CARRERS D'AIELO: La plaça del Palau

Any 2005. La Plaça del Palau nevada. Foto: Rafa Morant.

La plaça del Palau d’Aielo, evoca passat històric, polític i social; és i ha estat durant dècades, el nucli central i més important del poble. 

Presidint i com un símbol d’identitat donant nom propi a la plaça està el Palau, antiga residència dels Marquesos de Malferit i hui en dia seu de les oficines de l’Ajuntament. És per això que molt bé es pot dir, sense caure en exageracions, que des d’esta plaça s’ha dirigit la vida política dels aieloners de moltes èpoques i es pot afirmar també que s’han pres decisions importants que han canviat el curs de la vida del poble. 

A més de seu política no oblidem destacar la plaça com punt de trobada social durant dècades. Al segle XIX les escoles s’hi trobaven als baixos de l’antic l’ajuntament, això fa imaginar la xicalla corrent amunt i avall eixint o entrant de l’escola  i una atmosfera carregada de vitalitat contagiada per l’energia dels menuts. Al mateix edifici també s’hi trobava la presó, on més d’un altercat s’hi donaria trencat la rutina diària als veïns.

Imaginem una activitat frenètica des que s’instal·là el mercat a meitats del mateix segle XIX, un mercat que abans es feia a la plaça l’Hostal. Els llauradors descarregaven les collites de l’horta o la fruita del secà, transportades en les sàrries pels seus matxos i ho deixaven a la vista dels clients i a punt per vendre. Per la seua banda, les dones hi acudien per comprar, aprofitant també per fer la xarradeta amb la resta de dones del poble i saber les ultimes novetats.

La plaça es recordada com un nucli on es concentraven també gran part dels esdeveniments festius que se celebraven cada any, unes vegades eren la solta de vaquetes, les danses o altres actuacions lúdiques.

Perspectiva esquerra de la plaça des del Palau, el primer que es veu és la paret lateral de la botelleria i al fons de la plaça, està la gran casa dels "Girones" amb el seu rellotge solar a la façana; tambè seguint donant la volta es veu  la casa de Miguel Ferrandiz i junt a ella l'antic ajuntament amb la seua llarga balconada. Foto: Mª Jesús Juan. 

El restaurat i gran Palau és sense cap dubte el monument civil per excel·lència del qual ens enorgullim els aieloners. Alguna vegada hem escoltat testimonis de persones que tirant enrere la mirada, recordaven quan de menuts veien arribar al poble “els de València” i expectants observaven com paraven a la plaça, just a la porta del palau, resultant ser unes vegades els marquesos, però altres, les criades i els criats que s’avançaven per preparar la casa i deixar-ho tot a punt per a quan vingueren els amos. Els records infantils eren reals encara que difusos i tal volta envoltats d’imaginació perquè la intriga del que passava més enllà d’eixes gran portes era inevitable. Qui no recorda en Aielo escodrinyar el pati del palau mirant pel pany de la porta en temps quan l’edifici estava desocupat i tancat? Nosaltres mateix ho férem i imaginàrem mil i una històries només mirant els vistosos rajols blaus de l’escala. 

Molt a prop del Palau està la destil·leria de licors instal·lada l’any 1888 en una dependència del Palau i que tant de renom va adquirir a principi del segle XX. Hui en dia la botelleria li dóna a la plaça l’aire nostàlgic de temps passats, no només per l’antiga façana que conserva, sinó en comprovar com actualment continua la seua activitat i manté intactes moltes de les instal·lacions que emprava quan els seus licors eren coneguts arreu del món.

Des de la part més alta del Palau, es veu l'antic c/ la Pressó, hui c/ Esglesia. Foto: Mª Jesús Juan. 

Però la plaça no solament és el Palau o la botelleria. Seguint el camí donant-li la volta, trobem una gran casona, “la dels Gironès”, que conserva a la seua façana un rellotge solar i als sotabalcons una antiga ceràmica dels XIX. Esta casa es mereix parar l’atenció per ser eixample de vivenda típica de llauradors rics del poble. 

Junt a esta gran vivenda hi ha una xicoteta casa que fa raconet, la casa on la recordada Brigideta "La de les Ulleretes" donava classe als més menuts del poble a principis del segle XX. 

Una de les eixides de la plaça, l’actual travessia Palau, és un peculiar curt i estret carreró on antigament estava el forn conegut ja a començament del segle XX com el forn Vell. 

Al costat i al mateix canto està la casa on va nàixer i viure l’estimat  poeta que va ser mestre d’Aielo Miguel Ferrándiz Bataller .

I junt a la casa del mestre Ferrándiz està el vell edifici de la casa de la vila que durant dos segles ha segut l’ajuntament. Les seues dependències serviren antigament com ja s’ha dit per “fer escola” i presó, a més d’acollir en temps posteriors, el jutjat, la biblioteca i fins i tot una pescateria a la dècada de 1970.

La següent eixida de la plaça és el carrer Església, conegut col·loquialment com carrer la presó.

Si seguim el passeig iniciat al Palau, s’hi trobem amb altra eixida de la plaça, és el carrer Primicias. Al seu cantó i amb porta natural a la plaça està la casa dels cups, antiga bodega de vi del Marques de Malferit, que també omplia aquella part del poble de vida i d’activitat. 

De la plaça es va cap al riu pel carrer Hospital i partint d’un lateral del Palau i envoltant-lo en part per darrere està el carrer sant Antoni o carrer Vell.

Sabem per fonts documentals variades (padrons de riquesa i escriptures) que esta plaça sempre ha estat nomenada com plaça Palau, tanmateix la denominació de la plaça ha variat al llarg dels anys. Fent este treball d’anàlisi del nom basant-nos només en les actes d’ajuntament, ens adonem que ja apareix reflectit el nom plaza Palacio, en acta de finals del segle XIX, concretament l’acta del 7 d’abril de 1891, quan l’ajuntament va fer una distribució dels carrers del poble en districtes electorals. 

Foto presa des de la terrassa del Palau l'any 2005, des d'on es veuen les cases situades enfront: la primera, propietat del marques i a la part dreta distingim el c/ Primicias i els cups. Foto: Mª Jesús Juan.

L’any 1899 es canvia el nom a plaza de la Constitución en acta del ple d’ajuntament de 24 de setembre de 1899.

En període republicà se li dóna el nom de plaza de la República segons consta en acta del 26 d’abril de 1931. Curiosament trobem en esta mateixa acta una referència també a la plaça: la fàbrica de licors Viuda de Juan Juan Mompó sol·licita pujar l’aigua des del riu i l’ajuntament li dóna la conformitat a canvi de posar una aixeta a la plaça i donar servei públic. Esta font i l’abeurador col·locada seguint les recomanacions del consistori  va estar en funcionament omplint cànters i botijons fins fa pocs anys.

En concloure la guerra civil hi ha altra renovació als noms dels carrers: la plaça adopta el nom de plaza del Caudillo en honor al vencedor del conflicte bèl·lic, segons consta en acta del 12 de juny de 1939.

La plaça, oficialment va mantenir el nom de plaza del Caudillo, fins l’any 1980 quan en acta del 17 d’octubre s’acordà el canvi a plaza Palacio, plaça Palau, nom com era coneguda des de sempre.

Mª Jesús Juan i Mariló Sanz
Fotografies Mª Jesús Juan Colomer

Fototeca: Soldats

El llibre “Aielo de Malferit. Imatges de vida” que va eixir a la llum el passat 15-4-2011, recull fotos antigues del poble. Molts veïns i veïnes d’Aielo que tenen el llibre a casa, gaudeixen repassant les seues fulles, llegint records i mirant fotos de racons del poble i sobre tot de persones, algunes de les quals per falta d’informació en el seu dia, figuren com anònimes.

