Del jardí bell de València és Ayelo ermosa flor que escampa, arreu, les fragàncies que despedeix lo seu cor. Miguel Ferrándiz."Himne a Ayelo"
El dia 29 de maig de 2024, va faltar Maria Sanz Juan “Maruja la Carlampia”, filla de Carlampio i de Maria. Maruja sempre ha estat col·laboradora de la biblioteca, li venia de lluny, va participar molt especialment en els inicis de l’arxiu fotogràfic. Sempre unida a la biblioteca de Patronat i després a la biblioteca pública pel seu amor als llibres i la lectura, carinyo que li venia directament de la seua mare, una gran lectora.
Quinta de l’any 1945. Hui celebràrem en l’Eixample la trobada quintes del veïnat d’Aielo, i vos mostrem una fotografia de fa uns anys d’esta quinta. Començant per la fila de baix i d’esquerra a dreta:
1.Tomas Ferri 2.Gori 3.Pepito el de la caseta Ortiz 4.Esteve 5.Joaquin el tierne 6.Purin Penalba 7.Pepe torero.
Segona fila: 8.Pepe Sánchez Polonia 9.Irene Ortiz 10.Pepe Gimenez Solera 11.Mercedes Palmi 12.Enrique Vicent 13.Pepica Barrera 14. ? 15.Enriqueta la Barrera 16. Jose Nadal 17. Paquita la leandra 18.Ximo febra 19. Maruja Requena fornilla 20.Leandro, 21.Isabelin la de la Venta, 22.Salvador de la Vall 23.Carmen la biciclera 24.Vicenta Vidal botja 25. Mª Dolores Borderia maquinera, 26.Paco Bataller de la llibreria.
Fotografia de Purin Penalba Egea.
El motiu principal d’aquest escrit era, fer una crònica de com va ser la processó del Corpus l’any 2022 al carrer sant Antoni. Però, mentre redactava estes línies em venien al cap expressions que he escoltat molt sovint com: "...aixó dona vida al carrer...” o “és un carrer en molta -o poca- vida...”. I és que els carreres més allà de la seua funció urbanística, són un espai teixit per les relacions entre el veïnat i la gent que, al ritme de les rutines diàries o dels rituals festius, mantenen la seua vinculació col·lectiva.
Encuriosida per conèixer com ha anat transformant-se la vida del carrer Vell amb el pas dels anys, vaig rebuscar entre les publicacions del blog Historia d’Aielo, un espai virtual on es cuida i difon la historia del poble. Després de llegir alguns textos, resulta fàcil imaginar l’activitat que hi hauria al barri del Raval, on es concentraven de comerços i oficis: el forn del Raval (llogat pels meus besavis a la família dels Organistes), la Botelleria o les diverses d’ultramarins als carreres de voltant, entre altres. Segons les observacions de M. Angeles Belda Soler, cronista del poble, en les primeres dècades del segle XX, l'epicentre social es localitzava als Quatre Cantons. Aproximadament cent anys d’allò, l'empedrat dels carrers ha sigut substituït Per asfalt i gran part de l'activitat comercial i social s'ha anat traslladant cap a altres barris de la població. Però moltes activitats -com el mercat dels dimecres, les festes del carrer que celebrem estos dies o les processons- resisteixen el pas dels anys i, fins i tot s'han anat incorporant noves cites, com es el cas del Festival Mini Llos, en el qual la Placa Palau i els carrers del voltant han estat el millor escenari possible.
Pel que fa a la Festa del Carrer Sant Antoni, al blog Historia d'Aielo es troben molts escrits que fan referencia a les tradicions i costums d'aquest festa al voltant de la foguera, de la baixada dels troncs, dels jocs de carrer i de la benedicció dels animals. Es evident que, tot i celebrar-se en dates de fred on l'oratge no convida a eixir de casa, es tracta d'una Festa de carrer ben arrelada a la poblacio. M’emocionat especialment llegir el text «Els Martínez de 'baix del sant’ de Rafa Morant per la descripció detallada que fa de la relació d’esta família amb el retaule del Sant i, també, pels records m’han vingut a la memòria. I es que recorde com a casa, els dies preis a la festa, ma auelo Visantico buscava les taronges amb millor vista -en rama i fulla verda, si era possible- per a decorar el Sant.
També son molts els escrits que fan referencia als jocs del carrer. Les cucanyes i, historicament, el de “passar l’agulla saquera damunt el matxo” són els que més s’identifiquen amb les festes de sant Antoni. Però, tractant-se d’una festa al voltant d’una foguera, és esperable que alguns dels entreteniments es relacionaren amb el foc. De xicoteta fugia de les brases que anaven per l’aire al carreró de la Barceloneta i dels bonegons de la gent més major alertant del perill de jugar “a la braseta”.
