Es trau a la llum en este apartat el llibre “MALNOMS D’AIELO DE MALFERIT, mante... i tu de qui eres?”, amb la finalitat de donar-li una difusió més allà d’Aielo a este complet estudi editat ara fa sis anys per la Biblioteca Degà Ortiz i Sanz i del qual el blog es va ocupar fa mesos fent una ressenya.
Amb les noves tecnologies s’amplia la manera de llegir, els llibres de sempre els podem tindre amb nous formats i a l'abast de qui tinga conexió a la xarxa d'internet, és el que anem a fer amb "Malnoms.... ". També es pretén revisar i actualitzar aquell exhaustiu treball amb possibles noves aportacions de les persones d’Aielo que poden saber algun aspecte més de l’origen del malnom o tal volta en saben d’algun que no apareix al llistat.
Per la qual cosa el llibre eixirà per parts i després dels primers capítols que aborden la intencionalitat de les autores i l’origen en general dels malnoms i dels quals es va fer un resum a la ressenya, apareixeran altres aspectes com la metodologia emprada o l’estudi formal, lingüístic i fonètic, per acabar presentant, a poc a poc, els malnoms seguint un ordre alfabètic.
······0000000······
MALNOMS D’AIELO DE MALFERIT
mante... i tu de qui eres?
per
Mariló Sanz i Mª Jesús Juan
INTRODUCCIÓ
En la majoria de poblacions menudes com és Aielo de Malferit, tothom es coneix. Este fet era més patent antigament, quan el nombre d’habitants era menor i la totalitat de les persones que hi convivien eren nascudes al poble. Tots els aieloners treballaven i vivien colze a colze, junts dia a dia, i els qui no, que residien fora, venien, sovint en estiu, a passar temporades llargues amb les seues famílies.
De tots és sabuda la “curiositat general” dels habitants d’un poble per conèixer a tot el que hi viu. De la gent que habita una localitat se sap tot perquè són familiars, amics o veïns i si hi ha algú de qui no se sap res, no hi ha cap inconvenient a preguntar-ho. Quin xiquet o jove d’Aielo no ha sentit alguna vegada allò de: mante...i tu de qui eres? Esta frase típica que es remunta a molts anys enrere, amb la qual es pretén escodrinyar el llinatge de l’interrogat, suposa sempre el començament d’un grapat de preguntes que acabaran descobrint els malnoms no sols del pares, sinó de tots els avantpassats més recents. Seguirà la conversa recordant unes anècdotes o succeïts sobre la família del preguntat que corroboraran que s’ha encertat en el llinatge. I per últim s’acabarà fent un examen exhaustiu de com s’assembla el preguntat amb la persona en qüestió.
 |
Kiko "el Pesaor". Any 1951 |
Entre la gent de més edat, els malnoms suposen la manera més ràpida de saber qui és un individu, actualment encara s’utilitzen per tal de designar a qualsevol o per a dirigir-se a algú. Quan es pregunta a una persona major sobre qui és la família que porta un malnom, de vegades, es curiós escoltar en l’explicació malnom rere malnom, sense estar presents en cap moment ni els noms propis ni els cognoms filials de cap de les persones esmentades.
Esta tradició tan nostra i tan arrelada a la vida dels pobles, també portava a batejar llocs, carrers, paratges del nostre municipi...Passava abans i continua en l’actualitat. Sovint es creen renoms a places o carrers, que en ocasions acaben per substituir el nom original. La gent jove també utilitzen malnoms entre ells, de vegades deixen de costat els heretats procedents de la família i en creen d’altres seguint un codi personal entre els amics. Siga com siga, este apartat no és el nostre objectiu. Nosaltres ens referirem en tot moment als malnoms antics, els que es coneixen des de ja fa anys, els transmesos de pares a fills i que corren el perill de desaparèixer. Concretament parlem dels malnoms utilitzats pels aieloners des de finals del segle XlX fins a mitjan segle XX.
 |
Manolo "Bufes". Any 1920 |
Amb tot, pretenem recuperar part de la nostra història local. Potser siga pretensiós voler que este llistat quede com a patrimoni popular lingüístic del nostre poble. Primer perquè som conscients que de segur falten molts malnoms, ja que no és fàcil fer-ne un llistat complet. Així com també és difícil abordar de manera rigorosa l’aspecte fonètic o lingüístic, perquè hi ha vacil·lacions en la pronúncia d’alguns malnoms utilitzats. Malgrat les dificultats, es feia necessària la recopilació perquè encara que cada família d’Aielo porte un o dos malnoms, no hi ha, a hores d’ara, cap registre fet i publicat. Era una tasca pendent i urgent, abans no fóra massa tard. Enaltim la conservació de les nostres tradicions populars i donem valor a la informació treta de la transmissió oral, una informació que per a validar-la hem contrastat i verificat escoltant-la per boca de moltes persones.
