En el carrer de
sant Antoni prop on el “ti gallo” tenia la fusteria, vivia Amparito “la Martína”.
Amparito era una
dona menuda i primeta, cara eixuta, patia un poc d’estrabisme i era una persona
feliç... sonreia casi sempre i li agradava molt canturrejar.
Cuidada per la
seua família, cada vesprada, si feia un bon dia, eixia de casa per donar una
passejada pel poble. Anava sempre vestida de clar amb teles estampades de
colors, ben pentinada, colorets en les galtes i llavis pintats amb “xorisset”
(nom més emprat al poble per referir-se al pintallavis) i de sobre l’orella,
recollint els cabells, un ramillet de gesmil. Malgrat els anys, era innocent
com un xiqueta atrapada en un cos d’un adult. Solia portar un “bolso” i un
colorit “palmito” per donar-se aire. Quan alguna veïna o veí la saludava corresponia
a la salutació, amb un gest d’agraïment i satisfacció.
Si algú li
demanava que fera un ballet ho solia fer donant unes voltes i cantava... “el timonet que bó que està” referint-se a la
colació obtinguda amb esta herba aromàtica i tradicional del nostre poble.
També solia en el seu curt repertori cantar...
“la golosa- melindrera” cançó en la que es referia a una dona que no
parava de menjar i menjar moniatos i finalitzava la cançó amb el verset “ i
moniatos ja no n’hi ha”.
No hi havia
maldat en estes bromes dels seus paisans.. la gent l’estimava com una dona més
del poble.
Existia una
història d’amor, d’un amor impossible: Amparito la Martina estava locament
enamorada del Marques d’Aielo. Recorde, de menut, a una veïna darrere de la
persiana del balcó que important la veu
com si fora la del Marques, la cridava pel seu nom. Amparito dirigia la seua
mirada al cel, mirada perduda en l’infinit esperant trobar l’avió que pilotava
el seu amant i des del qual li parlava. Des del balcó esta veïna li llançava un paperet que volant cauia a terra i
arreplegat per Amparito el besava apassionadament moltes vegades. Mentre
guardava l’apreciada “carta” del Marqués, mirant al cel li dia “gracias amor
mio, te quiero, te quiero” i seguia el seu habitual passeig.
Cosa curiosa, no
sabia llegir, sols parlava valencià però malgrat el seu estat tenia una cosa
clara, que a Deu, als marquesos així com a tota la gent important, cal
dirigir-se en castellà.
Francesc Juan Chàfer
Aportacions i comentaris al llibre
“Malnoms d’Aielo de Malferit”
de Mariló Sanz Mora i Mª Jesús Juan Colomer.
Aportacions i comentaris al llibre
“Malnoms d’Aielo de Malferit”
de Mariló Sanz Mora i Mª Jesús Juan Colomer.