Junt amb les festes de sant Antoni que celebrem estos dies, les processons que transcorren durant l’any pel carrer són també dates marcades al calendari festiu del carrer Vell. La dedicada al Corpus Cristi, al meu parer, ho és de forma especial per la dedicació que tenen els seus veïns i veïnes amb la la preparacií de la taula o altaret des de fa molts anys.
Com no, al blog Història d’Aielo també he pogut gaudir d’una entrada on M. Jesús Juan i Mariló Sanz descriuen des de diferents pespectives la festa del Corpus al poble. En concrect, de la taula 4 del recorregut, la de sant Antoni, expliquen que “l’arreglava Doloretes (la dona del tio Marianet), despres s’encarregà Teresa Colomer (la dona del Gallo); ella la va passar a Maria Juan Castelló (Maria Carlampio) i ella la deixà en herència a Conxa mateu (la gaga)”.
Amb el pas dels anys han sigut moltes les veïnes vinculades als preparatius de l’altar que rebia la Custòdia. Actualment, Inma Sanz Morant (de Baix del Sant) junt amb els germans Juan, Amparo, i Carmen Juan Colomer (de les emblanquinadores), Pepe Sánchez (Saeta) i demés veïnat, s’encarreguen dels preparatius.
Com deia al principi, el motiu principal d’aquest escrit era fer una crònica de com va ser la processó del Corpus de l’any passat (2022) ja que es va estrenar les noves teles per l’altar. A les fotos de la celebració podeu apreciar la taula precedida d’una estona floral feta de roses, pètals variats i ramillets de semprevives, tot seguit de plantes tipus palma areca, aspidistres i búcars amb preciosos lliris de pasqua per la part posterior.
L’altar, decorat amb ciris i gladiols, es va vestir amb un conjunt de teles brocades i puntilles blanques que varen ser estrenades eixe mateix dia. Aquest nous ornaments tèxtils han estat obsequi de la veïna Maria Campos Martínez, “de baix del forn”, qui els va cosir i brodar durant els mesos de pandèmia.
Com bé diuen, la festa i les tradicions es mantenen gràcies a qui les prepara, a qui les viu des de dins i a qui les contempla des de fora. Tant la processó del Corpus com la festa dedicada a sant Antoni son celebracions relacionades amb rituals litúrgics i, alhora, son també un punt d’encontre entre tota la gent que vol participar de qualsevol forma. Perqué són estes trobades les que donen vida i nodreixen la vida dels pobles.
Sole Giménez Campos
Programa sant Antoni 2023
Fa uns anys, al primer cos del retaule de l’Altar Major, estava presidit per la pintura del Salvador, una rèplica de Joan de Joanes. Pintada l'any 1943 per l’aielonera Josefina LLabrés, filla del metge Lorenzo Llabrés Fornés, que va estar molts anys exercint a Aielo.
Actualment i després de la restauració del retaule de fusta l'any 2018, gràcies a la donació de Josefa Colomer Sanchis, este quadre ha estat substituït, i en el seu lloc s’ha col·locat una bellíssima peça d’orfebreria, la Creu Processional, que sempre ha encapçalat les processons locals.
Mª Jesús Juan
.jpeg)
Hui al matí, al saló de plens de l’ajuntament d’Aielo de Malferit, se li rendirà merescut homenatge a l’aielonera Júlia Juan Sanz, de la família dels organistes, per haver complit 100 anys de vida. Un centenari que celebrarà rodejada de tota la seua extensa família. Júlia ha tingut una vida interessant i abarrotada de vivències...
“Julia, la "organista" de juventud acumulada que cumple 100 años en Alicante. Pianista por herencia, maestra por vocación y aficionada al ganchillo, Juan dio clase durante más de 30 años en la ciudad en el colegio público 9 de octubre, anteriormente conocido como Víctor Pradera, y a día de hoy reconoce con nombre y apellido a todos los que un día fueron sus alumnos”.
.jpeg)
https://www.facebook.com/100000587098941/videos/406420612373032/
¿Quién dijo que el mundo no tiene corazón?...
Mientras exista una madre, tengamos plena seguridad, no se extinguirá el fuego o la llama del amor.