Hauríem de fer un esforç perquè els malnoms dels pobles no s’oblidaren, atés que porten imprès un univers cultural que ens parla del món obrer, cultural o religiós i ens mostren informació i detalls dels veïns. Malauradament alguns d’estos sobrenoms es perden amb el pas del temps i són substituïts per altres, és un fet que no es pot evitar i que alhora enriqueix la cultura popular del futur. Així en tenim, de recent creació, alguns com Alcoiana, Demí, Volqui, Pilón, Caramelo, Pàmpol, Brossa, Bar Nou, Buaneta, Cabra, Romualdeta...
El que està clar és que els malnoms són per als pobles i per a la comarca un símbol d’identificació col·lectiva. A més a més, el seu estudi hauria de ser el punt de partida del vertader coneixement de la llengua que s’ha de fer a partir de la parla real, de la llengua en estat pur i col·loquial.
 |
Salvador "Botja" i una amiga. 1930 |
ORIGEN GENERAL DELS MALNOMS
Els malnoms han estat utilitzats des de temps immemorials per identificar els membres d’una família i han estat emprats per totes les cultures.
Antigament, era quasi obligat per poder conèixer i designar les persones utilitzar el seu malnom. Sorgiren per poder diferenciar els noms i cognoms que sovint es repetien a una localitat. Els malnoms es crearen en un ambient col·loquial, sense seguir les regles de la llengua culta i que tendeixen a fer curt el nom o a transformar-lo sense haver d’utilitzar el nom i el cognom. El que si es pot dir és que els motius bàsics que porten a la creació dels malnoms en cada persona són fonamentalment de tres tipus: culturals, de caràcter i anecdòtics. Els motius culturals són els que pretenen establir un vincle amb la tradició i amb els costums, treballs o hàbits de les persones. Els motius de caràcter s’instauren basant-se en els aspectes físics o morals de qui es parla. Els malnoms anecdòtics són els més nombrosos, qualsevol cosa dita, qualsevol succeït és motiu suficient per a l’elaboració d’un malnom que, tal volta, es transmeta de generació en generació.
 |
Conxa "l'Agrera" i Dolores. Any 1915 |
Siga com siga, els malnoms són un fet lingüístic existent, popular i que analitzant-los expliquen molt, no sols de les persones que el porten sinó del lloc d’on són. Els malnoms que es refereixen a oficis expliquen quins treballs existien al poble, alguns desapareguts, d’altres no. Analitzant-los es pot fer un esbós de la base econòmica que imperava en un temps en concret i que amb els anys de segur ha evolucionat i canviat. Dels malnoms es pot deduir la qualitat lingüística en la parla de la gent del poble o el grau de castellanització que la zona tenia, atés que els malnoms sorgeixen, com ja s’ha dit, del llenguatge col·loquial. A més a més, entre altres coses, el recompte deixa entreveure moltes vegades el percentatge aproximat de gent forastera que el poble tenia, perquè la majoria de les vegades a la persona de fora se li posava el malnom del poble d’on procedia. També amb els malnoms es descobreixen un grapat d’històries i anècdotes que al capdavall han estat els motius que han portat a inventar el malnom.
Tot junt ens fa aprofundir en el coneixement del nostre poble. Malauradament no sabem l’origen de tots els malnoms, en molts casos perquè han estat heretats d’algun avantpassat llunyà i la circumstància en concret que va portar a la creació del malnom, s’ha perdut en el temps i no ha estat transmesa oralment.
 |
Carolina, Elena i Julia "la Parra". Any 1920 |
És un recopilació feta basant-se fonamentalment en la transmissió oral. No hi ha documentació escrita al voltant dels malnoms d’Aielo, perquè no és esta la seua finalitat, per als usos formals ja hi ha els antropònims (noms i cognoms). En alguns casos n’hem trobat esmentats en documents antics procedents dels arxius, que ens confirmen que durant l’any en què està datat el manuscrit estudiat ja existien.
