La tragèdia del còlera de 1855. Per Mª Jesús Juan

 

Enguany es complixen 170 anys, d’este greu episodi en què moriren 124 persones amb tan sols tres mesos. L'epidèmia seria més forta entre les dones amb 62 dones difuntes, 30 homes, 16 xiquetes i 15 xiquets, una gran tragèdia per a un poble menut com el nostre que comptava en aquells anys amb 2513 habitants. A l’estiu d’aquell any es va viure una virulenta epidèmia de còlera, s’acarnissaria amb la gent de totes les classes socials, sense distinció d’edat, ni sexe, tampoc ofici o carrer on habitava... 

A l’estiu de l’any anterior 1854, Aielo ja va sofrir un brot molt important de còlera, i moriren 46 persones. Cap comparança amb el rebrot que entraria amb força l'any 1855, que desgraciadament triplicaria la xifra de defuncions per esta epidèmia contagiosa, i es convertiria en l'episodi infecciós més greu que ha viscut Aielo en totes les èpoques.

Podem imaginar-se la situació desesperada que es viuria al poble, començaria el dia 27 de juliol amb el primer difunt. Agost seria el més fort amb tots els dies un difunt, i dies de dos a set defuncions diàries, arribant al 30 d’agost amb més morts, un total de huit persones, i amb 102 defuncions en tot el mes. A setembre hi hauria 21 morts, finalitzant l’epidèmia al mes d’octubre amb una defunció.

Les campanes tocarien a morts diàriament sense parar, l’enterrador comptaria amb ajuda per cavar tantes foses a terra, clots oberts i preparats esperant les restes dels difunts. I el retor D. Joan F. Espinós, diàriament portaria l’extremunció, celebraria missa de difunts... segurament es traslladaria el Santíssim Crist de la Pobresa des de la seua Capella al dossel de l’Altar Major on s’exposaria a la devoció de la població per demanar-li la fi de l’epidèmia, com feren durant el còlera de 1834.

Cronologia del còlera a Aielo al segle XIX:

-1834...  9 defuncions

-1854... 46 defuncions

-1855... 124 defuncions

-1865... 33 defuncions

-1885... 56 defuncions

-1890... 19 defuncions

2 de novembre, dia d’Ànimes.

 

Dia de resos i d’encendre una palometa per les ànimes del purgatori i guiar-los per trobar el seu descans. Tradició i arrels de la nostra cultura i costum valenciana.

Curiositats de Tots Sants: La flor CRESTA DE GALLO, la recordeu?... Per Mª Jesús Juan

 

És una flor representativa i originària de la celebració del Dia de Tots Sants. Antigament, es cultivava a moltes hortes del terme d’Aielo per la gent que tenia costum. Amb esta exòtica flor que sembla una cresta de pollastre, s'embellien les jardineres de les casetes del cementeri, i omplien els “bucaros”  de les moltes creuetes que hi havia disperses per terra, al centre del Cementeri.

Entre altres motius s’emprava pel seu cost quasi gratuït al ser cultiu propi, i s’utilitzava pel cridaner colorit, un preciós roig canonge. Està flor creava una composició de gran originalitat, la configuració de cada ram era diferent un de l’altre, cap era igual, cada jardinera era distinta, donava un toc particular als nínxols familiars.

Actualment, està flor tan curiosa, exòtica i tendra, quasi l’única que usaven abans, és totalment desconeguda i gens utilitzada, si la busqueu per curiositat no la veureu entre la gran varietat de flors que hui embelleixen el Cementeri, en este dia de Tots Sants.

Centenari Escoles Velles (1925-2025)

 

Hui 25 d’octubre, fa 100 anys que es va col·locar la primera pedra de les conegudes Escoles Velles. 

Un dia històric i efemèrides per a celebrar.

Moments dels premis 9 d'octubre 2025.

 

Hui, una setmana després de l’acte d’entrega dels premis 9 d’octubre, continuem celebrant-ho, especialment el  premi a la nostra amiga Mariló, i col·laboradora del blog d'història, i a Maruja i Enrique, totes persones molt estimades i treballadores en les seues distintes facetes. 

Hui toca rememorar a les amistats i la família que els acompanyaren, i tants moments plens d’emocions i per al record.

 

Mariló Sanz Mora, mestra i escriptora. Premi 9 d'octubre 2025.

  

Tota la seua vida laboral ha estat dedicada a la docència, mestra a diferents escoles de la comarca i logopeda.

Sempre interessada en la història local del seu poble, dedicant temps i molts anys a la investigació. Conjuntament amb Maria Jesús Juan, són extensos els articles publicats en programes de festes, programes de carrers, així com en publicacions comarcals. També ha escrit llibres de temàtica històrica, biogràfica i divulgativa, com els malnoms d’Aielo, animació lectora, fotografies d’Aielo, Batiste Aparici... un recull de publicacions que mostren el seu interés personal per Aielo de Malferit i la seua gent.

La seua faceta literària va més enllà, convertint-se en escriptora de literatura infantil amb la publicació de tretze contes, dins de la col·lecció de Cadireta de Boga, editada per CaixaOntinyet. Els contes han estat recollits a dones d’Aielo, donat el seu interés a recollir els costums i vivències aieloneres.

Col·laboradora en diferents publicacions literàries. El seu interés és ample, ha escrit i editat, actualment, quatre novel·les, dos de temàtica aielonera i basades en dones locals. Tota la seua abundant producció està escrita en valencià, el seu idioma matern.

