 |
|
Destil·leria d’alcohol el 2010.
|
Ara que el poble
d’Aielo ha rebut la bona notícia de l’adquisició per part de l’Ajuntament de
l’antiga fàbrica d’alcohol, farem un recorregut per la història moderna del
poble centrat en l’origen d’aquest edifici. Sense voluntat d’exhaustivitat, hem
consultat les obres següents: Observaciones
sobre la historia natural, geografía, agricultura, población y frutos del Reyno
de Valencia d’Antonio-José Cabanilles (1795); Aportación
a la historia de Ayelo de Malferit, de Mª Ángeles Soler Belda (1982); i l’article «Sobre la destilería de alcohol, la bodega y la
fábrica de licores de Aielo de Malferit» de Joaquín
Juan-Mompó (revista Almaig, 2009, ps.
107-113).
Per a ubicar la importància de la indústria a Aielo hem d’anar fins al
segle xviii, moment en què començà
la transformació econòmica i demogràfica del poble. És sabut que, després de
l’expulsió dels moriscos el 1609, les condicions de repoblament de les terres
d’Aielo amb cristians van ser duríssimes. El creiximent demogràfic del municipi,
de fet, es produí en el segle xviii,
quan la població es va doblar (de 200 veïns va passar a tindre’n 442). Cabanilles
va observar, en la seua visita a la Vall d’Albaida, que les terres d’Aielo eren
molt fèrtils, però les condicions per als cultivadors eren extremadament dures.
Les explica –i les critica– com una forma de sotmetiment al règim senyorial
abusiu en què vivien els cristians repobladors. A manera de resum, direm que el
cultivador havia d’aportar o contribuir al senyor territorial la tercera part
del fruit dels arbres, llevat de les figueres; també, la quarta dels grans, i la
sisena en els sembrats de secà, i una miqueta menys de la setena del vi. Molts
altres pobles del regne també pagaven eixa contribució, però a Aielo el
propietari del camp incorria en tres pesos de pena si collia la més menuda porció
del fruit dels seus camps abans de verificar-se la partició dita en tres parts;
igualment, no podia elaborar l’oli fora de l’almàssera del senyor, on havia de
deixar-ne la mitat, ni podia, sense llicència, tallar cap branca dels arbres,
ni arrancar els morts, ja que les soques eren propietat del senyor territorial.
Però a pesar de patir unes condicions tan dures, els llauradors d’Aielo conreaven
el terme amb molta primor, i van donar valor a les seues terres a força
d’enginy i tenacitat.
Eixes normes tan estrictes i desmesurades perduraren fins al 1837, any
en què s’aboliren els drets senyorials. Possiblement també expliquen la determinació
de molts aieloners a buscar un pervindre econòmic menys lligat a l’agricultura
i més obert al comerç i a la indústria, activitats, sens dubte, que oferien més
possibilitats de progrés econòmic i prosperitat. A partir del cultiu de la
vinya, per tant, van originar-se els negocis de destil·lats i licors. Normalment,
el raïm gros obtenia millor preu i anava al mercat, independentment de la varietat
(fora rossetti, planta nova, grüner, boval, malvasia etc.), però si el raïm era
menut i apilotat, i, doncs, de pitjor preu, esdevenia raïm de cup (dit també de
trull), molt del qual es dedicava a elaborar alcohol. L’interés actual per
l’elaboració de bon vi de taula no era tan viu abans.
