La matraca és un
instrument musical de percussió, concretament una caixa de ressonància, utilitzada
en les esglésies per cridar als fidels substituint els tocs de campana en els
oficis de Dijous i Divendres Sant.
La matraca mesura uns 80 cm d’alçada, és de fusta, té 4 ales en forma de creu i 16 maces. Quan gira, les maces o martellets colpeixen
les ales produint un soroll intens, fort, sec i repetitiu, que sols s’escolta
estos dies sants.
La matraca d’Aielo
va deixar de tocar-se cap a la dècada de 1960. Va ser abandonada i es quedà en estat
ruïnós en el campanar. Hi va estar uns anys fins que fent unes obres de millora en el campanar i per un descuit,
la baixaren i la tiraren en companyia d’enderrocs i brutícia de les obres com si
fóra una deixalla més. Hi es va quedar, junt a un garrofer situat en el solar
que aleshores hi havia enfront de la guarderia i que actualment està ocupat pel
col·legi Sant Josep de Calasanç. Els obrers no s’adonaren de l’antiguitat i la importància
d’este antic i simbòlic instrument que hi havia entre les runes.
Sortosament, José
Ramon Juan, en aquells anys, dècada de 1990, sent funcionari de l’ajuntament i fent
les funcions de cap de jardineria, la va veure un dia junt a les runes. Jose
Ramón la va reconèixer perquè durant uns 10 anys sent acoliquet solia tocar-la cada
Divendres Sant seguint els ensenyaments dels sacristà Juanito Dordá.
Jose Ramón, conegut
com Pepe Pelletes, no s’ho va pensar
dues vegades. Fora d’horari de treball, l’agafà recollint totes les peces i
trossets que hi havia per terra perquè volia reparar-la.
La va portar al seu
xalet per veure-la amb deteniment. Li faltaven els martellets per a que sonara,
era com una creu, com una aspa. Va tindre la idea de preguntar a l’escola
taller instal·lada en la fusteria del Gallo, si podien arreglar-ho, però el
director a càrrec del taller li respongué que desconeixia l’instrument, afirmant
que mai n’havia vist cap semblant i no sabia ni com funcionava. El primer intent de buscar restaurador va ser
un fracàs.
 |
| Pepe Juan i Joaquin Albiñana Nacher |
Després va anar al
taller de "Hermanos Albiñana", els Pantorres, a l’Olleria. Pepe sabia que
eren tres germans, Pepe, Joaquin i Emilio Albiñana Nacher, encarregats de la matraca de l’Olleria, de tocar-la i mantenir-la.
I va encertar el lloc. Hi va ser restaurada dignament i de manera artesanal, donant-li
el prestigi que li corresponia a este antic instrument. Els Pantorres eren uns
experts i a més a més confirmaren que
era la matraca més antiga de tota la Vall d’Albaida. Esta informació està igualment
corroborada per l’especialista i estudiós campaner Sergi Gómez.
La restauració
li costà a Pepe 12.000 pessetes i foren moltes persones les que s’oferiren per
ajudar-lo econòmicament, però ell agraït, va rebutjar l’ajuda argumentant que era capritx seu i volia córrer amb totes les despeses. Després, ja restaurada la va tornar a
l’església de manera altruista. No volia res a canvi, deia que li “donava
consciència vorer com l’havien tractada”, segons les seues paraules. La
satisfacció era veure-la quasi nova després d’haver-la salvada dels enderrocs.
El següent pas
era tornar-la a instal·lar al campanar. La instal·lació requeria d’uns
preparatius: es necessitava, entre altres coses, buscar la grua d’Amadeo Segura
o comprar maroma. De la ferreteria Enfi, Pepe compraria una maroma ben llarga
perquè havia d’arribar més amunt de la primera sala del campanar junt a la
torreta on antigament també estava la històrica sirena eliminada en la mateixa
obra que tragueren la matraca.
 |
| Julio Ferro, Juan Dordá i Pepe Juan |
Mentrestant es
feien els preparatius, i durant unes setmanes, la matraca va estar exposada
dins de l’església, col·locada damunt d’un aparell de ferro fet per Julio
Ferri. El primer dia que l’exposaren per primera vegada, s’ajuntaren persones
afins que sempre havien estat interessades en el tema de la recuperació de la
matraca, com Juanito Dordà, Pepica Colomer o Carmen Soler i amb unes pastetes
celebraren la donació.
A continuació, quedava
preparar el lloc definitiu en el campanar. Pujaren i engrassaren unes llandes
on es recolzava la matraca. La grua elevaria la matraca dalt del campanar. Pepe
va passar la maroma pels forats fets amb colls de garrafes, arribant la maroma
fins a la mateixa porta d’entrada al campanar.
El capritx de
Pepe ja estava complit, ja havia deixat la matraca restaurada a l’interior de
l’església per a que fidels i poble en general l’admiraren i pogueren tornar a
escoltar i recordar eixe so tant peculiar i propi dels dies de Setmana Santa,
un so que s’escoltava quan la resta de campanes emmudien pel dol per la mort de
Jesús i que no paraven fins a la nit de Glòria.
Pepe encara recorda
actualment quan van escoltar per primera vegada el so de la matraca restaurada.
Va ser molt emotiu. Hi estaven el retor Don Antonio Ferrero i Juanito Dordà, el sagristà, que va explicar com
funcionava i Don Antonio va tindre
l’honor de tocar-la.
 |
| D. Antonio Ferrero i Pepe Juan |
Durant uns anys,
va ser Pepe l’encarregat de fer-la sonar fins que ja li resultava complicat
tocar-la i alhora estar participant en els actes organitzats per la Confraria,
com ell mateix diu: “No pots anar a missa i revoltejar les campanes”, així que li va demanar
al retor que buscara alguna persona que es fera càrrec i el substituira. I en
este punt s’hi troba, esperant algú que la toque en Setmana Santa. La matraca
es toca des de baix, no cal pujar al campanar, al tocar-la fa mitja volta i els
martellets repiquen sobre la fusta, es torna a estirar la corda i els martells
torner a repicar fent un crac, crac... Pepe va recuperar un instrument amb un
so musical característic.
És una llàstima que
després de tant de treball, actualment la matraca torne a estar muda. Esperem
que algun dia de nou sone. Ho llencem
com un repte per a la nova presidenta de les festes de Setmana Santa:
aconseguir posar en marxa la matraca. Només per l’esforç altruista de
recuperació tan gran que va fer el confrare Pepe Pelletes, deuria fer-se. Així
el poble d’Aielo recuperaria, de nou, la
tradició pasquera d’escoltar el so campaner característic.
Mª
Jesús Juan
Mariló
Sanz Mora
Dimecres de cendra 2018