METODOLOGIA EMPRADA
Este treball és el fruit de molts anys de recopilació. Som conscients, malgrat l’esforç, que falta informació i que hem pogut incórrer en alguna errada. De segur que ens hem deixat al tinter alguns malnoms i les seues històries o anècdotes originàries. Possiblement, en algunes històries hem comès algun error. De vegades, hem hagut de destriar entre diverses versions. Són moltes les cases que hi ha a Aielo, i en cada casa, al menys un malnom. I, de vegades, diferents integrants d’una mateixa família portadora d’un mateix malnom, conten històries diferents. També, hi ha el cas que un mateix malnom es pronuncia de diferent manera. Són molts els dubtes i moltes les vacil·lacions que hem trobat. Per estes raons, tenim present que este treball és pot rectificar o ampliar.
 |
La familia de Batiste "el Segle" i Pepa "la Gabriela". Any 1930 |
Ha estat un treball encetat fa temps, una tasca exhaustiva preguntant a les famílies el perquè de cadascun dels malnoms i les anècdotes al seu voltant, buscant el testimoni oral de les persones d’Aielo de més edat que pogueren haver conegut els portadors inicials dels malnoms heretats i així poder ampliar la informació. Algunes d’estes persones, informadores desinteressades, malauradament ja no estan entre nosaltres, però ens queda el seu testimoni oral i el seu record.
També hem regirat els arxius i hem trobat malnoms en escriptures i en actes municipals, constatant així, l’existència d’alguns d’ells en el segle XIX. Quan el malnom era degut al nom propi d’algun familiar, hem pogut saber la data antiga des de la quan s’utilitzava, buscant a l’arxiu parroquial, municipal o al jutjat. També hem rebuscat i analitzat articles d’informació sobre el poble, escrits en llibres de festes, articles de premsa o revistes de la Vall d’Albaida, per tal de destriar els malnoms d’Aielo i descobrir-ne de nous.
Hem recollit al voltant de 700 malnoms. Uns són individuals, d’altres familiars; alguns molt antics del segle XIX i principis del segle XX, d’altres relativament més recents, que es remunten a la postguerra. En tot cas, hem posat de límit els anys 60,70 i tots els recopilats d’estos anys els hem guardat al calaix, perquè els hem considerat moderns.
Al llistat exposat, dintre de l’apartat de malnoms que podem anomenar no tan antics, hem inclòs alguns noms propis i cognoms de persones que estan derivant a malnom. Malnoms de fills, que són el nom propi del pare o mare o malnoms dits a hòmens o dones que són el nom propi de la parella. El temps dirà si estos noms propis i cognoms es transmeten a generacions posteriors.
 |
La familia "Cabota". Any 1925 |
Hem aconseguit reunir un bon grapat de malnoms, alguns tan antics que poca gent recorda, sols els més vells del poble que conserven bona memòria, altres també molt antics però què són recordats, encara que no siguen malnoms utilitzats en l’actualitat. I cal ressaltar com han traspassat la barrera del temps alguns malnoms, que es remunten a molts anys enrere i encara s’utilitzen actualment amb assiduïtat. Hi ha malnoms repetits, en ocasions pertanyen a famílies diferents, en altres són de la mateixa família. En alguns casos hem especificat la forma femenina, masculina o en diminutiu, en altres no, segons el cas.
Una vegada recollits els malnoms i ordenat tot el llistat alfabèticament, hem consultat el diccionari catala-valencià-balear de mossèn Antoni Mª. ALCOVER, per comprovar la grafia més normativa i alhora descobrir diferents significats que els malnoms podien tenir-hi. Cal ressenyar que en este diccionari va col·laborar com a informador, Francesc Carreres, germà del mestre D. Leonardo Carreres Liñana, (mestre d’Aielo durant molts anys), aportant moltes de les paraules utilitzades a Aielo de Malferit.