Gràcies a la publicació del llibre, algunes d’estes persones han deixat l’anonimat perquè familiars o amics els han identificat, és el cas dels quatre soldats que en este apartat del blog d’Història d’Aielo de Malferit els mostrem.

Bautista Egea Galiana. 1926

Ernesto Egea Castelló. 1910

Estanislao Mompó Faus. 1914

Juan Bautista Martínez Mateu.

1981. Llamada urgente sobre el albaricoque

por 

José Ferrer Camarena

No sé si en un programa de fiestas, en el que anualmente se recogen datos sobre la vida local, gestión del municipio, exaltaciones festivas, rasgos históricos y humanos de sus gentes, estampas de tiempos idos y las naturales alegorías poéticas o en prosa a los santos patronos, cabe en sus páginas un artículo de raíz económica, un objetivo prosaico, pero básico para la subsistencia familiar. En todo caso, no se habrá perdido nada, si no entra en el propósito de los editores. Y si entra, ahí van estas reflexiones, contando con su benevolencia.

Un viejo albaricoquero "canino" plantado hace más de 50 años junto a la acequia. Foto: Archivo del  Blog.

La segunda riqueza agrícola de Ayelo de Malferit, es el albaricoque. La primera, ya lo saben ustedes, es la estaquilla, o cepas madres, en su doble vertiente, de "vara" y "barbado". La villa se ha especializado en estos menesteres, siendo la primera de España en el número de empresas y volumen de comercialización. Su producción llega a casi todas las provincias vitivinícolas e incluso se exporta ya a algún país africano, con posibilidades en otros del continente americano.

El albaricoque, es el frutal por excelencia de Ayelo de Malferit, principalmente en sus variedades "galta rotja" y canino. Aquel, más primerizo, se destina al mercado interior. Este a la exportación. Aquel, menos kilogramos por árbol, pero más rico al paladar, por su aroma y carne. El canino, más productivo, más resistente, pero de menos sabor. Uno, desconoce la producción global, pero no es un dato necesario para lo que se trata de argumentar aquí, o quiere decirse, como una llamada urgente a la conciencia de los agricultores. Hablamos en plural, porque muchos vecinos de Ayelo de Malferit, teniendo otras profesiones básicas, poseen una parcela de albaricoques. Pero yo, en este caso, me dirijo principalmente a los cosecheros más importantes de la localidad.

Albaricoque "Mitger de Castelló" en un bancal de Aielo de Malferit. Esta variedad, que destaca por su tamaño, se  introdujo en los años 80. Foto: Archivo del Blog.

Estamos en manos, los agricultores de albaricoques de Ayelo de Malferit, de un comercio foráneo, en su mayoría perteneciente a otros pueblos del mismo distrito o de los distritos de Albaida, Játiva y Gandía. Un comercio, o unos comerciantes circunstanciales, que nos imponen su ley y su desorden. Ya decía Goethe que prefería la injusticia al desorden y el desorden de ese comercio al que aludimos proviene de que nos imponen el precio y la cantidad por ellos calculada. Y no hay más que hablar, si no aceptas sus condiciones, se marchan con la música a otra parte, porque tienen la sartén por el mango.

En estas circunstancias, mientras que los cosecheros de Ayelo de Malferit no formen sus propias vías de comercialización, el porvenir del albaricoque es sombrío. O lo hombres capaces, los auténticos agricultores que viven de ella nos dan ejemplo creando una asociación o una entidad similar, para hacer frente a estos rapaces especulativos, o caeremos en la condición de colonos, aunque de hecho ya lo somos. Algo podría hacer en este sentido la Cámara Local Agraria, abriendo sus puertas para un cambio de impresiones con los cosecheros más calificados del albaricoque.

Todo, menos seguir como estamos hoy. So pena, de que si no hay solución, uno opte por dejar los campos yermos y se dedique a la lectura en el chalet, bajo la sombra protectora del pino.

José Ferrer Camarena. Publicado en el libro de Fiestas del año 1981.

Una història de la Botelleria d'Aielo de Malferit (i III)

Exposición Universal. Smyrna 1891

Tot seguit referirem els aspectes concernents al condicionat de la fàbrica, que s'inicià el 1911 i es conclogué el 1915.

A mà esquerra, segons s'entrava en la fàbrica, es trobaven els barrils de 550 litres. Fets de fusta de roure, comptaven amb aixetes menudes de coure, situades a una alçària de quaranta centímetres des del sòl amb l'objectiu de facilitar el treball d'ompliment de garrafes i botelles. Descansaven verticalment sobre unes bigues de fusta de mobila sostingudes, al seu torn, per pilars d'obra. Hi havia tres de vermouth "AyeIo", dos de vermouth "Dux", dos de mistela "Moscatell", en un costat. Davant hi havia tres de "Kola Coca", un de rom "Antillas", un de rom "Jamaica", un de vi "Málaga" i un de vi "Jerez". En la part interior es trobava una sèrie de barrils desfonats baixos per a maceració i infusions, també fets de roure. S'hi emmagatzemada conyac, borumballes, nou de kola mòlta, corfes de llima i taronja, camamilla en flor i sarsa, tots aquests productes en infusió, així com caramel de sucre cremat i colorant. Comptaven amb un barril superior que disposava d'una aixeta des d'on s'extreia la quantitat necessària de cada un d'aquests preparats per a aromatitzar segons el formulari.

També hi havia en aquesta dependència un estant en què es col·locaven les botelles de gebrat buides, que s'anaven agafant segons feien falta.

En el segon corredor a l'esquerra es disposaven catorze barrils verticals més: deu de conyac "Mompó" d'una, dos i tres estrelles, i un de "Coñac Viejo". Damunt d'aquests hi havia barrils d'emmagatzemament en posició horitzontal, des dels quals es reomplien els de baix; al mateix temps, quan es fabricava, el nou licor es guardava sempre en els barrils superiors.

Davant hi havia 14 barrils verticals, tots dedicats als distints tipus d'anisats dolç, "Anís Ayelo", "Anís Celestial", "Anís Imperial". Sobre aquests es disposaven més barrils d'emmagatzemament en posició horitzontal, en els quals s'emmagatzemava el conyac.

Al final d'aquest corredor estava el despatx de Joaquín Juan Mompó. Contigua i comunicada per una porteta, es trobava una àmplia oficina amb grans finestres i taules tipus pupitre, dues màquines d'escriure i un armari per a arxiu. D'ací se n'eixia al corredor, davant del qual estava la gran taula on es tapaven, etiquetaven, etc., les botelles..

En aqueix mateix corredor es trobava una doble filera de barrilets de cent o cent cinquanta litres, en posició vertical, amb una aixeta per a omplir les botelles. Contenien licors i cremes, que detallem a continuació: "Marrasquino", "Café", "Rosa", "Curasao", "Menta", "Anisete", "Perfecto Amor", "Placer de Damas", "Cualquier Cosa", "Lágrimas del Contribuyente", "Leche de vieja", cremes de rom, rosa, mandarina, xocolate, "Peppermint", "Curasao d'Holanda", i licors extrafins com la "Crema de Menta", el "Ponche de Ron", el "Ponche de Coñac", "Marrasquino de Zara", "Licor Amarillo", "Licor Capuchino", "Anís Escarchado", "Coñac Escarchado" i "Ron Escarchado".

