Al carrer sant
Antoni, conegut popularment com el carrer vell, hi ha unes peculiaritats que el
distingeixen dels altres carrers del poble.
En acompanyeu a fer
un recorregut per a descobrir-ne algunes?
En primer lloc
trobem que el carrer sant Antoni té pocs números parells. Ens havíeu adonat? Si,
a més a més, el carrer sant Antoni no és recte. Comencem el trajecte des del
numero 1, que està a la plaça de la Palau, propietat del Marqués de Malferit. Hem
de girar el cantó per a trobar el carrer ja recte. Tot seguit mirem la part d’enfront
per seguir la numeració. Ens costa trobar el nº 2, (Palau de Malferit) i només
seguint avant i quan acabem de mirar la paret de darrere del palau ens trobem
perpendicular la travessia de Sant Antoni. Ens estranyem no veure cap nº 2 perquè
més endavant, seguint el carrer sant Antoni està el nº4 (Botelleria). I és que, és en la travessia que
naix seguint l’edificació del palau, on pensem estaria la casa nº 2, on
antigament estava situat el pis dels procuradors del marques, just enfront de les
cotxeres del Palau.
Deixem la travessia
i retornem al carrer sant Antoni, que ja és recte fins a arribar on s’hi troba el
retaule de sant Antoni, hi forma un estretament
i en creuar este punt torna a eixamplar-se cap amunt tornant a tenir
unes mesures i orientació semblants a tots els carrerons del poble. Estes són
les peculiaritats de les quals parlem, és un carrer desigual en amplària, la
qual cosa li dóna singularitat, i així distingim des de l’inici al final, uns
trams més amples que altres.
Si fem un poc de
memòria podem recordar la costera típica del Raval, una bonica estampa del
poble, amb aquells escalons autèntics fets de pedretes i l’antiga font tan
característica, tota ella realitzada de pedra cordellera. Les voreres del
carrer eren de pedretes de riu i hi havia rastells de pedra picada confeccionats
pels pedrapiquers del poble per a delimitar el carrer. I cal fer memòria per
deixar constància i que les noves generacions de joves puguen tenir idea de com
era el carrer anys enrere i se n’adonen de com ha canviat perdent, al nostre
parer, l’encant que ara li lleva l’asfalt imposat per la vida moderna.
Seguim escodrinyant
la numeració, hi ha poques cases amb porta d’entrada al carrer i en alguns trams
la numeració salta. Des de l’inici de sant Antoni en l’entrada a la plaça el Palau fins el carrer Ponent, abans camí dels
afores, hi ha pocs números parells, mentre que d’imparells s’arriba al numero
73.
Esta
mirada és actual però només ha estat una introducció perquè en realitat hui
volem anar-nos-en al passat. Així que tornem
al carrer, però anem a imaginar-lo en
altre segle. Viatgem en el temps i ens transportem al segle XIX. I parem
l’atenció en la casa singular que estava situada a la part de més amplària del
carrer. Actualment ja no hi és i encara que ha estat oblidada per la majoria de
gent del poble, sortosament hi ha al veïnat qui la recorda. Per a que es
situeu, la construcció actual que ocupa el que era l’antiga casa fa xamfrà
entre el c/ Tres Avesmaries, 1 i c/ Sant Antoni,12, té forma allargada i la
façana principal mira al c/ Tres Avesmaries.
Sabem que durant
temps fou habitada per la família dels Ortiz, nissaga que marcaren part
d’història d’Aielo del segle XIX. Parlem de molt de temps enrere. Eren anys en
els quals a Aielo es produïa aiguardent i al camp encara quedava un poc de
l’important cultiu de la seda, garrofes o vi... ja fa molt de temps.
Aquella enorme casa
pintada de calç blanca, amb una aparença enganyosa de modesta per la falta
d’adorns i amb la reixa de la finestra de fusta (detall d’antiguitat), sense
ser de les més grans del poble, si ocupava molt d’espai del carrer i el tancava
per la part esquerra, formant a continuació un estret carreró on segurament
estaria situat el Portal de sant Francesc, antiga porta d’entrada al poble. I
davant de la façana es formava una placeta, que contribuiria a donar-li un
especial encant a una de les mes antigues cases del carrer vell.
Estava
formada per tres altures, planta baixa destinada a vivenda, primer pis amb
habitacions i un segon pis amb cambres, al fons estava el pati interior, quadra
i altres dependències. L’edifici estava perfectament organitzat per a
desvincular la vivenda de les estances destinades a usos agrícoles. La seua
tipologia feia que fóra un immoble més que centenari, construït amb els
materials de l’època, llosa i ripios, sense presencia visual de pedra
cordellera. Els sostres de la vivenda eren de canyís amb bigues de fusta, les
habitacions de rajola de fang, pintades de calç i pintura al tremp.
La imaginem, tenim
fotos antigues on la gent està al carrer i al fons es veu la casa. Era
inevitable que no eixira de fons i així, en totes les fotos que es feien homes,
dones, xiquets i xiquetes tenint a l’esquena la Costera del Raval tan característica
per les pedretes, apareixia ella. La casa, al centre, semblava gran i és que, estar al costat d’un carreró
tan estret, li donava més presència i visibilitat.