Per acabar, cal dir que malnoms n’hi ha de tot tipus, graciosos i no tant, alguns procedeixen d’herència familiar, d’altres no. Tal volta al·ludeixen a alguna característica física, ofici, paraula dita, lloc on es viu o lloc d’on es ve. En tot cas hem treballat amb molta il·lusió i demanem als habitants del poble del nap (els aieloners) que ens disculpen si hem omés el seu malnom. També voldríem que no s’ofengueren si ens hem equivocat en relatar alguna anècdota o origen; i sobretot, que no s’enfaden si hem tret a la llum algun malnom que no volien recordar.
EL MALNOM DELS HABITANTS D’AIELO DE MALFERIT
 |
Naps d'Aielo |
Aielo de Malferit és conegut per una curiosa exclamació que sovint diem els seus habitants: JAS¡. Expressió que té com a resposta immediata de l’interlocutor D’AIELO SERÀS¡
Esta exclamació és tan nostra i peculiar com el MERA¡ que diuen a Ontinyent o PUES¡ de la Font de la Figuera. Però els habitants d’Aielo, també som coneguts com naberos o els del poble del nap.
De la mateixa manera que la meitat de la gent d’un poble parla de l’altra meitat, una part dels pobles de la vall parlen dels altres. Tal volta és exagerar, però el que sí és cert és que entre pobles veïns sempre han existit unes relacions, que van de l’amor a l’odi en un obrir i tancar d’ulls. Sempre junts i sempre barallats, de vegades parlant bé i de vegades criticant. De les crítiques sorgeixen els malnoms amb els quals es coneixen alguns pobles. I així com les persones s’identifiquen amb un malnom, els pobles també.
 |
María Requena Arabí "la Comadrona" |
Els d’Aielo diem als de L’Olleria: L’Olleria PATAMANOS, L’Olleria PILLERIA o L’Olleria XIRIVIA; i els de L’Olleria ens contesten: AIELO NAP. Però per què?
L’origen no es coneix, l’únic que se sap és que els naps cultivats a l’horta d’Aielo de sempre han estat, i són, molt apreciats per tota la vall d’Albaida, la Costera i l’Alcoià. Els llauradors d’Aielo de Malferit anaven per tots els pobles venent les seues fruites i verdures i sobretot es venien els naps, que fet el fet, eren els que donaven més bon gust quan es cuinaven. A Aielo, sobretot es guisaven per fer la cassola d’arròs al forn o l’arròs caldós que s’acompanya de fesols i els gustosos naps.
Miguel Ferrándiz (Aielo de Malferit 1877-Ontinyent 1962), mestre i poeta va escriure alguns poemes deixant constància de l’apreciat nap. Els versos destriats de les Cançons per a ronda diuen així:
D’un nap molt gran que colliren,
feren allí el campanar;
i de les sobres i arrels,
en el riu feren l’Arca(da).
El nap d’Aielo té fama,
té fama de ser molt bo;
per quintars fan els encàrrecs
tots els que saben açò.
El nap d’Aielo té fama,
té fama de ser molt bo;
el que menja naps d’Aielo,
en tota sa vida es mor.
També Miguel Ferrándiz fa referència en Cançons per a ronda dels malnoms que s’utilitzaven a Aielo a principis del segle XX. Un poema mostra una anècdota que li ocorregué a un matrimoni d’aieloners format pel Llop i la Rabosa:
CRIDANT AL METGE
Un metge anà al meu poble,
molt jove encara,
que en la llengua i costums
sempre estudiara.
I a mitjan nit,
sent que cridant li deien:
“Alce’s del llit!
Vinga-se’n a ma casa,
senyor doctor;
vinga prompte i no tarde,
faça el favor!”
I ell, complaent,
s’alca, i a la finestra
se n’ix corrent(s).
-Qui eres ? – li pregunta
al que cridava.
I este: -Jo sóc el Llop
-li contestava.
-Tu el llop? Adiós!
Em fa més por encara
que un gos rabiós.
-No tinga por, sóc home
com els demés;
el Llop és un malnom,
malnom només.
I al dir així,
el metge se serena
i torna a eixir.
-A qui tens mal(ament) en casa?
-ell li diguè.
I el Llop, contestant-li:
-Mire vosté,
molt malaltosa
la dona tinc.
