesprada xarrant!. Ens digué que era un grande d’Espanya, com el marqués... això va dir, encara que tinc els meus dubtes. Però de la resta que va contar donava detalls fiables per creure’l. Mare meua quantes històries sobre les vegades que havia vingut al poble amb el marques a la casa de Cairent... clar és... quan la casa encara habitable i no estava mig enderrocada! Quines festes s’hi muntaven! Festes... per dir-ho suaument... si les parets parlaren!

Quan explique estes contalles, alguns amics de viatge queden intrigats... i els convide a que vinguen a la plaça del palau i que el visiten o que entren a la Botelleria perquè el tema coca cola també és dels freqüents... Els faig ganes que passegen pel Fondo i baixen al riu.... i que gaudiesquen de la vida sana d’este poble...

Hi ha qui em fa cas i quan venen queden meravellats. Perquè Aielo és bonic el mires per on el mires... està clar que podria estar més bonic encara... i funcionar millor en molts aspectes... Perquè tot es millorable...

No vull fer ho llarg. Acabe ja... i ho faig ressaltant la importància del dia perquè la cultura és la protagonista.

Tan de bo ho fora tots els dies... per contrarestar l’allau de mostres d’ignorància i mala educació que es veuen sovint en la televisió de boca de gent que deuria ser bon exemple. Al capdavall eixos mals models es normalitzen i no és el que volem. No són els exemples que s’han d’inculcar a les noves generacions sinó els que representen estes distincions: el valor de l’esforç, el valor de compartir, el de posar passió en cada cosa que es fa... el de l’empatia amb els que pateixen, amb els necessitats... i el de mirar enrere per reflexionar-hi, per comparar i crear esperit crític per saber discernir encertadament les veritats de les mentides.

Tan de bo la cultura inculcara més sensatesa, sensibilitat i humanitat en el món. Als poderosos mandataris actuals els fa molta falta. 

 

Visca la cultura i moltes gràcies. 

 

Tres magnífics premiats amb la Distinció 9 d’octubre 2025.

 

Els tres molt units i relacionats en la Biblioteca! enhorabona Mariló Sanz, Maruja Carreres (pòstumament) i Enrique Borderia. 

Una gran alegria i satisfacció, mil gràcies per tot, i per la meua part un plaer treballar amb vosaltres.

Bon 9 d'octubre 2025.

 

A Cairent es conserva un bancal amb restes de parets i gerres d'oli, que segurament era l'emplaçament de l’antiga i desapareguda alqueria morisca, zona digna d'una exhaustiva excavació arqueològica.

Segons informacions orals, els moriscos que habitaven en Cairent seguint el barranc de Sant Joan, acudien a missa al poblat cristià de Vinticinc, situat ja en terme de l'Olleria.