Al final del corredor s'emmagatzemava en garrafes el licor sobrant després d'omplir les corresponents quaranta botelles d'un litre i de mig litre, amb què es completaven un parell de prestatgeries. Tot l'excedent de preparat es col·locava en garrafes de setze, huit, quatre i dos litres, que es guardaven al final de les prestatgeries. Estaven ací també les gerres de cinc-cents litres, dos de les quals eren d'aiguardent destil·lat o triple (de 45°) i una d'aiguardent destil·lat "Flor de Anís", de 50°, per a beure'l mesclat amb aigua, beguda coneguda localment com "aiguardent" o "palometa".

A mitjan corredor trobem una porta a què s'accedeix després de pujar dos escalons. Franquejant-la entrem en el local en què es confeccionaren les caixes de fusta, on s'embotellava, precintava i retolava els envasos. Des d'allí es carregaven per a facturar tant les caixes de dotze com les de díhuit botelles, així com qualsevol gènere que se sol·licitara en garrafes. Aquest local té tres portes. La de la dreta dóna entrada al pati inferior, on hi ha uns departaments per a emmagatzemar botelles, una cotxera per a un automòbil i, davant, una escala d'obra que condueix al primer pis. En el baix hi ha també departaments per a col·locar botelles i espai per a aparcar un parell de vehicles. En el cantó del pati, davall un petit cobert, es troben dos depòsits de ferro galvanitzat de 2.000 i 3.000 litres, amb tub exterior de nivell, que s'utilitzaven per a emmagatzemar l'alcohol. El pati té una porta gran posterior que dóna al carrer de Sant Antoni.

En muntar les escales,la segona porta dóna accés a l'habitació on es depositaven els sacs de sucre, sobre una tarima de fusta, així com els de xufes i ametles. Hi ha una porta a l'esquerra que comunica aquesta estança amb un departament on hi havia les dues calderes a foc directe on es feien els xarops. Per a això s'abocava el xarop després d'espumar durant l'ebullició, mitjançant unes mànegues de feltre, als depòsits de coure de cent litres, que estan estanyats en el seu interior, com també ho estan les calderes. L'endemà, havent refredat el preparat, s'hi afegia l'alcoholat, segons el tipus de xarop que es pretenia elaborar (de llima, de maduixa, de sarsa, de camamilla, de grosella, de móra roja, de pinya, de plàtan, etc., amb el seu corresponent color). Si s'havia d'embotellar, es passava a un altre depòsit que disposara d'aixeta i la resta s'envasava en garrafes.

Hi havia també una molturadora amb dos rulons de pedra amb què es picaven les xufes i se n'extreia el suc. Aquesta pasta s'abocava dins d'un sac de llenç que primer es pastava suaument a mà i, després, es passava per la premsa manual, amb què s'acaba d'extraure tot el suc. Aquest s'abocava amb sucre en la caldera. S'agitava i quan començava l'ebullició de bromera, es treia amb un atifell d'alpaca i s'abocava en els depòsits que ja s'havia preparat per avant. L'endemà s'aromatitzava i envasava.

Per una porta lateral accedim al pati, on es guardava la llenya per al foc. En un departament contigu, comunicat amb una porta xicoteta, estava l'alambí de foc directe, de 180 a 250 litres, amb el seu serpentí de refrigeració, on es produïa la condensació del vapor al líquid. Aquest líquid s'arreplegava en un depòsit quadrat d'uns 400 litres, col·locar al costat del serpentí, i darrere d'aquest depòsit es trobava un altre de redó de 150 litres, on s'abocaven els caps i coles de cada destil·lació. En cada procés s'invertien entre cinc i sis hores, durant les quals calia procurar que el foc fóra constant, ja que existia el perill que la llavor d'anís poguera obstruir el tub d'eixida del líquid, fet ja vapor.

Quadre de medalles obtingudes en diferents exposicions i mostres internacionals del segle XIX. Foto: Abel Soler.

Tractarem, per a finalitzar, l'activitat deis viatjants. Al març de 1915 s'adquirí un turisme Ford per al servici de fàbrica. Van eixir de viatge, amb un conductor anomenat Enrique, Joaquín Juan Sanchis amb el propòsit de conèixer la ruta i els clients i el viatjant Llovet. Visitaren les províncies d'Albacete i Conca, incloses les capitals, per a la qual cosa invertiren quaranta-cinc dies, que van aprofitar per a nomenar representants en diverses poblacions.

Havent tornat a Aielo, Joaquín Juan informà que es deixaven sense visitar molts pobles i proposà crear un nou full de ruta que incorporara tots aquests municipis. Així mateix, acordaren organitzar les visites i enviar, a cada una d'aquestes noves places, targetes d'avís de la visita dels representants de la destil·leria.

Es nomenaren llavors representants de plaça, la missió dels quals era acompanyar el viatjant que venia de fàbrica i, entre els dos, aconseguir les comandes dels clients, resoldre els possibles problemes que pogueren sorgir i passar les comandes a la fàbrica directament si algun client sol·licitava cap productes amb urgència. El representant de plaça rebia les notes i factures que havia de lliurar als clients, arreplegava l'import dels productes i els tramitava a la fàbrica per gir postal. Era un representant local de l'empresa, raó per la qual percebia un tant per cent del valor del que venia. Un cas concret és el Julio Lozano de Linares (Jaén), que el 1916 es presentà com a viatjant, i que comptava amb vehicle propi. L'empresa li pagaria el 50 % de les despeses del viatge i se li encarregava visitar les províncies de Jaén i Ciudad Real com a mínim tres voltes a l'any.

Ford modelo "T" Touring (4-5 places). Fabricat en 1910, tal volta el que adquiriren en la Botellería l'any 1915. Foto: Google Images.

Al juny de 1919 morí el tercer fill de Joaquín Juan Mompó, Miguel, de 18 anys, a causa d'una broncopneumònia. Aquesta circumstància afectà molt a tota la família.

El 1920 hi hagué nous ingressos de personal en la fàbrica: Bautista Juan Soler com a escrivent. Aquest senyor tenia molta facilitat per als números i rebia llavors classes de matemàtiques. Amb el temps es convertí en el comptable de l'empresa; José Juan Guzmán, de 32 anys, per a treball manual en la fàbrica; Juan Antonio Juan Sanchis, de 22 anys, que era el segon fill de Joaquín Juan Mompó. Va ser contractat des del mes de setembre com a ajudant en els despatxos, supeditat al seu germà Joaquín, que ja havia estat nomenat director comercial i tenia poders generals. Juan Antonio havia acabat els seus estudis de batxillerat en el col·legi de La Concepció d'Ontinyent. Immediatament, el seu germà major li va fer practicar cada un deis diferents treballs que es realitzaven a la fàbrica: des de fer les etiquetes d'enviament, les guies d'alcohols, les factures dels clients, etc. El pare, per la seua banda, aprovava la bona enteça que hi havia entre els dos germans. Una altra raó per la qual se sentia satisfet llavors era la bona marxa del negoci.

Joaquín Juan Mompó patia de bronquitis crònica, la qual cosa l'obligava a absentar-se molts dies de la fàbrica. En ocasions, acudia a la destil·leria i es quedava en el despatx fins que es recuperava. O recorria les instal·lacions, saludant als empleats, de qui poc després s'acomiadava i tornava al seu domicili. Morí el 7 d'abril de 1922, als 57 anys d'edat. Aleshores, i de comú acord entre els fills, passà a ser titular de l'empresa la seua viuda, Isabel Sanchis Pla i quedà com a non comercial de l'empresa "Viuda de Joaquín Juan Mompó". Ella va reconéixer els poders generals concedits per Joaquín Juan Mompó al seu fill, Joaquín Juan Sanchis, i volgué en tot moment estar al corrent de quant succeïa en la botelleria.