-La dona?
-Sí, a la Rabosa!
-Què és el que té –pregunta.
-El part deu ser.
Vaig de seguida, espera’t;
que vull saber,
recontramon,
d’un llop i una rabosa
què vindrà al món.
 |
José Ramón Martínez "Maquinero" |
En un altre poema mostra el seu desacord per la utilització dels malnoms en el poble. Entenem que com a mestre d’aquells temps, el que pretenia des de l’escola, era evitar la parla col•loquial tan arrelada. Tal volta hui en dia no pensaria igual i consideraria els malnoms com una mostra d’identitat personal. El que està clar és que, de la mateixa manera en temps passats com ara, els malnoms segons com es diguen poden agradar o no. Un malnom bonic dit de manera despectiva pot resultar ofensiu; i al contrari, un malnom lleig dit amb estima, acaba sent bonic. Així, Miguel Ferrándiz, al seu poema pretén cremar-los tots en la foguera de sant Joan. A continuació, transcrivim la part on parla directament dels malnoms:
PER A LA FOGUERA
Com la nit de Sant Joan
focs s’acostuma a fer,
a la porta de ta casa
mon folklore et portaré;
així(na) et podràs lluir
cremant noms lletjos i vells
que se diuen per lo poble
perquè no els diguen mai més.
Els malnoms que vull que cremes
són entre altres, els següents:
Àngel, Bous, Blanco, Bessó,
Bala, Baona, Blanquet,
Bodega, Bellús, Basquetes,
Bo, Borroro, Granerer,
Borreguera, Benissò,
Boix, Cucala, Barranquets,
Conill, Casilda, Coletes,
Carreno, Xorrut, Cepell,
Blaia, Culata, Cabrero,
Xorringo, Xato, Xolet,
Carriculà, De la casa,
Cocentainero, Cerer,
Dau, Coresmo, Quatrerals,
Faixa, Dindon, Cacauet,
Llorença, Serio, Cimolsa,
Selmo, Loco, Portugués,
Mariola, Molla, Nano,
Nàssia, Negrito, Palet,
Puntero, Mossú, La Punta,
Pelón, Cellut, Salomé,
Pistola, Pinyó, Pillaes,
Pelossa, Pando, Botget,
Pelili, Putxol, Penyasco,
Rapantoni, Tramusser,
Rull,Sirrema, Safanòria,
Raspo, Cebolla, Reiet,
Roc, Reverte, Regimiento,
Cigüenya, Soldat, Torrent,
Tòfol, Turballos, Cornero,
Rina, Surdo, Campaner,
Carriles, Esquilaor,
Fusero, Guatla, Gabriel,
Garrofa, Gonçales, Orfe,
Fasseüra, Jolivert,
Marrossa, Mellat, Moreno,
Mal-alma, Macoc, Mansem,
Teularí, Catxo, Cosetes,
Tontorrona i Correndeu.
Quina foguera més gran
que al teu Sant li podràs fer,
si en paciència vas cremant
malnoms, que passen de cent!
De tots els malnoms que Miguel Ferrándiz va cremar sols es salvaren: Blanco, Bessó, Bala, Blanquet, Bodega, Blaia, Cacauet, Campaner, Garrofa, Molla, Moreno, Nàssia, Rull, Reiet, Surdo, Tramusser, Xato i Xorrut.
 |
Boda de Pepa la "Fabriquera" i Rafael "Picuela". |
ESTUDI FORMAL, LINGÜÍSTIC I FONÉTIC (Aproximació)
Este apartat resulta força complicat a causa, com ja s’ha dit, de les vacil·lacions de les persones consultades en la manera d’articular el malnom. Tanmateix, es pot fer un resum de les característiques més evidents i comunes que hem trobat. També especifiquem alguns dubtes de pronúncia que s’hi donen.
Aspectes fonètics
Els dubtes en la pronunciació fonètica han estat una de les tòniques generals més habituals en un gran nombre dels malnoms, a excepció d’aquells vocables que tenen una significació clara. Un mateix malnom, l’hem sentit de diverses maneres. A la fi, la família és qui ha assenyalat la manera més adient de pronunciar-lo. Ha estat el cas del malnom Pep de l’haca, hi ha qui diu Pèl o Peu. Ara ja saben la manera correcta. És un exemple entre altres.
