FRANCISCO PENALBA ORTIZ. Uns emigrants com tants d’altres

Agost 1935.

Un dia, de bon matí, partírem tots nosaltres del poble d’Aielo de Malferit en la província de València. Ma mare portava al braç a la meua germaneta de dos anys. Jo encara no havia complit els sis anys, la meua germana major en tenia 16. Uns pobres fardells mal nugats, una o dos cistelles de mimbre amb atifells i alguns coberts i utensilis. La nostra partida semblava una fugida, sense cap dubte. Al vespre, van decidir els meus pares abandonar el poble d’una manera discreta per tal d’evitar emocions i els plors dels qui es quedaven, especialment per ma tia Maria la qual es quedava amb la meua germana Teresa: 

Estàs segura de poder alimentar a tota la família allà lluny, en França?.

Nosaltres no tenim xiquets, deixa’ns a Teresa i dins d’uns mesos voras millor com es presenta el panorama.

Al passar per davant la casa de la meua tia, no vaig poder dominar el meu impuls, vaig anar corregent i vaig colpejar la porta malgrat el consell dels meus pares. La meua tia Maria va eixir plorant, darrere d’ella Rafael, el seu marit, amb la llagrimeta a l’ull, i els dos amb les mans donant-nos adéu, el meu pare caminava sense girar el cap.

Allò que continua ha escapat de la meua memòria, sols es mantenen alguns raigs de llum en una boira compacta i definitiva.

Un autobús balandrejant-se sobre un camí de terra, el cap que en donava voltes, nàusees, més tard en el tren, unes furtives mirades a una mar molt blava, com ninguna targeta en color ha pogut mai gravar, pedaços d’imatges sobre les runes del record.

Finalment l’arribada a Val-Marie al bell mig de prats i de frondoses masses vegetals, amb gent que acudia de totes les parts, que m’abraçaven i que jo no coneixia de rés; gent que es congratulava amb els meus pares i que quedaven boca-badats a la vista del nou xiquet de l’Espagnole. 

Tot el personal treballador de l’heretat de Val-Marie eren allí per a rebre’ns. La nostra absència havia durat, més o menys, tres anys. El temps necessari per a que la mare portarà a terme el seu embaràs en el seu poble natal d’Espanya, i de donar a llum a la meua germana Maria i esperar que el bebè fora capaç de suportar el llarg i pesat viatge.

Dels dos anys que jo havia passat a Val-Marie abans de tot açò, cap de record. El meu pare en l’atur, havia vingut buscant treball com obrer agrícola ací a la finca agrícola de Val-Marie, a Cazilhac, a la vora de l’Hérault. El comte Henri de Rodez-Benavent, l’havia acollit de tot cor amb la seua família. 

Jo tenia aleshores un any i mig, en aquell mes d’agost de 1935, hi havia un sol radiant, la vida era bella i tot era nou per a mi. Acabava d’entrar en una mena de paradís terrestre: l’heretat Val-Marie.

Val-Marie  Chronique, 1935-1947

És historia d’una integració ambicionada i assolida per part d’una família d’emigrants espanyols.

És historia dels treballs i d’estos dies passats en una gran finca agrícola abans i al llarg de la segona guerra mundial.

És finalment els esdeveniments del gran conflicte mundial en esta regió de Ganges, al nord de Montpellier i prop de Cévennes. 

L’autor d’este relat és el Rdo. François Penalba Ortiz, L’abbé Penalba.

Ha segut professor d’espanyol en el col·legi  La Trinité de Beziers. I ha dirigit el cor dels Petits Chanteurs de la Trinité des de 1956 a 1996. 

Director també, de la delegació regional Languedoc Roussillon de la federació dels Petits Chanteurs, capellá Béziers i capellà també, de la citada federació dels cors de la regió Lanquedoc-Roussillon.

Les seues vacances d’estiu les ha passades com animador socio-cultural en la colònia de vacances del col·legi de la Trinité en Argentiere (Chamonix Mont-Blanch) i en Aielo de Malferit al llarg del mes d’agost.

La seua estança al nostre poble estava motivada per compartir estos dies amb la seua germana Teresa Penalba Ortiz, la xiqueta que va quedar a Aielo quan els pares van emigra a França.

Crònica des de Val-Marie escrita per l’aieloner Francisco Penalba

Traducció de Francesc Juan Chàfer,

Podeu consultar-lo i llegir-lo a la

BPM “Degà Ortiz i Sanz” (Fons local)