I seguim
imaginant...
Podem
fer-nos una idea de la vida que es portava portes endins de la casa on els
homes al cabeçal del llit tindrien penjada l’escopeta per a caçar o per defensa
pròpia perquè eren temps de roders i no se sabia el què podia passar. I també podem
afigurar-se com vestia la gent... Les dones d’aquells anys dels segle XIX
anàvem vestides amb faldilles i cosset, els homes amb brusa, jaqueta i jupetí.
Segons possibilitats, uns amb més luxe que altres.
Però deixem
d’imaginar i passem als fets. Una vegada situada la casa al carrer, anem a
centrar-nos en les persones que van viure en aquella casa que ara només podem
trobar quan posem atenció a les fotografies del passat o consultem documentació
històrica. Us contem el que hem pogut saber.
Fernando Goberna, al
programa de sant Antoni de l’any 2008 feia menció a la família dels Ortiz. Esta
família, de les més importants del poble i del carrer, sufragava totalment la
festa dedicada a sant Antoni, la festa de gener. També comentava Goberna que ben
a prop d’esta casa, va nàixer el nostre diputat Pere Aparici i Ortiz a l’any
1762, que també pertanyia al mateix llinatge. En la casa que parlem va viure el
nebot del il·lustre aieloner Degà Josep Ortiz (1739-1822), Francisco Ortiz Arqués
(1785-1837) amb la seua dona Ignàcia Comenge Picó (1803-1870)[1], que
era 18 anys menor que Francisco i ja era
viuda de Juan Bautista Ribes Castelló[2] quan
es casà per segona vegada. Ell tenia 46 anys i ells 28 en el moment del casori
i el matrimoni tingué dues filles, Sixta i Josefa, i un fill, Francisco, i a
més a més en la casa vivien les dues filles de l’anterior matrimoni d’Ignàsia.
La família va viure
durant anys en la casa de sant Antoni, però sembla que també residiren a una
casa que posseïen al c/ sant Llorenç, propietat del degà Ortiz, parent directe.
L’any 1837, quan Francisco
tenia 52 anys va morir, Ignàsia quedà per segona vegada viuda. No sabem quan de
temps continuaria vivint a la casa però el que si se sap és que va morir l’any
1870 als 67 anys però no en esta casa, sinó en la del c/ Sant Llorenç, 67.
La casa del carrer
sant Antoni l’heretaria una de les filles del matrimoni, Sixta Ortiz Comenge.
A l’any 1855, Sixta
era una jove de 23 anys ben posicionada econòmicament i es casà amb Lorenzo
Requena Calabuig de 25 anys, que pertanyia a una de les famílies més riques i
amb més possessions del poble. Lorenzo era un llaurador[3]
ric. Lorenzo al moment de casar-se amb
Sixta feia només dos mesos que s’havia quedat viudo. L’any 1852 s’havia casat
amb Emilia Castelló Calabuig i desprès de només tres anys de matrimoni i ella solament
23 anys, Emilia va morir.
El sentit
de l’amor en les parelles com l’entenem hui en dia no existia al segle XIX, en
aquells anys eren més matrimonis de conveniència. La dona era requerida al
domicili familiar essencialment per a fer-se càrrec de les tasques domestiques
i portar fills al món.
La nova parella es
posà a viure i habitaren la casona del carrer sant Antoni. I seguiren costejant
la festa com sempre havien fet els antecessors Ortiz, amos de la casa.
Unes cases més
amunt d’on vivien, Lorenzo tenia un forn de coure pa, conegut popularment com
el “Forn del Raval”, que molta gent recorda amb enyor i que està tancat des de
fa anys.
Passat el
temps, l’any 1911, Lorenzo, aquell llaurador acomodat, moriria als 83 anys. La
seua dona Ignasià, va morir dos anys desprès, en 1913. Van tindre 7 fills. Els
dos acabaren les seues dies a la mateixa casa on van viure tots els anys de
matrimoni.
Va heretar la casa una
de les filles, Ignàsia Requena Ortiz (1867-1946)[4].
Ignasià, als 19
anys, contrauria matrimoni en 1887 amb José Ramon Juan Cerdà, L’Organiste (1859-1955), de 29 anys. Foren
pares d’una nombrosa família, tingueren 14 fills. José Ramon era auxiliar de
secretaria de l’ajuntament d’Aielo.
Però Ignàsia i Jose
Ramón ja no habitarien a la casa heretada de la família, desconeixem per quina
causa, quan es casaren passaren a viure al carrer sant Llorenç. El marit d’Ignàsia
era un excel·lent músic i a més a més de treballar a l’ajuntament era
l’organista del poble, funció amb la qual se’l coneixia perquè destacava i que ha
donat peu al malnom dels descendents.
És així que la casa
dels Ortiz, que ja no era habitada per la família, es va remodelar per acollir
a nous veïns i va començar a ser ocupada per persones en règim de lloguer.