Hem tingut dubtes en transcriure els malnoms que inclouen b i v. Pel betacisme, cada persona pronunciava d’una manera, com és el cas dels malnoms Vasilisa o Gabira. També en la utilització dels introductors, que de vegades són emprats i d’altres no. I, per acabar, cal dir que hem apreciat algun malnom dit en castellà o en valencià de manera indiferent. Per exemple: Hombre del rifle o Home del rifle.
Així, en definitiva, els aspectes fonètics constitueixen la part on es troben més vacil·lacions. Depèn de la persona, i de vegades del moment, es pronuncia d’una forma o d’altra. Tanmateix podem generalitzar uns aspectes en concret:
La e atona inicial > en a ...Ancisam > encisam, anguerino > enguerina, amblanquinadora > emblanquinadora
Pèrdua de la d intervocàlica: ballaora , pesaor
Vulgarismes, com el cas del malnom Ternetari deformat del nom Trinitario.
Assimilacions, com per exemple: Lluent > Agullent
Dissimilacions com és el cas del malnom Gecinta > de Jacinta o Peregrí > del nom propi Pelegrí, on trobem una dissimilació r>l.
 |
"Sermo" i Maria la "Fortuna". |
Aspectes formals
En l’anàlisi formal dels malnoms es troben, en molts casos, processos d’economia lingüística. Fonamentalment es fa l’afèresi i l’apòcope.
L’afèresi, és la pèrdua d’un fonema o d’una síl·laba, àtons, en posició inicial de paraula. Per exemple, el malnom Mesina > és afèresi de Setmesina , o Mingo > per Domingo.
L’apòcope és la supressió d’una part del final d’un mot. Posem per exemple Nati > malnom apocopat del nom propi Natividad.
Altres aspectes formals són:
Els introductors.
Els introductors són un element sovint utilitzat en els malnoms, bé siga de procedència adjectiva, bé siga referits a tots els elements d’una família o quan es refereixen a oficis, càrrecs...
En els malnoms d’Aielo hem trobat la utilització dels introductors el, la. Per exemple: La Beta, La Brila, la Cacaua, La Caldosa, La Cabota, El Solo, La Gadoia, La Gaia, La Mort, El Curioso, La de Millons, L’Ermitana... L’article personal és propi del llenguatge col·loquial.
També trobem, en un percentatge alt dels malnoms, com introductors la de..., el de... remarcant el lligam familiar. Estan per exemple: El d’Amàlia, El d’Aurelieta, La del Carreró, La de Don Leonardo, De la Sènia...
Es troben també malnoms amb l’introductor el de la casa... I així està: Casa la Por, Casa Canyaes...
I algun malnom trobem amb l’introductor el ti, com per exemple: el ti Fèlix, el ti Bollet, el ti Pasqual de Cairent, el ti Bobi...
Però no es podria traure el percentatge fidel de la utilització dels introductors perquè segons la persona, són utilitzats o no. Encara que sí en trobem alguns en què l'introductor no s’elimina mai, posem per exemple el malnom El Solo.
La feminització
Trobem molts casos en els quals originàriament el malnom era en masculí i al passar el malnom a una dona es feminitza. El canvi afecta tant al nucli com a l’introductor, si el té. Per exemple: La Rulla, La Surda, Torteta, La Xata, Vallaïna...
També estan els casos en què el malnom es manté en masculí i no varien, per exemple el malnom Genaro no varia a Genara. Este fet no és extensible al malnom Genaro d’altres poblacions, on sí es pot produir la femenització i dir-se Genara.
La masculinització
Contràriament a la feminització, s’hi troben els casos en què originàriament el malnom procedeix d’una dona i al passar a un home adopta la forma masculina. Generalment no es fa sovint però trobem per exemple: El Galliner
També hi ha casos que els quals el nom és femení i no varia, per exemple Mongera, en la seua forma masculina no és Monger.
Pluralització
Són els casos en el quals el malnom adopta la forma plural. Generalment quan els malnoms s’apliquen a una família i passen a ser noms de casa, es pluralitzen seguint les normes gramaticals, Així s’utilitzen anomenant a un grup de gent, per exemple: Les Tomasetes, Les Sapes, Les Tramusseres, Les Tomaques, Les Gabrieles...
