En
el meu viatge a Paris, junt a la meua dona, vam coincidir en el vol amb una
estudiant d’Erasmus. Ella portava ja un temps en esta ciutat, la qual semblava conèixer bé i ens va recomanar alguns llocs d’interès mes enllà
dels fullets turístics. L’IMA, açò és, l’ Institut del Mon Àrab, centre per
promoure i donar a conèixer la cultura àrab, era un dels llocs del qual, ens va
aconsellar no havíem de deixar de visitar. A banda de l’interès arquitectònic
del centre, un espectacular i original edifici, ens va insistir en que pujarem
al seu terrat on estava el cafè-restaurant, i des d’ell contemplar una de les
mes belles vistes de Paris. Des d’ací la vista sobre la capçalera de Notre-Dame
i de l’illa de la Cite són úniques així com la panoràmica de la ciutat. Als
nostres peus les aigües del Sena i el seu curs sinuós que es perd en la
llunyania. L’IMA és un espai on podem trobar-nos amb un gran auditori multi
usos, sala d’exposicions, filmoteca i projeccions, cursos d’idiomes i estudis
sobre civilitzacions... i entre l’amplia gama de ofertes culturals, no podia
faltar una gran llibreria.
De
la biblioteca vaig eixir amb un interesant llibret de a penes unes seixanta
pagines i de temàtica culinària titulat “Les secrets du Pain”. A l’índex
vint-i-set receptes del pa i entre elles dos que em va cridar l’atenció la de la “fougasse
“ i la de la“ mouna”, dos paraules
gens estranyes, per a nosaltres els valencians. La nostra paraula fogassa, equivalent al castellà hogaza, és emprat en molts llocs com a
sinònim de mona com es el cas d’Elx,
tal vegada, per la forma redona d’una i
altra. En la Pasqua dels àrabs sembla que la “mouna” era un present que feien els
súbdits al soldà i la seua traducció equivaldria de manera genèrica a queviures
o menjar i també el significat més concret d’obsequi
o present.
En Aielo de Malferit conservem el nom de mones de Pasqua junt al de pa-socarrats nom que rep este dolç, tou
per dins i que per fora apareix, al untar-lo amb rovell d’ou, com socarrat i
d’ací la seua denominació popular. En València i en altres llocs, per
influència del castellá s’ha perdut la denominació de pa-socarrat que es mantes al nostre poble deixant pas als
barbarismes de panquemao o panquemat un us incorrecte derivat de la
paraula castellana panquemado.
Les variades formes que en
l’actualitat es dona a estos dolços parteixen del segle XIX i són producte,
segons alguns estudiosos ,de les pastisseries.
Les figures aconseguides amb la pasta del pa-socarrat
són generalment animalístiques lluny de
la seua tradicional forma redona. Era en casa on les dones elaboraven este dolç
,en quantitat suficient per celebrar les nostres dos pasqües: la de Resurrecció
i la de Sant Vicent, dilluns després del Diumenge de Resurrecció. El Dissabte
Sant, sobre tot, un dia litúrgicament anodí, les dones del poble l’aprofitaven
per portar-los al forn. Era una estampa repetida anualment la de vore a les
nostres mares, portant les mones de Pasqua a coure, amb amples postetes de fusta sobre el cap
i cobertes de nets mantells. Després de recollir-les del forn i
guardades en la despensa el seu aroma impregnava l’aire de la casa i anunciaven,
als nostres famolencs estomacs, que els dies de festa pasqual havien per fi arribat... i per això tots nosaltres, com diu
el refranyer popular, es posàvem més contents que unes pasqües
Adjunte la fotografia que il·lustra la recepta de la
“mouna” del citat llibre “Les secrets du Pain”. Els seues
ingredients varien poc de les mones
d’avui en dia: farina, ous , rent ,sucre
, sal , oli- mantega i aigua. Les lamines d’ametla i la fruita confitada distribuïdes
sobre la superfície del dolç, com observem en la la fotografia, és l’opció que
diferix dels pa-socarrats nostres. En les mones fetes per als menuts s’encrostava en la pasta un ou i es calorejava
este amb paper de seda. El color roig era el que més s’emprava per tenyir-los.
Els xiquets observàvem que, al
trencar-los, en un del dos extrems de l’ou havia un minúscul buit; preguntant quin era el motiu d’allò les nostres mares ens deien que era el forner
que l’havia mossegat desprès d’haver-lo portat al forn. Es per açò que eixe boci
que falta als ous el coneguem com el mos
del forner.
La
conquesta catalano-aragonesa del nostre territori no va suposar l’expulsió
inmediata dels musulmans vençuts. Les dos cultures van conviure al llarg de
moltes dècades i les tradicions que venien del nord cristià es fusionarien amb
nombroses tradicions dels musulmans valencians. La mona, un dolç d’origen àrab i que sembla que empraven els
musulmans en la seua Pasqua, passa a ser un dolç característic de la nostra
Pasqua cristiana. Una vegada més, la gastronomia,
junt a altres elements de la civilització musulmana, passa a ser un valor d’unió entre les dos cultures.
Francesc
Juan Chàfer
Continuem celebrant les pasqües i arriba EL
DILLUNS DE SANT VICENT FERRER, dilluns segon després de la Pasqua Florida,
tornem al camp a menjar-se la mona, a seguir amb els jocs i cançons populars.
Però hi ha detalls del dilluns de Sant Vicent Ferrer, que potser ens passen inadvertits,
perquè no recordem tradicions i costums d’abans... Xicotes detalls i particularitats d’una festa
popular i nostra, on celebrem la processó dels Combregars dels Malalts i a continuació
anem a celebrar-ho amb bons esmorzars amb les quadrilles d’amics.
Una garlanda recta vegetal separa les frases de la
decoració del mig cos. També s’hi veu la marca del fonedor que és un gran escut
espanyol borbònic envoltat en arc amb La inscripció “VICENTE ROSES E HIJO” i
baix” ADZANETA.”