Treballadors de la Botellería en la dècada dels anys 1920. Foto: Arxiu Fotogràfic de la Biblioteca Degà Ortiz.

Joaquín i Juan Artonio es repartiren les àrees de gestió de la següent manera: Joaquín es va fer càrrec de la fabricació i la direcció general i administrativa de tota l'empresa, mentre que Juan Antonio es responsabilitzà de les vendes, els viatjants, representants i representants de plaça, l'organització de rutes i les visites comercials periòdiques. També adquiriren un turisme per al servici de la fàbrica i per als diferents viatges comercials. Aixó obligà Juan Antonio Juan Sanchis a traure's el permís de conduir.

El 14 de juliol d'aqueix mateix any, Joaquín Juan Sanchis va contraure matrimoni amb María Mompó Lila, de l'Olleria. Per haver mort l'ascendent patern, tant el d'ell com el d'ella, el casament es va celebrar de rigorós dol, i a la tornada d'un breu viatge per Catalunya fixaren la seua residència a Aielo de Malferit, al carrer Major, número 83.

Tot just tornar de la seua curta lluna de mel, va eixir de viatge Juan Antonio acompanyant el viatjant Llovet. Immediatament començà a notar-se l'increment de les vendes. Es nomenaren nous representants locals, amb la qual cosa es refermava el negoci i es donava garantia als clients en cada una de les places. Recorregueren pobles de les províncies d'Albacete i Múrcia, que Llovet ja havia visitat en anteriors ocasions.

En 1927 s'incorporà com a viatjant Francisco Miranda Portero, que residia a Tarazona de la Manxa (Albacete), de 41 anys, casat. Aquest senyor visitaria les províncies d'Albacete, Conca i unes places de Múrcia amb el cotxe de la fàbrica, i se li deduiria el 50 % de les seues comissions per a despeses de viatge. Per la seua banda, el senyor Llovet, confiant en l'eficàcia com a venedor del seu nou col·lega, es concentrava a treballar les províncies de Toledo i Extremadura.

Per a Madrid havia estat nomenat representant el senyor Herrera, persona molt competent, educada i ben preparada. En aquest nomenament havia intervingut el senyor Almiñana d'Aielo, agent general de vendes de la casa Aquila Rossa, ubicada a Vilafranca del Penedés, que fabricava vermouth i vins de quina. El senyor Herrera rebé l'oferta d'ocupar-se de la zona pròxima a Madrid, però la refusà i digué que d'atendre la capital ja tindria prou faena. Se li insistí per si volia viatjar amb el representant de la fàbrica, ja que era una regió en què existia molta competència deguda a la proximitat de fàbriques d'anisats i magatzemistes, com "Chinchón", "El Mono", "Las Cadenas", "La Castellana" o "La Asturiana". Però el senyor Herrera no acceptà l'oferta.

Sense abandonar el tema laboral, direm que el 1927 entraren a treballar en la fàbrica José-Ramón Juan Sanchis, de díhuit anys, germà de Joaquín Juan Sanchis; Francisco Silvestre Aparici, de quaranta-dos anys, escrivent amb estudis bàsics i, ja més tard, el 1931, encara s'incrementà el personal amb Carmen Albert Ferri i Adela Martí Vidal, que entraren per encarregar-se de fer treballs manuals. Però el període republicà de la destil·leria d'Aielo de Malferit i els anys posteriors queden com a material per a un pròxim treball que intentaren confeccionar.

Joaquín Juan Mompó Mompó. Publicat en la revista Almaig de l'any 2003.

El Paixarell

El 6 d'Agost de 1907 eixia volant, des del Campello, El Paixarell, "periodich politich flautí en do de la Solidaritat Caragolera, tirat al carall y en més bemols que'el sombreret del tio Mague".

Els seus creadors eren els  germans Carreres Liñana, amants de la lectura i de la música, cultes i preocupats pel valencià, una llengua que tots parlaven al poble però ningú l'escrivia.

Leonardo Carreres (1881-1971), el major, era mestre a Aielo de Malferit en una època de precarietat i escoles massificades, i Francisco Carreres (1882-1919) havia sigut ordenat feia poc i estava destinat a la Puebla de Arenoso com a rector.

Segons Emili Casanova* "El Paixarell era la primera revista satírica escrita en el valencià de l'època de la comarca -encara no s'havia aprovat cap normativa-, amb un bon domini del lèxic i del ritme, que a més estava redactada per dos dels pocs valencians que anaren a Barcelona, al Primer Congrés de la Llengua Catalana de 1906 seguint la crida de mossèn Alcover". *Emili Casanova: "El Paixarell, revista d'Aielo de 1906-1907". Llibre de Festes de l'any 2001.

Naturals de Moixent, solien passar temporades estiuenques al Campello, i va ser allí on es va gestar el projecte d'una fulleta satírica i plena de bon humor de la qual tan sols van editar dos números o "volaes" els anys 1906 i 1907. 

Afortunadament, la filla de D. Leonardo conserva un original del nº2 i el manuscrit dels escrits per al nº1. Gràcies a això i 104 anys després, "El Paixarell" torna a alçar el vol, com una nova "Ave Fénix" ressorgint de les seues cendres, que en este cas és la pols de més d'un segle. I ens sentim molt orgullosos que ho faça al nostre Blog, on este nou Paixarell volem que faça niu i es quede amb nosaltres delectant-nos amb el seu cant.

Calabuig

··········ooooo0oooo··········

Editorial de la segon volà, per Paixarell

Recuerdos de un médico de Ayelo de Malferit (IV)

Situaciones hoy inimaginables, se daban por entonces; así por ejemplo, recuerdo un día que me avisaron para que atendiera a una familia de gitanos ambulantes que pasaba por la "Venta". Cuando llegué pude apreciar que una joven gitana estaba de parto allí en medio del camino; y recuerdo que el "tío León", que era el ventero, y su esposa nos dijeron que pasásemos al interior de la venta, y allí terminó felizmente el parto de la joven gitana con el nacimiento de un niño.

En 1942, dos años despues de llegar a Ayelo, me casé con Matilde Ortiz López, hija del pueblo y pasé a vivir a la calle Mayor.

Otro asunto era el retraso con que cobrábamos nuestros haberes en el Ayuntamiento, y no sólo nosotros, sino que los maestros pasaban meses y meses sin cobrar sus derechos de alquiler de viviendas. Más de una vez, el propio D. Miguel Colomer (que en ese aspecto siempre se portó muy bien conmigo) me adelantó de su bolsillo mi sueldo ante los retrasos con que llegaban los pagos.

En el pueblo también se comentaban de vez en cuando algunas cosas sobre los "maquis". Lo cierto es que, que yo me enterara, nunca llegó a haber ninguna acción de estas guerrillas en los montes cercanos a Ayelo; y tan sólo recuerdo que uno de los guardias civiles que había en el pueblo y que se llamaba Navarro de apellido, me contó que un día, recién terminada la guerra, les avisaron de que por la carretera habían visto gente armada que se dirigía al pueblo; así que salieron a las afueras, y como no vieron a nadie, optaron por permanecer en el cuartelillo con la puertas cerradas y estar a la expectativa (creo recordar que había un cabo y cuatro o cinco guardias).

Aparte de atender mi clínica y las visitas a domicilio, yo iba estudiando por entonces para presentarme en la primera oportunidad a las oposiciones para médicos titulares. Un día que estaba estudiando por la noche en mi habitación del hostal (debía de ser hacia la segunda mitad del año 1941), noté que de repente la lámpara comenzaba a oscilar y que los muebles se movían, rápidamente identifique aquello como un terremoto, fenómeno aquel, del cual la gente mayor del pueblo seguramente se acordará.

