Del jardí bell de València
és Ayelo ermosa flor
que escampa, arreu, les fragàncies
que despedeix lo seu cor
Miguel Ferrándiz . "Himne a Ayelo"


sábado, 31 de octubre de 2020

LA CARRASCA DE JOSE. Per Mariló Sanz i Mª Jesús Juan

 

  

El carrer sant Antoni està de festa i ho celebra com tots els anys. Veïns i veïnes participen de la foguera, dels esmorzars, de la cassola d’arròs al forn, dels jocs, dels oficis religiosos, de la benedicció dels animals …i també participen recordant als familiars o amics que ja no estan. I no parlem dels que es van traslladar a altre carrer o poble, perquè eixos, la majoria, tornen a celebrar la festa com ho feien quan eren del veïnat, parlem dels que un dia van mamprendre el viatge final.

Si, així és. Tots els  fills del carrer d’una manera o altra  estan presents perquè mentre hi vivien van gaudir amb els amics o la família i la festa és en part seua. I a més sempre passa, que quan més festa és més se’n recordem del que falta.

Durant les festes de Sant Antoni són  molts els absents i recordats, cada família té els seus i tots saben que des d’algun lloc, els miren i els acompanyen. Tal volta  fins i tot és sant Antoni l’encarregat d’ acompanyar-los i en estes dates de gener estan  celebrant la festivitat com nosaltres. Eixe és el consol, eixa és l’esperança: que allà on estan comparteixen la nostra alegria i la festa.

Tots el que en algun moment formaren part del carrer són especials però hui anem a recordar a un jove, Jose Gimenez Campos. Jose  vivia amb els pares, Maruja i Pepe, al carrer sant Antoni. Ho va fer durant 22 anys. El malaurat destí va fer que en foren tan pocs. 

Jose destaca per un aspecte exclusiu: no tothom pot dir que  té en el seu honor un arbre plantat  just davant d’on reposa fins a l’eternitat. L’arbre és una carrasca. Fa 25 anys que es va plantar al cementeri, a les poques setmanes de ser enterrat Jose. No és una carrasca qualsevol. És una carrasca carregada de simbolisme i  carregada d’estima, és  la que custodia a Jose de nit i de dia.  

Jose treballava als vivers de la Baronia d’Ontinyent. Feia un any que hi era i gaudia amb el treball que el mantenia en contacte amb la natura. Just en els dies que va morir, tenia previst plantar la carrasca, que ara li fa companyia, a Ontinyent. Però no va poder ser, a partir d’eixe moment, la carrasca no podria plantar-se on estava previst en un principi perquè per les fatals circumstàncies s’havia convertit en la carrasca de Jose.

Quan els amos de la Baronia van anar a l’enterro del jove van veure un arbre mort just enfront del nínxol i  van decidir que eixe era el millor lloc per a la carrasca. Les arrels mortes havien de donar pas a les arrels vives de l’arbre de Jose. L’arbre tenia la missió de preservar la memòria del jove i de custodiar-lo. I segur que des del primer moment Jose ho agraeix pel seu vincle amb la natura, que era el lloc que buscava per a reflexió, el lloc que l’omplia de goig i que alhora era el seu refugi. Jose era una persona, malgrat la seua joventut, molt madura.  

I és que quatre anys en Jumilla i dos en Catarroja, sis en total fora de l’abric familiar, ajuden a madurar i a tindre una concepció diferent de la vida. Una concepció en la qual l’autonomia és fonamental i l’amistat és un eix fort. Jose tenia amics de fora i també d’Aielo, Alfredo era un dels més estimats al poble, ho va deixar escrit en un àlbum de fotografies que recopila-la part de la seu curta vida. Als 14 anys se’n va anar a Jumilla a fer estudis agraris i després a Catarroja per l’especialització. El tema agrari li agradava molt. Admirava al iaio que sempre estava al camp i el volia imitar. També li agradaven les motos, que eren la seua distracció. Era músic però ho deixà, els estudis eren prioritaris. Tot no ho podia portar endavant. Va fer viatges de final de curs per Europa i altres per Espanya complementaris del que estudiava.

Cada cap de setmana tornava a casa i mai faltava en les festes de sant Antoni. La festa sempre és un comboi i per a Jose també ho era. Ja de ben xicotet el iaio, Vicentico el mitger d’Ortiz, l’agafava i se l’emportava a alguns actes. I eixa estima per la festa iniciada des de menudet i de mans d’una persona amant de la festa va anat calant. El iaio va ser un dels iniciadors de la festa de sant Antoni i eixe entusiasme el va influenciar. De menudet el que més li agradava eren les cucanyes i els conillets d’indies que eixien, tots els xiquets en volien, eren uns conillets criats a propòsit per a la festa. I també li agradava, com tots els xiquets, escampar les brases de la foguera i córrer amunt a avall pel carrer i per la zona de la Barceloneta.

La vida no és mai igual quan es perd a un ser estimat. La vida no és justa quan trenca vides joves que acaben d’iniciar el camí de vida, joves que tenen idees emprenedores que no porten endavant per culpa del fatal destí. No hi ha consol, malgrat els anys passats, però hem de pensar que és una pèrdua només física.  Tots els veïns absents del carrer de Sant Antoni estan presents al cor dels qui els van estimar, però la família de Jose, a més a més,  compta amb la satisfacció de saber que a partir d’ara tothom sabrà, si no ho sap ja,  que al cementeri hi ha una carrasca del fill que hi està per a sempre com una petjada d’estima.


La carrasca va ser plantada fa 25 anys i tenia la grandària d’una persona. A hores d’ara ha crescut molt. Potser siga l’influx de Jose que no ha parat de fer la feina que li agradava i en tot moment té cura de l’arbre, potser siga  també la  manera que té d’agrair-li la seua custòdia perenne. En tot cas, la carrasca simbolitza la vida que, malgrat tot,  continua.

 

 

Mariló Sanz

Mª Jesús Juan

Programa de Festes

 Sant Antoni 2020

 

 

No hay comentarios:

Publicar un comentario