El cas és que, a partir d’eixa realitat, començaren a sorgir a Aielo indústries
basades en la vinya. Sabem que el 1829 (encara vigents els drets senyorials) el
veí Vicente Castelló tenia una fàbrica d’aiguardent, amb una olla que emprava
per a convertir el vi en alcohol. Tenim també constància, ja 50 anys després
(1879), que el veí Miguel Juan Bellot tenia un alambí de 480 litres al número 4
del carrer Major, que aleshores es coneixia com el carrer de la Mare de Déu
dels Desemparats. Aquest veí era fill del matrimoni format per José Juan i
Jacinta Bellot, el qual va originar la família coneguda amb el sobrenom de «de
Jacinta», un net dels quals, Joaquín Juan Mompó (1965-1922), arribà a ser
copropietari (amb Enrique Ortiz Garrigós) i després propietari de la
botelleria. Del net passà al besnet (Joaquín Juan Sanchis, 1890-1971) i en
acabant al rebesnet (Joaquín Juan-Mompó, 1923), i més tard (1970) l’adquirí el
senyor Juan Juan Micó. |
|
La capçalera de carta de la botelleria encara reprodueix, a l’esquerra,
un gravat que representa la fàbrica d’alcohol.
|
La destil·leria d’alcohol de Miguel Juan Bellot apareix documentada el
1895, ara a nom del fill, Joaquín Juan Mompó. Allí es destil·lava i
s’emmagatzemava alcohol, però això implicava un gran risc per a la població per
la possibilitat d’incendis o explosions. Per això, la destil·leria es va
traslladar fora del poble, a uns terrenys de la família Juan Mompó, vora una
séquia de reg i amb el permís pertinent per a prendre’n aigua amb què refrigerar
els alambins. Va nàixer així la fàbrica alcoholera que ara coneixem, en el
començament del camí del Molí Propet, vora el bancal de Cama. És clar que eixos
terrenys hui en dia ja no paren fora del poble sinó dins, a causa de les noves
construccions que han eixamplat el municipi. Cal dir que la destil·leria tenia
bones relacions amb la botelleria dels senyors Bautista Aparici, Ricardo Sanz
Ortiz i Enrique Ortiz, ja que els servia l’alcohol que necessitaven per a elaborar
els seus productes. |
|
Han passat els anys, ara la propietària és Isabel Sanchis Pla, viuda de
Joaquín Juan Mompó, ja s’havia desmantellat la fàbrica d’alcohol i el gravat
desapareix de la capçalera de carta de la botelleria.
|
Com a conseqüència del trasllat de la destil·leria d’alcohol, es van
construir nous alambins per a millorar el producte, però quan hi havia un excés
de producció d’alcohol, les alcoholeres en transferien a les fàbriques de
licors i anisats. Eixa operació quedava supeditada a l’inspector de zona, ja
que emmagatzemar alcohol dins de la població i, sobretot, que la mateixa
persona posseïra alhora destil·leria d’alcohol i fàbrica de licors va passar a
ser il·legal amb la llei d’alcohols del 10 de desembre de 1908. L’Estat
pretenia controlar la fiscalitat amb què gravava la venda d’alcohol, i que
aquest no poguera transferir-se ocultament d’una destil·leria a una fàbrica de
begudes alcohòliques sense pagar l’impost establit. |
|
Joaquín Juan Mompó (1865-1922), hereu de la destil·leria d’alcohol i
qui la va desmantellar; a la seua dreta, la seua dona, Isabel Sanchis Pla (que
seria la «Viuda de Joaquín Juan Mompó», nom comercial de la botelleria); drets,
la seua filla Isabel Juan Sanchis i el sacerdot aieloner Rafael Juan Vidal.
|
La destil·leria d’alcohol va funcionar fins el 1909, ja que quan
Joaquín Juan Mompó va adquirir el 1907 la part de la fàbrica de licors i
anisats (la botelleria) del seu soci Enrique Ortiz, va decidir que la
desmantellaria i la donaria de baixa com a destil·ladora d’alcohols vínics, i que
traslladaria tots els atifells i el personal a la botelleria (actual fàbrica de
licors). Per això va deixar d’elaborar alcohol i passà a comprar-lo de diversos
proveïdors (de Cambra d'Ontinyent, de Benigànim, de Requena, de la Manxa o de
València, del que venia l’Estat). El canvi es va concretar entre els anys 1915
i 1916. Però l’edifici continua en el seu lloc ben dret, i ara que serà de
propietat municipal esperem que trobe un ús que el mantinga viu.
Ximo Juan-Mompó Rovira,
gener del 2021