Con mi mujer y mis tres hijos mayores en el Ensanche, hacia mediados de los años cincuenta.

Cuando tenía que hacer alguna visita a las casas de campo, generalmente hacía el camino a pie, y en ocasiones en alguno de los pocos vehículos a motor que había en el pueblo, o también en tartana llevada por uno o dos mulos.

El 15 de abril de 1942 me casé en la parroquia de la Santa Cruz en Valencia con una hija del pueblo: Matilde Ortiz López, como toda la gente del pueblo conoce; y desde entonces tuve mi domicilio en la calle Mayor 65.

De la generosidad de la gente de Ayelo no he dicho nada todavía, pero lo cierto era que en ocasiones especiales, tales como la navidad, era tal la cantidad de pollos y conejos vivos que me regalaban, que mi mujer ya no sabía donde ponerlos.

En 1943 se creó el Seguro Obligatorio de Enfermedad, organizado en lo que se llamaban las Cajas Nacionales; y aunque al principio incluía a muy pocos trabajadores, fue el comienzo de algo que iba a cambiar la actuación profesional de los médicos en España. Yo recuerdo que para optar al concurso para formar parte del escalafón de los médicos del S.O.E. tuve que hacer un donativo de 25 pesetas a la delegación provincial de sindicatos F.E.T. y J.O.N.S.

En 1944 (creo que fue ese año) fuí festero en la comisión de fiestas patronales de ese año (junto a Manolo Ferri, Bautista Galiana, y otros hoy ya desaparecidos), pues bien, fue notable la ardua lucha que mantuvimos para que hubiera verbena, pues a ello se oponían tenazmente D. Manuel y D. Francisco Castelló (ambos hermanos y curas párrocos entonces). Al fin se consiguió que cuando finalizara la procesión habría verbena, pero que ésta tan sólo podría durar hasta las once de la noche; muy felices estábamos por haber conseguido esto, pero con lo que no contábamos es con que la procesión saliera con un considerable retraso: a las diez. A este propósito recuerdo también una anécdota bastante divertida: un día receté a alguien (no recuerdo quien era) que tomara unas sulfamidas cada varias horas. Al día siguiente fuí a verle y me dijo que no las había podido tomar porque tenía que comulgar (creo que empezaba el ayuno a las 12 de la noche para poder tomar la comunión en la primera misa de la mañana). Ante esto fuí a hablar con D. Manuel Castelló para plantearle la necesidad que tenía dicho enfermo de tomar la medicina tal y como se le había recetado; allí estuvimos argumentando los dos un buen rato sobre como resolver la situación, hasta que D. Manuel Castelló con resolución me dijo: "Mire, que se lo tome y yo me hago responsable de la falta que pueda cometer".

En 1945 yo ya pertenecía al escalafón de médicos del S.O.E. (los médicos titulares pasaron a ser también médicos del S.O.E.); de tal forma que se me adjudicó la plaza de la localidad de Museros, pero pude permutar la misma con el compañero que le tocaba venir a Ayelo, y de esta forma permanecí aún de forma interina hasta que en diciembre de 1947 obtuve el nombramiento en propiedad de la plaza de Ayelo de Malferit.

Agosto de 1958. En Ayelo por "les Cases Barates".

Por entonces se comercializó la penicilina en España, lo cual fue una ayuda extraordinaria para el médico en su lucha contra las enfermedades infecciosas. Yo recuerdo que fue precisamente a mi hijo José Ricardo (el segundo de mis hijos que entonces tendría unos dos años) al que primero administré la penicilina en el pueblo, ya que padecía en aquellos momentos una neumonía; así, estuve pinchándole una ampollita de penicilina cada tres horas (creo que eran de los laboratorios Antibióticos S.A.), y el resultado fue excelente. Luego llegaría el cloranfenicol y la estreptomicina, con lo cual ya pudimos combatir con eficacia en el pueblo las fiebres tifoideas que nos llevaban de cabeza, ya que eran muy frecuentes debido al mal estado de la conducción del agua potable al pueblo (los enfermos estaban a veces hasta dos y más meses con fiebre, y para las personas mayores de 50 años era una enfermedad generalmente muy grave).

A finales de la década de los cuarenta ocurrió un suceso en las cercanías de Aielo que la gente mayor sin duda recordará, me estoy refiriendo al crimen que se cometió en el puerto de l'Olleria. Recuerdo bien que sucedió durante los días en que se celebra la feria de agosto de Xátiva, y yo estaba en una casa de campo con mi familia. Hasta allí llegó corriendo y alterado el alguacil para decirme que acudiera rápidamente al cuartel de la Guardia Civil pues había habido un accidente en las proximidades del puerto de l'Ollería, y el herido lo habían traído a Aielo y estaba en el cuartel. Al llegar allí había bastante gente, y todo eran rumores de que los "maquis" habían tiroteado a un coche cuando pasaba por el puerto. En efecto, allí en el cuartel había un coche en cuyo interior y en los asientos de atrás había una persona tumbada que ya era cadáver; y entonces, el conductor del vehículo y otro acompañante que iba en el coche, me dijeron que habían sido tiroteados al pasar con el coche cerca de allí. A mi me extrañó sobremanera aquello, ya que hacía mucho tiempo que no se hablaba de los "maquis", y además nunca habían actuado por aquellos montes como ya he mencionado; así que examiné el cadáver y pude comprobar que tenía una herida por arma de fuego, cuya arma había sido disparada sin duda a corta distancia, pues tenía el característico tatuaje que la pólvora hace alrededor de la herida en esos casos (yo había visto heridas de todo tipo en la guerra). El cadáver fue trasladado a continuación al cementerio de Ayelo y depositado en la sala de autopsias, en donde pude confirmarme en mis anteriores apreciaciones.

Así pues, le comunique al oficial que mandaba la Guardia Civil mis sospechas de que la versión que se había dado del suceso no parecía ser cierta y, quedándome muy sorprendido, vi que no daba mayor importancia a lo que le había dicho, dándome a entender, además, que no hacia falta que elaborara ningún informe. Al día siguiente unos coches militares se llevaron el cadáver a Valencia, y sobre aquello nada más se supo. Falta añadir que, al parecer, los dos viajeros que iban en el coche, aparte del conductor, eran hijos de importantes militares o cargos políticos de Valencia, y se comentó que uno de ellos había matado al otro por una cuestión de celos amorosos por una mujer.

.../... continuará

Raimundo Goberna. Opúsculo publicado por el Ayuntamiento de Aielo de Malferit en 1990. Las fotos de las que no se indica procedencia son de Fernando Goberna.

Una història de la Botelleria d'Aielo de Malferit (II)

L'any 1913 Joaquín Juan Mompó passà a ser el nou propietari de la fàbrica. S'inicià llavors una nova època caracteritzada per la voluntat de consolidar l'àrea comercial i millorar els sistemes de producció, alhora que es pretenia donar major vistositat als embotellats i recalcar els noms de la marca, "Ayelo" i "Mompó", que resultaven fàcils de pronunciar i encomanadissos.