Derivacions per sufixació
Altra manifestació apreciable en els malnoms són les derivacions realitzades amb l’afegiment de diversos sufixos. Els més corrents són els diminutius –et, -eta, aplicats generalment en el pas hereditari del malnom, és a dir en el pas del pare al fill o filla. Però també es troben de menys habituals –ota, o els sufixos –ico, -ica d’influència potser murciana o aragonesa. Posem per exemple: Batistillo, Benitet, Dentoles, la Guapeta, Manuelico, Mestret, Pauet, Porqueretes,.....
Es podrien incloure en este apartat els sufixos que indiquen oficis : –aor, -er, -ero-era. Són molts els malnoms derivats d’oficis que trobem a Aielo, la qual cosa és un fet normal que encara continua produint-se. Posem per exemple: El Pesaor, El Carnisser...
Malnoms compostos
Formats per dos elements que poden ser de la mateixa o diferent categoria gramatical, com per exemple: Onze Bollos, Aigua Fresca, Blanco Ros, Coixo Calores, Fati Boleta, Felo Xufa, Guarda Àngel, Mig ull, Moreno Bufes, Panxa Ampla, Set Cadenes, Xato Boto....
També en trobem compostos units per un nexe. Baix del Sant, Casa el Pic, Fill del Segle, Llarg de Cinto, Pel de Sac, Peu de l’haca, Roig de Juana, Rull de Mas, Ull de Pèsol...
Estes fórmules compostes de vegades s’expressen mitjançant una expressió més completa, i així la seqüència es fa més llarga. Posem per exemple: El de Fermin de Pina.
Influx foraster
Es troben al llistat una quantitat nombrosa de malnoms en castellà: Basurero, Boca de Rayo, Caminero, Corazón, Cubano, Garbancito, Habanero, Hermano, Hombre del Rifle, Indio, Morcilla, Veneno...
També se’n troben alguns que barregen valencià i castellà, la qual cosa denota la parla col·loquial d’on procedeixen. Per exemple: Bessó de Sierra, Blanco Cabeça, Mig Cuerno...
 |
L'Esmolaor venia tisores i esmolava ganivets. Foto: Google Imàtges. |
COM EREN CONEGUTS ELS VENEDORS FORASTERS
Este apartat pretén recordar els venedors ambulants que sovint anaven venent els seus productes pels pobles. Eren transeünts, nòmades que periòdicament acudien als poble per guanyar-se la vida. Alguna gent d’Aielo anava a altre pobles i altra gent dels pobles del voltant hi venien. Cadascú feia el que podia per guanyar-se el pa de cada dia.
També podem incloure els qui venien a apanyar coses. Ja poca gent recorda els seus crits anunciant el que reparaven o el que venien, sols la gent gran té guardada en la memòria esta part de la història. En l’actualitat, els venedors ambulants continuen mercadejant, però ara estan agrupats als mercats. No és el mateix.
-El ti Roget de la Regalíssia, venia purets de regalèssia i alhora arreplegava pells de conill.
-El venedor d’arrop i talladetes.
-L’Allero: l’aller anava pels carrers venent alls tendres i dient: Ehhh¡ l’allero, qui vol alls tendres?.
-L’Esmolaor, que venia tisores i esmolava ganivets dient: “L’esmolaoor! esmole tijeras, cuchillos, que llevó la piedra esmoladora”.
-El Paraigüer, apanyava paraigües trencats.
-El Granerer: cridava: “el granereeeeer....”
-El Calciner: anava pels carrers al crit de: “qui vol calç, xiques?”.
-El Somierer: el somierer, apanyava somiers i catres vells.
-El Xellero: era de Xella i venia al poble per a comprar oli.
-El Llanterner: apanyaven llibrells
-El ti López: venia xocolate de la marca López
-Els porquerisos: venien porcs per a la matança.
-El Pellero: anava pel carrer comprant pells de conill.
Mariló Sanz i Mª Jesús Juan
Mariló Sanz i Mª Jesús Juan. Llibre publicat en la col·lecció "Biblioteca Degà Ortiz i Sanz" en abril de 2005. Fotografies: "Arxiu Fotogràfic Biblioteca Degà Ortiz".
