Les Coves de l'Era

.

Aielo de Malferit des de l'aire.Fotografia feta per Abel Mas en 1945. A la part superior i a la dreta es poden distingir les formes circulars de les eres. (Foto: Arxiu Biblioteca Degà Ortiz d'Aielo de Malferit).

El que es coneix com l’Era esta situat a la part més alta del poble, fins fa uns anys una zona als afores que estava despoblada. Però despoblada d’habitatges, de cases per viure, no d’activitat laboral. En temps antics esta partida de terreny estava dedicada a les feines del camp i era el lloc on es trobaven molts corrals per tancar el ramat.

L’Era era el lloc on es batia el blat. A l’estiu s’omplia de jornalers treballant de valent, treball que sovint anava acompanyat de rialles i cançons per animar la monòtona tasca del matxo donant voltes i més voltes, tirant del rutglo que maçonava els grans de blat. La colla de xiquets mai faltava corrent per tot arreu i jugant a pujar damunt la post i donar voltes com en una nòria.

Entre tota la documentació estudiada, hem trobat actes de defunció on fa menció a esta part del poble. Concretament als anys 1886 i 1889, quan parla del barri de l’Era queda registrat un carrer com: “...C/ Las Eras...”.

A l’any 1893 apareix inscrita una defunció i no especifica carrer: “...Barrio de las Eras, núm. 7...”

L’any 1897, hi ha un acta on diu: “....C/ de la Cruz eras, 25...”. i en altra acta del mateix any, de nou es torna a parlar de: “..... C/ Las Eras...”

Així podem deduir que al segle XIX l’Era era coneguda com un barri, però també hi ha dos carrers el carrer de la Cruz Eras i el de Las Eras.

Coneguem l’existència al segle XIX de tres nuclis de cases:

-Les cases de l’Era: grup de cinc construccions situades entre els actuals c/ del Mig i Av. Diputació. Hui en dia es conserven.

-Les cases de la Lloma: tres casetes al c/ Orient que també s’hi troben actualment al mateix lloc originari.

-Les casetes dels Xurros: tres casetes situades a l’actual Alfredo Castelló Silvestre. Eren conegudes amb este nom perquè hi vivien persones que havien vingut des de la Manxa i parlaven mig valencià, mig castellà, com popularment se sol dir, parlaven xurro. Les tres cases foren enderrocades als anys 80 per seguir els plans d’urbanització de l’actual avinguda.

Però no estem ací per parlar de l’actualitat, de nou hem de retornar a l’antiguitat i situar-nos en aquells carestiosos anys, en aquell significatiu barri on la història va voler situar nombrosos fets, alguns terribles, altres penosos, altres festius i alegres, fets dels quals ja en parlarem en altra ocasió.

En estos moments hem de continuar relatant la historia d’indigència i penúria que es vivia en aquella època, hem de situar-nos en el temps quan es va tancar la casa dels pobres i estos no tenien el sostre que havien tingut durant anys. Era un greu problema per al transeünt arribar al poble i no tenir on passar la nit. Al ras no es podien quedar, així que a falta de casa els transeünts de pas per Aielo paraven a les coves de l’Era.

Encara hi ha gent del poble que les recorda, com eren i on estaven ubicades. Concretament estaven al lloc que ocupa actualment el local que fa cantó entre la plaça de Manuel Castelló Quilis i l’avinguda Diputació.

Eren un grup de varies coves, d’entre totes la gent recorda que hi havia una gran que tenia capacitat per ser habitada per vuit o deu persones, dins d’ella es podia caminar de peu i fins i tot fer foc. També recorden que hi havia altres tres, que eren més xicotetes.

Totes elles estaven excavades en el que seria una lloma. S’ha de tenir en compte per poder imaginar-les que el desnivell de terreny des de la part vella del poble fins esta zona era aleshores notable, encara es veu en l’actualitat, malgrat l’asfalt dels carrers.

.

Gitanos als afores de Xixona, 1918. Com es veu en la foto, esta família es guanyava la vida restanyant calderes pels pobles on passaven. Famílies com esta, en arribar a Aielo de Malferit, es refugiaven en les Coves de l'Era. (Foto: Alicante Vivo)

De l’existència d’estes coves queda constància en actes de defunció, on també es veu reflectida la pobresa i necessitat dels ocupants d’estes míseres coves, improvisades cases per als necessitats..

“...Mª Rosa Lázaro Pérez, mendiga ambulante, natural de Lorca y sin domicilio fijo, va expirar a la partida de las Eras, bajo de un algarrobo. Tenia 57 años, según informa de su defunción su compañero soltero Joaquín Gómez del Valle también mendigo ambulante, reside a las Eras de 62 años...” (acta de 1908)

“...Juan Tarín Morales agricultor pordiosero, vivía a las Eras. Natural de Torre Vieja (Alicante) sin vecindad. Da parte al juzgado de la defunción de su hijo de 4 meses Manuel Tarín Martínez natural de Xàtiva, murió a las cuevas de la Era....” (acta de 1917)

“...Maria Martínez Martínez de un mes de vida murió a las cuevas de la Era, de debilidad congénita. Era natural de Enguera y su padre jornalero natural de Teruel....” (acta de 1917)

“...El jornalero Rafael Bernabeu Castañeda, a la Era y sin domicilio conocido, tenia 45 años cuando murió a consecuencia de una enteritis crónica, a las cuevas de la Era, dando parte al juzgado su amigo....” (acta de 1920)

Situades a la vora de la carretera de Moixent, eren la parada més a mà per a la gent de pas. En els records més recents estes coves, en constant renovació d’ocupants, eren escala de gitanos hungaros, anomenats popularment així per les vestimentes cridaneres que solien portar. I és que alguns venien amb espectacle d’animació. Era una gran festa quan arribaven perquè trencaven la rutina de la tranquil·la població. Hi ha gent que recorda que venien amb animals com camells, que aleshores els resultaren exòtics, i que formaven part de l’espectacle.

Les generacions mes majors conten anècdotes de quan se n’anaven seguint el camí errant que comportava la seua vida. Sovint es deixaven abandonats a les coves perols rovellats i cassoles trencades. Per a la xicalla era una diversió entrar-hi quan se n’havien anat i agafar tot el que abandonaven els gitanos per tal d’aprofitar-ho en els seus jocs i en les innocents malifetes que els servien de diversió en aquells anys.

Quantes sendregades es farien amb els perols abandonats de les coves!.

També es recorda anecdòticament que no només els xiques del poble agafaven els estris vells, trencats i abandonats, generalment quan juganers els xiquets entraven a les coves, eixien amb els caps plens de polls.

Als anys 20 del ja passat segle, començà la construcció de cases al barri l’Era, però va ser al voltant dels anys 50-60 quan realment es portaria avant la gran urbanització, que continua als nostres dies.

Mariló Sanz i Mª Jesús Juan. Tercera part de l'article publicat al Llibre de Festes de l'any 2008.

Llegir la primera part: "Els pobres en l'Aielo de finals del segle XIX"

Llegir la segona part: "La Casa de Pobres"