Del jardí bell de València
és Ayelo ermosa flor
que escampa, arreu, les fragàncies
que despedeix lo seu cor
Miguel Ferrándiz . "Himne a Ayelo"

.

miércoles, 23 de junio de 2010

La Casa de Pobres

.



La Casa de Pobres, any 2008


Durant l’última dècada del segle XlX, l’Ajuntament d’Aielo i al front l’alcalde Antonio Mompó Vicent intentaren d’una manera caritativa l’edificació d’una institució solidaria, la “CASA DE POBRES TRANSEÜNTS”:

“vista la necesidad de tener que hacer una casa de pobres a fin de refugiar a los transeúntes, el Sr. presidente proponía que se verificara en las inmediaciones de esta villa. Se acordó que se haga y al efecto que se busque y examinen los puntos mas a propósitos y de mejores condiciones....” Acta Ajuntament de 8-2-1891

Durant tot l’any 1892 la corporació municipal i al capdavant, el nou alcalde Rosendo Sancho Galiana, dedicaren part del fons municipal a la posada en funcionament d’esta casa asil al c/ Sant Llorenç, actualment c/ Sant Vicent.

Ens queda el dubte de com era originàriament la casa asil de pobres. No consta en cap documentació estudiada, les mesures que tenia en aquella època, tampoc la distribució de dependències o les plantes què disposava. Desconeguem la seua descripció al segle XIX però possiblement fóra con hui la coneguem, amb una planta baixa i un primer pis.
Segons la relació de jornals anomenats a les actes de 1892 el conjunt de les despeses de l’obra de la Casa de Pobres foren d’un total de 1.127’18 pts i a l’any 1895 es tornaren a invertir uns jornals en la casa, que ascendiren a 223’50 pts.

Una vegada construïda es regularen unes normes d’us i conservació, deixant a càrrec del sereno el manteniment de l’ordre.

“..se acordó que el vigilante nocturno o sea el sereno cobre una peseta diaria como sueldo y 5 reales o sea 1 pts. 25 cmte. Quien se ocupara ...la llave de la casa asilo de pobres y vivirá sin alquiler alguno pero tendrá cuidado de ella y conservara el orden en la misma..” acta de l’Ajuntament de 1892
El sereno a més d’ocupar-se de la casa asil vigilava els carrers de nit. Aielo disposava també per al control públic, segons documentació de l’any 1891, de dos guardes. Es de suposar que, en ocasions, la tranquil·litat del poble es veuria truncada, perquè la misèria i la desesperació social generalment no porten bones accions.
En la mateixa documentació detalla despeses derivades d’estos càrrecs públics. I així es diu que els uniformes, gorra, capot, armes i sou eren a càrrec de l’Ajuntament, i concretament a l’any 1891 es compraren porta fusells, cartutxos, 4 escopetes, 4 cananes per al servei del municipi, així com també es van retallar 3 escopetes.
A l’any 1891 la corporació va considerar el poc salari del sereno i proposa:
“...acordar acerca del alumbrado público puesto que interesaba que estuviera mas limpio para lo cual considerando que el sereno tenia poco sueldo se le aumente un poco y hacerle servir con mas exactitud, acordaron aumentarle hasta percibir una peseta 50 cmt. Cada dia y que se recompongan los faroles para que puedan apagarse a la hora que se le señale...” acta Ajuntament 15-9-1891





Molts dels transeünts menesterosos que visitaven Aielo de Malferit a finals del s.XIX eren gitanos, com la de la foto, feta per Oscar Vaillard en Alacant el 24.12.1894. El mono, adiestrat per a fer gràcies, li permetria sobreviure amb les escasses monedes que obtindria. Procedència de la fotografia: "Alicante Vivo. Blog de la provincia de Alicante"


Pel que sembla la vigilància del poble i el terme feta per tres persones, no era suficient i a l’any 1893 es va veure la necessitat de contractar un nou vigilant municipal. Consta en acta que els enfrontaments i lluites eren freqüents entre la gent de pas que es refugiava a la casa asil, i és que eren temps on la “pilleria” i el bandidatge es faria de notar per la necessitat de sobreviure.

Tots els anys es feia una tala de pins de la serra del comú i la llenya era repartida entre totes les cases d’Aielo. Una norma dictaminava la penalització atribuïda a la tala de pins per particulars. Moltes persones foren denunciades al jutjat d’Ontinyent per furtar-ne. En estos casos l’Ajuntament renunciava a l’acció penal però no renunciava a l’acció civil que li reportava la indemnització dels pins talats.

“...oficio recibido del Sr. Juez de Instrucción de este partido en el que ofrece la causa a este municipio sobre corta y sustracción de leña del monte común de estos vecinos en su vista el Ayuntamiento acordó no tomar parte en ella ni renunciar a la indemización de los perjuicios y restitución de las leñas ocupadas renunciando a la valoración del importe de dichas leñas...” acta de 1895
I així passaren els anys i tots, cadascú com millor podia, intentava viure el dia a dia superant les mancances i cobrint-se les necessitats bàsiques.
La casa de pobres no va estar molt de temps en funcionament, malauradament. Poc abans de tancar-se l’asil, hi va morir un xiquet de sols un mes de vida, era fill d’un gitano de Villena:

“...Estanislao Torres Cortés de 38 años y natural de Villena, de oficio gitano, declara que falleció su hijo Juan Torres Flores de 1 mes de edad y natural de Bocairent en la casa de pobres transeúntes...” acta de defunció de 1896

En un acta de l’Ajuntament es pot llegir clarament el motiu de la clausura: els continus disturbis que ocasionaven els transeünts.

“...el señor presidente manifestó sus deseos de clausurar la casa asilo de pobres transeúntes por considerar muy conveniente esta determinación puesto que durante el corto periodo de tiempo que se halla abierta dicha casa se ha pedido varias veces auxilio para que impidieran los escándalos y reyertas que daban los transeúntes; el ayuntamiento por unanimidad creyó muy acertada la proposición y acordó dar como clausurado el asilo de pobres y que se alquile como casa habitación cuyo arrendamiento se destinara al que tenga que pagarse del local destinado a juzgado municipal para lo cual se había resuelto constituirlo en la casa de Clara Bataller y Penalba quedando aprobado pagar 65 Ptas. Anuales de alquiler pagaderas a medias anualidades y que se hagan las obras que se consideren oportunas con cargo al capitulo de obras del presupuesto...” acta ajuntament 21-6-1896

La casa de pobres va ser clausurada l’any 1896 i endevinem que li donarien altres utilitats comprenent les necessitats d’espai existents.

I així seguiria durant anys, servint per a varies finalitats, fins arribat el moment quan l’edifici es trobara ruïnós.
Als anys 80 del segle XX, es va decidir la reforma per a condicionar-lo com magatzem municipal i posteriorment es va habilitar la part de dalt com a seu de la Comissió de Festes de Moros i Cristians.

Però retornem al segle on la imaginació ens havia portat al començament de l’escrit. Continuem pels carrers de l’Aielo antic on s’havíem traslladat...

La casa de pobres va tancar les seues portes, però el problema dels mendicants transeünts que arribaven a Aielo, alguns honrats, altres no tant, continuava. A Aielo seguien venint, i ara ens preguntem...on es quedaven? On passaven les nits? Ara ja no tenien el sostre protector de la casa de pobres...ara havien de buscar refugi en altre lloc.

Mariló Sanz i Mª Jesús Juan. Segona part de l'article publicat al Llibre de Festes de l'any 2008.

Llegir la tercera part: "Les Coves de l'Era"
.

No hay comentarios:

Publicar un comentario en la entrada