El otro día vi unas imágenes en la Televisión y contemplaba a una anciana, que estaba siendo homenajeada, por haber sobrepasado o cumplido los CIEN años de existencia. Me emocioné y lloré silenciosamente al ver en ella a mi madre que se encuentra muy cerca de este aniversario centenario. Me sentí más niño que nunca al ver a aquel ser tan débil, que apenas sabia lo que hablaba pues sus facultades mentales no le acompañaban y al mismo tiempo, de sus ojos brotaban lagrimas de alegría al darme cuenta que mi madre seguía con plenas facultades, consciente en todo momento de lo que hace y con una memoria que muchos de nosotros desearíamos tener.
Y en aquel momento sentí mucho miedo. Miedo de perderla.
Y fue precisamente en aquel momento cuando recordé que nuestro programa de fiestas venimos, cada año, dedicando un recuerdo para los que nos han dejado; para los que nos acompañaron durante años en nuestro caminar por este mundo, por nuestras tierras, en nuestro pueblo, en nuestras fiestas. Y me hice la pregunta de ¿Por qué no hemos dedicarlo a las personas que por motivos u otro se lo merecen?...
Y considerando que tenemos en Aielo, tal vez única, nacida en el siglo pasado la veo merecedora de este grato recuerdo, aunque sencillo, y para recordar también a las demás madres ancianas de nuestro pueblo.
Diréis que soy egoísta al efectuar esta dedicación sobre la persona que dio luz a mi ser. Con sinceridad he de reconocer que así es. Pero me apoya y alaga la sensación de que es a una persona a quien todo el pueblo quiere y estima en gran manera, como venís demostrándolo a ella directamente.
Ya en otros momentos fue homenajeada por diversas entidades: primeramente, por la Cofradía de Jesús Nazareno y Virgen de los Dolores cuando presidia esta Cofradía Salvador Colomer Egea., de grato recuerdo, y posteriormente por el Excmo. Ayuntamiento y por la Conselleria de Cultura de nuestra Generalidad Valenciana, en el acto final de la semana que en 1992 se celebró dedicada a los jubilados y pensionistas de nuestra población.
Pero como, tanto en uno como como en el otro homenaje, no trascendió a la totalidad de la población quiero aprovechar esta oportunidad de nuestro programa para hacerle llegar este mensaje de amor que no dudo ha de ser aceptado por todos.
Pepa: sabemos que trabajaste desde el alba a la noche para llevar adelante tu familia, ya que con resignación aceptaste los designios de Dios al dejarte pronto tu marido, mi padre.
Con verdadero espíritu cristiano has sobrellevado todas las amarguras y sinsabores que este mundo te ha deparado, pero también has sabido agradecer a Dios las alegrías que después te han ido llegando.
Pero de manera especial, hemos de reconocer que has sido y sigues siendo persona humilde, generosa y con un corazón, que aun cuando poco a poco se va agotando, sigue lleno de alegría y abierto para todo aquel que a ti se acerca.
Dicen que el sentimiento puede fánguense y la sonrisa también. En ti la sonrisa sale de tu corazón antes que de tus labios y con esa sonrisa nos enseñas lo que contiene tu alma. Tu sonrisa tiene el significado de credencial de simpatía; viene a ser la llave de las puertas de tu cordialidad.
Y mi homenaje a ti y a todas las madres ancianas de nuestro pueblo. Y porque queremos que no suceda en vosotras lo que solemos decir de la senectud de que suele ser siempre una edad triste. A todos pido que ayudemos a nuestras madres para que el tiempo del cariño, del calor, y de las compensaciones y queden borradas para siempre esas horas de la ingratitud, del abandono y del silencio.
Y porque sabemos que el anciano vive metido en sus tristezas; sumido en un mar de nostalgias; rememorando esa vida llevada llena de obligaciones , pero una vida llena de honradez, de ilusiones y esperanzas; recodando sus años de juventud trabajando para los suyos y especialmente ahora recordando los pocos años que le quedan de vida, nosotros como vuelos hijos y que lo pasaremos también después, premiémosles estos momentos últimos con nuestro total apoyo, como Dios les premiará en el mas allá cuando les llegue esa hora sublime.
Con este pensamiento estoy convencido has de cumplir también los cien años, como la anciana de la televisión, pero con las facultades mismas que ahora te encuentras.
Y ten por seguro que aún cuando llegue el momento de que tu voz se marche antes que tu alma, la seguiré oyendo, seguiré creyendo en ella y la recibiré como el mejor concierto que un hijo puede escuchar por tu ternura, por tu bondad y por tu sencillez.
Te lo mereces. Gracias Pepa.
Gracias madre.
Rafael Belda Ureña. Programa de festes de 1994