La primera decisió de Joaquín  Juan Mompó va ser confirmar a tots els treballadors  en els seus llocs de treball. Llavors els empleats amb qui comptava la fàbrica eren: en oficines, José Ortiz Pinter (fill del soci fundador de la fàbrica, senyor Ortiz) i dos jóvens que estaven d'aprenents en el despatx; en la fàbrica, la tia Angela, que feia les funcions d'encarregada; Mercedes "la Parpalloca", María "la Tenca", Milagros "l'Estanquera", Pura "la Coca", Teresa "Orgue", Consuelo "la Cacaua", Pilar "la Gabriela", María "la Palloca" i María "l'Alguacila". En total, dotze dones que porten a terme tots els treballs, ajudades per dos treballadors en les labors d'encaixat i càrrega de mercaderies en el vehicle que les traslladava a l'estació de ferrocarril de l'Alcúdia de Crespins o d'Agullent.

En quedar-se "la botellería" (que és el nom popular de la fàbrica de licors) a Aielo, Joaquín Juan Mompó hi traslladà les oficines de la destil·leria d'alcohol. Llavors tenia un treballador de màxima confiança que portava els alambins i que, posteriorment, traslladaria també a la fàbrica de licors.

En 1913 van entrar a treballar en la fàbrica els següents assalariats: Bautista Mompó Bernabeu, de 27 anys, que Joaquín Juan Mompó envià a l'Olleria perquè aprenguera a folrar garrafes de vímet i que s'encarregaria, juntament amb un germà seu i quatre dones, de folrar les garrafes de distintes capacitat (setze, huit, quatre i dos litres) per a ús de la fàbrica. Exercien aquestes tasques en l'antic local de la destil·leria d'alcohol. També entrà José Ortiz Belda, de 27 anys, fuster, que muntava les caixes de fusta que contenien les botelles, que després serien precintades amb fleix de fil d'aram; Vicente Sanz Vidal, de 20 anys, que era un company cordial i eficient, esquerrà i gran treballador; Joaquín Juan Sanchís, de 22 anys, que era el fill major de Joaquín Juan Mompó. 

Este fill treballava en les oficines, encara que el seu destí era demostrar la seua capacitació i aprenentatge en destil·lació i en fabricació de licors. En la ment de son pare estava preparar-lo perquè ell portara tot el treball comercial, però sempre davall la seua supervisió. J. Juan Sanchis comptava amb el títol de comerç de l'Escola d'Agricultura i Enologia del Llenguadoc, zona vinícola de gran reputació, i el de "Distillateur-licoriste, fabrique l'alcohol et fabrique des liqueurs", estudis que havia realitzat en els germans maristes de Montpeller i que l'Escola Superior de Lió havia validat. Coneixia, doncs, el món de les destil·leries i la fabricació de licors gràcies als seus estudis, i ara havia arribat el moment de posar-los en pràctica en el negoci familiar. 

La vella màquina d'escriure de principi del s. XX segueix a l'oficina en la actualitat. Foto: Noelia Vidal

De moment, Joaquín Juan Sanchis començà a administrar i a portar la part comercial en constant contacte amb son pare i davall la seua observació. Començà amb l'obertura de comptes a clients, realització de factures i tall de guies d'alcohols, tant a granel com embotellats. Ja en la primavera de 1914 isqué de viatge amb el senyor Llovet i al maig es reorganitzà tot el referent als viatges dels representants. Al juny començaren les destil·lacions de l'alambí a foc directe i al bany de María, en les quals va ser present l'operari Rafael Martí. J. Juan Sanchis començà a elaborar ell mateix alcoholats, licors i aiguardents i va aprendre de son pare la preparació de gebrats. El pare també lí ensenyà el modo de fer ele xarops simples, la seua aromatització directa per alcoholats, essències i colorants, així com la preparació de les orxates de xufa i ametles, que tanta fama donarien amb el temps a aquesta fàbrica. Altres licors amb què hagué d'experimentar van ser la "Nuez de Kola", per a la qual aprengué a preparar el colorant a base de sucre cremat, el xarop de sarsa, els conyacs, el licor de café i moka, etc.

L'antic alambí emprat per Joaquín Juan Sanchis. Foto: Abel Soler

Aprengué l'ús de l'alambí de bany de Maria i la seua utilització en els destil·lats més delicats, com el café o la moka. Sobre el café, hem de dir que l'adquirien en sacs i, després de torrat i mòlt, es posava a macerar i es destil·lava; les arrels de sarsa es trituraven i després es posaven en infusió i s'abocaven en un calderet al bany de Maria, s'hi agregava un poc de sassafràs mòlt i es tenia en inici d'ebullició de huit a deu dies, al final dels quals es tapava amb pasta el capitell de l'alambí i es destil·lava lentament a foc suau. Amb dos litres de destil·lat s'aromatitzaven cent litres de xarop. Alguns productes interessants eren el licor "Lluvia de plata", que era una imitació de l'aiguardent de Danzig. En embotellar-lo s'hi afegia alguns trossets de paper de plata. També, el licor "Perfecto Amor", que es componia de licor de cireres i era molt popular a Lorena i Montpeller. Un altre era el "Curasao" d'Holanda, que estava fet amb corfes de taronja dolça i amarga, que es deixaven en infusió durant quinze o vint dies i després es destil·laven al bany de María. Per a elaborar la ginebra es maceraven i es posaven en infusió les baies de ginebra. Posteriorment es col·locaven en una reixeta i es feien al bany de Maria durant tres dies, en el punt conegut com a inici d'ebullició. Transcorregut aquest temps, es procedia a la destil·lació i amb aquest preparat s'elaborava la ginebra. L'absenta, per el seu compte, comportava un procés semblant a l'anterior però utilitzant com a ingredient les flors de donzell.

Diploma de la Exposición Universal de Alejandría (Egipto), any 1902. Foto: Abel Soler.

També una bona maceració aconseguia extraure el sabor concentrat de la maduixa. Es posava un saquet de llenç amb cinc quilos de maduixes, (llavades i tallades, en maceració durant tres dies en una composició de quaranta-cinc o cinquanta graus d'alcohol. Es removia el saquet i es premia suaument a fi de tractar d'extraure'n tot el sabor, i l'últim dia es premsava. El líquid resultant es posava en un recipient separat, ja que posseeix partícules i hauria de ser filtrat per a mesclar-lo després amb la resta. Havia de tastar-se el xarop fet ja acidat per a saber quina quantitat d'aquest preparat caldria dissoldre per a obtindre 100 litres de xarop de maduixa, de grosella o de móra roja.

El licor de camamilla es preparava amb flor tallada de camamilla, de la varietat romana de la Mariola, de flor gran. Una vagada neta, es col·locava en un barril xicotet desculat amb una bona tapadora. S'hi afegia aigua bullint, i així es remullava tota la camamilla. Es tapava bé el recipient i, quan estava fred, s'hi afegia alcohol. S'agitava durant un període que anava dels deu als quinze dies, se separaven les herbes del líquid, es filtrava i premsava, i després es mesclaven les dues qualitats aconseguides. Amb quatre litres d'aquesta mescla s'arribava a aromatitzar cent litres de xarop.

Durant els anys 1915 i 1916, Joaquín Juan Mompó desmantellà i vengué tots els utensilis que tenia en la destil·leria d'alcohol i donà de baixa la indústria com a destil·ladora d'alcohols vínics. A més, adquirí un alambí d'entre 200 i 225 litres per a destil·lar aiguardents, l'instal·là en la fàbrica i el donà d'alta. Aquest funcionava a foc directe, amb el seu corresponent serpentí de refrigeració d'aigua corrent i desaigüe en el pati de la fàbrica. La condensació del vapor i el seu pas a líquid s'arreplegaven en uns depòsits que encara estan instal·lats en el pati.