Durant anys ha col·laborat amb la biblioteca municipal, en animació lectora i moltes exposicions, algunes rellevants com la dedicada a Paulette Weil, Polet, a hores d’ara, encara es pot visitar al mur de la biblioteca, o l'organitzada per a inaugurar la remodelació de l’Eixample, entre altres.

 També participaria en l’homenatge a Amalio Juan, i en les Pedres de la Memòria, que rendien homenatge a dos persones d’Aielo que estigueren en camps de concentració nazis.

Va guiar el projecte municipal: Paraules i color al barri del Fondo en temps de Carles Salvador. Escriptors i escriptores de la Vall d’Albaida ompliren de paraules, i artistes aieloners i aieloneres embelliren el típic i conegut barri.

Reconeguda viatgera, disposa d’un bloc de viatges, Racó viatger de Mariló, on narra la seua experiència viatgera. Des d’este bloc no deixar de promocionar desplaçaments turístics per visitar Aielo i la comarca de la Vall d’Albaida.

Un llarg currículum en el qual s'ha d'afegir col·laboracions amb els mitjans de comunicació, ràdio i televisió. Presentació de llibres per tota la comarca i a València, una tasca que promociona i uneix el seu nom a Aielo de Malferit.

Parlament d'agraïment, Josep i Miguel Sancho Carreres, fills de Maruja Carreres. Premiada pòstumament 9 d'octubre 2025.

 

Bona nit, moltes gràcies pel guardó i pel privilegi de donar-nos la paula.
En una novel·la sobre la societat londinenca d’ara fa cent anys, la Virginia Woolf retrata un personatge de certa edat que ens va fer pensar en la nostra mare Maruja. Diu, “...moriria com un pardalet un dia de gelada... pertanyia a una època diferent, però era tan sencera, tant d’una peça, que sempre es dreçaria a l’horitzó, blanca com la neu, eminent, com un far que marca una etapa anterior en aquest joc d’apostes llarg i aventurat, que és la vida” (La senyora Dalloway, Virgina Woolf, 1925)
En efecte, Maruja “pertanyia a una època diferent”, va nàixer un 7 de febrer del 1929 i va faltar el mateix dia, però 96 anys després. De xiqueta, dels 7 als 9 anys, patiria les pors i la mort que portava la guerra, fins perdre el seu germà Antonio. Això marcaria el seu caràcter adust i seriós, però mai infeliç, en el si d’una família molt religiosa i conservadora que vestiria de dol per sempre més.

 

Així, esdevinguda filla única i educada per al matrimoni, es va casar ben joveneta amb un mestre com son pare, havent-se d’espavilar per afrontar la vida, lluny del poble, criant-nos, al meu germà i a mi, pacíficament, respectant a contracor la nostra deriva personal conforme s’accelerava la modernització del país, en vides i costums. Ella, però, es mantindria aferrada a les seues conviccions i arrels: “en el seu horitzó”, sempre, fins a l’últim moment, Aielo, el centre de gravetat geogràfic i sentimental de la seua vida.
Es diria que no hi ha res d’excepcional si pensem en la vida de tantes i tantes dones, esposes i mares, de tota condició social i tendència ideològica, que van ser fortes a la força en la dura postguerra. Però no deixa de ser admirable i nosaltres sabem, malgrat les aparences, que Maruja no ho va tindre fàcil.
Es va mostrar sempre “tan sencera, tan d’una peça” davant els canvis i les adversitats, i tan centrada en el seu horitzó, que al remat va fer de la conservació de la herència familiar, no sols de la casa, sinó també de la memòria dels qui la habitaren, un objectiu de vida.
En particular, del seu pare, Leonardo, el mestre d’Aielo, i de Francesc, el rector germà d’ell, del seu iaio, José Liñana, el metge del poble, tots procedents de Moixent, del Pare Don José, terciari caputxí, tio seu, com ho era també l’apotecari Don Rafael... (per cert, tots homes!), amb la gran recompensa de vore com eixe llegat interessava a persones estudioses i historiadores, destacant-ne l’atenció des del Consell d’Investigació Històrica d’Aielo, amb Maria Jesús, la perseverant bibliotecària que, de manera encomiable, no perdia ocasió, any rere any, d’entrevistar-la i fer-se càrrec d’algunes de les penyores (papers, documents, fotografies) d’aquesta nissaga familiar.

Lamentablement amb la seua mort, aquesta memòria prodigiosa, aquest “far d’una etapa anterior” que tant ens ha regalat, queda escurçada, amb vivències i xicotets tresors que ja no podrà compartir. Ella n’estaria molt satisfeta i agraïda d’aquest reconeixement, més que a la seua persona, a la família de la qual guardava un tribut que en la història local s’ha considerat valuós i, de retruc, a les dones, esposes i mares, de tota una època, com les seues amigues i veïnes, les altres ‘Marujes’ del carrer Nou, oficialment dit de la Puríssima.
El seus fills, Miguel i Josep Maria, i la seua estimada neboda Maria Amparo Beneito, que hem pogut estar ací presents, ho agraïm de tot cor. Moltes gràcies Aielo i enhorabona per aquesta iniciativa de reconeixements cívics, oberta i participativa, sense prejudicis, que avui se celebra.
Que siga per molts anys!

 

Josep Maria i Miguel Sancho Carreres
Aielo de Malferit, 8 d’octubre de 2025