Pilar
Barber, última propietària de la família, ens conta qui van ser els amos de la
casa des d’aleshores. La casa passà a Pilar Requena Ortiz, que es va casar amb
Santiago Barber Tudela. Després l’heretà son pare Santiago Barber Requena i en
morir-se el pare, la casa passà a ser de
la seua propietat i els seus germans.
Pilar recorda quan
de menuda l’enviava la seua mare Maruja a
cobrar el lloguer als residents. I també quan, arribat gener, se celebrava la festa
de sant Antoni i anaven a veure els actes festius encara que la tenien llogada.
Recorda que per a veure la festa seien al balconet de la casa mentrestant que les
persones que hi vivien de lloguer es posaven darrere plantats, en un segon pla.
Des d’eixe emplaçament tan privilegiat Pilar i la seua família, presenciaven els
actes i jocs, i veien córrer els burros i matxos, o com al llom de cavalls, els
joves genets intentaven amb una canya passar l’agulla.
Han passat molts
anys i altres tants que la casa ja no hi és, que la tiraren i construïren de
nou. Pilar recorda la casa molt antiga i vella. L’entrada era ampla, com
corresponia a les cases on vivien llauradors pròspers que tenien carros que havien
d’entrar fins al corral. Pilar recorda el corral no massa gran i estava al fons
de la casa.
Preguntem a gent de
més edat del poble com Pepica Mora i Vicente Ortiz que tenen bona memòria i
també a Enriqueta Martínez Sánchez o Ana Vicent que coneixen el carrer de
primera mà. Entre tots recorden al veïnat de
la casa cantonera com el ti Gabriel “el castellà”casat amb una dona de El Caso
o el Ti Bala i La tia Pepa, La Xales.
I també les
diferents famílies que compartiren la casa ocupant els dos pisos, donat que la
planta baixa estava tancada perquè hi guardava trastos l’amo. Recorden a Boto,
pare de El Xato Boto o El ti Bellotet, La ti Paca, Carinyo i els seus fills que omplien la casa de “Carinyos” quan
tornaven de França... la ti Manola Horcas i Vicent Sanz, El coixo, castellans que vingueren en busca de feina al poble.
La gran casa no va
morir quan els Ortiz deixaren d’habitar-la,
va continuar amb vida, ara ja no era pròpiament d’una família sinó de
moltes. Era com un trencaclosques, la gran casona ara estava formada per moltes
peces i històries diverses.
Ens conta Pilar
Barber que quan va morir El ti Bellotet, l’últim ocupant de la casa a qui
estimaven molt, la van vendre perquè tenien altres propietats que cuidar.
Conta Mª José Pérez,
néta de Paca, Carinyo, que el tros de
carrer més estret i per on accedien als pisos de la casa l’anomenaven el
carreró, la qual cosa reafirma la nostra teoria, que just en esta casa
finalitzaria antigament el carrer vell i segurament hi estaria ubicada la porta d’eixida al Raval.
La casa va anar
deteriorant-se progressivament. Una època de pluges va portar com a
conseqüència que s’accentuara més el seu deteriorament visible. Unes fissures i
despreniments feren que començara a ser un risc per als veïns del carrer. A
l’any 1990, declarada en estat ruïnós, els propietaris van prendre la decisió d’enderrocar-la
per l’eminent perill d’enfonsament. I l’ajuntament aprofitaria per alinear-la
dins del carrer Sant Antoni, fent que es
retirarà un poc més des de la façana de l’edifici situat enfront. Així el
carreró desapareixia i encara que quedava un carrer estret, ja no ho era tant
com antigament.
Les màquines i els
operaris acabaren en un tres i no res amb la història d’esta casa. El solar prompte
va ser ocupat amb l’estructura d’una planta fent tres cotxeres. S’encetava així
altre capítol diferent amb nova gent i altres vivències, era altra etapa per a
un dels emplaçaments més característics i carregats d’història del carrer sant
Antoni.
Són fets
inevitables. La casa va ser destruïda i al solar es va construir de nou però
l’emplaçament queda perenne com a símbol per a la festa perquè just davant de
la seua portalada, i com és costum immemorial, tots els anys s’acompleix la
tradicional festa al sant.
Mª Jesús
Juan Colomer
Mariló
Sanz Mora
Desembre
2016
[1]Ignacia Comenge Picó (1803-1870), filla de l’apotecari i procurador el
marques, Ignacio Comenge Boronat (Gorga 1771- Aielo 1836), i Josefa Picó Arques
(Alcoleja 1779- Aielo 1874).
[3] Lorenzo Requena Calabuig (1830-1911),
llaurador, fill de Manuel Requena i Josefa Calabuig. Nebot de Batiste Calabuig
fundador, junt a la dona Rita Castelló, de l’asil beneficència del Fondo,
fundat en 1837.
[4] A esta casa també naixeren els altres 6 germans: Mª Teresa Requena
Ortiz (1869), Eustaquia (1865), Emilia (1862), Vicenta (1863), Eurica (1869) i
José Lorenzo (1871-1929).