En aquella època, el fort de la fàbrica eren els anisats o aiguardents dolços i secs, per la qual cosa calia destil·lar com a mínim tres vegades per setmana. D'açò s'encarregava Rafael Martí Sanz, pràctic en l'alambí perquè havia treballat ja en la destil·leria d'alcohol de Juan Mompó, però desconeixedor de la fabricació de xarops simples i orxates de xufes i d'ametles, que ara ocupaven el segon lloc en el treball de la fàbrica. Era, al seu torn, home de confiança i encarregat del personal de fàbrica.

El llibre-formulari que es conserva conté els productes que s'elaboraven: licors a l'essència, ratafies, ponxos, conyac, bitter, ginebra, rom, xarops de café, codonys, gínjols, cireres. Les fabricacions es preparaven amb infusions aromàtiques i colors per als licors, seguint un formulari que detallava el procés per a l'obtenció de tintures o colorants. En la pàgina 54 es llig la fórmula del "Anís Celestial", i en la pàgina 55, la de la "Crema Oriental". No hi figuren les fórmules del "Anís Ayelo" ni de la "Kola Coca" de tot això deduïm que el dit formulari s'elaborà abans de 1903, quan patentaren la "Nuez de Kola Coca", un producte de què se sap que ja era preparat el 1895 i que va ser registrat en veure la bona acollida que tenia entre els clients. No obstant això, en un formulari de 1909 ja figura com una crema el "Licor d'Nuez", amb el seu alcoholat, però segueix sense figurar el "Anís Ayelo". Hi ha etiquetes amb l'anagrama d'Aparici, Sanz i Ortiz amb el nom de "Anís Ayelo", però com a aiguardent sec, producte que té una venda mínima. Potser per aquesta causa llavors no el patentaren.

La primitiva fàbrica estava en un local, en règim de lloguer ja que era propietat del marqués de Malferit, situat en el carrer de l'Hospital, que era molt important en aquella època, perquè hi havia la casa de la vila, les escoles i l'hospital. El marqués utilitzava aquestes cases com a magatzem de les primícies o part proporcional a la recol·lecció de les collites del camp (foren garrofes, dacsa, olives o raïm) que els agricultors, com aparcers o arrendadors, havien de pagar-li. Enfront del palau encara hi ha un carreró, el carrer de les Primícies, on estigué el taller amb el seu trull. Ambdues cases estaven separades per sitares i tenien porta principal a la plaça de Sant Joaquim i eixida posterior al carrer de Sant Antoni. El nou local limitava amb una altra casa habitança que conservà el marqués, que al seu torn afrontava amb l'almàssera del marqués pel sud, amb la plaça de Sant Joaquim per l'est i amb el carrer de Sant Antoni per l'oest.

Del formulari que feien servir es dedueix que comptaven amb un alambí mixt, o siga de destil·lació directa a foc o al vapor (bany de María), amb una cabuda d'entre quinze i vint-i-cinc litres, per a obtindre els destil·lats i, posteriorment, treballar en fred. Aquest tipus d'elaboració, que es coneix com ratafies, es compon d'alcohol, infusió o maceració i aigua. En tot el formulari no es fa menció del "Anís Celeste", ni de la "Kola Coca", ni del "Anís Ayelo". I fa la impressió que està tret d'algun formulari monacal. Les distintes fórmules són per a vint o trenta litres, la qual cosa ens fa pensar que devien posar diàriament en funcionament l'alambí, i fins i tot en ocasions més d'una vegada, ja que de cada una de les destil·lacions podien obtindre entre quinze i vint litres de destil·lat per a aromatitzar xarops i licors.

Plànol de la fàbrica

Sobre l'estructura de la fàbrica cal recordar que en quedar-se Joaquín Juan Mompó el negoci, i comptant ja amb les dues cases llogades al marqués, disposà assolar de primer els barandats intermedis, com s'aprecia en el pla que adjuntem. L'estança marcada amb un 1 es correspon amb l'edifici que el marqués havia llogat als fundadors de la destil·leria (Aparici, Sanz i Ortiz). L'assenyalada amb el número 2 va ser la que posteriorment llogà Joaquín Juan Mompó, que obtingué permís del marqués per a reestructurar les dependències a fi de adequar-les al treball de la destil·leria. L'any 1915 la fàbrica quedà distribuïda tal com s'observa al plànol. Hui en dia es conserva quasi de manera idèntica.

Ias, d'Aielo seràs... i no t'enganyaràs

De tots és sabut que la manera de parlar caracteritza els pobles i ens diferencia uns d’altres. A banda de la llengua estàndard o institucionalitzada, està la parla col·loquial que és l’espontània, que en alguns termes té la facultat d’identificar-nos com a poble.

Quan parlem entre coneguts, en un ambient de confiança, utilitzem expressions molt arrelades que s’hereten de pares a fills o que es copien de la parla general del carrer i això és un fet que no es pot evitar.

Hi ha persones que les diuen més que altres, però cap persona s’escapa, i poca gent pot dir “jo no ho he dit mai” .

Els habitants de la comarca de la Vall d’Albaida tenim clar quina és l’expressió que majoritàriament es diu en cada poble, segurament com en el cas d’Aielo sense conèixer la raó ni l’origen, però la tenim assumida i és moltissima gent qui la té incorporada a la parla habitual. Es curiós com entre pobles veïns, moltes vegades ens reconeixem d’on som només escoltar l’expressió característica o l’entonació emprada en una conversa.

Sense entrar en un recompte de les altres expressions que es diuen als pobles que ens envolten, este moment anem a dedicar-lo al nostre IAS! o IOS!, i pose el nom de les dos expressions perquè en realitat no sabem com és diu. Fins i tot tenim dubtes després de deliberacions i debats sobre el tema.

Esta polèmica ens va sorgir mentre preparàvem el llibre de fotos “Aielo de Malferit. Imatges de vida”,  així que decidirem fer un  “treball de camp” i que la mateixa gent d’Aielo ens donara la resposta. Però el resultat va ser adonar-se de les continues vacil·lacions a l’hora de dir-ho.

Vosaltres mateixos ho podeu vore i escoltar, vosaltres mateixos ho podeu jutjar i després...que cadascú diga el que vulga: IAS o IOS!... i que siga per molts anys.

Mariló Sanz Mora

Gent d'Aielo de Malferit, de totes les edats i condicions, pronunciant l'expressió característica per la que som coneguts en tota la Vall d'Albaida.  Video fet per Rafa Morant i Mª Jesús Juan. Muntatge: Rafa Ortiz.

Recuerdos de un médico de Ayelo de Malferit (III)

D. Raimundo, ya jubilado, en su despacho.

Así pues, el día 2 de febrero me decidí a ir a Ayelo para conocer el pueblo. En este primer viaje me acompañó mi hermano Antonio, con el fin de ayudarme en lo que pudiera y responder de mí ante el Ayuntamiento si hubiera sido necesario, ya que tenía el grado de oficial por haber luchado en el bando nacional.

Tomamos en la calle de Bailén el autobús de "la Concepción" que cubría la línea de Valencia a Onteniente, y nos sentamos en los asientos de primera dispuestos a realizar el viaje ( hay que decir que por entonces existía primera y segunda clase en el autobús, siendo los de segunda unos bancos de madera en los cuales los viajeros podían ir sentados en ambos sentidos). Tras más de tres horas de viaje, y una vez pasado el puerto de l'Ollería, nos fuimos acercando a nuestro destino con el deseo de ver el pueblo aparecer tras alguna curva de la carretera; aunque lo cierto era que, por entonces, el pueblo apenas se veía desde sus proximidades por la gran cantidad de algarrobos que había, y tan solo la presencia de alguna casa de campo (como la masía de Buenavista) podían hacer pensar en la cercanía de algún pueblo. Por fin el autobús entró en la población y se detuvo en la plaza del Hostal, que era donde por entonces tenía su parada. Mi hermano y yo bajamos y nos dirigimos directamente al Ayuntamiento.

Allí en el Ayuntamiento, aparte del secretario, estaban los funcionarios de entonces que eran Rafael, y Ricardo "el de teléfonos", esté último mutilado de un brazo como consecuencia de una herida que había tenido en la guerra; ellos nos dijeron que el alcalde no estaba en esos momentos, así que estuvimos esperando un rato hasta que finalmente llegó. Tras saludarle y explicarle el motivo de nuestra visita, tuvimos la satisfacción de ver que D. Miguel Colomer se mostraba en todo conforme en que yo ocupara dicha plaza de médico en el más breve plazo posible de tiempo, así que quedamos en que en dos o tres días regresaría con el correspondiente nombramiento de la Jefatura de Sanidad. Al salir del Ayuntamiento preguntamos al alguacil (que creo recordar era Miguel) sobre algún lugar en el pueblo en el que pudiera alojarme a mi vuelta, y nos acompaño primero a casa de "Lluiset", en donde no había habitaciones disponibles y luego al hostal de "Concha", que sería donde finalmente acordé que me quedaría. Tras realizar estas gestiones, mi hermano y yo regresamos a Valencia.

Plaza S. Engracio o "del Hostal" en los años 50. Llamada así por el Hostal de Concha, donde R. Goberna estuvo hospedado durante sus dos primeros años en Ayelo. Fotografía: Arxiu Fotogràfic Biblioteca Degà Ortiz.

El día 5 de febrero por la tarde volvía, pues, a Ayelo dispuesto a quedarme, ya que traía mi nombramiento como médico interino. En el hostal, Concha me acompañó a la que sería mi habitación durante bastante tiempo: estaba en el primer piso, y tenía la ventana que daba a la plaza. Al día siguiente por la mañana fuí de nuevo al Ayuntamiento con el fin de presentar mi nombramiento; allí, nos sentamos D. Miguel Colomer y yo y comenzamos a charlar, y recuerdo que en un momento de la conversación D. Miguel me preguntó que donde había estado anteriormente y de donde venía, "yo vengo de la cárcel" le respondí, "!cómo!" exclamó al tiempo que se incorporaba de su asiento, "bueno .... bueno..., ha hecho bien en decírmelo, ya que de todas formas me hubiera enterado" terminó diciendo; luego, continuamos hablando sobre las condiciones de la plaza de médico que iba a ocupar, y al despedirnos nos dimos amigablemente la mano. Aquel día, pues, comenzó mi ejercicio profesional como médico de Ayelo del distrito segundo, ya que el pueblo, a efectos de las dos plazas de médico, estaba dividido en dos distritos según el vecindario y las calles, y, del primer distrito se ocupaba D. José Juan Requena.

   

Yo necesitaba un sitio donde instalar mi clínica, así que, según creo recordar, cuando salí del Ayuntamiento pregunté sobre esto al referido alguacil, el cual me dijo que creía que Víctor Reig podría alquilarme una planta baja en la calle de la Iglesia nº22. Fuí a hablar con él, y llegamos al acuerdo de que instalaría mi clínica en la planta baja de aquella casa, mientras en el piso superior continuaría viviendo el canónigo D. José García que así lo hacía cuando estaba en el pueblo. Allí estuvo, por lo tanto, mi clínica durante todos los años en los que ejercí de médico en Ayelo.

Planta baja en la c/ Iglesia,22, donde R. Goberna instaló su clínica.

También hice aquel mismo día una visita a mi compañero en las tareas médicas José Juan Requena, así como a María Requena, que era la comadrona, y a Rafael Liñana, que era el farmaceútico y tenía la farmacia en la misma plaza del Hostal; respecto al veterinario, al que conocí días después, era Leopardo Espeleta, el cual residía en Onteniente. Naturalmente, preguntando me enteré de que la plaza de médico que yo iba a ocupar había pertenecido a D. Vicente Albelda, el cual había sido separado de la misma después de la guerra como represalia por su actuación política; yo me propuse hacerle una visita a Carcagente (adonde se había trasladado con su familia) en la primera oportunidad que tuviera con el fin de presentarle mis respetos, como efectivamente así lo hice poco tiempo después.

Si mi memoria no me engaña, mi primera actividad como médico en Ayelo consistió en realizar, juntamente con mi compañero José Juan Requena, una vacunación a los niños del pueblo (probablemente contra la viruela); y en cuanto a pacientes, creo recordar que una de mis primeras visitas fue la que hice a casa de Dolores "la Marres" que vivía por el "Raval", la cual tenía una niña enferma.

Una vista del interior de la clínica.

También recuerdo una anécdota divertida que me ocurrió durante estos primeros días de mi trabajo de médico en Ayelo: estaba yo en el hostal, cuando en eso llegó Matilde "la Serra" diciendo que su marido Estanislao se había herido con una "destral" yo no tenía ni idea de lo que podía ser aquello con lo que se había herido Estanislao, así que tanto Matilde, como Concha, me lo intentaron explicar, pero yo no acababa de hacerme una idea del instrumento en cuestión, hasta que Concha me dijo que esperara un instante, volviendo al cabo de un momento del corral con un hacha en la mano, y diciendo con firmeza que con aquello había sido.

Ni que decir tiene que en Ayelo, como en el resto de España, existía entonces mucha pobreza y se pasaban muchas privaciones. Entre los dos médicos teníamos alrededor de, nada menos, unas 150 familias de beneficiencia; ya que los jornales en el campo eran pocos, de tal forma que los únicos trabajadores con cierta estabilidad eran los privilegiados que trabajaban en la Clariana (fábrica a la que se acudía entonces generalmente a pie a través de lo que se llamaba "la cadeneta de la séquia" o en bicicleta por la carretera), o en alguna otra fábrica de Onteniente. No existía, por supuesto, ni seguro de enfermedad, ni pensiones, ni nada de esto.

Hacia finales de los años 40. De derecha a izquierda: el juez Requena, Ferrer Camarena, Enrique Requena, yo mismo y un amigo del que no recuerdo el nombre.

Muchas casas del pueblo no tenían por entonces desagües a ninguna red de alcantarillado, y a lo sumo tenían un "pozo ciego" en el corral; tampoco disponían, la mayoría de ellas, de agua corriente, y tenían que ir las mujeres con los cántaros a las fuentes (a este propósito recuerdo muy bien a "Camila", que cobraba un chavo por esperar el turno para llenar el cántaro); asimismo, las instalaciones eléctricas, aparte de los continuos cortes en su suministro por las restricciones, eran muy deficientes y antiguas. A todo esto había que añadir el que en las tiendas no había casi nada, escaseando de esta forma los alimentos básicos, de lo cual se aprovechaban algunos. Por todo ello, pues, había un general sentimiento de temor en la mayoría de la población.

La misma farmacia de Liñana estaba muy desabastecida, hasta que, poco a poco, fuimos pidiendo algunos productos de los que se fabricaban en España por los escasos laboratorios que entonces había (laboratorios Gamir, Robert, Bayer, del Dr. Andreu, y algún otro que no recuerdo); y sobre todo nos íbamos defendiendo con algunos específicos, y las fórmulas magistrales que yo le solicitaba, ya fueran en solución, sellos, o preparados para su aplicación dermatológica.

.../... continuará

Raimundo Goberna. Opúsculo publicado por el Ayuntamiento de Aielo de Malferit en 1990. Las fotos de las que no se indica procedencia son de Fernando Goberna.